Anàlisi del context polític i social

Trobada Nacional de la PDD del 15 de desembre del 2007

Anàlisi del context polític i social

1.- El context polític i social a Catalunya i als Països Catalans

Per a fer aquest apunt d’anàlisi i documentar la crisi del sistema autonòmic podríem situar-nos al moment en què, després del cop d’estat de 1981 es recondueix tot el sistema dissenyat al títol 8ê de la Constitució espanyola mitjançant el sistema de la LOAPA i lleis derivades; però les lectures més reduccionistes de la constitució només fan que remarcar dos elements bàsics que ja existien a tot el sistema constitucional: no hi ha més nació que Espanya ni més subjecte polític que els espanyols. No hi ha cabuda, per tant, per cap dret democràtic per exercir el dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega perquè políticament no existeixen i a la nació-estat (Espanya) es considera que ja s’exerceix el dret democràtic a decidir en el moment en què es vota dins el sistema electoral imposat.(tesi compartida per l’actual president autonòmic català).
Dins d’aquest disseny unitari que no admet cap mena de pluralitat les divisions administratives autonòmiques estan molt hàbilment disposades per anul·lar precisament la diversitat nacional de l’Estat: Catalunya, el País Valencià, les Illes (que a més tenen constitucionalment prohibit elaborar projectes comuns políticament rellevants) etc seràn iguals a La Rioja, Múrcia, Castella La Manxa. o Cantabria

Juntament amb aquest disseny polític es disposa un disseny de finançament econòmic i un sistema fiscal (la LOFCA) que consagra un escanyament planificat de l’economia més dinámica – la dels Països Catalans- a fi de drenar recursos cap a l’Estat i els seus interessos.: ara, cada any ,- es calcula -, més de 19 mil milions d’euros surten de les butxaques dels catalans (siguin els catalans del color que siguin) que ja no tornen ni els podem invertir en les necessitats socials d’aquests mateixos catalans.

També entra dins de la planificació d’aquesta autèntica refundació de l’Estat espanyol el protagonisme creixent del poder judicial: des de l’actuació de l’Audiència Nacional com a tribunal polític d’excepció dedicat a la persecució de la dissidència política fins a les actuacions del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional que s’estan especialitzant , pel que sembla, en el disseny d’aquest estat espanyol renascut i en la persecució de tot allò que en seria un obstacle.: nacions, partits polítics, llengües, autoritats autonòmiques, llibertats de reunió, d’expressió (televisions, diaris, revistes...) Sembla com si hi hagués, fins i tot una pugna entre l’executiu i el judicial pel control de l’estat i de la vida política i social en general: il·legalitzen partits i comportaments, a partir d’una actuació legislativa (la Llei de partits per exemple) interpretada segons decideixin en cada moment ara les instàncies judicials, ara l’executiu, a vegades perquè ho vol un, a vegades perquè ho vol l’altre, suprimeixen publicacions, censuren idees, empresonen persones. Es podria afirmar que molt sovint els autèntics centres de decisió dels quals depèn la vida política d’aquest país es troben a l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional (invasió de competències i el propi estatut del Principat reformat).

El resultat de tota aquesta planificació política i social és que lluny de repartir poder i recursos econòmics , l’estat espanyol s’ha refundat més depredador i més despòticament centralista que mai i ha engreixat una classe política (a nivells espanyol i de les diverses autonomies) i unes direccions sindicals i empresarials totalment subordinades a aquest unitarisme i a aquesta espoliació. I és clar, paral·lelament a aquesta refundació, les autonomies i els estatuts han esdevingut carcasses buides i cadàvers exquisits que només serveixen per mantenir cacics i oligarquies igualment depredadores, mesquines, i políticament i socialment incapaces d’apartar-se de la confusió, de la impostura i l’oportunisme.

I com que, malgrat tot això, les nacions catalana, basca i gallega no han deixat d’existir ni de defensar els seus drets nacionals i socials, els últims aconteixements estan posant sobre la taula i sobre l’agenda política les primeres mostres importants de fallida d’aquest sistema : s’està qüestionant la constitució espanyola , s’està qüestionant el sistema monàrquic dels borbons reinstaurat de la mà del dictador, s’està qüestionant el sistema autònomic-estatutari i les seves conseqüències nefastes per a les necessitats socials i nacionals; s’està qüestionant l’esquarterament dels Països Catalans en dos estats i tres comunitats autònomes, s’està qüestionant la democràcia, tan imperfecta, del sistema electoral i del funcionament dels partits polítics, s’està qüestionant la negació que l’estat espanyol (i també el francès) fa de la llengua i la cultura: en definitiva, s’està qüestionant l’estat i d’aquí ve que sigui indestriable el clam de protesta pel deteriorament imparable d’unes infraestructures del clam de protesta per la manca de sobirania fiscal i per la manca de sobirania política i és del tot lògic que cada cop més entitats, moviments i gent en general identifiqui les causes d’aquesta situació i en reclami una sortida política i clami que ja n’hi ha prou i que cal que exercim el dret a l’autodeterminació en el camí cap a la llibertat nacional.

Cada cop hi ha més gent i entitats i moviments socials que estem arribant a la conclusió que els estatuts no són un sistema d’autogovern ni un mitjà per millorar la vida de catalans i catalanes (els de tota la vida i els que van arribant i que passen del milió ens els últims deu anys) sinó que formen part del sistema de submissió, del sistema neocolonialista. I com a conseqüència de tot aquest qüestionament les reivindicacions es van configurant cada cop més clarament: contra la confusió i la impostura es reclamem claredat i dignitat nacionals, es reacciona electoralment amb un augment clar de l’abstenció o amb la crida i la pràctica del vot en blanc o el vot nul;. contra l’espoliació econòmica es reclama sobirania fiscal i coneixement de les balances fiscals amb l’estat, contra la degradació de les infraestructures, dels serveis com la sanitat i l’ensenyament, l’habitatge, els sistemes de protecció, l’estabilitat laboral es reclama el poder de decidir amb els nostres diners i l’exercici del dret a l’autodeterminació, contra l’esquarterament de la nostra nació es reclama l’enfortiment dels llaços culturals i polítics entre els Països Catalans i compartir projectes, organitzacions i lluites; contra la destrucció del territori reclamem .poder de decidir en la construcció d’un país sostenible, contra la destrucció lingüística i cultural reclamem que la llengua catalana sigui l’eix i l’eina de la cohesió social i nacional.

El sorgiment i activitat de la Plataforma pel Dret de Decidir, que ha nascut al caliu de tots aquests i altres qüestionaments com una eina de vertebració de la nova etapa sobiranista i que té la vocació de ser un agent social i polític ampli i transversal és alhora una prova més d’aquesta crisi del sistema autonomista i una prova més que s’ha començat a caminar en la direcció radicalment democràtica de l’exercici del dret a l’autodeterminació: analitzant a fons totes les forces i components alliberats en les manifestacions de Barcelona (febrer del 2006-desembre del 2007) més les importantíssimes manifestacions que han tingut lloc en aquest període tant a les Illes com al País Valencià i a la Catalunya Nord sobretot en defensa del territori, denunciant els tres-cents anys d’ocupació i reivindicant els tres-cents anys de resistència i per les llibertats nacionals, denunciant el règim monàrquic ens adonem del caràcter creixent de plebiscit popular sobiranista que tenen totes aquestes mobilitzacions, proclames, actes, denúncies.

També electoralment el sistema polític ha sofert modificacions que posen al descobert elements d’aquesta crisi i d’aquesta nova etapa: les eleccions municipals a Catalunya han certificat el sorgiment d’unes candidatures d’unitat popular que són ja un nou actor polític; el populisme a la manera d’altres zones d’Europa (agafant el tema de la immigració, reclamant mesures contra el nou vinguts, centrant-se en el tema de la defensa de les prerrogatives de la llengua espanyola, etc.) també ha tret el cap.

Tot això en resum ens portaria a dibuixar el panorama complex que hauria d’analitzar la PDD caracteritzat per

* una combinació dinàmica de consciència difusa d’espoliació i necessitat estratègica de sobirania,
* una combinació d’estratègia espanyola anticatalana (de tots els Països Catalans) amb una consciencia col·lectiva d’intensitat diversa i de caràcter tàctic sobre l’esgotament del model estatutari.
* Una combinació d’un augment de la consciencia col·lectiva del dret de decidir amb la impotència del sistema polític del Principat inclòs el que es reclama institucionalment del sobiranisme.
* Un augment bàsicament fora del sistema institucional de l’independentisme més combatiu.

I debatre, per tant, el paper de la PDD en relació a les necessitats següents:

- Com fer passar aquesta consciencia difusa d’espoliació a consciencia política del dret de decidir en matèria económico-social. (en la trobada del 16 de desembre del 2006 es va plantejar la qüestió de la insubmissió fiscal...)
- Com convertir el caràcter tàctic de la consciencia d’esgotament del model estatutari en consciencia nacional del dret a l’exercici de l’autodeterminació.
- Com fer visible la inutilitat del sistema institucional estatutari fent present el dret de decidir com una eina política instrumental fins i tot en el pròxim període electoral.
- Quina funció pot tenir la PDD en tot això: una simple eina o plataforma d’agitació i conscienciació? Una plataforma tàctica de conscienciació i d’intermediació entre el món organitzat en entitats, i voluntariat patriòtic i el món polític? Una plataforma que aspiri a ser un agent polític i social capaç d’actuar com una falca que no deixi perpetuar la situació actual? Una plataforma estratègica capaç de tirar endavant el procés d’autodeterminació nacional i social amb una dinàmica pròpia?

2.- Anàlisi apart mereix la situació a Euskadi, que té fondes repercussions en tot el conjunt de les altres nacions de l’estat.

Des dels Països Catalans es seguia amb gran interès i esperança l’últim i frustrat intent de pacificació. Com a Plataforma pel Dret de Decidir estàvem involucrats activament a favor del procés de negociació. La ruptura del procés ens porta a l’actual situació de bloqueig polític amb un ús exclusiu de la via repressiva i de l’actuació judicial: així trobem que ha estat foragitada de la vida política institucional i criminalitzada una opció política de la qual es reclama gairebé un 20% de la societat basca, està imputat el primer mandatari del país, es tira endavant el procés 18/98 contra els polítics abertzales. Pensar que si no hi hagués acció armada l’estat actuaria democràticament i deixaria tirar endavant sense més ni i més un procés de referèndum es força ingenu: el procés de referèndum serà una conquesta del poble basc que, un cop aconseguida una massa crítica que el faci inevitable, tindrà el seu propi calendari polític. Des dels Països Catalans i la PDD hem de reemprendre les actuacions que teníem previstes però sobretot hem de pensar que la millor manera de donar un cop de mà al poble basc és tirant endavant el nostre propi procés i el nostre propi calendari.

3.- La situació europea

A Europa també es dóna la dissolució de l’eix esquerra-dreta (tan usat encara i tan útil a alguns dels nostres mandataris i convertit en una caricatura política); conseqüència de la reorganització capitalista de l’últim terç del segle passat i de la liquidació ideológico-política de la classe obrera i dels moviments antisistema d’aquella mateixa època. Però les lluites populars i nacionals ressorgeixen amb característiques noves.

Hi ha tres elements importants que ens porten a analitzar especialment la situació a Europa i especialment a la Unió Europea: el referèndum sobre el Tractat europeu que va ser àmpliament contestat amb un “no” (molt majoritari a la Catalunya Nord, molt significatiu a la resta de Països Catalans) i que ha abocat els mandataris de la UE uns anys després a acordar un minitractat de mínims que ja no serà sotmès a l’aprovació popular. Un nou pas enrere, doncs, en el funcionament democràtic de les institucions i la política europea i una necessitat més que els fòrums socials abordin als Països Catalans els temes que la globalització econòmica, la insaciable destrucció del planeta, l’ús de la guerra com a eina política plantegen. El segon element són els moviments que a l’interior dels estats de la Unió Europea estan posant en qüestió les “fronteres interiors” : tres casos estan immediatament sobre la taula: el cas irlandès que tard o d’hora abocarà a la reunificació d’Irlanda, el cas escocès que plantejarà pròximament una separació del Regne Unitat de la Gran Bretanya i el cas de Bélgica que no trigarà a plantejar una partició: tindrem , doncs, una reunificació, una separació i una partició: tres situacions diverses que ens donen “munició” política suficient per a “la internacionalització europea” de les aspiracions autodeterministes dels catalans. El tercer element , per ara està fora de la Unió Europea però el tenim molt a prop geogràficament i tindrà també unes grans repercussions polítiques: el cas de la declaració d’independència de Kosovo, que en principi, per qüestions geoestratègiques està destinada a ser un tap per a Sèrbia i un altre portaavions terrestre occidental i sobretot d’EEUU per tallar les sortides de Rússia pel sud-est europeu.
No hem de permetre que es reorganitzin les fronteres interiors de la U.E. sense que el cas dels catalans no entri a l’agenda política europea.

Blanca Serra