Espanya no ha sol.licitat mai el retorn dels territoris donats a França

La signatura del tractat amb Lluís XIV de França i Felip IV de Castella a l'Illa dels Faisans el 1659 (Escena retratada per Laumosnier)El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Ràdio Catalunya

Disseny sense seny

Aquest estiu aprofitant la tranquil·litat i la solitud dels nostres carrers i places de Sant Cugat durant les vacances, vaig fer una passejada per la nostra vila per poder gaudir-la.
Quan vaig tornar tornar a casa em va envair la sensació de que Sant Cugat havia perdut aquell caliu de poble que molts recordem per convertir-se ara en una ciutat freda.

Es evident que Sant Cugat ha sofert un gran creixement, però això hauria de fer-se amb un “dis(seny)” que combines tres paràmetres: la utilitat, el sentiment del bell i satisfer les necessitats de les persones.
Afegiríem un quart paràmetre molt important en els moments actuals, un cost raonable, ajustat i controlat.
Tinc la sensació que davant de qualsevol nou projecte d’urbanització sempre prima la idea de que Sant Cugat ha de ser “el mes .....IN” per continuar alimentant un model de ciutat que ens portarà a un grau de inpersonalització difícilment reversible.

Uns petits exemples:

Plaça de l’estació de Mira-sol: En menys de dos metres quadrats tenim tres fonts d’aigua de dubtosa estètica i nul·la utilitat ja que l’aigua surt amb tanta pressió que es converteix en un renta -peus.
A més, en el lloc on estan ubicades passa molt poca gent. Quantes fonts ens trobem si anem caminant des de l’estació de Sant Cugat a la plaça del Monestir ?

Ja fa quatre anys es va substituir el monument de Rafael Casanovas per tres planxes de metall rovellat amb un dubtós, jo diria inexistent, gust artístic i que ara serveixen per fer practiques de grafits.
Independentment de l’insult cap a Catalunya, voldria saber de qui va ser la decisió i el seu cost final.

A la Plaça del Rei, al costat del Monestir tenim una zona difícil de definir. Consta d’uns jocs infantils molt “IN” però impersonals i avorrits, un solàrium gratuït i unes petites escultures inexplicables.

La nova Rambla del Celler (com enyorem l’antiga) i nova plaça davant de l’Ajuntament són dos exemples més de fredor.
Els nous bancs (inicialment sols de metall) s’estan recondicionant (per les queixes rebudes) amb tires de fusta tractada per evitar la fredor a l’hivern i l’escalfor a l’estiu. Tothom refusa el seu disseny i la gent gran reclama recolzabraços.
Seguint en temes de disseny avantguardista la darrera moda és posar les plantes dins de gàbies.
Podem afegir el enorme cost i temps que han representat les obres de remodelació i les pèrdues i molèsties que han sofert els comerciants de la zona.

En definitiva, jo demanaria que en qualsevol projecte nou s’apliquessin els següents significats:

DISSENY: Projecte d’un objecte que s’ha de fabricar, en què es combina la utilitat i l’estètica
UTILITAT: Qualitat d’útil o poder de satisfer necessitats humanes
ESTÈTICA: Relatiu al sentiment del bell, especialment en l’art.
ASSENYAT: Que té seny, que obra amb seny
ECONÒMIC: Que redueix o permet reduir les despeses i que sap estalviar
Font: Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans

Jaume Massanés i Papell

El temps i la raó

És sabut allò que el temps posa cadascú al seu lloc. En política, també. A Catalunya ara estem presenciant el desenllaç de processos que s’han anat gestant els darrers anys. I comencen a quedar en evidència les posicions i les apostes estratègiques que els diferents actors polítics han mantingut durant aquest temps.

Teníem raó els que vam defensar aferrissadament, ara fa poc més de dos anys, el no a l’Estatut. Dèiem que era un text que no atorgava reconeixement nacional a Catalunya, que no incrementava en res substancial les competències del nostre autogovern i que no permetia un canvi en el model de finançament que ens ha dut a la situació d’espoli fiscal que pateix Catalunya, sense comparació possible al món occidental, amb la significativa excepció de la resta dels Països Catalans. Crec que, a aquestes alçades, no cal argumentar massa com n’eren d’encertades aquestes opinions.

Eren clarividents les veus que, des del sobiranisme català, alertaven que les diferències entre el PSOE i el PP respecte de la qüestió nacional eren inexistents, malgrat que, durant la legislatura del “talante”, qui opinava així fos sistemàticament menyspreat i titllat de reaccionari pels que estaven segurs que, amb ZP al capdavant, finalment havíem trobat a Madrid un govern amic, ben sensible amb la pluralitat nacional de l’Estat.

És evident que tenia raó l’aleshores ministre socialista que em va dir, quan vaig visitar-lo com a conseller per a negociar alguns traspassos, que amb això del federalisme es feia bullir molt l’olla a Catalunya, però que “aquí a Madrid no en parla ningú”.

També era encertada l’aposta estratègica iniciada per ERC a començaments dels anys 90, quan va desplaçar el centre de gravetat del discurs independentista de la defensa de la llengua, la cultura i els signes d’identitat (sense renunciar-hi, és clar) a les qüestions de caràcter socioeconòmic: l’escanyament fiscal que perjudica greument el progrés econòmic i la prestació dels serveis públics, la lluita contra els peatges, la denúncia del dèficit d’infraestructures...Tot plegat va ajudar a l’independentisme català a obtenir els millors resultats de la seva història, a ser decisiu en la formació del govern i a amenaçar l’hegemonia dels dos partits que tradicionalment s’havien repartit els àmbits de poder a Catalunya.

En canvi, no calia gaudir del do de la profecia per predir que un pacte de govern fet des de la renúncia expressa a l’assoliment de cap cota de sobirania, basat en la gestió pura i dura de l’statu quo, tindria conseqüències electorals desastroses per a un partit independentista, que té en l’avenç cap a la llibertat nacional la seva principal raó de ser i el capital més important que pot oferir als seus electors. Els últims resultats electorals no han fet més que confirmar aquest vaticini tan elemental.

I per acabar, prediccions sobre qüestions que encara no han viscut el seu final. Aquest estiu l’actualitat política catalana està pràcticament monopolitzada per la negociació del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (entre les que s’hi inclou Catalunya “com una més”, segons l’exacta definició d’un baró socialista espanyol). Els partits catalans pretenen que l’actualització del sistema impliqui un lleuger respir per a les exhaustes finances de la Generalitat. La cosa pinta malament. Com també són pessimistes les previsions respecte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre un Estatut ja misèrrim de per si. El traspàs de la RENFE arribarà amb més retard que els propis trens de la companyia, si és que arriba, i els aeroports ens els haurem de pintar a l’oli...

D’aquí a no gaire temps veurem si tots aquests negres auguris es compleixen. Mentrestant, potser convindria anar preparant l’inevitable conflicte polític amb l’Estat, única via per escapar del carreró sense sortida en el que Espanya té acorralada Catalunya. Amb la dignitat, les idees clares i el coratge que la situació del país requereix.

Joan Carretero i GrauMilitant d'ERC i líder de Reagrupament

La Casa Gran del Catalanisme ?

Aznar: "La meva relació amb Pujol va ser molt bona, de respecte i lleialtat"

El Mundo agraeix a Pujol "que es refereixi a Catalunya com a part d'Espanya"

Jordi Pujol afirma que "mai he cregut en la independència"

Carta al president Pujol, de Victor Alexandre:

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/carta_oberta_a_jordi_pujol.html

e-noticies

Proximitats genètiques

El 13 d'agost passat, The New York Times es feia ressò d'un article publicat online a Current Biology sobre les conclusions d'un estudi impulsat des del Medical Center de l'Erasmus University de Rotterdam. Es tracta d'una anàlisi sobre les similituds i les diferències genètiques entre aquells que consideren els vint-i-tres grups de població més nombrosos d'Europa (exclosos els russos).

Evidentment, els treballs científics sempre són susceptibles de successives esmenes, però -sigui com sigui- les dades que planteja són força suggeridores. D'entrada, els autors recorden que els europeus tenen el seu origen en tres grans onades migratòries: l'arribada dels humans moderns procedents de l'Àfrica 45.000 anys enrere; la recolonització d'Europa a partir del sud del continent a mesura que la glaciació va començar a retirar-se fa uns 20.000 anys; i l'expansió del Neolític des del Pròxim Orient iniciada uns 10.000 anys abans del present. Des d'aleshores, el mapa genètic ha anat variant en funció de migracions i conflictes majoritàriament interns.

Actualment, la distància genètica és molt superior de nord a sud que d'est a oest. És a dir, hi ha moltes més diferències entre un irlandès i un portuguès o entre un polonès i un grec, que no pas entre un irlandès i un polonès o entre un portuguès i un grec. D'altra banda, hi ha tres Estats (només tres!), on ha estat impossible agrupar tota la població en un únic grup genètic. A Itàlia; a Alemanya, tot resseguint aproximadament la vella frontera lingüística entre l'alemany marítim i el continental; i, a l'Estat espanyol, entre espanyols i catalans.

En concret, els catalans tenen més proximitat genètica amb els francesos que amb els espanyols; més amb els italians que amb els portuguesos; i una mica amb els suïssos. Mentre que els espanyols presenten més proximitat amb els portuguesos que amb els catalans i molt poca amb els francesos. Curiós...

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimecres, 27 d'agost del 2008

La Plataforma pel Dret de Decidir: D’on venim a on anem

La Plataforma pel Dret de Decidir va néixer l’estiu de l’any 2005 en previsió del que podia passar amb l’Estatut i es va consolidar durant la tardor del mateix any com a resposta de la societat civil a la retallada de l’Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, el 30 de setembre d’aquell any.

Un grup d’entitats, entre les quals Araitaca (en aquell moment Estatut ja!), el CIEMEN, Fundació Societat i Cultura, Gent de la Terra, la Intersindical, la Plataforma per la Llengua, la Xarxa d’Entitats, etc. i un grup de persones a títol individual van decidir que calia respondre a la retallada de l’estatut català que havia fet el congrés espanyol i, per fer-ho, van crear la Plataforma pel Dret de Decidir amb la intenció de posar el DRET DE DECIDIR com a eix de la seva acció política i de les seves actuacions.

La primera d’aquestes actuacions va ser, precisament, organitzar la manifestació del 18 de febrer de l’any 2006 que tots i totes recordareu.

La Plataforma pel Dret de Decidir, conseqüentment amb el lema de la manifestació del 18 de febrer, es va pronunciar en contra de l’Estatut, retallat des del congrés espanyol, perquè no ens reconeixia com a poble i no respecta la voluntat del Parlament que Catalunya que havia aprovat un Estatut molt diferent del que es va sotmetre a referèndum.

Així, doncs, el posicionament de la PDD contrari a l’Estatut va marcar tota una sèrie d’actuacions que es van fer fins que aquest Estatut, malgrat que no resol els problemes del nostre país, va ser aprovat el 18 de juny del 2006.

La PDD va continuar treballant pel Dret de Decidir i va començar una tasca d’extensió arreu del territori, fent actes públics de presentació per diversos indrets dels Països Catalans. Conscients que per continuar la seva tasca calia donar a conèixer els seus objectius, basats en la defensa del dret de decidir, van decidir crear plataformes de suport arreu del territori català.

Durant aquesta primera etapa es va treballar de manera consensuada, prenen les decisions en assemblea de socis i sòcies, col·laboradors i voluntaris, sense cap document legal que definís el seu funcionament. Es van prioritzar les activitats polítiques i d’activisme en detriment dels aspectes formals que definissin el tipus d’organització i els seus objectius.

S’utilitzaven els local del CIEMEN que, com a entitat fundadora, va cedir espais per fer les reunions i assemblees, encara ara es continuen utilitzant i han esdevingut la seu social de la PDD, també s’utilitzaven els recursos materials i humans de la Xarxa d’entitats, una altra entitat fundadora, ja que la PDD no disposava de recursos per poder assumir els costos d’aquestes infraestructures.

El fet que la PDD s’autofinanciï i no tingui cap mena de subvencions, per garantir la seva independència política, fa que només disposi de les aportacions de les entitats dels socis i sòcies individuals, amb la qual cosa no té recursos fixos per pagar infraestructures pròpies. A principi del 2007, però, es va veure la necessitat de dotar-se d’un instrument que donés cobertura legal a la PDD i que servís per definir els seus objectius i per estructurar la seva organització.

En aquest sentit el febrer del 2007 es van aprovar uns estatuts i es va aprovar una junta legal, la mateixa que encara ostenta la legalitat actualment.

Es van nomenar uns càrrecs d’acord amb els estatuts, com són presidència, vicepresidència, tresoreria, vocals.Paral·lelament la feina de la PDD va continuar fent treball d’extensió arreu del territori i organitzant campanyes per conscienciar la ciutadania en favor del Dret de Decidir.

Una d’aquestes campanyes va ser l’anomenada Decideixo decidir organitzada conjuntament amb Sobirania i Progrés. Es tracta d’una recollida de signatures per demanar que el Parlament de Catalunya tingui la potestat de convocar referèndums sense el permís del govern espanyol.

Actualment, i segons l’Estatut, el Parlament català pot convocar referèndums però per fer-ho ha de donar el vist-i-plau el Govern espanyol.Aquesta campanya pretén que la convocatòria de referèndum es pugui fer sense haver de demanar permís a ningú, perquè només els catalans i catalanes podem decidir sobre els temes que afectin Catalunya.

Aquest campanya encara continua actualment, tot i que la junta ha fet una proposta per tancar-la el proper 11 de Setembre i lliurar totes les signatures recollides.

L’altra actuació que va fer la PDD va ser organitzar la manifestació de l’1 de desembre com a resposta del maltractament que rep Catalunya del Govern espanyol en el tema d’infraestructures, l’apagada de l’estiu de Barcelona, la situació de l’aeroport del Prat i, en especial, per la situació de rodalies de Renfe. Igual que la del 18 de febrer aquesta manifestació va tenir una gran participació com tots i totes recordareu.

Arran d’aquella manifestació, però, ja es van començar a notar algunes discrepàncies entre les entitats i els socis i sòcies fundadors de la Plataforma i algunes de les entitats i membres que s’havien incorporat més tard.

Aquestes discrepàncies manifestades després de l’1 de desembre és van anar fent més paleses fins arribar a la situació actual. Les entitats i persones fundadores de la Plataforma pel Dret de Decidir mantenen l’esperit inicial i els objectius de la PDD. Aquests objectius en línies generals són: la independència política i econòmica de la nostra entitat, treballar pel dret de decidir com a base del dret a l’autodeterminació, potenciar la feina des dels territoris, com per exemple comarques gironines, Vallès, Camp de Tarragona, etc.

Aquestes discrepàncies entre els dos sectors de la PDD, el fundacional i el nou es van intentar solucionar mitjançant una assemblea que es va convocar en dues dates, el 15 i el 29 de juny. La importància del que s’havia de tractar, dotar-nos d’un nou estatut i triar una nova junta, va fer que es proposessin dos dies diferents, a més a més, calia deixar un temps per presentar candidatures, un cop aprovat el projecte.

A partir del dia 15 de juny, un cop aprovats els estatuts, es presentarien candidatures per dur a terme el nou projecte que es triarien el dia 29.

El sector nou de la PDD va intentar que es fes tot en un dia, malgrat que això era il·legal perquè no s’havia inclòs a l’ordre del dia i perquè no hi havia temps per presentar candidatures.

El dia 15 es va fer l’assemblea a Girona i quan es va arribar a 2/4 de nou del vespre, l’hora que havia d’acabar l’assemblea d’acord amb l’ordre del dia, una part de l’assistència va marxar. Els que es van quedar, el sector nou de la PDD, van continuar l‘assembla i van fer la votació dels estatuts, tot i que legalment no tenien prou quòrum per fer-ho, i també van escollir una nova junta, tot i que tots els presents no podien votar perquè no feia sis mesos que eren socis i que no s’havien pogut presentar candidatures. Aquest motiu i alguns altres fan que la nova junta i els nous estatuts siguin il·legals tal com ho demostra el fet que no hagin estat registrats per el Departament de Justiciá i com ho demostraran els tribunals, arribat el cas.

Malgrat aquesta situació, la junta legal, conscient que la PDD és un instrument necessari per al futur del nostre país, està disposada a arribar a acords amb l’altre sector per afavorir el treball conjunt sempre i quan es comparteixin els objectius polítics.

En aquest sentit es van fer passes per aconseguir una mediació i s’està treballant per aconseguir una plataforma unitària, assumint però que si no s’arriba a acords polítics satisfactoris no serà possible el treball conjunt. La PDD continuarà la seva tasca com ho ha fet fins ara perquè disposa de tota la informació, les infraestructures i els documents que avalen la seva legalitat: la seu social, la informació dels socis i sòcies i dels voluntaris i voluntàries, les pàgines web, el bloc, les signatures recollides que presentarem al congrés, etc.

El document polític, aprovat a l’assemblea del dia 29 de juny, marca les línies polítiques que seguirà la PDD en el sentit de superar el dret i el deure de decidir i anar cap al poder de decidir, i també recull la decisió de no treballar per defensar l’estatut retallat, independentment que considerem que cap tribunal espanyol pot legislar sobre una decisió del poble de Catalunya. La PDD només treballarà per aconseguir l’autodeterminació, dret reconegut internacionalment i aprovat pel Parlament de Catalunya l’any 1989.

Carme Forcadell Lluís
Comissió Comunicació
Plataforma pel Dret de Decidir

"Espanyolisme amb aval catalanista"

Si no fan un canvi de rumb -i sembla improbable que el facin-, ERC i ICV van a la deriva electoral. ERC pot passar de 21 diputats a només 15 o 12, i ICV es pot convertir en una força merament testimonial. I el pitjor és que no és culpa dels seus adversaris, sinó d'elles mateixes. Han estat elles les qui han decidit convertir-se en l'aval del PSC i donar-li carta de naturalesa catalanista en el segon tripartit. El projecte polític del PSC és el mateix que el del PSOE, i el del PSOE, no ens enganyem, és una còpia acolorida del del PP. L'única diferència entre ambdós projectes és que el del PP és més honest perquè no menteix. El socialista, en canvi, més sibil·lí, avança vers el seu objectiu per mitjà d'aproximacions successives d'aparença imperceptible però devastadores. L'última la trobem en la desaparició de les sigles al·lusives al País Valencià en la denominació del PSPV-PSOE. "És per oferir una imatge de renovació", han dit. És a dir, que el Partit Socialista es renova anant cap enrere fins a situar-se en ple franquisme. De fet, un dels objectius del seu projecte espanyolitzador -ja es pot sentir en boca de molts socialistes- és el canvi de denominació de Catalunya pel de Comunitat Catalana.

Aquest és el partit al qual ERC ha lliurat el govern del país. Un Partit Socialista tradicionalment perdedor a Catalunya que necessitava l'aval dels independentistes, per una banda, i dels ecologistes, per l'altra, per presentar-se com una força "catalanista i d'esquerres". I mentre el PSC es dedica a espanyolitzar el país dient que aquesta és "la Catalunya que sap on va", la direcció d'ERC, a través del seu secretari general, Joan Ridao, ens diu que el PSC s'ha catalanitzat. Arribats aquí, però, hom ja no sap si ERC se'n riu de nosaltres o ha decidit suïcidar-se, perquè la percepció que tenen bona part dels seus votants -recordem la trompada que va patir en les passades eleccions- no és que el PSC s'hagi catalanitzat, sinó que ha estat ERC qui s'ha espanyolitzat. Pel que fa a ICV, les declaracions del seu secretari general, Jordi Guillot, dient a ERC que no convé "posar línies vermelles" al govern i emplaçant els seus socis a fer que el tripartit no sigui un accident en la història de Catalunya són prou eloqüents. ICV necessita el PSC com l'aire que respira, perquè és l'únic partit que li garanteix una sobredimensió de la seva representativitat real. Això no obstant, cal agrair la clarividència de Guillot en percebre que el segon tripartit serà vist per la història com un accident. El problema és que aquest accident no afectarà només els qui l'han causat, sinó tot un país.

VICTORALEXANDRE.CAT

Ni vergonya ni dignitat

L'anunci de Corbacho que el PSC votarà, peti qui peti, a favor dels pressupostos del PSOE és tan poc sorprenent com el contingut d'un ou Kinder que, com saben tots els nens, no n'és gens. Un sector dels socialistes catalans havia filtrat i fet córrer la idea que podien arribar a rebel·lar-se al Congrés. Ningú no s'ho havia cregut, però per alguna raó el ministre de Treball ha sentit la necessitat de deixar clara la seva posició.

Mentre es confirmava que Montilla va amanir el pacte de Vilanova entre Saura i De la Vega –per a vergonya de Joan Herrera–, Corbacho feia ahir un altre gest per exhibir la seva fidelitat a Rodríguez Zapatero. Rivalitzant amb José Bono en espanyolitat i lleialtat al carrer Ferraz, l'exalcalde de l'Hospitalet puntualitzava que el front comú pel finançament és només una "conjuntura molt respectable" i que la possibilitat de votar contra els pressupostos és una "opció partidista" (partidista d'un altre partit, esclar). Antoni Castells era un miratge. Torna l'autèntica veu del PSC: la que mana, si més no.

AVUI.cat

MENYS PARTIDISME MÉS PAÍS !

Ara mes que mai ha de parlar el poble català, recuperem la dignitat i la nostra identitat, peti qui peti ¡¡

Manifestació: Som una nació i volem un Estat propi

La Plataforma Sobirania i Progrés convocarà una manifestació “al màxim de multitudinària possible” per al proper 11 de setembre amb el lema Som una nació i volem un Estat propi, segons ha assegurat l’actor i membre de la plataforma Joel Joan aquest dimarts a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), a Prada de Conflent. El punt de trobada l'11 de setembre serà la plaça d’Urquinaona de Barcelona, a les cinc de la tarda, i els convocants mantenen que no esperen ni busquen "el suport dels partits polítics" per a aquest acte, que el consideren de i per a la societat civil.

A la mobilització s'hi convidarà la Plataforma pel Dret de Decidir i totes les entitats que comparteixin l’ideari de la convocatòria. En aquest sentit, els organitzadors ja s’han posat en contacte amb els dos sectors de la PDD, l’anomenada oficial, liderada per Mònica Sabata, i la crítica, al capdavant de la qual hi ha Elisenda Romeu. Pel que fa a Òmnium Cultural, l’organització de la manifestació no veu viable que ara per ara s’hi pugui sumar amb el lema que portarà. En tot cas, la Plataforma té clar que “la societat catalana està demanant aquesta unitat al carrer, i per això sortirem i intentarem sumar consensos”.

La Plataforma Sobirania i Progrés ha justificat el lema de la manifestació perquè “encara que ens tombin l’Estatut, i perquè tot plegat no acabi amb la nostra supervivència, ens cal un Estat”, ha assegurat Joel Joan. “Per garantir que la nació catalana no mori en molt pocs anys, necessitem un Estat”, ha coincidit l’economista Elisenda Paluzié, també membre de la plataforma.

Sobirania i Progrés també prepara un altre acte multitudinari en els propers mesos, al qual esperen que s’hi puguin sumar més entitats. La data no s’ha concretat, però es produirà quan es coneguin els resultats de la negociació del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Segons Paluzié, hi ha moltes possibilitats que aquesta segona mobilització sigui un èxit, malauradament pel context complex polític que s’augura. “Quan no hi ha voluntat política per part de l’Estat , no hi ha cap possibilitat per seguir avançant, és per això que aquest lema pot anar sumant voluntats a Catalunya a mesura que es vagin veient els fracassos del finançament i l’Estatut al Constitucional", ha dit. Per l'economista, "sigui quina sigui la sentència del Constitucional, segur que anul·larà els principis fonamentals de l'Estatut, que quedarà reduït només a directrius orientatives”, ha vaticinat.

Diaria AVUI

Nota de Ràdio Catalunya:
Estem contents que des de la societat civil se' ns convoqui novament al carrer. Res de "conxorxes" amb els de la menjadora de la Diputació General, és a dir,els polítics. El país se'ns marfon a les mans. Un dia més amb Espanya un dia menys de vida.
Sense carrer no hi ha res a fer.

Per la Diada, bandera estelada (menys a Sant Cugat del Vallès)

Un cop més l’alcalde de Sant Cugat del Vallès ha demostrat com és el seu catalanisme tremolos i d’aparador menyspreant aquella bandera que significa la llibertat i la sobirania de la nostra nació.

Us recomano llegir les seves manifestacions fetes a Radio Sant Cugat:

http://www.radiosantcugat.com/noticies/Politica/36116.htm/sant_cugat_no_penjara_l_estelada_a_l_ajuntament_per_la_diada

amb un ventall d’excuses inacceptables com “desconeixia aquesta campanya”, "es tracta d’una bandera de partit i no de país” i de tics dictatorials com “òbviament Sant Cugat no s’hi afegirà”.

Això si, el 11 de setembre farà la “comedieta” davant el monument de Rafel Casanova i s’omplirà la boca de catalanisme.

-------------------------------------------------------------

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007

Jaume Massanés i Papell

--------------------------------------------------

ARTICLE DE VICTOR ALEXANDRE

A mesura que s'acosta l'Onze de Setembre va creixent el nombre de municipis que se sumen a la iniciativa promoguda per la Comissió 100 anys d’estelada (http://www.estelada.cat/main.asp?opc=1) per tal que durant la Diada Nacional de Catalunya els ajuntaments del país facin onejar únicament la bandera independentista dissenyada el 1919 a partir de la primera gràfica que se'n té i que data del 1908.

El creador d'aquesta bandera va ser Vicenç Albert Ballester(http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0422802) , president de la Unió Catalanista, dissolta el 1936, i impulsor, després de la Primera Guerra Mundial, del Comitè Pro Catalunya per difondre la demanda d'entrada del nostre país a la Societat de Nacions sota el patronatge del president nord-americà Woodrow Wilson.

Wilson havia donat a conèixer els seus famosos "catorze punts" per assentar les bases d'una pau justa i duradora i propugnava, entre altres coses, la renúncia dels estats a les seves pretensions colonials i la creació -aquest era el catorzè punt- d'una Societat de Nacions que, com sabem, va ser l'embrió de les Nacions Unides. Malauradament, els aliats europeus, especialment França, es van oposar a alguns d'aquests punts i Wilson, per bé que va aconseguir fer realitat el darrer, no va tenir més remei que renunciar al conjunt del seu programa. Catalunya, per tant, va veure frustrades les seves aspiracions d'independència -després vindria un nou i fallit intent comandat per Francesc Macià amb els fets de Prats de Molló-, però la bandera es va mantenir. El seu disseny fusionava els quatre pals tradicionals amb el triangle blau i l'estel blanc i evoca la simbologia cromàtica dels ideals de la revolució francesa i també els de la bandera de Cuba, antiga colònia espanyola fins a la seva independència el 1898. El triangle blau, que representa el cel, és una al·legoria de la humanitat i l'estel blanc encarna la llibertat.

Entre els adherits a la campanya 100 anys d'estelada -de moment en són quinze, però la xifra creixerà força després de les vacances d'agost quan els consistoris celebrin el ple de setembre- hi ha quatre capitals de comarca -Vilafranca del Penedès, Les Borges Blanques, Figueres i Ripoll- i els municipis d'Arenys de Munt, Bellprat, Calldetenes, Cardedeu, Llançà, Manlleu, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze de Besora, Santa Eugènia de Berga, Tona i Vilassar de Mar. En aquest darrer, fins i tot el PSC hi ha donat suport. Evidentment es tracta d'una acció de caràcter simbòlic que no altera en absolut la política municipal, però precisament per això, perquè no va contra ningú i només commemora uns fets històrics molt significatius del nostre país, cap ajuntament governat per una força catalanista hauria de cometre l'error de passar a la història per haver-s'hi oposat.

http://www.victoralexandre.cat/

S'està rient dels catalans, el PSC té un greu problema

El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha assegurat que no ha incomplert l'Estatut perquè el text, que assegura coneix molt bé, no parla d'aprovar un nou model de finançament en el termini de dos anys sinó d'arribar a un acord en matèria de finançament. Segons ell, el govern espanyol ha complert perquè ha presentat una proposta abans del 9 d'agost i el "matís" està en què l'acord depèn "de dues parts"."

L'Estatut establia que en dos anys hi havia d'haver un acord sobre finançament i quan hi ha un acord intervenen dues voluntats. Per tant el govern ha complert perquè ha presentat una proposta de finançament", ha afirmat.

Zapatero també assegura que el seu govern també "ha complert en el traspàs de competències", ja que algunes "s'han fet amb acords i altres que s'acabaran complint amb termes raonables".

"Crec i defenso l'Estatut que diu que hi ha d'haver un acord en matèria de finançament, un matís que és molt important", ha sentenciat.

AVUI.cat

Diguem no ...... nosaltres no som d'eixe món !!

Qui es María Teresa Fernández de la Vega per intimidar-nos després d'haver-se estat rient durant dos anys de l'estatut ?

Com pot dir ara que l'executiu espanyol "ha complert els seus compromisos amb Catalunya" ?

No perdem més temps, crec que ja ha arribat el moment d'entendre que no es un tema de partits, es igual que governi el PP com el PSOE, els espanyols no volen perdre la “sagrada unidad de la madre patria”, no volen perdre democràticament res d'allò que varen conquerir per les armes.
Som davant d'un moment històric per a Catalunya, ara és necessari que tots anem junts.
Diguem no........... nosaltres no som d'eixe món ¡¡

Amics del PSC, no afluixeu, Catalunya no us ho perdonaria mai.

Jaume Massanés i Papell

El conseller d'Economia del Govern català, Antoni Castells, ha assegurat a RAC 1 que les advertències fetes aquest cap de setmana passat per la vicepresidenta del Govern central, María Teresa Fernández de la Vega, pretenen "intimidar" i "amedrentar". "Això és l'especialitat de la casa, del Govern de l'Estat, de les forces polítiques espanyoles. És això, tractar d'intimidar i amedrentar, no de parlar, no de posar arguments sobre la taula, sino de cridar, de fer força soroll, perquè no ens escoltin els arguments dels que en tenim. Però això ja ho coneixem; ha estat així durant molts anys". Respecte a la crítica personalitzada de De la Vega al president de la Generalitat, José Montilla, Castells ha afegit que "no deixa de ser sorprenent".

El polític del PSC ha subrallat que qui resisteix no és el Govern català sino "els que no volen canviar el model, els que no volen canviar el finançament. Aquests estan resistint contra el curs de les coses, de les necessitats, no només nostres sino de tota Espanya i adoptant una actitud de resistència numantina. Nosaltres estem en una actitud d'avançar. De resistir pressions? Sempre hi ha pressions. Però en aquest cas no deixa de ser sorprenent que els que rebem pressions som els que estem defensant que es facin les coses d'acord amb el que s'ha pactat".

e-notícies

La casa real gasta 25 milions d'euros a l'any

El dirigent d'IU Antonio Romero, en nom de la Xarxa de Municipis per la III República, composta per quinze ajuntaments, ha proposat a la taula del Congrés dels Diputats una reducció del pressupost anual destinat a la casa real de tres milions d'euros, perquè també els que "més guanyen i més tenen paguin la crisi". Ha dit que la partida dels pressupostos generals corresponent a 2008 assignada a la corona és de 8,6 milions d'euros, als quals cal sumar altres 5,9 milions en concepte de "suport a la gestió administrativa de la jefatura de l'Estat", més les despeses de desplaçament, el que suma un total de 25 milions d'euros.

Els comptes de la casa real espanyola són "opaques", i "opac és corrupte", ha afegit Romero, qui ha assenyalat que la reducció salarial proposta no va a suposar que la monarquia deixi de ser una "anomalia democràtica".

Així mateix, ha demanat igualment la publicació a internet dels salaris de tots els membres de la família real perquè els contribuents espanyols "sàpiguen a quins es destina els seus diners", una qüestió que "no només és democràtica, sinó de justícia".

"Quan els de baix ho passen malament, la casa real continua malbaratadora i opaca", ha afirmat Romero, qui ha subratllant que l'actual crisi afecta a Espanya a 2,5 milions d'aturats i ha provocat que unes 90.000 famílies espanyoles hagin rebut ordres d'embargament per no poder pagar les seves hipoteques.

A més, al seu judici, el Rei, com cap d'Estat, hauria de tenir "un salari anual fix i públic establert en 150.000 euros", com fixos i públics són el del president del Govern -89.300 euros-; de la presidenta del Tribunal Constitucional -142.000 euros-, i dels ministres -78.800 euros-.

e-noticies

Per ZP, primer “un Botin” que el President de la Generalitat

“Un cop més Madrid menteix, governi qui governi el centralisme s’imposa, regalant abans l’aeroport als especuladors que al President Montilla”

Vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar a Joan Puigcercòs en una visita a l’inefable Ministra de Foment, Magdalena Álvarez en plena tramitació de l’Estatut a Madrid, precisament a parlar del traspàs dels aeroports, principalment el del Prat, el que ens va defensar la ministra és el que ha passat ara, privatitzar però en clau espanyola, cal controlar l’unitat de la pàtria per damunt de tot.

La ministra defensava amb ungles a la crosta de funcionaris que volen seguir gaudint dels privilegis i dels diners espoliats, volen seguir manant, aquesta si que és una crosta nacionalista, aquesta és la veritable crosta de vividors que viuen del nostra espoli fiscal (ja m’agradaria que el meu amic Joan Ferran escrivís d’aquesta crosta).

La proposta feta pública, és una burla, una estafa al govern d’entesa, és un míssil més a la línia de flotació de la Generalitat de Catalunya, i el PSC ho tindria que saber-ho i el cap de CiU, el Sr. Mas caldria que n’aprengués, que no cometés els mateixos errors de la negociació de l’estatut, que el tornarà enredar.

O anem junts, sense protagonismes o tenim perduda la batalla, qui trenqui l’unitat i la fermesa en les legitimes demandes del País perdrà per molts de temps el suport d’aquest poble, no és de fiar qui no diu la veritat, qui roba als seus socis i germans i és evident que preferir anar al llit amb Florentino Pérez abans que amb el President Montilla és una infàmia a Catalunya.

ZP ha perdut tota la credibilitat, ens tornarà a mentir amb la sentencia del Constitucional sobre l’estatut i el model de finançament serà més cafè per tots i menys per Catalunya. O tenim unitat, o no ens ho perdonaran.

Joan Puig

------------------------------

El meu suport personal a Joan Puig per la seva valentia en dir les coses pel seu nom, sempre en defensa de Catalunya i dels catalans. D'altres pensen com ell però callen per covardia i pel que diran en el seu partit o entorn social. Gracies Joan.

Jaume Massanés i Papell

L' Espanyolisme de TV3 és insuportable

Hola, acabo d'apagar el televisor –avui és dissabte, dia 2 d'agost–, ja que m'ha estat del tot impossible continuar mirant el TN migdia, de TV3. Parlem clar: mirar aquest telenotícies és avui saber notícies d'Espanya –no sé quants minuts al tema d'un etarra–, quatre notícies de trànsit, algun succés i poca cosa més. TV3 és la televisió nacional de Catalunya? On és la informació de la realitat social i política del país? On és la informació de la seva realitat cultural –des de fa anys inexistent a TV3–? On és una bona informació internacional? Senzillament, no hi és.

Avui els telenotícies de TV3 s'han convertit en subsidiaris de les televisions espanyoles: ens podem assabentar del que passa a Burgos, però no del que passa a Solsona, per exemple, i encara menys del que passa al món. TV3 està en caiguda lliure, en una decadència penosa, i això provoca tristesa pel que representa per al país; emprenyament, perquè en la teva llengua no tens cap altre mitjà de comunicació televisiu que t'informi del que passa al món; i indignació, pels responsables polítics que han permès això i ho continuen permetent.

Algú haurà de reaccionar; si no a nivell de televisió centenars de milers de catalans ens sentirem orfes, i a nivell polític, algun partit ho pagarà o ja ho està pagant, amb milers de vots perduts, i aquest és un dels motius, que no busquin fantasmes on no n'hi ha, que facin autocrítica, si encara hi són a temps. Ho repeteixo: senzillament, pobra TV3! Quina mediocritat! Quina espanyolització! Quin desastre!

Josep Maria Vila-ManresaInforma: EL PUNT

Els empresaris es planten

L'empresariat català redobla la pressió per obtenir un bon finançament i garantir el compliment de les inversions previstes a l'Estatut. Conscients que el 9 d'agost no hi haurà acord, ni tan sols cap proposta en ferm del govern espanyol damunt la taula, els empresaris van llançar ahir una nova ofensiva contra el govern central. D'una sola tacada, la Cambra de Comerç va presentar tres informes que posen en dubte la gestió del govern del PSOE des del punt de vista del finançament, de les mesures que cal prendre per sortir de la crisi i de la manca d'inversió en la xarxa de Rodalies. El que ahir van publicar els tècnics de Cambra va ser la constatació que en quatre anys de govern del PSOE no s'ha avançat gens ni mica en el desenvolupament autonòmic de Catalunya i que tampoc el govern d'aquí ha fet massa per aconseguir noves competències.

A diferència del que va passar en el procés de redacció i negociació de l'Estatut, aquest cop sí, els empresaris estan demostrant que donen suport al govern i que no estan disposats a cedir faciment. Malgrat l'opa de Gas Natural a Unión Fenosa hagi tirat endavant -després de dos intents fallits amb Iberdrola i Endesa-, la societat civil catalana segueix molt decebuda amb el govern Zapatero. Han aguantat quatre anys les promeses del president espanyol que no ha complert la seva paraula amb cap operació decisiva. No va saber arreglar l'opa sobre Endesa, va retallar l'Estatut en qüestions fonamentals i ha complicat encara més la crisi d'infraestructures de Catalunya, mantenint la baixa inversió en ferrocarril i afavorint l'aeroport de Barajas en contra dels interessos del de Barcelona.

Amb aquest panorama empresarial, doncs, el vent bufa a favor del govern, que ho hauria d'aprofitar per posar Zapatero contra les cordes. Els compromisos estan per complir-se i no val tornar a fer una excepció amb Zapatero. És fonamental, doncs, que el PSC sigui capaç de traduir les amenaces verbals amb fets concrets. I és que si Montilla no demostra que és capaç de fer que els diputats catalans votin en contra dels pressupostos del PSOE el finançament molt probablement està perdut. El PSC és ara qui té la clau -aquella que va exhibir Carod- i ha de triar entre Catalunya o Zapatero. Alea jacta est. Facin apostes.

Tribuna Catalana

De què serveixen la Generalitat i el Parlament?

“Quan acceptes i t’acostumes a una situació «autonòmica colonial» com l’actual és difícil sortir-ne sense lluitar i la Generalitat i el Parlament no tenen prestigi ni credibilitat per fer-ho”

Quan el Parlament va aprovar quasi unànimement l’Estatut, el que semblava un gran moment per a Catalunya es va convertir en un malson que va començar amb la humiliant súplica perquè el Congrés dels Diputats l’acceptés
Quan Macià després d’haver proclamat la República catalana va haver d’acceptar la república espanyola i la consegüent Generalitat va dir que aquell dia va ser el més trist de la seva vida (els esdeveniments posteriors confirmarien els seus temors).
Quan el Parlament va aprovar quasi unànimement l’Estatut del 30 de setembre, el que semblava un gran moment per a Catalunya es va convertir en un malson que va començar amb la humiliant súplica dels representants de la nació perquè se’ls tingués en compte al Congrés dels Diputats. A partir d’aquell moment, les concessions i «traga-les» han estat constants i no s’han acabat encara.
Quan jo mateix amb la meva esposa i la meva filla vàrem rebre a la plaça de Sant Jaume a Josep Tarradellas president de la Generalitat recobrada i quan vaig acollir com a alcalde de la ciutat de Figueres l’esperat president, en un dia inoblidable, sabia que ho feia al «primer dels catalans» en una situació provisional i precària, és ben cert, però es va procurar donar a l’acte un fort sentit institucional i litúrgic que li corresponia com a reconeixement de la personalitat nacional catalana. Més endavant, encara com a alcalde, el poble de Catalunya va aprovar l’Estatut amb tot el que crèiem que podia representar. Sempre vaig pensar que era el camí lògic cap a la recuperació de la sobirania i dignitat nacionals.
Més endavant va semblar en la primera època del president Pujol que les coses es podien encarrilar raonablement bé però passada una legislatura pujoliana ja es va veure que els esdeveniments anaven de mal borràs. Avui sabem que tant el Parlament com la Generalitat són mites obsolets que no han estat ni seran eines d’emancipació nacional, més aviat són un llast letal perquè són irrellevants i irresponsables davant el poble català.
La claudicació és sistemàtica i el centre ens manté lligats curt, i si ens singularitzem en alguna cosa és en la major aportació econòmica a les arques espanyoles sense aconseguir ni un bri de sobirania i veiem com les devaluades institucions serveixen per prendre el número a les bones persones que encara donen suport als partits nacionalistes.
Amb l’asimetria negativa del «cafè per a tothom» de Tarradellas consagràvem l’estructura de l’Estat centralista avui vigent en què l’actual president de la Generalitat fa de marmessor del poder central perquè és un espanyol fidel servidor de l’Estat.
Però dir que la culpa és del president Montilla i del PSC és un pur simplisme és el no-reconeixement dels fracassos, incompetències i covardies dels dirigents nacionalistes, tant els de la dreta com els de l’esquerra, que s’han entregat cada dia, per la por cerval i ancestral de l’Estat i la por de perdre posició política perquè ells volen solament i únicament el poder tal com Azaña deia: «A mi del poder lo que más me gusta es mandar».
Diu el centralisme més ranci que Catalunya no és res més que un mer sentiment per reduir-la a una pura entelèquia en mans dels «pobrets» sentimentals catalanets però el país és quelcom més complex i és mereixedor d’una situació política més favorable en espera d’una circumstància o d’un lideratge alliberador.
Gerry Adams entrevistat per l’Avui quan se li demana a qui té per referent polític cita a Nelson Mandela. «Pel seu lideratge, humanitat, visió i la seva duresa –és un home molt dur–»,diu el líder del Sinn Féin. El valor, és clar, se li suposa a un home que va patir la presó durant 27 anys.
Líder sense visió Aquí ens ha faltat un personatge d’aquestes característiques perquè Pujol va fer de líder però sense visió, encert i sense la duresa imprescindible. És decebedor comprovar com a aquestes altures s’adoni que s’està marginalitzant Catalunya sistemàticament. Cal constatar que en aquest país ningú s’ha immolat per la nació i que les nostres raons respecte del nacionalisme espanyol no han valgut per a res i sempre hem picat com gòmbits sense capacitat de reacció ni respostes adients.
Mentrestant, els polítics nacionalistes es barallen, tenen congressos assemblearis o endogàmics i s’odien a matar, tant com els nostres cuiners, que es diu que són els millors del món i no volen ser menys. Aquesta gent ens han fet molt de mal. Per això sap molt de greu veure com la multitud de nacionalistes de bona fe han votat, estant votant i potser encara votaran a un personal que no defensa els interessos del país.
No ens podem conformar amb una situació com l’actual. La dependència del nostre país només genera inseguretat política, econòmica i social. Quan acceptes i t’acostumes a una situació «autonòmica colonial» com l’actual és difícil sortir-ne sense lluitar i la Generalitat i el Parlament no tenen prestigi ni credibilitat per fer-ho.

per MIQUEL ESTEBA CAIRETA ex-alcalde de Figueres