PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

30 de desembre 2007

Església feixista i espanyolista, Perquè no la il·legalitzen ?

Que milers i milers de persones s' apleguin a Madrid convocades pel nazionalisme espanyol catòlic fa basarda, feredat, feresa, horror i pànic. I demostra en quina presó vivim. Milers de fanàtics catòlics volen imposar les seves tesis morals sobre la resta de la societat i fomentar la repressió sexual com en el temps de Franco. Qui ataca la família? Ningú no els discuteix el dret d' opinar i de viure a la seva manera, però, per favor, que no vulguin imposar els seus models totalitaris a la resta de la societat.

Fa por aquesta església feixista i espanyolista també per les sectes que aixopluga. Cal començar a pensar en la il·legalització, perquè amb menys motius es prohibeixen partits bascos. Que la misericòrdia divina--que per cert mai no l' hem tastada als Països Catalans-- talli les ales de tots aquests que en el seu nom volen imposar el seu totalitarisme als altres.

Senyores i senyors, aquesta Espanya fa pànic. Marxem abans que no en sigui massa tard. Un dia més amb Espanya, un dia menys de vida.

Ràdio Catalunya

De 21 a 21

Si Zapatero hagués de passar a la Història amb un número, aquest seria el 21. Com a mínim, si de la Història de la que parlem és la del poble català. Zapatero va despertar amples simpaties i esperances entre no pocs catalans i catalanes. Catalans i catalanes que creien que, per fi, arribava a la presidència del Govern espanyol algú disposat, si més no, a escoltar les seves reivindicacions nacionals. Reivindicacions que anaven des d'aspectes simbòlics i culturals (com el ple reconeixement de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes) fins a afers de caràcter econòmic (com la publicació de les balances fiscals i la creació d'un model de finançament similar al concert econòmic). Reivindicacions que, mal que bé, es van condensar en l'Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, Estatut que Zapatero, en campanya electoral, havia promès recolzar. Ja des d'un primer moment, va quedar clar que la voluntat de Zapatero era ben diferent, i que no estava disposat a acceptar un Estatut que definia Catalunya com a nació i li atorgava un ample grau d'autonomia fiscal. Amb la funesta complicitat de Convergència i davant la inacció d'ERC, el 21 de gener de 2006 Zapatero, juntament amb Artur Mas, segellava la mort de l'Estatut del 30 de setembre, que quedà mutilat i convertit en un text que, políticament, amb prou feines anava més lluny del de l'any 79. Un enorme desgast polític patit pel catalanisme, per a res. I un bon torrent d'il·lusions abocades a les escombraries. El 21 de gener de 2006 es produí, doncs, el més gran incompliment de paraula de Zapatero vers el poble català. I no ha sigut l'únic.


Sense anar més lluny, aquest 21 de desembre hem pogut comprovar dos nous incompliments que afecten al que ara és possiblement el problema econòmic més visible del país: el patètic estat de les infrastructures catalanes. Segons Zapatero, el 21 de desembre arribaria el TGV a Barcelona. Un TGV que no era el que Catalunya realment necessitava, ja que el TGV òptim per a nosaltres serà aquell que ens uneixi amb València i ens connecti directament amb Europa, no aquell que ens faci passar primer per Madrid. Però un TGV, malgrat tot. Doncs bé: el 21 de desembre ja ha passat i el TGV encara està lluny d'arribar a Barcelona. Un altre exemple: Zapatero va prometre posar sobre la taula una proposta de consens per a la gestió de l'aeroport del Prat abans que acabés la tardor. La tardor va acabar el 21 de desembre i sobre la taula només hi ha les darreres gotes de la paciència dels i les catalanes.

La precampanya del PSC per a les eleccions espanyoles, certament ben trobada des d'un punt de vista estètic, porta per lema “La Catalunya optimista”. El problema, i és un problema que sens dubte el ciutadà d'a peu percebrà sense necessitat que li expliquin, és que una cosa és ser optimista i una altra autoenganyar-se. I és una diferència que no només té implicacions terminològiques sinó, sobretot, pràctiques. Creure que les coses van bé quan difícilment poden anar pitjor és la via més segura i efectiva al fracàs. L'”optimisme” de creure'ns excepcionalment sans quan en realitat estem malalts no ens porta a viure millor, sinó a no medicar-nos. Exactament el mateix passarà si insistim en veure amb “optimisme” la política seguida per Zapatero envers el poble català. Una política caracteritzada per la covardia i la decepció de gairebé totes les expectatives, per les mitges tintes, per voler-li caure bé a tothom (és a dir, per voler caure-li bé a la dreta nacionalista espanyola). Una política que s'ha dut a terme mirant a la dreta abans de donar un sol pas. Una política que, en fi, queda exemplificada en els incompliments de dos dies 21: el 21 de gener de 2006 i el 21 de desembre de 2007. De 21 a 21, Zapatero incompleix perquè li toca. I és això el que ens ha de fer ser optimistes?

Podem insistir en no veure la realitat, com ja fa molt de temps que fan els que encara busquen l'encaix dins Espanya. Podem ignorar que els trens no arriben a la hora, que l'habitatge segueix sent inaccessible, que les desigualtats no es corregeixen (perquè no hi ha diners ni poder polític per a fer-ho), que els alumnes estudien a barracons, que els preus pugen i els salaris reals no, que la llengua catalana és menyspreada, que les sentències franquistes continuen vigents i que els papers de la vergonya segueixen a Salamanca. Podem insistir en l'”optimisme” de l'autoengany, de que leibnizianament vivim en la millor de les Catalunyes possibles. Però la realitat, bé que ho sabem, sempre acaba trucant a la porta. Només és qüestió de temps. Potser que sigui, de nou, un dia 21. La Història és molt aficionada a aquesta mena de bromes. Aviam si aleshores fins i tot el PSC la capta.

Lluís Pérez, estudiant de Sociologia

29 de desembre 2007

Balanç del 2007: Una nova societat civil sorgeix

Aquest que s'acaba ha estat un any de transició a Catalunya. Després d'un 2006 molt agitat, marcat pel trencament del primer tripartit i per unes eleccions catalanes amb una campanya molt dura, els últims dotze mesos han contribuït a estabilitzar el panorama polític. I, en aquest context, es comencen a apreciar canvis de fons a la societat civil. Pot ser que, com a fet més destacat de l'any, calgui destacar la manifestació sobiranista de l'1 de desembre, però el cert és que aquella protesta multitudinària no és sinó la conseqüència d'aquest canvi de lideratge que s'està produint a Catalunya. Un canvi que no només és qualitatiu -és a dir, més sobiranista- sinó quantitatiu, si es té en compte, per exemple, la gran quantitat de gent que el primer dissabte de desembre va sortir al carrer, la majoria dels quals per sota dels quaranta anys.

Cal destacar, doncs, als organitzadors de la convocatòria. Els membres de la Plataforma per al Dret a Decidir, encapçalats per la seva presidenta, Mònica Sabata, han aconseguit que els diferents sectors del catalanisme, i sobretot els entorns de CiU i ERC, tornin a jugar al mateix terreny de joc. I, encara més, fins i tot en el mateix equip. Sorgida en ple procés de negociació de l'Estatut, la Plataforma ha sabut consolidar-se aixecant la bandera del sobiranisme sense entrar a la disputa partidista. Això sí, ha servit per desemmascarar aquells partits que fins fa un mes es definien com a catalanistes i van ser incapaços de protestar contra el dèficit d'infraestrctures provocat pels seus socis a Madrid.

Al darrere de la plataforma també han sorgit o s'han consolidat noves entitats de caire sobiranista, com FemCat, l'Associació Catalana de Professionals, el grup Hayek o el Cercle d'Estudis Sobiranistes. De confirmar-se aquesta tendència, el 2008 es podria començar a parlar de relleu en el lideratge de la societat civil. Entitats històriques com Foment del Treball, la Cambra de Comerç o el Cercle d'Economia, tot i que han augmentat el to contra el govern espanyol, han seguit perdent credibilitat. Aquestes entitats, molt lligades a l'empresariat tradicional català amb massa interessos econòmics a Madrid, ho tenen difícil per guanyar-se el respecte de les noves generacions si a les denuncies contra la baixa inversió dels governs de Madrid no hi afegeixen una reivindicació política de caràcter sobiranista. I és que encara que no els agradi, sobiranisme també vol dir més competitivitat econòmica.
Tribuna Catalana

27 de desembre 2007

Els sancugatencs exigim el Dret a Saber ¡¡

http://stcugat2.blogspot.com/2007/12/exigim-el-dret-saber.html

http://ferranvillasenor.blogspot.com/2007/12/el-govern-de-ciu-treu-de-larmari-35.html

Montilla no assitirà a l´Euskal Herria--Catalunya

Montilla, president de la Generalitat, no estarà a la llotja de San Mamés, el dissabte dia 29, per veure en directe el partit entre les seleccions d'Euskal Herria i Catalunya. El president català delegarà en la figura del vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira. El dirigent republicà compartirà llotja amb el lehendakari Juan José Ibarretxe. En el partit disputat el 8 d'octubre de 2006 entre aquestes dues mateixes seleccions, la llotja del Camp Nou estava presidida pel president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i Ibarretxe. En aquesta oportunitat, Montilla no tornarà la visita al seu colega basc. L'Euskal Herria-Catalunya és el primer partit que li pertocava presidir a José Montilla. A més de Josep-Lluís Carod-Rovira, també s'espera la presència del president del Parlament, Ernest Benach, la secretària general de l'Esport, Anna Pruna, i Carles Macián, director del Consell Català de l'Esport.

Radio Catalunya

23 de desembre 2007

"ZIEMPRE DOBLAOS" :Els catalans sempre fotuts a Espanya

"Este hombre ha hablado hoy por última vez» sentenciava a les CortesLa pasionaria, massa previsora de l'assassinat per les Joventuts del PSOE de José Calvo Sotelo que desencadenava la Guerra Civil. «Antes roja que rota» repetía el també feixista Franco abans de liquidar «rojos y rotos». Poc ha canviat, com canta irònic Ovidi Montllor: «Tot explota pel cap o per la pota». Si el PP pacta amb el PSOE Espanya seguirà «roja antes que rota».
Els dos partits centralistes ho fan tan malament que cap dels dos traurà majoria a les eleccions de març i per això volen acordar excloure els catalans del Congrés. Cada dia tenen menys aliats catalans, ja que Esquerra no vol saber res de Zapatero ni CiU de Rajoy. El primer fomenta l'independentisme català amb el seu caos d'infraestructures i l'altre, amb el racisme anticatalà del PP que ha paralitzat el Tribunal Constitucional en el seu intent de rematar l'Estatut ja retallat pel Congrés.

Els centralistes argumenten que no treuen majories estables per culpa dels catalans. La realitat és que el PSOE té nou i el PP deu diputats més dels que els correspon proporcionalment. Els perjudicats no són els bascos, que també tenen dos diputats més, sinó tots els partits catalans, amb sis diputats menys que els seus vots. Els comunistes també paguen el seu espanyolisme de passionària, muts a la festa, però no cornuts que paguen el beure com nosaltres els catalans. Un jacobí del PSOE o un troglodita del PP surt elegit amb 13.000 vots menys que un català. Igual perjudica CiU que Esquerra, però el PSOE també necessita 10.000 vots menys per diputat que el PSC. Els centralistes manipulen la proporcionalitat al mantenir les províncies com a circumscripció electoral, però no treuen majoria absoluta excepte quan un dels dos partits madrilenys es col·lapsa per corrupció (PSOE) o per mentir (PP). Es produirà el pacte PSOE-PP per excloure els catalans de les Cortes Difícilment, ja que beneficiaria els comunistes i el PP tindria una majoria permanent en contra. El PP preferirà pactar amb el semisobiranista Artur Mas que viure una Espanya sempre «roja antes que rota».

Els votants catalans hem deixat sempre clar que no volem centralisme, ni econòmic ni polític. El 16% de l'Estat, una majoria estable sense catalans no és possible. No som terroristes, sinó encara pitjor ens acusa Felipe González, l'home del terrorisme d'Estat: «El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán». Un pacte PSOE-PP ja ha il·legalitzat els bascos que no condemnen ETA, però el sobiranisme català és més perillós, per democràtic.

No ens volen en l'economia dels trusts madrilenys, com hem viscut per dos cops amb Gas Natural. No ens volen ni en català ni en castellà. No ens volen en la política espanyola. No ens volen governant a Madrid, ni a la llum del dia en coalició, ni a les fosques en pactes de l'Hotel Majèstic. No ens volen dir què fan amb els nostres impostos ni per què no arriben les nostres inversions. No ens volen i punt. Per això Ramon Trias Fargas deia que Madrid ens enviarà un dia un fax declarant els catalans independents. Zapatero acaba de regalar milions a bascos i gallecs per evitar la petició del Congrés de dimissió de Magdalena Álvarez com exigeixen els catalans. La pitjor ministra de la història es riu públicament de nosaltres, igual com Zapatero que l'encobreix, maldient que ella marxarà «antes partía que doblá», doncs l'altiva centralista no sap ni parlar castellà. Podrà pactar un encara més disminuït Zapatero, ja minoritari ara, després de les eleccions amb els minúsculs bascos i gallecs que ara compra Amb qui pot governar sinó amb partits catalans Ni PSOE ni PP ens volen, així que «antes partimos que ziempre doblaos» abans partim que sempre doblegats.

JOSEP C. VERGÉS - Informa: DIARI DE GIRONA.

21 de desembre 2007

Gora España askatuta

És cert que la història es repeteix. Sobretot a l'Estat espanyol, entestat en no aprendre dels errors del passat , incapaç d'aplicar noves receptes per resoldre vells problemes i decidit a seguir ignorant la realitat. I la realitat, sobretot la basca, protagonitzada concretament des de fa mig segle per uns milers de bascos independentistes, és molt tossuda. Ara es compleixen trenta set anys del primer gran judici contra l'esquerra abertzale. A Burgos, el franquisme obligava a seure davant un tribunal militar a setze acusats de pertànyer a ETA. La sentència dels jutges de l'exèrcit espanyol condemnava a mort a nou activistes bascos i per a la resta dictava penes de presó que sumaven 519 anys.
A causa de la pressió internacional -fonamentalment dels Estats Units- la dictadura espanyola va commutar les penes de mort. El règim havia plantejat el judici com un escarment públic contra la dissidència basca però, al final, l'esquerra abertzale va sortir enfortida i Franco més afeblit encara. Abans que el conegut com Procés de Burgos quedés vist per sentència, els acusats, en un gest de rebel.lia, es van posar dempeus i van començar a cantar l'Eusko Gudariak, l'himne del soldat basc. La resposta dels militars va ser desallotjar la sala, desenvainar les espases -en sentit literal- i amenaçar amb les metralletes.
Tot això passava en el mes de desembre de 1970. En aquest desembre de 2007, quaranta set bascos han estat condemnats a més de 500 anys de presó sota l'acusació de pertànyer o col.laborar amb ETA. Com ja va passar trenta set anys enrere, l'Eusko Gudariak ha tornat a sentir-se entre les parets d'un tribunal espanyol i tots els processats -inclosos els familiars que assistien a la lectura de la sentència- han estat expulsats de les instal.lacions que l'Audiència Nacional té a la Casa de Campo de Madrid.
Al carrer els esperava un grup de la plataforma ultra "Dignidad y Justícia" que els ha insultat i també ha cridat "Gora España askatuta". Amb això els de "Dignidad y Justícia" no volen dir que busquen una España més lliure i democrática que reconegui i respecti el Dret d'Autodeterminació de bascos i catalans, no. Són espanyolistes que criden aquesta consigna perquè desitgen una Espanya "lliure" precisament de bascos i catalans. O el que és el mateix: sense bascos i catalans dignes, orgullosos i rebels. I ho criden en euskera perquè pensen que així molesten més als abertzales.
Jokin Gorostidi va estar processat a Burgos el 1970 -tenia acumulades dues penes de mort- i ara també estava encausat en el sumari 18/98. No ha pogut veure el final d'aquest segon judici perquè va morir d'un infart el passat 25 d'abril, però va deixar escrites aquestes ratlles: "Tant ahir -en referència al Procés de Burgos- com avui estic segrestat per l'estratègia de guerra de l'Estat espanyol. Euskal Herria necessita tenir la paraula i la decisió. Fins que no les aconseguim no ens callaran, deixeu en pau en pau Euskal Herria. Ahir, avui i sempre, Euskal Herria Askatuta."
La sentència de l'Audiència Nacional sobre el cas 18/98 estableix que organitzacions de l'esquerra abertzale com Ekin, KAS o Xaki són les "entranyes" i el "cor" d'ETA. Avala, per tant, la tesi del tot és ETA defensada pel jutge Baltasar Garzón i també posa ben a les clares que les entranyes d'Espanya no poden digerir als bascos. Euskal Herria i Espanya quan pronuncien la paraula "llibertat" no parlen del mateix, són incompatibles. Els seus cors bateguen diferent, com no pot ser d'una altra manera. La dictadura de Franco ho sabia, l'actual democracia espanyola també. Sota Espanya, al marge del règim polític que imperi, els bascos que s'enfronten a l'Estat acaben a la presó.
Ahir, avui i sempre...
Tribuna Catalana

16 de desembre 2007

Anàlisi del context polític i social


Trobada Nacional de la PDD del 15 de desembre del 2007

Anàlisi del context polític i social


1.- El context polític i social a Catalunya i als Països Catalans

Per a fer aquest apunt d’anàlisi i documentar la crisi del sistema autonòmic podríem situar-nos al moment en què, després del cop d’estat de 1981 es recondueix tot el sistema dissenyat al títol 8ê de la Constitució espanyola mitjançant el sistema de la LOAPA i lleis derivades; però les lectures més reduccionistes de la constitució només fan que remarcar dos elements bàsics que ja existien a tot el sistema constitucional: no hi ha més nació que Espanya ni més subjecte polític que els espanyols. No hi ha cabuda, per tant, per cap dret democràtic per exercir el dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega perquè políticament no existeixen i a la nació-estat (Espanya) es considera que ja s’exerceix el dret democràtic a decidir en el moment en què es vota dins el sistema electoral imposat.(tesi compartida per l’actual president autonòmic català).
Dins d’aquest disseny unitari que no admet cap mena de pluralitat les divisions administratives autonòmiques estan molt hàbilment disposades per anul·lar precisament la diversitat nacional de l’Estat: Catalunya, el País Valencià, les Illes (que a més tenen constitucionalment prohibit elaborar projectes comuns políticament rellevants) etc seràn iguals a La Rioja, Múrcia, Castella La Manxa. o Cantabria

Juntament amb aquest disseny polític es disposa un disseny de finançament econòmic i un sistema fiscal (la LOFCA) que consagra un escanyament planificat de l’economia més dinámica – la dels Països Catalans- a fi de drenar recursos cap a l’Estat i els seus interessos.: ara, cada any ,- es calcula -, més de 19 mil milions d’euros surten de les butxaques dels catalans (siguin els catalans del color que siguin) que ja no tornen ni els podem invertir en les necessitats socials d’aquests mateixos catalans.

També entra dins de la planificació d’aquesta autèntica refundació de l’Estat espanyol el protagonisme creixent del poder judicial: des de l’actuació de l’Audiència Nacional com a tribunal polític d’excepció dedicat a la persecució de la dissidència política fins a les actuacions del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional que s’estan especialitzant , pel que sembla, en el disseny d’aquest estat espanyol renascut i en la persecució de tot allò que en seria un obstacle.: nacions, partits polítics, llengües, autoritats autonòmiques, llibertats de reunió, d’expressió (televisions, diaris, revistes...) Sembla com si hi hagués, fins i tot una pugna entre l’executiu i el judicial pel control de l’estat i de la vida política i social en general: il·legalitzen partits i comportaments, a partir d’una actuació legislativa (la Llei de partits per exemple) interpretada segons decideixin en cada moment ara les instàncies judicials, ara l’executiu, a vegades perquè ho vol un, a vegades perquè ho vol l’altre, suprimeixen publicacions, censuren idees, empresonen persones. Es podria afirmar que molt sovint els autèntics centres de decisió dels quals depèn la vida política d’aquest país es troben a l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional (invasió de competències i el propi estatut del Principat reformat).

El resultat de tota aquesta planificació política i social és que lluny de repartir poder i recursos econòmics , l’estat espanyol s’ha refundat més depredador i més despòticament centralista que mai i ha engreixat una classe política (a nivells espanyol i de les diverses autonomies) i unes direccions sindicals i empresarials totalment subordinades a aquest unitarisme i a aquesta espoliació. I és clar, paral·lelament a aquesta refundació, les autonomies i els estatuts han esdevingut carcasses buides i cadàvers exquisits que només serveixen per mantenir cacics i oligarquies igualment depredadores, mesquines, i políticament i socialment incapaces d’apartar-se de la confusió, de la impostura i l’oportunisme.

I com que, malgrat tot això, les nacions catalana, basca i gallega no han deixat d’existir ni de defensar els seus drets nacionals i socials, els últims aconteixements estan posant sobre la taula i sobre l’agenda política les primeres mostres importants de fallida d’aquest sistema : s’està qüestionant la constitució espanyola , s’està qüestionant el sistema monàrquic dels borbons reinstaurat de la mà del dictador, s’està qüestionant el sistema autònomic-estatutari i les seves conseqüències nefastes per a les necessitats socials i nacionals; s’està qüestionant l’esquarterament dels Països Catalans en dos estats i tres comunitats autònomes, s’està qüestionant la democràcia, tan imperfecta, del sistema electoral i del funcionament dels partits polítics, s’està qüestionant la negació que l’estat espanyol (i també el francès) fa de la llengua i la cultura: en definitiva, s’està qüestionant l’estat i d’aquí ve que sigui indestriable el clam de protesta pel deteriorament imparable d’unes infraestructures del clam de protesta per la manca de sobirania fiscal i per la manca de sobirania política i és del tot lògic que cada cop més entitats, moviments i gent en general identifiqui les causes d’aquesta situació i en reclami una sortida política i clami que ja n’hi ha prou i que cal que exercim el dret a l’autodeterminació en el camí cap a la llibertat nacional.

Cada cop hi ha més gent i entitats i moviments socials que estem arribant a la conclusió que els estatuts no són un sistema d’autogovern ni un mitjà per millorar la vida de catalans i catalanes (els de tota la vida i els que van arribant i que passen del milió ens els últims deu anys) sinó que formen part del sistema de submissió, del sistema neocolonialista. I com a conseqüència de tot aquest qüestionament les reivindicacions es van configurant cada cop més clarament: contra la confusió i la impostura es reclamem claredat i dignitat nacionals, es reacciona electoralment amb un augment clar de l’abstenció o amb la crida i la pràctica del vot en blanc o el vot nul;. contra l’espoliació econòmica es reclama sobirania fiscal i coneixement de les balances fiscals amb l’estat, contra la degradació de les infraestructures, dels serveis com la sanitat i l’ensenyament, l’habitatge, els sistemes de protecció, l’estabilitat laboral es reclama el poder de decidir amb els nostres diners i l’exercici del dret a l’autodeterminació, contra l’esquarterament de la nostra nació es reclama l’enfortiment dels llaços culturals i polítics entre els Països Catalans i compartir projectes, organitzacions i lluites; contra la destrucció del territori reclamem .poder de decidir en la construcció d’un país sostenible, contra la destrucció lingüística i cultural reclamem que la llengua catalana sigui l’eix i l’eina de la cohesió social i nacional.

El sorgiment i activitat de la Plataforma pel Dret de Decidir, que ha nascut al caliu de tots aquests i altres qüestionaments com una eina de vertebració de la nova etapa sobiranista i que té la vocació de ser un agent social i polític ampli i transversal és alhora una prova més d’aquesta crisi del sistema autonomista i una prova més que s’ha començat a caminar en la direcció radicalment democràtica de l’exercici del dret a l’autodeterminació: analitzant a fons totes les forces i components alliberats en les manifestacions de Barcelona (febrer del 2006-desembre del 2007) més les importantíssimes manifestacions que han tingut lloc en aquest període tant a les Illes com al País Valencià i a la Catalunya Nord sobretot en defensa del territori, denunciant els tres-cents anys d’ocupació i reivindicant els tres-cents anys de resistència i per les llibertats nacionals, denunciant el règim monàrquic ens adonem del caràcter creixent de plebiscit popular sobiranista que tenen totes aquestes mobilitzacions, proclames, actes, denúncies.

També electoralment el sistema polític ha sofert modificacions que posen al descobert elements d’aquesta crisi i d’aquesta nova etapa: les eleccions municipals a Catalunya han certificat el sorgiment d’unes candidatures d’unitat popular que són ja un nou actor polític; el populisme a la manera d’altres zones d’Europa (agafant el tema de la immigració, reclamant mesures contra el nou vinguts, centrant-se en el tema de la defensa de les prerrogatives de la llengua espanyola, etc.) també ha tret el cap.

Tot això en resum ens portaria a dibuixar el panorama complex que hauria d’analitzar la PDD caracteritzat per

* una combinació dinàmica de consciència difusa d’espoliació i necessitat estratègica de sobirania,
* una combinació d’estratègia espanyola anticatalana (de tots els Països Catalans) amb una consciencia col·lectiva d’intensitat diversa i de caràcter tàctic sobre l’esgotament del model estatutari.
* Una combinació d’un augment de la consciencia col·lectiva del dret de decidir amb la impotència del sistema polític del Principat inclòs el que es reclama institucionalment del sobiranisme.
* Un augment bàsicament fora del sistema institucional de l’independentisme més combatiu.

I debatre, per tant, el paper de la PDD en relació a les necessitats següents:

- Com fer passar aquesta consciencia difusa d’espoliació a consciencia política del dret de decidir en matèria económico-social. (en la trobada del 16 de desembre del 2006 es va plantejar la qüestió de la insubmissió fiscal...)
- Com convertir el caràcter tàctic de la consciencia d’esgotament del model estatutari en consciencia nacional del dret a l’exercici de l’autodeterminació.
- Com fer visible la inutilitat del sistema institucional estatutari fent present el dret de decidir com una eina política instrumental fins i tot en el pròxim període electoral.
- Quina funció pot tenir la PDD en tot això: una simple eina o plataforma d’agitació i conscienciació? Una plataforma tàctica de conscienciació i d’intermediació entre el món organitzat en entitats, i voluntariat patriòtic i el món polític? Una plataforma que aspiri a ser un agent polític i social capaç d’actuar com una falca que no deixi perpetuar la situació actual? Una plataforma estratègica capaç de tirar endavant el procés d’autodeterminació nacional i social amb una dinàmica pròpia?

2.- Anàlisi apart mereix la situació a Euskadi, que té fondes repercussions en tot el conjunt de les altres nacions de l’estat.

Des dels Països Catalans es seguia amb gran interès i esperança l’últim i frustrat intent de pacificació. Com a Plataforma pel Dret de Decidir estàvem involucrats activament a favor del procés de negociació. La ruptura del procés ens porta a l’actual situació de bloqueig polític amb un ús exclusiu de la via repressiva i de l’actuació judicial: així trobem que ha estat foragitada de la vida política institucional i criminalitzada una opció política de la qual es reclama gairebé un 20% de la societat basca, està imputat el primer mandatari del país, es tira endavant el procés 18/98 contra els polítics abertzales. Pensar que si no hi hagués acció armada l’estat actuaria democràticament i deixaria tirar endavant sense més ni i més un procés de referèndum es força ingenu: el procés de referèndum serà una conquesta del poble basc que, un cop aconseguida una massa crítica que el faci inevitable, tindrà el seu propi calendari polític. Des dels Països Catalans i la PDD hem de reemprendre les actuacions que teníem previstes però sobretot hem de pensar que la millor manera de donar un cop de mà al poble basc és tirant endavant el nostre propi procés i el nostre propi calendari.

3.- La situació europea

A Europa també es dóna la dissolució de l’eix esquerra-dreta (tan usat encara i tan útil a alguns dels nostres mandataris i convertit en una caricatura política); conseqüència de la reorganització capitalista de l’últim terç del segle passat i de la liquidació ideológico-política de la classe obrera i dels moviments antisistema d’aquella mateixa època. Però les lluites populars i nacionals ressorgeixen amb característiques noves.

Hi ha tres elements importants que ens porten a analitzar especialment la situació a Europa i especialment a la Unió Europea: el referèndum sobre el Tractat europeu que va ser àmpliament contestat amb un “no” (molt majoritari a la Catalunya Nord, molt significatiu a la resta de Països Catalans) i que ha abocat els mandataris de la UE uns anys després a acordar un minitractat de mínims que ja no serà sotmès a l’aprovació popular. Un nou pas enrere, doncs, en el funcionament democràtic de les institucions i la política europea i una necessitat més que els fòrums socials abordin als Països Catalans els temes que la globalització econòmica, la insaciable destrucció del planeta, l’ús de la guerra com a eina política plantegen. El segon element són els moviments que a l’interior dels estats de la Unió Europea estan posant en qüestió les “fronteres interiors” : tres casos estan immediatament sobre la taula: el cas irlandès que tard o d’hora abocarà a la reunificació d’Irlanda, el cas escocès que plantejarà pròximament una separació del Regne Unitat de la Gran Bretanya i el cas de Bélgica que no trigarà a plantejar una partició: tindrem , doncs, una reunificació, una separació i una partició: tres situacions diverses que ens donen “munició” política suficient per a “la internacionalització europea” de les aspiracions autodeterministes dels catalans. El tercer element , per ara està fora de la Unió Europea però el tenim molt a prop geogràficament i tindrà també unes grans repercussions polítiques: el cas de la declaració d’independència de Kosovo, que en principi, per qüestions geoestratègiques està destinada a ser un tap per a Sèrbia i un altre portaavions terrestre occidental i sobretot d’EEUU per tallar les sortides de Rússia pel sud-est europeu.
No hem de permetre que es reorganitzin les fronteres interiors de la U.E. sense que el cas dels catalans no entri a l’agenda política europea.

Blanca Serra

Entre el cinisme i la renúncia

Les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer "el mateix dia que es restablia el servei de rodalies", recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l'aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: "aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club". Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça.


Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l'espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s'hagués convocat per al 8 de desembre el servei s'hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d'una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d'afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l'ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.

És un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se'n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s'exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s'hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l'atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d'aquest cinisme i d'aquelles renúncies.

Víctor Alexandre, escriptor i periodista
Sobirania i Progrés

14 de desembre 2007

Catalunya ya ha cogido turno para la independencia

El vocal del Poder Judicial i promotor del Cercle Sobiranista, Alfons López Tena, ha afirmat que "Catalunya ya ha cogido turno" per a la independència en un article d'opinió al diari Público. En l'article, Alfons López Tena lamenta d'un inici que "de nuevo, con la reiteración de la estupidez impotente, los Estados europeos han hecho de todo para impedir la independencia de una nación europea, actitud infame que comenzaron con los países bálticos y caucásicos y en la que llegaron a colaborar con el genocidio, verguenza que les abruma. De nuevo, fracasan"

Per a López Tena, "es una secuencia conocida: una nación europea dependiente toma la decisión de independizarse, los Estados europeos se niegan y apelan a algunas mentiras y a la estabilidad (algunos como España, por no poner las barbas a remojar, y otros por la desidia de la impotencia), América apoya, como siempre, la independencia, y el tropel europea se alinea, bien por principio democrático -como los nórdicos y demás protestantes -, bien por no tener másw remedio, con algún pataleo de los más irrelevantes, como España".

"Es una dinámica suicida -afegeix el vocal del Poder Judicial-, porque más le valdria que la independencia llegara de su mano que de la de América. Tambien es hipócrita, porque jamás vemos que esos Estados se disuelvan para integrarse en otros, que se apliquen a sí mismos las loas a la dependencia que sólo se aplican a otros. Si tan bueno es no se rindependiente, ¿por qué España no se disuelve y se integra en Francia?"

Finalment, Alfons López Tena conclou que aquest "es el sino de Europa, que no pierde ocasión de apoyar a los carceleros, y la grandeza de América, que ayuda a las naciones europeas a salir de la cárcel. Felicidades, Kosovo. Gracias América. Catalunya ya ha cogido turno".

e-noticies

12 de desembre 2007

Le Monde Diplomatique explica com se sent la Catalunya menystinguda per l'Estat

L'edició en francès de Le Monde Diplomatique oferia la setmana passada un suplement especial sobre Catalunya, en què analitza el model industrial del país, l'oferta turística, la xarxa de transport públic més enllà de la ciutat de Barcelona, el rol que juga l'aeroport d'El Prat o el mercat de l'habitatge, entre d'altres qüestions. Però sobretot reflexiona sobre el futur del país, plantejant la pregunta "autonomia o independència?" En un dels articles s'analitzen els suposats motius d'un increment del sentiment independentista a Catalunya, que durant la transició representava el 5% de l'electorat i avui les enquestes situen el percentatge entre el 20% i el 30%.
La publicació assegura que “els catalans se senten menystinguts i abandonats per l'Estat”, mentre que una part de la societat espanyola els percep com a “arrogants”, i el seu “particularisme lingüístic és cada vegada més difícilment acceptat”.

El text descriu el panorama actual de Catalunya, en què “l'increment notable de població no ha anat acompanyat de les inversions estatals que correspondrien”, una situació que “ha conduit inevitablement les institucions i les infraestructures catalanes a una situació pròxima a l'implosió”. Le Monde Diplomatique llista el cúmul de despropòsits en infraestructures que ha patit el país aquest 2007, destacant l'apagada de Barcelona, el caos de Renfe i els successius esvorancs, així com també la gestió qüestionable de l'aeroport català. Però encara més, parla de col.lapse del sistema sanitari i educatiu del país.

Per tot plegat, l'article conclou que “seria difícil de trobar una altra capital europea en una situació tan dolenta”, i adverteix que Barcelona es troba en un punt en què ha perdut part del seu crèdit que havia guanyat amb els Jocs Olímpics del 1992. D'altra banda, aquesta publicació pregunta a alguns experts en economia si la independència és viable des del punt de vista econòmic.

Josep Oliver destaca que els intercanvis comercials de Catalunya s'han incrementat molt amb l'exterior, de manera que el mercat espanyol ja no és l'eix central i que les empreses ja no se senten tan lligades històricament per aquest mercat tradicional sinó que pensen i actuen de forma global. Oliver s'afanya a destacar que “una separació, si bé possible, podria ser traumàtica si considerem que Espanya és el millor mercat per a Catalunya, i Catalunya el millor mercat per als productes espanyols”. Per contra, l'economista Jordi Pons deixa clar que “una separació no vol dir deixar de comerciar, més encara quan sabem que els seus productes són competitius. Per tant, una separació no té per què ser traumàtica en aquest sentit”.

Sigui com sigui, fora de Catalunya ja es coneix una mica més la realitat del país, i no només la visió parcial que puguin oferir mitjans de comunicació que no coneixen la realitat del país o que només es documenten a través dels mitjans de la metròpoli.

Tribuna Catalana

11 de desembre 2007

Aquest personatge ha de presidir el Congrés ? Esta d'acord el PSC ?

L'exministre socialista de Defensa José Bono ha intervingut avui en el col·loqui posterior a una conferència pronunciada a Madrid pel líder de CiU, Artur Mas, per afirmar que l'Estatut català "ja no el volen ni els seus pares" i opinar que les nacions "són un invent".


En un esmorzar informatiu, organitzat per Nova Economia Fòrum, Mas ha advertit de les greus conseqüències a Catalunya i Espanya que es produirien si el Tribunal Constitucional (TC) retalla l'Estatut.

Convidat per l'organització a participar en el col·loqui, malgrat que inicialment n'era reticent, Bono ha expressat el seu desacord amb Mas i ha assegurat que l'Estatut que es va aprovar a Catalunya "ja no el volen ni els seus pares" i a més, segons l'exministre, va tenir un "bateig molt poc lluït, al qual no va assistir ni el veïnat".

Mas ha desaprovat les paraules de Bono i ha argumentat que les nacions no són un invent sinó "una realitat i un sentiment"
Bono, proposat pel PSOE per presidir el Congrés durant la pròxima legislatura, ha subratllat que "aquí es beneeix el que digui el Constitucional" i ha puntualitzat que, segons el seu parer, les nacions "són un invent".

Mas ha desaprovat les paraules de Bono i ha argumentat que les nacions no són un invent sinó "una realitat i un sentiment" i, a més, ha criticat que després de la col·laboració lleial de CiU amb el Govern, "a Espanya, amb motiu de l'Estatut, es va plantejar una operació de destrucció de la imatge de Catalunya, amb boicot inclòs".

El líder de CiU ha assegurat que aquesta actitud significa que Espanya "no té la maduresa democràtica que hauria de tenir i és un país amb baixa qualitat i baixa intensitat democràtica", ja que s'utilitza una unitat territorial com Catalunya per a "les vendettes polítiques entre uns i altres".

Posteriorment, Bono ha tornat a prendre la paraula per matisar les seves posicions i ha advertit que la seva intenció no era ofendre a Mas, i ha subratllat que quan al·ludia a l'"invent" de les nacions parlava en "termes universals", sense concretar-los a Catalunya.

Diari AVUI

10 de desembre 2007

Catalunya, Euskadi i Galícia han signat aquest dilluns la 'Declaració de Santiago'

Els consellers de cultura de Catalunya, Euskadi i Galícia han signat aquest dilluns la 'Declaració de Santiago' amb el propòsit que l'estat espanyol reconegui la seva singularitat cultural, i a través de la qual iniciar vies de col·laboració entre els tres països. El conseller Joan Manuel Tresserras ha explicat que 'som tres cultures, tres nacions', que volen 'explorar' vies de col·laboració per veure què poden aportar al món des de la seva 'singularitat'. I ha afegit que 'no es pot veure la realitat singular' de Catalunya, Euskadi i Galícia com una 'anomalia' perquè 'ningú', en un estat democràtic, 'pot ignorar aquesta realitat'. A més, el titular de cultura català ha dit que no 'aspirem' a ser considerats 'una excepció', sinó a fer una 'aportació normal i potent' des de la 'nostra singularitat'.

Diari AVUI

07 de desembre 2007

Bosc engabiat

El febrer del 2006 s’aprova l’arranjament del Bosc de Can Gatxet amb els diners de lliure disposició (teòricament) destinats als districtes. Sorprenentment els treballs no comencen fins el mes de gener d’aquest any 2007 i se’ns diu que estaran acabats al maig.

La realitat actual és que els treballs avancen d’una forma lenta i intermitent fins el punt que algun material com la fusta tractada comença a deteriorar-se.

Davant d’aquesta situació l’associació veïnal de Sant Joan de Mira-sol va demanar, fa uns dos mesos, una reunió amb la Marta Subirà per saber de primera mà què està passant.
Avui, desembre del 2007, encara no s’ha rebut data i hora per la reunió.

Des d’aquí demanem que l’ajuntament es prengui seriosament l’arranjament del Bosc de Can Gatxet per acabar-lo el més aviat possible, però també denunciem el fet que quan els veïns, mitjançant les associacions que els representen, demanen parlar amb la regidora responsable del tema no rebin cap resposta als seus escrits.
Es inadmissible ¡¡ Qui es pensen que són aquesta gent tan prepotent ¡¡

Jaume Massanés i Papell

06 de desembre 2007

Al poble de Catalunya

Els i les periodistes que treballem als Mijtans de Comunicació Públics deCatalunya hem decidit enviar privadament un correu electrònic davant de la situació que vivim darrerament, i sobretot, des de fa una setmana alsnostres llocs de treball.Aquest correu s'envia voluntàriament, i de manera particular, a les families, les amistats i els coneguts o veïns per tal que el passeu o eldoneu a llegir a tanta gent com sigui possible, donat que és una de les poques maneres que tenim d'adreçar-nos, hores d'ara, al Poble de Catalunya.

1.-Els periodistes i les periodistes catalans neguem les afirmacions del portaveu adjunt del Partit dels Socialistes de Catalunya al Parlament Català, Joan Ferran, qui ha assegurat des de divendres passat que som els professionals o les professionals que treballem als Mijtans de Comunicació Públics de Catalunya, TV3, Catalunya-Ràdio, Televisió Espanyola a Catalunya,Ràdio Nacional a Catalunya, Catalunya Ona Mijtana,COM, i les diferents emissores municipals de ràdio i televisió de ser els i les responsables demobilitzar la població el passat Primer de Desembre a Barcelona.

2.-Igualment, rebutjem el suport que el senyor Joan Ferran ha rebut del president de la Generalitat, Honorable José Montilla i Aguilera, de la seva formació, el Partit dels Socialistes de Catalunya així com del PartitPopular de Catalunya i de Ciutadans per Catalunya, que també responsabilitzen els i les periodistes dels Mitjans Públics de ser els promotors d'una suposada manipulació i mobilització popular en contra del Govern Català i a favor de l'independència de Catalunya.

3.- Els i les periodistes que treballem als Mijtans Públics tenim, aixó sí, més independència per informar dels esdeveniments que els i les nostres companys i companyes dels mijtans privats, on les condicions laborals són molt més precàries i on, sovint, s'ha de passar per l'adreçador, fet que, en el nostre cas, podem evitar en gran part gràcies a que ja gairebé tots i totes els que quedem encara en aquests Mijtans Públics hem aconseguit enlloc després de passar el respectiu concurs oposició, sovint, reconegut, amés, per sentència dels tribunals.

4.- La nostra obligació i la nostra feina és informar el millor que podem dels esdeveniments i per tant , recordem que la manifestació del passatPrimer de Desembre i la del 18 de Febrer de l'any 2006 van ser convocades per la Plataforma Pel Dret a Decidir. La xifra de participació la va donarla Guàrdia Urbana de Barcelona i la pròpia organització, i tots els observadors i les observadores han coincidit en assenyalar que va ser la més multitudinària des la marxa contra la invasió de l'Iraq del 15 de febrerde l'any 2003. En cap cas la vem donar nosaltres.

5.- S'ha informat, igualment de la realitat viscuda per bona part de la població catalana arran de l'apagada soferta per Barcelona i part de la seva Àrea Metropolitana el passat 23 de juliol, del bloqueig de les cintes transportadores de l'equipatge a les diferents terminats de l'Aeroport delPrat els passats 2,3,4 5 i 6 d'Agost, que va provocar que molts avions s'enlairesin amb els passatgers sense les seves maletes, així com del'embús de 80 quilòmetres viscut a l'Autopista A-7-Sud desde el Peatge deTarragona que va obligar a l'aixecament de barreres com a mesura excepcionalper part del Giovern Català, i també de la interrupció del Servei deRodalies en tres línies de RENFFE, la C2-Sud, la C-7 i la C-10 i la Línia 8dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya des del passat 20 d'octubre fins el 30 de novembre.

6.- Aquests esdeveniments han sigut objecte d'especial tractament per la seva transcendència directa en la vida diària de bona part de la població catalana, que ha vist, atònita, en quina situació es troben lesinfraestructures bàssiques al Principat però en cap cas són invenció ni dels periodistes ni és responsabllitat d'aquest col.lectiu professional la sevasolució, però si la d'informar. Per aixó som periodistes amb criteri.

7.- Quan els i les periodistes ens hem referit al Dèficit Fiscal que pateix Catalunya ho vem fer arran d'un informe públic presentat la setmana passda pel Banc Bilbao Vizcaya Argentaria a Barcelona que xifra en 1.500 els eurosque aporta cada català o catalana a l''Estat, tot i que la Fundació Josep Irla i d'altres economistes independents fan servir una metodologia méscompleta que puja fins a 3.300 euros aquesta aportació.Aquest desequilibri tampoc no és responsabilitat dels i les periodistes catalans, i fins i tot, el conseller de Governació, Joan Puigcercós, s'hi va referir també la setmana passada en una conferència públlica. Tampoc ens ho hem inventat.

8.- Tots aquets fets s'han tractat per cadascú de nosaltres de manera professional i , per tant, és fals que s'hagi exagerat ni, molt menys que els i les periodistes promoguem l'independència de Catalunya ja que, com tothom, prou feina tenim per arribar a final de mes, pagar la hipoteca quite sort d'haver trobat pis, o qui en busca encara i viu al domicil familiar.Si ara hi ha una part de la població catalana partidària d'aqesta opció, n'hem informat i prou, al marge de que, probablement, més d'un de nosaltres hi combregui, però sense influir a l'hora de donar la notícia.Per aixó tenim un Còdig Deontòligic a Catalunya, únic a l'Estat i que ens va costar molt d'aconseguir al Col.legi de Periodistes de Catalunya, organsimeque, en breu, s'adreçara, si pot, públicament.

9.- Per si de cas, i davant de la situació insòlita en què ens trobem ens adrecem directament al POBLE DE CATALUNYA, qui en definitiva és sobirà i té aquest DRET A DECIDIR, recongut per les Nacions Unides que nosaltres respectem desde el nostre lloc de treball amb una mateixa tasca: informar del que passa com a quualsevol país europeu.Mai des de la transició, ni en la pitjor epoca del Govern de José Maria Aznar, quan es va produir una gran reacció popular en contra de l'invasió del'Iraq, haviem viscut els i les periodistes catalans una situació com l'actual, simplement, perquè la gent a Catalunya s'ha enfadat. Qui seran el propers: Els advocats/des?, els/les mestres?

10.-Igualment ens veiem en l'obligacó d'aclarir que la decisió dels ex-presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley i Pasqual Maragal iMira, d'anar a la manifestació del passat Primer de Desembre va ser personal, i cal recordar, que tant ells dos com les seves senyores i ex-primeres dames de Catalunya, Marta Ferrusola i Diana Garrigosa, hi van anar voluntàriament sense que cap periodista català els portés de la mà.A més, s'ha de recordar que tant el senyor Pasqual Maragall com la senyora Diana Garrigosa es van donar de baixa del Partit dels Socialistes deCatalunya la passada Primavera abans de les eleccions municipals.

Agraïm la vostra atenció i tot el suport que hem rebut dels nostres companys i companyes dels Col.legis d'Advocats i Advocades de les quatre demarcacions catalanes així com dels Psicòlegs/gues que s'han posat ja a la nostra disposició i ens veiem en l'obligació de recordar que si la situacióde Catalunya, hores d'ara, coincideix amb la d'Escòcia, Flandes o el PaísBasc, n'informem sense que sigui nostra la responsabilitat de la decisió queles seves respectives poblacions prenguin lliurement.

El Poble de Catalunya és qui té la darrera paraula i a aquest Poble ens adrecem abans de les eleccions del proper 9 de març en veure el que ens caua sobre, guanyi el PP o el PSOE. Nosaltres seguirem i compten, d'avant-mà,amb la vostra comprensió.

Els i les periodistes dels diferents Mitjans Públics de Comunicació de Catalunya.
Barcelona el 5 de desembre de 2007

05 de desembre 2007

La crosta socialista, contra la dignitat de la CCMA i els seus professionals

El portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, s'ha comportat com un psicòpata unionista fent l'atac més important a la credibilitat i a la dignitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i dels seus professionals. Si aquesta fos també l'opinió del PSC i del President de la Generalitat estaríem davant d'una crisi d'incalculables conseqüències que podria no sols desqualificar nacionalment el PSC sinó col.locar-lo en el camp de l'unionisme descomplexat espanyol. L'entrevista a El Periódico ja ha estat desautoritzada discretament pels sectors més catalanistes del PSC, pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i per fonts properes al president Montilla, que les consideren desafortunades i que poden enrarir, a tres mesos de les eleccions, la relació entre els professionals de la ràdio i la televisió públiques i els socialistes.

Altres que diuen estar ben informats creuen que és una maniobra a canonades de gran calibre per impedir els acords en el si del Govern de progrés per desenvolupar la nova Llei catalana de mitjans audiovisuals que podria consolidar la independència dels mitjans públics de la Generalitat amb el nomenament d'un nou president i un director general que sàpiguen crear uns mitjans de comunicació nacionals i lliures.
La crosta socialista dels mitjans de comunicació té, des de fa uns pocs anys, moltes pors. En primer lloc, sap que està perdent el poder hegemònic dels anys 80 i 90 en què el seu domini era aclaparador al Col.legi de Periodistes i en l'immensa majoria de mitjans de comunicació, però els anys han passat i l'hegemonia també. Avui hi ha unes noves generacions que ja no creuen en la Bíblia progressista del periodisme, El País, i el seu model nacional espanyol. Són gent lliure, nacionalment descomplexada que ja no està disposada a fer seguidisme de l'espanyolisme i del seu imaginari.

A Joan Ferran cal agrair-li, però, la seva claredat i el seu missatge a tots els professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que ja saben què els espera si personatges unionistes com aquest assoleixen responsabilitats en un futur. L'entrevista d'El Periódico a Joan Ferran hauria d'explicar-se a totes les facultats de periodisme catalanes per vacunar les noves generacions de periodistes del virus unionista que destil.len les paraules d'aquest diputat socialista.

Joan Ferran, ni en l'època del PP ni quan el PSOE dominava, controlava i manipulavaTelevisió Espanyola, la "ràdio nacional espanyola", la Cadena Ser o el Canal Plus. Mai es va preocupar d'acusar aquestes emissores de difondre a Catalunya el nacionalisme tronat espanyol i la manca de respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de Catalunya.

Joan Ferran somia en la seva crosta de periodista ja envellida amb una COPE del PSOE, amb la BTV d'altres èpoques o amb la Televisió Espanyola de Felipe González. Allò que no entén, però, Joan Ferran, és que el país i els seus professionals de premsa ja no toleren la desnacionalització dels seus mitjans. Ferran ha començat un foc greu per al país que si el crema a ell no passa res, però seria una llàstima que pogués arrossegar la catalanitat del PSC i la seva credibilitat.
Tribuna Catalana

04 de desembre 2007

Càrrecs electes de CiU, ERC i ICV llancen un manifest sobiranista

Un total de 66 càrrecs electes locals -alcaldes i regidors- de CiU, ERC i ICV (i un del PSC) han presentat aquest dimarts davant del Parlament un manifest amb el nom "Decidim!" favorable "al dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur". Es per això, que aquest nucli impulsor del moviment "vol obrir un procés de diàleg i col·laboració amb càrrecs electes locals dels Països Catalans per avançar en aquest mateix objectiu". Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló d'ICV, ha anunciat que abans de l'estiu tindrà lloc l'assemblea constituent del conjunt de càrrecs.
Diari AVUI

El PSC després de l'1-D

Dies abans d'aquesta històrica i gran manifestació, una gran part del PSC i els seus aparells demostraven un nerviosisme incomprensible en un partit que ha sabut en moments històrics mantenir-se al costat de la majoria del país que lluitava per les seves llibertats. Des de Tribuna Catalana vàrem mantenir ja abans del primer tripartit que no es podia marginar ni marginalitzar el PSC en la política catalana, i mai no vàrem adoptar una actitud crítica amb la necessària alternança en el govern de Catalunya.
I després hem defensat els presidents de la Generalitat, Pasqual Maragall i José Montilla, contra sectors que volien faltar al respecte de la nostra màxima institució nacional. Com també hem defensat sempre que el PSC com a partit i els seus votants són una part molt important de la societat catalana. Amb l'autoritat moral que ens dóna la nostra coherència en aquesta línia ens preocupa la deriva d'uns certs sectors del PSC que reaccionen amb actituds intolerants vers una societat en marxa, a la qual haurien de sumar-se.
Som conscients del moments polític, de les properes eleccions estatals, de la solidaritat del PSC amb el PSOE, però els socialistes catalans han de pensar primer en la seva nació, Catalunya, que ja no és la de la transició democràtica, que es va deixar entabanar amb una constitució i un estat de les autonomies que s'ha convertit en la cotilla que no l'ha permès desenvolupar-se nacionalment.
Si el PSC, que ja té dificultats en els sectors juvenils del país, no és capaç d'adaptar-se als reptes de la Catalunya del segle XXI, pot entrar en una decadència perillosa. El president Montilla en les seves intervencions a la televisió o al Parlament de Catalunya ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies en quant a la defensa de la llengua i la cultura d'aquest país, davant dels embats del PP o Ciutadans. Però cal anar més enllà. I en el PSC ja hi comença a haver des de persones que estan en el govern fins a la gent dels pobles, els barris i les ciutats de Catalunya que requereixen que el PSC es sumi al camí de consolidar Catalunya nacionalment en una Europa unida. No estant dia a dia repensant l'encaix o el desencaix a una Espanya que ni ens entén ni ens vol entendre.
El PSC ha de rectificar i afegir-se a l'onada de sobirania i de llibertat que encapçala les noves generacions i en les quals s'hi afegeixen les generacions cansades d'esperar o frustrades amb les entelèquies autonomistes o federals.
Tribuna Catalana

01 de desembre 2007

Manipulació política vergonyosa


El Periodico, TV3, La Guardia Urbana, Policia Nacional (espanyola) diuen que només havien 200.000 persones en la manifestació.

Es totalment fals, es una manipulació interessada ¡¡ jo era allà i ha estat un èxit d'assistència sense precedents. A les 17 hores s'ha iniciat la marxa i a les 19,15 fins i tot encara hi havia gent aturada a la plaça Urquinaona. El manifest s'ha hagut de llegir cinc vegades. Si en la manifestació de febrer del 2006 érem 700.000 aquesta vegada com a mínim estàvem la mateixa quantitat de persones.
A qui li interessava desprestigiar la marxa li ha sortit malament la maniobra i potser li ha arribat el moment de reflexionar i en tot cas de decidir que vol ser a partir d'ara, Ja m'enteneu, veritat ?

I als sindicats espanyolistes dues preguntes:
No han estat precisament els treballadors els mes afectats pels problemes de rodalías ?
Sabeu que han mort per accident laboral 14 treballadors a les obres del TGV ?
Llavors, a qui representeu ?
Però sabeu per què no van anar els sindicats "espanyols" a la manifestació? Perquè Josep María Álvarez crec que porta cinc mandats de secretari general i Joan Coscubiela tres. Perquè el secretari general de la UGT va demanar el vot per Montilla a les darreres eleccions.
Perquè Montilla va inaugurar dies enrera la nova seu d'UGT al Baix Llobregat. Però sobretot perquè els sindicats cobren un munt desubvencions. Gairebé de totes les conselleries. No només de Treball. Com volen que vagin a la mani?. Qui paga mana.

Per acabar, Televisió de Catalunya "la nostre televisió nacional" no ha dedicat a la manifestació un seguiment especial malgrat l'èxit d'assistència.

Jaume Massanés i Papell

Catalunya diu que ja n'hi prou: 700.000 persones surten al carrer en la gran manifestació de Barcelona


Milers de persones, 200.000 segons la policia i 700.000 segons els organitzadors, han respost a la crida de la Plataforma pel Dret de Decidir amb el suport de 200 entitats més i han inundat el centre de Barcelona per protestar pel mal funcionament de les infraestructures.
La cita, convocada arran del caos a Rodalies per l'arribada de l'AVE, ha provocat des de fa dies una forta controvèrsia política: els socialistes no hi donen suport i sí els seus socis de govern, ERC i ICV-EUiA, així com la primera força de l'oposició, CiU. Els polítics, però, s'han quedat en un segon terme, deixant el protagonisme de la capçalera als representants de la societat civil i als membres de les entitats convocants.
El lema "Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures" ha presidit la manifestació, que ha començat a fer els primers passos puntualment a les cinc de la tarda. L'afluència de gent ha estat tan gran, però, que més d'una hora després la plaça Catalunya continuava plena de gom a gom i totes aquestes persones encara no havien pogut arribar a Via Laietana. Pancartes, senyeres, estelades i cares conegudes, però sobretot milers de persones anònimes d'arreu de Catalunya -segons els organitzadors, s'han mobilitzat fins a 300 autobusos provinents de diferents punts del país-, omplen el centre de Barcelona. La Plataforma pel Dret de Decidir ha estimat que hi han participat unes 700.000 persones. La Guàrdia Urbana ha rebaixat aquesta xifra de mig milió.
El recorregut de la marxa, com no podia ser d'una altra manera tractant-se d'una protesta pel caos que s'ha viscut a Rodalies a causa de les obres de l'alta velocitat a l'entrada a Barcelona, va d'una estació de ferrocarrils a una altra: des de la plaça de Catalunya fins a l'estació de França, passant per la plaça Urquinaona, la Via Laietana i el Pla de Palau. Les reivindicacions Fins a quatre vegades està previst llegir el manifest de la protesta.
La primera lectura s'ha fet sobre dos quarts de set de la tarda i, en acabar, l'organització ha demanat als assistents que deixessin pas a la resta de ciutadans que intentaven arribar a l'estació de França però que no podien avançar a causa de la gran quantitat de gent que hi havia. Entre lectura i lectura, i a través de l'humorista Toni Albà, s'estan fent actuacions de Feliu Ventura, Francesc Ribera "Titot" i Gerard Quintana.
El manifest critica l'estat actual de les infraestructures ferroviàries i viàries de Catalunya, atribuït a la falta d'inversió dels successius governs d'Espanya, i que critica el "menyspreu" de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. També recull una petició expressa perquè les xarxes de transport siguin traspassades a la Generalitat, perquè es publiquin les balances fiscals i perquè el govern català recapti i gestioni tots els impostos que paguen els catalans.
Diferents capçaleres Unes 500 personalitats del món artístic, cultural i esportiu, entre les quals el filòsof Xavier Rubert de Ventós, l'historiador Manuel Cuyàs, l'escriptor Vicenç Villatoro, la cantant Núria Feliu o el president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, encapçalen la marxa. En un segon bloc hi ha representants de les més de 200 entitats que han donat suport a la manifestació.
Finalment, representants dels partits polítics que han secundat la protesta, CiU, ERC i ICV-EUiA, per estricte ordre de representació parlamentària, desfilen a la marxa, cadascun darrere la seva pròpia capçalera. Entre els líders que hi participen hi figuren l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i els números 1 i 2 de la coalició nacionalista, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida; el vicepresident de la Generalitat i president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira; el conseller de Governació i secretari general d'aquest partit, Joan Puigcercós; el portaveu republicà, Joan Ridao; el portaveu d'ICV al Congrés, Joan Herrera; el coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles, i el conseller de Medi Ambient, Francesc Miralles. També l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall ha acudit a la manifestació i ha seguit la marxa fins al seu punt final barrejat entre els ciutadans assistents.
La manifestació d'avui no és la primera que organitza la Plataforma pel Dret de Decidir. Ja en va organitzar una altra el 18 de febrer del 2006, aquell cop, però, en protesta per les retallades de l'Estatut i el pacte Zapatero-Mas. La protesta pel caos en què s'ha vist immers el servei de Rodalies de Renfe a causa de les obres de l'alta velocitat a l'Hospitalet ha coincidit amb el restabliment de les tres línies tallades el 20 d'octubre entre Gavà i Sants a causa de l'aparició de diversos esvorancs.
Informa: CATALUNYA INFORMACIÓ.CAT

30 de novembre 2007

50 raons per anar a la Mani de l'1 de Desembre (Pel Dret a decidir)

http://www.sant-cugat.net/adolf-art/


1. Perquè som una nació i diem prou.

2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.

3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.

4. Perquè som un país modern.

5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.

6. Perquè en un país modern l'autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d'estiu.

7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.

8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s'aturen tot un mes.

9. Perquè volem continuar essent un país modern.

10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.

11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.

12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.

13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.

14. Perquè si convoquen des d'Unió a Iniciativa és que convoca tothom.

15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.

16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.

17. Perquè ja n'hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.

18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.

19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.

20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.

21. Perquè els catalans sí que "ni partios ni doblaos".

22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.

23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s'hi ha d'anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.

24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.

25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s'improvisa.

26. Perquè els nous catalans d'ara han de saber que els catalans d' ahir i els d'abans d' ahir tenim sang a les venes.

27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.

28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.

29. Perquè, venint de comarques, és l'excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.

30. Perquè l'eix mediterrani, que l'estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.

31. Perquè el model radial espanyol, que l'estat imposa, no respon a les necessitats del país.

32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.

33. Perquè s'ha acabat el bròquil!

34. Perquè els grans sindicats s'equivoquen amb el seu silenci.

35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s'és víctima quan es planta cara.

36. Perquè el PSC ha d'adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.

37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.

38. Perquè el Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se'ls troba a faltar.

39. Perquè els efectes de la falta d'inversió els patim tots els catalans, vinguem d'on vinguem i pensem com pensem.

40. Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00

41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.

42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.

43. Perquè s'ha de caminar una hora al dia

44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.

45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.

46. Perquè l'aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.

47. Perquè no volem un aeroport "low cost" per a un país "low cost".

48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.

49. Perquè tenim dignitat.

50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

Prou d'esperar, independencia ja !!

Dissabte dia 1 de desembre, a les 4 de la tarda, al C/ Fontanella cantonada amb C/ de les Moles (Barcelona), uneix-te a Sobirania i Progrés i participa de la manifestació nacional per dir "PROU D'ESPERAR, INDEPENDÈNCIA JA!" Perquè tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures diem PROU a la situació de desgavell i caos en els transports i les infraestructures que pateix Catalunya.
Entre els objectius bàsics de la mobilització, que marxarà des del C/ Fontanella fins a l'Estació de França tot recorrent la Via Laietana, hi ha plantar cara al menyspreu amb que l'Estat Espanyol tracta la ciutadania catalana i defensar el dret de decidir del poble català sobre quin model de país vol construïr; així com l'exigència de traspàs de la gestió d'infraestructures i transports a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals i la defensa que Catalunya pugui recaptar i gestionar tots els impostos. Fes sentir la teva veu al costat de Joel Joan, Elisenda Paluzie, Miquel Strubell, Hèctor López Bofill, Salvador Cardús, entre d'altres i suma't a Sobirania i Progrés, que assistirà a la manifestació amb pancarta pròpia.

Vine a trobar-nos al C/ Fontanella cantonada amb C/ de les Moles i crida amb nosaltres "PROU D'ESPERAR, INDEPENDÈNCIA JA!" T'hi esperem! Sobirania i Progrés coordinacio@sobiraniaiprogres.cat http://www.sobiraniaiprogrés.cat/

Informa: SOBIRANIA I PROGRÉS

28 de novembre 2007

Fa burla de Catalunya i alguns catalans ho permeten ¡¡

La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, ha manifestat aquest dimecres que agraeix el "suport" que la cambra baixa li va dispensar en rebutjar per tan sols tres vots de diferència (173-170) la moció de reprovació que li havia presentat ICV. Álvarez, que aquest dimarts, en acabar la votació, va celebrar la victòria prop del Congrés, ha acusat els grups de l'oposició de dir "tonteries" i d'estar "obsessionats" que ella "se'n vagi", però "jo seguiré fent coses, i vostès aguantaran les coses que faig".

El PP ha recuperat per a ella el "vagi-se'n a casa!" i "faci's oblidar" i, entre d'altres, han dit que ella i Zapatero formen una gran "parella còmica". D'altra banda el diputat d'ERC Joan Tardà li ha recordat que els catalans estan "farts" que "res funcioni" i de "tan maltractament".

Quan tenia ús de la paraula, Tardà ha canviat d'idioma i, en català, ha fet una crida a la participació a la manifestació de l'1 de desembre pel dret a decidir, mentre els seus diputats han desplegat cartells de la convocatòria.

Diari AVUI

27 de novembre 2007

CIU ja no enganya ningú per molt que es disfressi.

El president de CiU, Artur Mas, ha reptat avui el PP a comprometre's, abans de les eleccions generals, a retirar el seu recurs presentat davant el Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut català, el que permetria obrir la porta a un eventual suport legislatiu al PP de la federació nacionalista.
Mas ha advertit als populars que tindrà un "problema" si al final resulta que necessita suports parlamentaris per governar
En declaracions a Telecinco, Mas ha llançat una pregunta al PP de Mariano Rajoy: "Si ells guanyen les eleccions i necessiten algun suport, per exemple de Catalunya, estan disposats a dir abans de les eleccions que retiraran el recurs contra l'Estatut presentat davant el TC?".
"Em temo que la resposta serà que no el pensen retirar", ha anticipat Mas, segons el qual CiU no pot arribar a "acords de fons amb un partit que fa la política exactament contrària" i que "intenta disminuir l'autogovern de Catalunya". Ara bé, ha afegit Mas, "si el PP retira el recurs contra l'Estatut, significa que estem davant un nou PP, ja no seria el que coneixem". "No ens tanquem d'entrada cap porta. Veurem qui guanya aquestes eleccions a Espanya", ha assenyalat.Mas ha advertit als populars que tindrà un "problema" si al final resulta que necessita suports parlamentaris per governar però, en canvi, "no està disposat a cedir ni un mil·límetre en la seva política d'anar contra determinats temes que vénen de Catalunya".El portaveu d'ICV al Congrés dels Diputats, Joan Herrera, ha apuntat aquest dimarts que les declaracions efectuades pel líder de CiU, Artur Mas, a Telecinco, sobre la possibilitat de pactar amb el PP si aquest retira el recurs de l'Estatut abans de les eleccions, demostren que "el duo Mas-Duran" conforma una "candidatura conservadora" i que "depèn de com vagin les coses, CiU pot acabar essent la marca blanca del PP a Catalunya". Herrera ha "agraït" a Mas que hagi "aclarit" que CiU "pot arribar a pactar" amb el PP.

Diari AVUI

26 de novembre 2007

PSC, no ens fallis, els catalans no ho entendríem

Encara falta una setmana però la manifestació de dissabte que ve convocada per la Plataforma sobre el Dret a Decidir en protesta per la crisi de les infraestructures està aconseguint polaritzar els partits catalans. Aquest dissabte, Convergència i Unió feia una crida a participar-hi amb una clara al·lusió als socialistes catalans. Hores després el PSC l'acusava d'oportunista i anunciava que no hi seria. Ara el torn ha estat dels convocants, que també hi han volgut dir la seva. La plataforma no només no tem que els partits prenguin protagonisme, sinó que crida els socialistes a afegir-s'hi.
L'èxit de la manifestació pel Dret a Decidir del 18 de febrer del 2006 va deixar un bon record entre els organitzadors. Ara, l'objectiu de la Plataforma pel Dret a Decidir és que el màxim de gent possible torni a sortir al carrer.

Si llavors el motiu de protesta eren les retallades a l'Estatut i el pacte Zapatero-Mas, i Esquerra Republicana era el partit que cridava més a participar-hi, ara el que es critica és l'estat de les infraestructures a Catalunya i el dret a decidir-les i gestionar-les des d'aquí. I ara, a més d'Esquerra, també anuncien que hi aniran Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Convergència i Unió. El mateix Artur Mas demanava aquest dissabte a la societat catalana que hi vagi i pressionava el PSC perquè s'hi sumi. Extrem que el PSC ha declinat.

Els organitzadors veuen bé que els partits s'hi impliquin i, per això, han fet una crida a tots els polítics, també als socialistes catalans, a participar-hi. El que no faran serà donar el protagonisme als partits, que no seran a la capçalera de la manifestació, on hi haurà representants de la societat civil i entitats. Ja n'hi ha més de 150 d'adherides, entre les quals, les d'usuaris del transport públic.

Radio Catalunya

25 de novembre 2007

Catalanista, soberanista, independentista o comediant ?

Artur Mas no es declara independentista, però assegura en una entrevista a La Vanguardia que el dret a decidir que va proposar en la seva conferècnia sobre la casa gran del catalanisme la pot incloure. A pregunta dels periodistes sobre si "La independencia ¿es o no es el objetivo?" contesta: "¿Ustedes han leído la conferencia? ¿Cuántas veces aparece la palabra independencia en los 47 folios? Ninguna. Lo hice adrede porque creo que hablar hoy en estos términos en vez de incorporar gente al catalanismo la puede disuadir y hay asuntos más inmediatos que nos conviene resolver entre todos.
Si en el camino los catalanes nos acostumbramos mentalmente a ejercer el derecho a decidir, ya veremos hasta dónde llegamos. Ya he dicho que es un cambio de mentalidad, un código de conducta. Yo no planteo la independencia porque divide más que une a Catalunya, pero el derecho a decidir lo incluye todo".Mas insisteix que "el derecho a decidir de un pueblo no tiene límites, pero en la práctica sólo se puede aplicar si existe un consenso muy amplio", però considera que una consulta popular com la del lehendakari Ibarretxe "en Catalunya, una iniciativa de esas características dividiría más que no uniría a la sociedad catalana y, por tanto, no cumple la condición que para mí es fundamental.
Es muy importante que esto lo entiendan todos los catalanistas. O los catalanistas convencemos a todos los catalanes o a una inmensa mayoría o no llegaremos a ninguna parte".
E-noticies

22 de novembre 2007

Jaume i Enric, culpables ! I a ells quan els jutjarem ?

Enric i Jaume, independentistes catalans, que han hagut d’anar a 750 quilòmetres de Girona, per ser jutjats en la croada de defensa de la imposada monarquia espanyola, han estat condemnats a pagar 2.730 € cada un.

Malgrat que el jutge ha reconegut no entendre el català i, per tant, no ha entès res dels que deien els acusats, ha acceptat de ple la petició fiscal de 15 mesos de presó, això sí, prèviament canviada a pena multa per tal que els independentistes no quedessin sense càstig efectiu.

Avui, 20-N, han quedat clares força coses, que l’Estat necessita de tribunals d’excepció per perpetuar la seva estructura de dominació, així com el “debido respeto” a la Corona. Que la llengua catalana no els mereix cap mena de respecte i finalment, que dins de casa, no només tenim massa gent que claudica davant les seves lleis sinó que hi col·labora. Fidels a l’estil de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, els Mossos d’Esquadra han reconegut implícitament l’ús de bases de dades polítiques, fitxers polítics per al marcatge i seguiment constant de persones fidels a un país i a les idees de llibertat i justícia.

Des d’Alerta Solidària, denunciem un cop més el caràcter polític de l’aparell repressiu espanyol, el paper còmplice del Departament d’Interior i, especialment, llancem una abarçada solidària als dos companys, Enric i Jaume, als seus familiars, amistats i companyes de lluita. La seva dignitat és la que manté des de fa molts anys l’Esquerra Independentista, l’opció rupturista amb l’únic projecte vàlid de futur per al conjunt dels Països Catalans, com hem comprovat de nou avui mateix: la Independència i el Socialisme.

Alerta Solidària, finalment, recorda que la campanya solidària continua, que hi ha pel moment 21 persones encausades pendents de viatjar a Madrid i que, tot plegat només a fet que començar.

Madrid, Castella, 20 de novembre de 2007

Alerta Solidària

21 de novembre 2007

Només paraules... però cap intenció de qui va trair l'estatut, no ho oblideu.

Reconec que quan vaig llegir, a la pàgina 3, la següent confessió "sé que assumeixo un risc de proporcions considerables i de dimensió desconeguda", vaig tenir un atac de pànic. ¿Què pretén fer el bo de Mas? Per uns segons, em vaig imaginar un nou 6 d'Octubre, o la reconversió de l'il.lustre polític en un guerrer almogàver. Però era només toc de tambors, potser un estarrufament de plomes.
El cert és que, més enllà d'aquest inflament de pit que feia témer el pitjor, les 43 pàgines de la conferència d'Artur Mas en què intenta reformular el catalanisme són un seguit de llocs comuns que no aporten cap més novetat que la d'un músic nou davant una partitura vella.És cert que l'eufemisme del "dret a decidir" --autodeterminació, segons sembla, és una paraula maleïda-- sorgeix en la confe- rència amb més afany que en altres èpoques convergents. Coses del símil basc. Però són tan grans els equilibris, tan nombrosos els jocs retòrics i les perífrasis, que un acaba amb la mateixa perplexitat ideològica que tenia abans, però amb un bon empatx se- màntic.

EN REALITAT, aquesta conferència és pujolisme en estat pur, fins i tot en els càlculs que s'han fet per donar-ne una de freda i una de calenta. No és la conferència d'un independentista, però deixa que algú s'ho arribi a creure. No trenca amb Espanya, però ho fa a estonetes, per després recompondre el vincle. I, sense ser la reflexió d'un estadista, ens dóna alguns apunts socials trets de la gramàtica Sarkozy. La resta és un exercici de retòrica pesada, que té com a màxim exponent el quadro de quatre punts que fonamenten la refundació: encara estic perduda intentant trobar quina diferència hi ha entre la "pervivència de la nació" i "la vivència de la nació plena".Pot ser que en algunes histèries espanyoles això soni a radicalització. A mi, personalment, m'ha sonat a feina de diccionari. Tots com bojos, buscant noves paraules per a velles idees. Si aquesta és la casa nova del catalanisme, al pobre Mas l'acaben d'estafar. Perquè s'assembla molt a la masia de l'avi. Això sí, amb les parets tornades a pintar.

Pilar Rahola

El Periódico

18 de novembre 2007

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures

Som una Nació i diem PROU!

Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:

1- És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.
2- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.
3- La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.
4- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat.
5- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d’estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei d’un únic aeroport de primera, Barajas.
6- El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

1- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.
2- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
3- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.
4- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.
5- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.
Per totes aquestes raons i, de manera especial:

EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

EXIGIM PRIORITZAR LES OBRES I SERVEIS DE MOBILITAT BASATS EN EL FERROCARRIL, EL TRAMVIA I DEMÉS SISTEMES DE TRANSPORT PÚBLIC, TANT A L’ÀREA DE BARCELONA COM AL CONJUNT DEL TERRITORI CATALÀ.

EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA I L'ESTAT ESPANYOL.

EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS


Manifestació 1 de desembre de 2007
17:00 hores a la Plaça Catalunya de Barcelona



Plataforma pel dret de decidir
www.decideixodecidir.cat - Tel. 935 528 954

16 de novembre 2007

Cròniques d'un contenciós - Capítols I i II

CAPÍTOL I - S'agafa abans a un mentider que a un coix.
En declaracions fetes al diari AVUI de data 16 de novembre, pàgina 38, un portaveu “anònim” de l’ajuntament de Sant Cugat afirma que el consistori no ha tornat encara els diners, corresponents a les contribucions especials, als veins dels sectors 14-18 de Miras-sol i Valldoreix Sud perquè, textualment “el TSJC encara no ha lliurat a l’ajuntament l’expedient de la sentencia ferma de la liquidació de les contribucions especials”.

Aquesta afirmació es una excusa "de mal pagador" totalment falsa, per retardar el procés, ja que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va comunicar a las dues parts les sentències que va dictar núm. 738 amb data 29.06.07 i núm. 779 amb data 09.07.07, desestimant els recursos presentats per l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, contra les anteriors sentències dels Jutjats del Contenciós Administratiu números 3 i 7 de Barcelona.

A partir de la data 09.07.07 l’ajuntament ha tingut quatre mesos per executar la sentencia i retornar els diners mes el interessos als veins i no ho ha fet. Públicament i en privat els senyors Lluis Recoder, Jordi Joly i la senyoreta Mercè Conesa han manifestat, amb gran prepotència i menyspreu, que no tenien intenció de fer-ho, aquesta es la veritat.

Però no es preocupin que la gent ja els coneix prou be, els veïns continuaran escrupolosament el procediment judicial i mes aviat que tard la justícia posarà a cadascú al seu lloc.

CAPÍTOL II - Mancances i entrebancs.
El mateix dia a Radio Sant Cugat, un altre portaveu "anònim" diu:
"L'equip de govern reconeix que el procediment administratiu d'urbanització d'aquests barris, iniciat l'any 2002, va ser complex i va estar marcat per les mancances de recursos humans i tècnics. Segons el consistori, els següents processos d'urbanització han estat tramitats de forma 'més ajustada al que estableix la normativa jurídica".

S'obliden d'altres mancances: La falta de professionalitat en el seguiment de les obres, les gairebé inexistents mesures de seguretat durant la seva realització, els danys col·laterals a les propietats dels veïns, els entrebancs per crear la comissió de veïns per al seguiment de les obres i el seu cost (com es va fer al carrer Àvila).
Els talls de corrent elèctrica i nombroses fugues de gas per que els plànols municipals de instal·lacions son deficients, la caiguda d'arbres per repetir les rasses fins a tres cops per la mateixa vorera, etc. etc.
També els retards reiterats per lliurar documentació al jutjat, durant la tramitació del contencios, fins advertir-lo d'imposar-li una forta sanció econòmica.
Quan diu:
"els següents processos d'urbanització han estat tramitats de forma 'més ajustada al que estableix la normativa jurídica" s'oblida que el sector num. 9 té el mateix defecte de forma i per tant la pròxima sentència serà vinculant.
Pròxims capítols en preparació

Jaume Massanés i Papell