Només paraules... però cap intenció de qui va trair l'estatut, no ho oblideu.

Reconec que quan vaig llegir, a la pàgina 3, la següent confessió "sé que assumeixo un risc de proporcions considerables i de dimensió desconeguda", vaig tenir un atac de pànic. ¿Què pretén fer el bo de Mas? Per uns segons, em vaig imaginar un nou 6 d'Octubre, o la reconversió de l'il.lustre polític en un guerrer almogàver. Però era només toc de tambors, potser un estarrufament de plomes.

El cert és que, més enllà d'aquest inflament de pit que feia témer el pitjor, les 43 pàgines de la conferència d'Artur Mas en què intenta reformular el catalanisme són un seguit de llocs comuns que no aporten cap més novetat que la d'un músic nou davant una partitura vella.És cert que l'eufemisme del "dret a decidir" --autodeterminació, segons sembla, és una paraula maleïda-- sorgeix en la confe- rència amb més afany que en altres èpoques convergents. Coses del símil basc. Però són tan grans els equilibris, tan nombrosos els jocs retòrics i les perífrasis, que un acaba amb la mateixa perplexitat ideològica que tenia abans, però amb un bon empatx se- màntic.

EN REALITAT, aquesta conferència és pujolisme en estat pur, fins i tot en els càlculs que s'han fet per donar-ne una de freda i una de calenta. No és la conferència d'un independentista, però deixa que algú s'ho arribi a creure. No trenca amb Espanya, però ho fa a estonetes, per després recompondre el vincle. I, sense ser la reflexió d'un estadista, ens dóna alguns apunts socials trets de la gramàtica Sarkozy. La resta és un exercici de retòrica pesada, que té com a màxim exponent el quadro de quatre punts que fonamenten la refundació: encara estic perduda intentant trobar quina diferència hi ha entre la "pervivència de la nació" i "la vivència de la nació plena".Pot ser que en algunes histèries espanyoles això soni a radicalització. A mi, personalment, m'ha sonat a feina de diccionari. Tots com bojos, buscant noves paraules per a velles idees. Si aquesta és la casa nova del catalanisme, al pobre Mas l'acaben d'estafar. Perquè s'assembla molt a la masia de l'avi. Això sí, amb les parets tornades a pintar.

Pilar Rahola

El Periódico