Dignitat i coratge a Sant Pol

"Diem prou!", un crit de dignitat

Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

• "La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res."

• "Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: "Tenim pressa, molta pressa!" Ens hi juguem el ser o no ser."

• "Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!"

• "No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."

Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

DEFENSAR EL CATALÀ ES COSA DE TOTS (La fidelitat)

Molts cops al dia som testimonis de la submissió lingüística que els catalans tenim davant del castellà quan ens dobleguem sistemàticament de forma automàtica a la llengua de l’interlocutor encara que aquest entengui el català perfectament.

En el fons, cada dia, estem renunciant a la nostra identitat i amaguem el que som.

Es una conseqüència que s’arrossega des de quan vàrem perdre les nostres llibertats, passant per la dura repressió franquista, quan parlar en català era castigat a les escoles o llocs públics, arribant fins i tot a la burla, l’empresonament o la agressió física.

Es evident que aquestes experiències ens van deixar una empremta psicològica molt arrelada que ha produït aquesta submissió actual que ens pot conduir sense cap dubte a la desaparició del català a mig termini.

La solució passa perquè cadascú de nosaltres ens mentalitzem que parlar en català és un dret legítim que tenim, que no passa res, no existeix cap llei ni persona que ens pugui forçar a parlar en una altra llengua.

Començar a incrementar la fidelitat al català no és una feina fàcil, però cada dia podem donar un petit pas i puc assegurar-vos que en poc temps us quedareu sorpresos dels resultats.

Podem començar d’una manera progressiva amb aquelles frases o converses que us resultin més còmodes o quotidianes. Per exemple, quan entreu en un bar: “Un tallat curt de llet, si us plau”.

Si som catalans exercim com a tals amb el cap ben alt, sense complexos ni covardies. Defensar el català es cosa de tots.

Jaume Massanés i Papell
 http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/72635.htm?envoi=1&note=5

Monarquia o República, algú té dubtes ?

De quina cohesió parleu ?

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l'aspiració a la independència és la d'advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. Primer s'accepta amb la boca petita que potser sí que la independència és l'única alternativa possible a la decadència social i a la desaparició nacional dels catalans però, immediatament després, s'assenyala el perill de fragmentació de la societat. Una ruptura que, implícitament, fa al·lusió a uns hipotètics ciutadans que tindrien altres lleialtats nacionals.

ÉS UNA VELLA CANÇÓ. Fa trenta-quatre anys que serveix per justificar un socialisme català de dependència espanyola amb l'excusa de posar fre a les possibles temptacions lerrouxistes. Lamentablement, el PSC, per molt que es defineixi com a "sobirà i autònom del PSOE" en la seva web oficial, més que fer de dic contra el lerrouxisme, hi ha recorregut quan li ha convingut per raons electorals. El trist espectacle d'aquestes setmanes de la candidata del PSC a la secretaria general del PSOE per reduir la seva catalanitat a un mer accent -o accident- irrellevant, ja ho diu tot. Però també és la cançó que canta el sobiranisme indecís, tímid i, sovint, pusil·lànime. És aquest sobiranisme sense confiança ni en el país ni en ell mateix. El sobiranisme del "ja m'agradaria, però no és possible", o el del "no ens deixaran", com si l'exercici de la dignitat nacional necessités permisos.

LA MEVA SOSPITA, TANMATEIX, és que la fragmentació que realment fa por als nostres polítics, la cohesió social que veuen perillar, no és la que diuen, sinó la que resultaria de l'amenaça d'alguns poders fàctics catalans, els principals interessos dels quals estan estretament lligats a Espanya. Ja siguin interessos comercials o empresarials, ja siguin ambicions polítiques o lleialtats nobiliàries, o encara vincles sentimentals -i de mercat- amb la cultura espanyola, el cert és que les resistències d'algunes minories catalanes al projecte independentista són fortes.

DIT SENSE EMBUTS: LA RUPTURA que es produirà en el procés cap a la independència serà entre catalans. D'una banda, els que ens volem emancipar i, de l'altra, alguns poders fàctics, tots ben catalans, però de lleialtat nacional espanyola. De manera que ja és hora de deixar definitivament en pau el pobre votant, considerat en funció del seu lloc de naixement o de la llengua que parla en la intimitat domèstica. És el moment de començar a desemmascarar on resideixen els interessos objectius de l'unionisme que, en benefici propi, renuncia no tan sols a la defensa de la dignitat nacional sinó que posa en risc el benestar i la prosperitat futura de tot el país. I és hora de denunciar els que apel·len a la cohesió social per, farisaicament, dissimular que atien la fragmentació en benefici propi. La principal resistència a la independència, doncs, no és als barris perifèrics de nova o antiga immigració: és al poder que es concentra dalt dels ponts aeris.

SI SEGONS LA DARRERA ENQUESTA d' El Periódico ja som una majoria de prop del 54 per cent de catalans favorables a la independència per només un 32 de contraris, què espera el sobiranisme polític a prendre'n nota? Una dada molt interessant de l'enquesta és el 70 per cent de catalans que, tanmateix, pensen que perdríem el referèndum perquè no saben que ja som de majoria, i que és expressió directa dels temors que observen en els lideratges del sobiranisme. L'independentisme necessita una majoria social encara més àmplia, que només aconseguirà quan tingui el lideratge polític solvent que, amb coratge i sense excuses, assenyali clarament qui és que juga irresponsablement amb la nostra cohesió nacional. 

SALVADOR CARDÚS

Españoles, Franco no ha muerto.

Es fa curiós observar com aquests dies, amb el famós procés contra Garzón,  la premsa sols parla de si es reclama la nul•litat del procés, si el fiscal critica que el mateix instructor ajudés a refer la acusació, si el Garzón és més o menys simpàtic o prepotent, etc.

Per a mi, el més sorprenent és comprovar com els mitjans de comunicació majoritaris,  els polítics, (especialment de dretes i també el PSOE), la església, els grups d’opinió i els grans lobbys intenten silenciar el que realment va passar desprès de la guerra civil a l’estat espanyol i a Catalunya.

Cal recordar que les tropes feixistes de Franco van donar un cop d’estat al 1936 contra el govern, legal i democràticament constituït. Després, al acabar la guerra, van començar una depuració sistemàtica dels vençuts. Entre 1936 i 1951 van “desaparèixer”  (també denominades com desaparicions forçoses) unes 150.000 persones a tot l’estat i  2.700 a Catalunya. Es van produir espolis, eliminació de documentació, robatori d’infants per part de la Falange i misteriosos canvis de propietari de moltes empreses, especialment a Catalunya i al País Basc.

Recordem també que solament per el port de Coll d'Ares van passar, durant el mes de febrer de 1939, prop de 100.000 catalans fugint de la barbàrie feixista i que van derivar a Prats de Molló, la localitat del Vallespir francès camí dels camps d’acolliment (camps de concentració de refugiats) a França.

Fins l’any 1.975 es van fer 111.000 consells de guerra  en que van estar implicats quasi dos milions de persones no afins al règim. Crida l’ atenció que la repressió més dura va ser durant els últims 5 anys abans de la mort de Franco, incloent afusellaments.

De forma vergonyosa governant ja Felipe Gonzalez, es va fer un pacte de transició on no només no es va lluitar contra la impunitat (tots recordem els judicis de Nuremberg o els de Xile i Argentina)  sinó que també es van posar al mateix sac els morts durant la guerra i els de la dictadura. Això si, per quedar bé van fer una llei de la memòria històrica on es consolidava totalment  la impunitat.

Ara s’ha iniciat una campanya ben organitzada per part dels franquistes i feixistes per tapar les vergonyes i donar una imatge de decència i dignitat de tots aquells que van participar en aquella barbàrie. Només cal veure els homenatges a Fraga Iribarne, com la frase del cardenal Rouco Varela destacant la "caridad política" i la "defensa del derecho a la vida" de Fraga.

Res ha canviat i les preguntes que tots ens hem de fer són:

Sobre quins fonaments o sediments ètics i legals s’ha construït la democràcia a espanya ?

Ens interessa estar dins d’un estat com l’espanyol ?

Jo ho tinc clar, i tu?

Jaume Massanés i Papell

A cugat.cat:  http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/72008.htm