Gracies Josep

http://www.youtube.com/watch?v=VwXQseiTVcY

Gràcies per deixar-me ser amic teu, et trobarem a faltar. Una forta abraçada sentida allà on estiguis.

Jaume Massanés i Papell

Els vots en contra en els Plens de Valldoreix trenquen el Pacte de Govern ¡¡¡

Quin espectacle més dantesc ens han ofert els vocals (ara ex-vocals) i el vicepresident (ara ex-vicepresident) de l'EMD de Valldoreix!! Quin espectacle més lamentable ens segueixen oferint amb les seves declaracions i amb la seva més absoluta manca de responsabilitat política!!Quan un soci de govern, de manera unilateral, vota en contra de tots els punts pactats en el ple d'un ajuntament...què s'entén que ha fet? Al tanto, i alguns d'aquests punts eren a proposta d'ells mateixos!!! Increíble!!

Mirin, tothom pot tenir coses bones i dolentes. Tothom pot equivocar-se i fer les coses millor, o pitjor, en el decurs de les actuacions derivades de les seves responsabilitats. És evident que un pacte de coalició és quelcom difícil de mantenir, i que sempre requereix d'un esforç conjunt de totes les parts. Resulta insultant dir que els membres de la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix han propiciat el trencament, quan després d'una primera crisi generada per la portaveu de CiU-Actuem, vàrem treballar per la continuitat del pacte. Es va superar una comisió de garanties llarga, feixuga i carregada de les "males maneres" de la sra. Solé (vaig tenir l'honor de ser-hi present!). Vàrem ser els membres de la Candidatura qui proposàrem una sortida dialogada, amb una proposta A sobre de la taula que, posteriorment, fou acceptada pels membres de CiU-Actuem.

Ara, després de votar en contra de TOTS els punts de l'ordre dels plens de Valldoreix, perquè volien mostrar la seva força com a grup polític, deslligant-se de qualsevol pacte de govern subscrit...NO ENS VINGUIN AMB ROMANÇOS DE QUI HA TRENCAT EL PACTE.

SÓN VOSTÈS UNS IRRESPONSABLES!

Malauradament, ho seguirant sent i faran una oposició destructiva que intentarà immobilitzar totes les actuacions pendents de fer. Ara bé, podran justificar un vot en contra dels projectes com el de l'Escola Bressol, l'arrenjament de carrers, el manteniment de la vil.la, el parking de l'estació, etc.? Es evident que això ja no es cosa nostra. Vostès mateixos amb les seves consciències!!Nosaltres, com sempre, estarem aquí per explicar-ho i donar fe del seu execrable comportament. Difícilment ens creurem que els seus interessos siguin els de la majoria de Valldoreixencs!!

Ara, des d'un govern en minoria, LLUITAREM AMB MÉS FORÇA QUE MAI PER UN VALLDOREIX NET, EFICIENT, SOSTENIBLE I VIABLE!

PEL VALLDOREIX QUE ENS MEREIXEM I QUE VÀREM COMENÇAR A CONSTRUIR QUAN GOVERNÀVEM DURANT LA LEGISLATURA 2003-2007.

Fart ( i jo també)

Mirin, acabo de llegir que Swiss Air retira el català de la megafonia dels seus vols per culpa d'una colla d'espanyolistes sarnosos, i que volen que els digui, que ja n'estic fart. Fart d'haver de signar o promoure campanyes que dAcabo de llegir que Swiss Air retira el català de la megafonia dels seus vols per culpa d'una colla d'espanyolistes, i que volen que els digui, ja n'estic fart. Fart d'haver de signar o promoure campanyes que després de fer-me perdre el temps, el diners i la paciència, em deixen esgotat i sovint no satisfet del tot. Estic fart que una colla d'amargats es creguin amb dret suficient de triar en quina llengua no m'han d'atendre. Estic fart que a aquests obsessionats mentals amb les seves males maneres se'ls faci més cas que a qualsevol bon i educat català.

Fatigat d'empassar-me tota la mala llet i d'haver de mantenir les formes quan aquesta colla de falangistes reencarnats, insulten, agredeixen, menteixen, humilien i se surten constantment amb la seva sense respectar ningú. Estic fart que les autoritats del país no trobin prioritari el posar-hi fi a tant desori, i demanin sempre calma i no fer-ne cas quan és evident que amb els silencis els intolerants van guanyant la batalla d'esborrar la cultura catalana del mapa. Se n'adonen com des de fa un temps es justifiquen algunes decisions amb l'argument de que cal evitar previsibles reaccions de la caverna polític-periodística transversal espanyola?

Estic extenuat d'haver de demanar perdó per existir i parlar el meu propi idioma a casa meva. Fins el capdamunt de comprovar com la diferència entre aquests espanyols i els espanyols 'bons' és només un somriure de silicona. Fart de que després d'estar fart algú em demani 'sí, i ara què?' quan tots dos sabem que el que m'està dient es 'jo no n'estic fart, així que ja pots acostumar-te a estar-ne'. Tip i fastiguejat de comprovar com molts dels meus amics amaguen la seva indignitat fent veure que no se n'assabenten. Fart de tenir la temptació de comparar-me a un jueu al Berlín de l'any 1933 mentre reboten dins el meu cap les paraules de Martin Niemoeller. Abatut per corroborar que canvien les formes però el fons és el mateix i els qui van guanyar la guerra i la postguerra, van guanyar la transició i també estan guanyant com acabin d'anomenar això d'ara.

I sobretot estic fart d'haver de continuar forçosament compartint el mateix passaport amb tots ells, amb aquesta colla de xenòfobs neofranquistes, neoriverians, neoorteguians, neofelipistes, neoespanyols, neoetcs qui des del maleït 1714 ens fan abaixar els pantalons dia si dia també per tal que ells puguin continuar fardant d'imperi. Apa, i mentre l'estat no sigui l'objectiu prioritari, a esperar quina una en faran demà.

Miqui Mel

El sí guanyaria en una consulta pel dret a l'autodeterminació

Una enquesta interna de CDC del mes de novembre reflecteix que el sí guanyaria un "hipotètic referèndum per l'autodeterminació de Catalunya" -preguntat així- amb el 57,17% dels vots. Ara bé, la participació que reflecteix aquesta enquesta seria del 53%. Si la participació esperada se situés al 66,2% i les opinions "no ho sé" se sumessin a l'opció negativa per un "vot de la por", la truita es giraria i els vots afirmatius es quedarien en el 45,50% i els negatius serien el 54,49%.

Sigui com sigui, l'enquesta serveix als dirigents convergents per argumentar que hi ha una base sòlida que demostraria que el centre polític ha basculat cap al dret a decidir. I més quan el sí té una victòria sostinguda en les últimes quatre enquestes encarregades pel partit que lidera Artur Mas. Això sí, des de la punta del novembre del 2007, abans de la manifestació de l'1 de desembre d'aquell any pel dret a decidir provocada pel col·lapse de les infraestructures de l'Estat, els que responen "segurament hi votaria a favor" han baixat del 65% al 57%, cosa que demostraria que com més dolent és el tracte de l'Estat, més creix el suport sociològic a la independència, que és el que els ciutadans entenen que vol dir autodeterminació, segons les enquestes de CDC.

De fet, aquests percentatges i la seva evolució són equiparables gairebé amb exactitud als que responen a favor, senzillament, que es convoqui un referèndum per l'autodeterminació. I els votants de tots els partits excepte el PP estarien d'acord que "en un futur" Catalunya convoqui un referèndum d'autodeterminació. La qual cosa demostraria que si el TC retalla l'Estatut un referèndum també tindria acceptació. També per votants, el 81% dels d'ERC votarien sí a l'autodeterminació, CiU té l'electorat dividit -d'aquí la seva ambigüitat tradicional-, com també ICV -amb un cert avantatge del sí-, el 40% dels del PSC estan a favor del sí i fins i tot a Ciutadans (32,2%) i el PP (18,6%) hi ha partidaris de l'autodeterminació.

Diari Avui

I escriuré els noms....

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d'aquest Fraga Iribarne. Ja n'estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n'estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l'escriuré, el nom d'aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d'abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li'n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d'Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s'hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

Vicens Partal

De Catalunya a Brussel-les, fent camí cap a la nostra llibertat

Com una taca d’oli s’està estenent una iniciativa que comença a trencar la grisor de l’horitzó de l’actualitat política i social de casa nostra. “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana” (Deumil.cat) és una plataforma que està treballant per aconseguir l’èxit d’una fita ben específica: anar el 7 de març a Brussel·les sota el crit “Volem l'Estat propi”, tot reivindicant la independència de la nostra nació.
Deumil.cat és un projecte de caràcter transversal, atès que pretenem anar a Brussel·les com a país, sense el sotmetiment ni en representació de cap sigla política, d’entitat o grup. En canvi, sí cerquem la implicació del teixit associatiu de la nostra societat civil i ens dirigim a les plataformes sobiranistes que ens el darrers temps han protagonitzat les més grans mobilitzacions en resposta a les agressions a les nostres llibertats i reclamen el dret de decidir. Però, per damunt de tot, demanem la mobilització del ciutadà del carrer, que cansat de que no se li escolti, reclama el seu protagonisme i dignitat.
Aquesta no serà una manifestació de tantes. Les reformes estatutàries ens han dut a un cul-de-sac on la manca d’un finançament just evidencia un continu i depredador espoli fiscal. Som a punt, a més, de veure com Catalunya resta sotmesa al dictat d’una sentència del Tribunal Constitucional, on se li retallaran més competències deixant sense efecte, i com un paper mullat, la sobirania popular. Certament, l’encaix a Espanya ha esdevingut una sagnia econòmica i contrari a la democràcia dels catalans, als nostres interessos, al nostre futur.
Manifestant-nos a Brussel·les el proper 7 de març reivindiquem a Europa i al món la inclusió de l’autodeterminació de la nació catalana en la seva agenda.I també, amb la nostra acció, estarem forçant als partits polítics catalans que es posicionin fermament ha favor de la independència i es comprometin a aconseguir-la. També demanem el compromís de tothom, des de tots els àmbits de la nostra societat, a què ajudin a aconseguir el dret dels catalans a decidir per la nostra pròpia sobirania.
Deumil.cat i la marxa a Brussel·les és una iniciativa nascuda gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies (Societat 2.0, facebook, blogs, internet), amb la participació de les xarxes socials, poden esdevenir útils en la difusió, promoció i canalització d’una iniciativa ciutadana. Necessitem de la implicació i participació de tothom en els propers mesos per a fer que la marxa a Brussel·les tingui èxit (entreu al web www.deumil.cat i enregistreu-vos). S’està creant una xarxa de col·laboradors pel territori i arreu del món que tenen la missió de promocionar la iniciativa i, sobretot, aconseguir emplenar autobusos, trens i avions. Per a fer això possible s’ha dissenyat conjuntament amb un dels més importants tour-operadors de Catalunya un paquet d’ofertes de viatge (autocar, trens i avió) i allotjaments per 1 ó 2 dies a la capital brussel·lenca (al web deumil.cat teniu tota la informació i podeu fer efectiva la reserva i compra del vostre bitllet des del 8 de gener fins el 15 de febrer).
Ha arribat l’hora de fer realitat el nostre somni i posar-nos a caminar plegats. Perquè un dia no gaire llunyà els catalans i catalanes puguem decidir lliurement un futur millor. Vens amb nosaltres a Brussel·les? Junts, farem camí cap a la nostra llibertat.

Deumil.cat

Espanya no fa els deures lingüístics

El Comitè de Ministres del Consell d'Europa, que és el màxim òrgan decisori d'aquesta organització, va fer públic ahir íntegrament un informe sobre la situació de les llengües distintes del castellà a l'Estat espanyol. El document, fruit d'un exhaustiu treball de camp, és un sever advertiment al govern de Madrid sobre els seus incompliments respecte a les llengües que el 2001 es va comprometre a protegir i promocionar en ratificar, amb 9 anys de retard, la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. L'informe es refereix al català, el basc i el gallec; però també a l'aragonès i el català de la Franja, a l'amazic que es parla a Melilla, a l'àrab de Ceuta, al gallec de Castella i Lleó i al portuguès, usat encara a la localitat d'Olivenza (Badajoz). Sobre l'aragonès i el català d'Aragó, el comitè exigeix que es prenguin mesures per adoptar un marc jurídic de protecció i promoció, i sobre les altres llengües minoritàries, que se'n precisi l'estatus i, si és el cas, que es protegeixen i es promocionin com el català, el basc i el gallec.

Pel que fa a l'ensenyament del català, l'informe és demolidor. No només avala el model d'immersió lingüística com a mètode pedagògic més encertat per assegurar el coneixement del català i les altres llengües cooficials, sinó que advoca per un model "d'immersió total" generalitzable a tots els territoris de l'Estat amb més d'un idioma. És a dir, que el Consell d'Europa recomana que el model d'immersió català s'apliqui també al País Valencià i a les Illes Balears, territoris on sosté que l'Estat espanyol està vulnerant els seus compromisos amb la carta de les llengües en promocionar un ensenyament bilingüe. Els autors de l'informe, realitzat entre el 10 i el 14 de setembre del 2007, es queixen que l'administració no els ha facilitat prou informació al País Valencià i les Illes.

El govern espanyol hauria de rectificar moltes de les seves polítiques sobre la pluralitat lingüística de l'Estat. I tots aquells que periòdicament i sistemàticament qüestionen per terra, mar i aire el model català d'immersió amb els arguments més tronats, acientífics i antipluralistes, com ara els autors del famós Manifiesto, haurien de dedicar-se a una altra cosa.

Ràdio Catalunya

Hem suportat deu borbons, deu

Deu són els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, els que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'. Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i li volgué canviar el nom per San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat.

Al segon, volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang.

Del tercer en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat.

Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i que deixaren de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça.

Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en el seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó.

Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes.

Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II i la gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au.

I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa.

Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible fer-ho i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat.

Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, els que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.

Vicent Partal

Que no et prengui el pèl el pare Noël: és un impostor !

Una mica de rumba no va gens malament!

http://terratombats.blogspot.com/2007/09/el-pare-noel.html

http://www.bonrotllo.org/terratombats/El_pare_Noel_%28Que_no_et_prengui_el_pèl%29.mp3

http://elblocdelparenoel.blogspot.com/2006/11/material-antiparenoel-apn.html

Declaració "Per una nova Constitució Catalana"

El 6 de desembre del 2008 és festa a l'Estat Espanyol. Celebren com cada any l'aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l'existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l'espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d'aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d'Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d'Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l'Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d'aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d'esdevenir els artífexs d'un procés que molts s'entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d'assolir l'èxit, i hem d'estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s'acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l'esperit, la visió i la moral de victòria d'aquells separatistes catalans de l'Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d'acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

Quan parlar és més que parlar

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans

Càrrecs municipals engeguen un procés cap a la Independència

http://www.decidim.cat/

Més de mil batlles i regidors s'han adherit a la plataforma Decidim! Batlles i regidors de poblacions catalanes participen avui en una reunió a Barcelona que vol posar les bases d'un moviment municipalista a favor de la independència. El projecte el van impulsar, ara fa un any, els batlles de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, de Castellterçol, Manel Vila, i de Santpedor, Laura Vilagrà, i avui es constituirà de manera oficial. Els més de mil adherits provenen de 434 poblacions del Principat i dues del País Valencià.

Fàbrega ha dit a VilaWeb que l'objectiu del moviment era la convocatòria d'una consulta popular als ajuntaments sobre el dret de decidir.

'Com que el Consell de Ministres espanyol mai ens deixarà convocar un referèndum sobre la independència, hem trobat una escletxa jurídica en l'àmbit municipal, i és que els ajuntaments tenen competències per a convocar consultes populars de qualsevol tipus', explica Fàbrega. D'entrada, no hi ha cap termini per a convocar la consulta, tot dependrà, diu el batlle de Sant Pere, de la conjuntura política, la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'estatut, la crisi econòmica... També ha explicat que treballarien de manera coordinada amb la Plataforma pel Dret de Decidir.

A la reunió d'avui, que se celebrarà a l'hotel Catalonia de la plaça Catalunya de Barcelona, els càrrecs municipals adoptaran el compromís de treballar cap a la independència de manera conjunta. Entre els càrrecs adherits n'hi ha de partits polítics diferents: ERC, ICV, CiU, PSC, grups independents...

Intervindran a la reunió d'avui Jordi Portabella, president d'ERC a l'ajuntament de Barcelona, Antoni Vives, regidor de CiU a l'ajuntament de Barcelona, Elsa Blasco, cap del districte d'Horta-Guinardó (ICV), Manel Vila, batlle de Castellterçol, i Jordi Fàbrega mateix.

Ràdio Catalunya

ICV reivindica "el dret inalienable a l'autodeterminació"

ICV ha emès un manifest en el que fa "una clara la reivindicació del dret inalienable i imprescriptible de la nació catalana a l’autodeterminació, és a dir, l’exercici de la sobirania. I l’autodeterminació -el dret a decidir- ICV la defensa sense límits, però oberta a les diferents opcions presents al país". "En un context on els plantejaments entorn del nostre futur com a poble semblen reduïts a l’autonomisme o a un independentisme idealista, refermem que per a ICV la construcció nacional és travessada per les polítiques socials, ecològiques, d’equilibri territorial, de modernització econòmica i de llibertats personals".
ICV es posa com "a objectiu l’Europa federal dels pobles. És en aquest horitzó que l’opció federalista d’ICV, federalisme que sempre hem definit com asimètric, comporta l’aspiració a què Catalunya disposi d’un estat propi dins un Estat espanyol federal i plurinacional, en què cal que mantinguem una relació preferent i fraternal amb els altres territoris de parla i cultura catalanes, els Països Catalans".
D'altra banda, deixen clar que "ICV no acceptarà cap retallada de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Una sentència adversa del Tribunal Constitucional comportaria una lectura restrictiva i centralista de la Constitució de 1978. En aquests cas, ICV plantejarà una resposta unitària acordada pels partits que varen aprovar el projecte d’Estatut al Parlament el 30 de setembre de 2005: aquesta reacció hauria d’atorgar la capacitat de resposta al Parlament de Catalunya i hauria d’implicar la mobilització democràtica de la ciutadania. La resposta d’ICV hauria de ser acordada pel Consell Nacional que podria utilitzar els mecanismes de consulta a la militància que preveuen les nostres normes de funcionament".

e-noticies

Per la casa reial no hi ha crisi que valgui: on és ara la 'Brunete'?

Deixant de banda els 9 milions d'euros pressupostats per mantenir una institució anacrònica com és la monarquia espanyola, el Ministeri de la Presidència, dirigit per María Teresa Fernández de la Vega, ha decidit atorgar 3'3 milions d'euros més per millorar, atenció, la piscina exterior i els ornaments dels jardins de la Zarzuela, entre d'altres béns de primeríssima necessitat. En un context d'atac continu per part dels mitjans espanyolistes sobre les despeses de la Generalitat de Catalunya, no serà estrany que la 'Brunete', tant preocupada per advertir-nos de les maldats de la classe política –la catalana només, evidentment-, miri cap a una altra banda davant les ingents quantitats de diners destinades a mantenir els luxes d'un rei posat a dit per Franco.

Les inversions 'extres' per a la família borbònica les aporta Patrimoni Nacional, un organisme autònom adscrit al ministeri dirigit per De la Vega. Les obres a la piscina costaran 163.000 euros, la millora del control d’accés pujarà fins als 935.000 euros i 30.500 seran destinats a redecorar el jardí.

El pitjor del cas, però, no és que la casa real rebi unes 'subvencions' milionàries any rere any (a això ja hi estem acostumats). El més greu, és veure com s'està intoxicant informativament a tot l'estat per les despeses de l'administració catalana, en una campanya plena de demagògia i endegada en ple debat del finançament, i comprovar com despeses brutalment més elevades i molt menys justificables són obviades, senzillament perquè no són una eina útil per atacar a Catalunya.

Les inversions pel rei, doncs, són un exemple més de com es malgasten els diners públics. És cert, s'han de controlar i comprovar totes les despeses públiques, és un problema que afecta a tothom, però quan 9.000 euros (no cal recordar que tot aquest atac sense sentit ve per un reposapeus) són més importants que els casos de corrupció existents arreu de l'estat, o que les eternes vacances pagades de les que gaudeix la família reial, és que alguna cosa està fallant.

Qui sap, potser l'ABC decideix actuar amb coherència per una vegada a la vida i demà, en portada, critica i es posa les mans al cap amb "el despilfarro", no de la Generalitat, sinó de la casa reial. Però és millor no creure en els miracles.

Tribuna.cat

Sobirania nacional contra la crisi

Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació.

De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més.

El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua.

Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya.

Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC

La mort d'Eurotribune en català

Eurotribune és un portal europeu de notícies en quatre llengües, català, espanyol, anglès i francès, que va néixer el 20 d'octubre de 2005 fruit del projecte d'una gent emprenedora i amb el suport de la Generalitat. Només néixer, l'èxit va ser fulminant, tant pel nombre de visites i per la contractació publicitària com per les magnífiques expectatives que va despertar. Això va esperonar els responsables a fer una inversió de capital per mitjà d'un crèdit amb una entitat bancària catalana tot confiant que la Generalitat compliria la seva promesa de donar suport institucional els dos o tres primers anys de funcionament fins que després, amb el portal ja expandit, el projecte caminaria sol. Però no ha estat així. Eurotribune s'ha trobat que els acords establerts amb la Generalitat han esdevingut paper mullat després de les eleccions catalanes fins al punt que no només li ha retirat l'ajut, també l'ha menyspreat no incloent-lo en cap campanya de publicitat institucional. Res de res, ni tan sols un simple banner.

Amb tot, després d'acomiadar dos periodistes i un tècnic, Eurotribune ha sobreviscut gràcies a la voluntat dels seus responsables, al suport d'algunes regidories municipals d'afers europeus i, ves per on, gràcies també a la delegació del País Basc a Brussel·les. Sembla una paradoxa, oi? Doncs sí, aquest projecte català, gestionat per catalans, s'aguanta gràcies a l'ajut del govern basc. Del govern català, en canvi, només n'ha rebut menyspreu. Aquesta és la raó per la qual Eurotribune aporta en català força informació d'Euskal Herria relacionada amb Europa i ni una sola notícia relacionada amb Catalunya. I si a això hi afegim el fet que determinades institucions i clients potencials no hi volen contractar publicitat precisament perquè el web té una versió en llengua catalana ja està tot dit. La conseqüència de tot plegat és que Eurotribune no té capacitat econòmica per continuar mantenint aquesta versió i a partir del proper 1 de gener de 2009 la tancarà. Les altres -espanyol, anglès i francès- continuaran, però la catalana no. És a dir, que l'únic mitjà que publica diàriament en català informacions relatives a la Unió Europea i que ha dut a terme tres campanyes en favor de la presència de la llengua catalana a les institucions comunitàries es veu obligat a deixar d'utilitzar-la a causa de la desídia del govern de Catalunya. Que el lector tregui les seves conclusions.

Víctor Alexandre

No podem abdicar de la llengua en públic. Hem d'usar el català, en principi, sempre, a tot arreu i amb tothom.

Gràcies, senyora Abelló. Amb aquest títol, el passat mes d’octubre, el diari digital Vilaweb publicava l’article que reproduïm a continuació:

“Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal director de Vilaweb (29 octubre 2008)

Ni poder tou, ni poder dur: Nissan i The Economist

Denunciàvem la setmana passada les maniobres del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per salvar de la crema financera les constructores espanyoles. Amb tot, els forats de Sacyr o d'Acciona segurament no els permetran mantenir les participacions a Repsol i Endesa, tal com desitja la Moncloa. Però l'ofensiva econòmica de Zapatero va a més i ara ha posat el punt de mira en el sector automobilístic. Qui està executant el pla és el seu braç dret en política econòmica, Miguel Sebastián. Antic assessor del president a la Moncloa, l'ara ministre d'Indústria és conegut en els cercles econòmics madrilenys com a 'Miguel Se-va-a-hostiar'.

Però, fora bromes, el pla de Sebastián pot ser funest per Catalunya. Ho denunciava el diumenge en un brillant article a l'AVUI l'exvocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena. L'advocat independentista relatava la reunió que Sebastián va tenir a París amb la cúpula del grup Renault-Nissan, en què s'haurien pactat retallades a Catalunya a canvi que a les fàbriques espanyoles s'augmentés la producció. El resultat és ven visible aquests dies als carrers de Barcelona. Els treballadors de Nissan protestant per l'expedient de regulació que pot acabar amb 1.500 treballadors catalans al carrer, mentre a les plantes de Valladolid i Palència es preparen per a noves contractacions.

Deia López Tena en l'article que d'espanyols "sempre n'hi ha uns més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans". D'aquí l'ofegament històric que pateix l'economia catalana per culpa de la pressió que exerceix l'Estat.

És clar que la culpa de tot plegat, no només és del ministre Sebastian. La manca de poder de Catalunya és un fet. El nostre país no té cap dels poders polítics que definia en un assaig polític que va ser best-seller el nord-americà Robert Kagan. Ni tenim el poder dur dels estats, capaços d'exercir la força o imposar-se per damunt de les seves pròpies lleis quan cal, ni tenim el poder tou, aquell que legitima un país a actuar i provoca que els altres el respectin, independentment de la mida del seu exèrcit.
I és que si una cosa demostra, per exemple, l'incendiari article de The Economist aquesta setmana és la impotència d'aquest govern. Tot i que és legítim que expressi la seva indignació amb l'articulista, que sembla haver fet un màster a El Mundo o l'ABC, la veritat és que el tripartit no ha sabut explicar-se ni a Catalunya ni al món. Espanya, i no només a través de la 'Brunete mediática', ha aconseguit imposar el seu relat, el d'un país modern, amb esportistes que triomfen, que pateix l'abús dels territoris perifèrics, només dedicats a fer la guitza amb les seves "rareses" lingüístiques, polítiques i culturals.

Tribuna.cat

Dret a decidir: almenys parlem-ne

A les portes d'una Assemblea és normal que apareguin veus, corrents, manifestos o opinions, l'objectiu de les quals és influir en un sentit o en un altre els debats preassamblearis. La d'ICV no és una excepció, i en aquest context ha aparegut una iniciativa (el Manifest Sobiranista), liderada per Jordi Altarriba i Josep Maria López LLaví, a la qual he donat suport com han fet també més d'un centenar de persones vinculades a ICV, i que demana sense embuts que ICV es posicioni clarament en termes sobiranistes. Personalment entenc sobiranisme com el dret a decidir, o dret a l'autodeterminació, i en aquest sentit crec que, efectivament, s'acosta el moment en què caldrà posar data a una consulta.
Amb la meva signatura he volgut deixar palesa la meva voluntat de poder exercir aquest dret, i de poder fer-ho quan abans millor. I és que, a banda de les moltes incerteses que acompanyen la temuda sentència del Constitucional en relació a l'Estatut, proliferen actituds altament preocupants que transcendeixen l'àmbit peninsular (el darrer article de The Economist, la polèmica amb Air Berlin, ...) i enfront a les quals cal respondre, de manera intel·ligent, però a la vegada clara i ferma.
Fa ja un temps que em moc en àmbits internacionals, i concretament europeus, i constato sovint com està guanyant ràpidament terreny la visió que percep la reivindicació de les qüestions nacionals com un problema, quan, almenys tal i com jo ho veig, el problema és el no reconeixement de la diversitat nacional, lingüística i cultural com un valor en ella mateixa. I quan aquesta diversitat no es promou, i ni tan sols es respecta, llavors és més que legítim demanar que es replantegin les regles del joc, cosa que, en el cas d'una nació sense Estat com són els Països Catalans, vol dir exercir el dret a l'autodeterminació, tal i com s'està demanant també a d'altres països com Escòcia, Gal.les, Flandes, Euskadi... No és a les meves mans posar data. Sí ho és, en canvi, manifestar de manera clara la meva voluntat a que en parlem, cosa que faig.

Raül Romeva i Rueda
Eurodiputat

in, inde, inde, independència ja!!!

CAC: anem bé, la ‘brunete’ està que trina

Editorials del ABC i de El Mundo: el primer titula “castigo a la libertad” i els segon “Cataluña aplasta el pluralismo”. Aquests dos mitjans nacionales que gaudeixen del beneplàcit dels aparells de l’Estat i que per desgràcia influeixen a certs polítics i mitjans de casa nostra, estan rabiosos. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) acaba de sortir en defensa del nostre país i en contra de la ignomínia, la provocació i la mentida que aquests mitjans difonen en relació a la llengua i la cultura de Catalunya, defensat la unitat del país en un sol poble.
El CAC, després d’haver rebut prop d’un centenar de sol·licituds per les concessions de les noves freqüències FM, ha tingut l’encert de fer-ho a dreta llei sense atemorir-se ni deixar-se coaccionar pel xantatge de la “brunete mediática”.
Ja era hora que una institució nacional catalana actués amb fermesa i decisió, aplicant una llei del país i defensant la ciutadania.

Si be és cert, que la concessió a RAC1 permetrà aquesta emissora tenir-ne 17 a tot el Principat i així consolidar el grup Godo de ràdio, també fora bo que aquest grup -afavorit, lògicament, per la seva audiència- entengués que el CAC no pot seguir callant davant l’incompliment que el grup Godo fa al respecte de l’ús del múltiplex de televisió que impedeix que a Catalunya la TDT ofereixi una alternativa privada en la llengua del país. L’avortament de T8 és simplement això.

Cal felicitar també el reforçament que s’ha fet de la cadena Flaix i dels periodistes Miquel Calçada i Carles Cuní que han obtingut 12 freqüències per ampliar el seu projecte que tant ha ajudat a implicar amb el país a les noves generacions. D’altra banda, per a la unitat del país també són importants les 12 concessions fetes a Justo Molinero, impulsor de la ràdio i la televisió Teletaxi, que treballa de forma compromesa per a la integració i el respecte de la immigració espanyola.

A més a més destacar la sensibilitat que s'ha tingut al cedir 7 emissores a Ràdio Estel, l’emissora de l’església catalana, que hauria de ser la barrera natural als telepredicadors de la COPE i el cardenal Rouco Varela.

El CAC ha obert un nou estil que li portarà problemes en una nació com la nostra que no té sentit d’Estat i que s’enfronta sense aparells propis a un Estat que sí els té i els utilitza al seu favor, sense importar-los el més mínim les formes d’actuar de les clavegueres de l'ABC, El Mundo i la COPE.

Tribuna.cat

La monarquia dels Borbons

No mi cap al cap que encara hi hagi un català (i aquesta qualificació no l’atorgo, als que viuen i treballen aquí, sinó als que creuen que som una NACIÓ) que tingui un sentiment positiu envers aquesta perversa dinastia .

No és gens necessari remuntar-nos a segles ni tant sols a dècades, a part dels Felips, Ferran, M. Cristina, tenim Alfonso XIII, que va permetre i promoure la dictadura del Primo de Rivera, entre altres infidelitats a la Constitució i a la seva dona.

Del Juan Carlos (no puc ni es mereix traduir-lo al català) a part de tenir el mal exemple del seu avi, també ha rebut, l’ensenyança del seu cunyat (dictadura del coronels a Grècia), i ha estat infidel a “los Principios del Movimiento Nacional” que va jurar, i al seu pare Joan II, (que no havia renunciat a la dita: legitimitad histórica).

La monarquia i el borbons ens han de fer reglotar, com un aliment impossible de digerir. Recordeu que quan va ser anomenat Príncep d’Espanya es va dir que era igual a una tovallola higiènica per està situat al millor lloc i en un mal moment? Llàstima que a les hores, aquests estris no tinguessin “ales” (com ara) per haver volat ben lluny de la nostre Terra.

Se li atribueix l'haver salvat la democràcia el 23 F. Recordeu que fins a altes hores de la nit no va badà boca? Confiava que el moviment militar del maleït Milans del Bosch, tingués èxit? No és el mateix personatge que fa poc va dir “que el espanyol era una lengua de encuentro i que nunca se havia prohibido el uso de otras”?

FORA ELS BORBONS I VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!!!!!

Narcis Clavell

Hèctor López Bofill demana una resposta contundent al cop d'estat dels jutges franquistes

Reproduït de www.avui.cat CAL un FRONT COMÚ DAVANT L'OFENSIVA JUDICIALResposta contundent
Idoncs, què farem si el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucionals i nuls títols sencers de l'Estatut d'Autonomia? Seria intolerable que la classe política i que la societat civil catalana poséssim altre cop cara de babaus davant aquest míssil contra la dignitat nacional. De fet, ja no es tracta ni tan sols de dignitat nacional, sinó de defensa de la democràcia.
Els sis magistrats conservadors del Tribunal poden col·locar la jurisdicció constitucional en la crisi més important de la seva història. Si el debat entre democràcia i jurisdicció constitucional és un clàssic des dels orígens del constitucionalisme (només cal repassar l'abundant bibliografia americana sobre el control de constitucionalitat exercit per la Cort Suprema) no diguem ja què pot passar davant una declaració d'inconstitucionalitat sobre una norma votada per dos Parlaments i ratificada en referèndum per la majoria del poble català.
Una sentència que desfiguri completament el text estatutari, a més de confirmar l'hermetisme de l'Estat a l'hora d'avançar en la construcció d'una entitat política descentralitzada i plurinacional evidenciarà la baixíssima qualitat de la democràcia espanyola. Vivim en un Estat sense imparcialitat judicial, amb partits polítics prohibits, en què determinades opcions són expulsades del debat públic, i en què es discrimina sistemàticament els membres de determinades minories nacionals dels centres de decisió (recordo que en aquests moments només hi ha un magistrat català al TC: Eugeni Gay, un dels tres catalans que hi ha hagut en tota la història d'aquest òrgan. Tampoc no és sobrer recordar que actualment no hi ha cap magistrat de procedència basca). El que està succeint al TC, d'altra banda, fa irrellevants les discussions sobre la llei de dependència o sobre el decret de la tercera hora de castellà, perquè estem parlant de recursos que cal presentar davant aquesta mateixa jurisdicció, la neutralitat de la qual es troba ara més qüestionada que mai.
DE FET, no m'amoïna gaire que Espanya torni a demostrar al món la seva incapacitat per ajustar-se als estàndards d'una democràcia occidental, ni que es posi de manifest que el disseny de la tan exalçada Constitució de 1978 està més a prop d'una mar de fons franquista de blindatge de la nació única i "indissoluble" que d'una voluntat modernitzadora de reconèixer les diferències nacionals. M'amoïna més que un cop es torni a constatar altre cop tot això, que la relació entre Catalunya i Espanya és més filla de l'opressió que de la lliure decisió, el catalanisme polític romangui impotent i sense alternatives.
Seria irresponsable per part del catalanisme no començar des d'ara mateix a dissenyar estratègies de resposta a la desfeta que suposaria la declaració d'inconstitucionalitat, a no aprofitar l'ofensiva judicial per legitimar encara més el caràcter democràtic, pacífic i plural que es troba inherent a l'aspiració de major autogovern. Em temo que el període "d'acumulació de forces" que anunciava Xavier Vendrell des d'ERC i que tal vegada anava dirigit per descriure la resta de legislatura s'haurà d'escurçar només uns mesos. Tenim uns quatre o cinc mesos per preparar una resposta contundent, és a dir, per demostrar a Espanya que un rebuig taxatiu de l'Estatut tindrà conseqüències i que estem disposats a obrir una via creïble o bé per plantejar una reforma de la Constitució amb el suport de tots els partits de tradició catalanista (CiU, PSC, ERC i ICV) o bé per posar les bases cap a un procés d'autodeterminació a través de les forces que mai no han renunciat a l'exercici d'aquest dret (CiU, ERC i ICV). Això acomboiat per la mobilització de la societat civil a través de les dues campanyes que plantegen tant Sobirania i Progrés com la Plataforma pel Dret de Decidir: el dret de petició per demanar la transferència de competències a la Generalitat de consultes populars via referèndum i, la campanya que més convulsions pot produir en l'aparell de l'Estat, la desobediència fiscal.
La sentència laminadora del Tribunal Constitucional (que no estalviarà ni la dimissió de Pérez Tremps atès el canvi de majories en favor dels conservadors que es podria produir al juny amb el relleu de la presidenta) ha de ser el catalitzador definitiu de la unió entre els agents polítics, econòmics, socials i culturals al voltant del drets dels catalans a decidir el seu futur per via democràtica. La consolidació d'un gest polític capaç de convèncer la majoria del país que Catalunya no encaixa en el marc de la Constitució i que el camí de la reforma estatutària està esgotat. Que s'entengui d'una vegada que ja no hi haurà més Estatuts i que no es pot continuar tolerant una estructura constitucional que no reconeix capacitat de decisió originària a les nostres institucions i que fomenta un transvasament colossal de recursos a una altra nació que ens nega les mínimes oportunitats d'existir com a poble.
Estic parlant, i no em tremola el pols a l'hora d'escriure-ho, si cal d'un govern de concentració nacional, en què els interessos partidistes se superin en favor de la construcció de poder col·lectiu per suportar l'envestida espanyola. Només amb tot el catalanisme unit al voltant de l'objectiu comú podrem enfortir les estructures socials, econòmiques i culturals per plantar cara a l'Estat, per propulsar un moviment transversal de desobediència civil que almenys ens doni el dret de ser escoltats i respectats. No podem acceptar una altra humiliació, ja que ens faria dignes mereixedors de la nostra extinció. Hèctor López BofillProfessor de dret i membre de Sobirania i Progrés

Hèctor López Bofill

Professor de dret i membre de Sobirania i Progrés

Un miler de persones apaguen la flama del Correllengua a Perpinyà i reclamen ‘esborrar’ el Tractat dels Pirineus

Aquest dissabte 7 de novembre, coincidint amb el 349è aniversari de la signatura del Tractat dels Pirineus, va celebrar-se la clausura del Correllengua a Perpinyà. Més d’un miler de persones d’arreu dels Països Catalans van omplir els carrers de la ciutat sota el lema “Esborrem el tractat dels Pirineus”, per exigir la normalització i oficialitat del català a la Catalunya Nord. La Flama del Correllengua ha passat per 450 municipis de tot el territori nacional –un 20% més que l’any anterior- i ha comptat amb la participació de 300.000 persones.

El que es va iniciar el passat mes de juny a Sant Miquel de Cuixà va finalitzar aquest dissabte a Perpinyà. Després d’un llarg trajecte, la flama del Correllengua va apagar-se per dotzena vegada. En una jornada festiva i reivindicativa, més de mil persones van bolcar-se al carrer entre crits, pancartes, castells i bastoners. La manifestació va acabar amb un manifest en què es va instar a defensar i preservar la llengua catalana. Posteriorment, els grups Mus-CAT, 100 grammes de tête i la Gossa Sorda, van tancar la jornada amb un concert.

La mobilització de cloenda es va fer 349 anys després de la signatura del Tractat dels Pirineus. Aquell 7 de novembre del 1659, el tractat va permetre a França l’annexió de la Catalunya Nord, formada pel Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir, territoris que han estat sota el domini francès des d'aleshores com a departament dels Pirineus Orientals.

Tribuna.cat

Hisenda no som tots

Catalunya no només pateix una sagnia constant dels impostos que els catalans paguem a Madrid i no tornen, allò que en termes econòmics s'anomena dèficit fiscal o, més popularment, espoli fiscal. El Principat pateix, a més, una flagrant discriminació pel que fa a la persecució del frau fiscal.

Per frau fiscal cal entendre l'estafa de milers de milions d'euros anuals que no es declaren a l'Estat. La major part d'aquest diner no declarat s'amaga al sector de la construcció, però també es concentra en el blanqueig de capitals del narcotràfic o amb l'emissió de factures falses. L'Estat espanyol és el segon Estat de la UE amb més frau d'aquest estil, i es calcula que el diner negre suposa el 23% del PIB estatal, amb la conseqüent pèrdua de recaptació de prop de 90.000 milions d’euros anuals que, fent números, suposen quatre vegades l'espoli fiscal que patim.

La culpa d'aquesta milionada d'euros no declarada la té la laxitud amb què recapta impostos l'Estat espanyol. Per moltes campanyes institucionals que faci, Espanya destina a la recaptació d'impostos a través d'hisenda només el 0,06% del PIB, mentre que Suècia destina 30 vegades més capital al seu òrgan encarregat de la recaptació, i així aconsegueix que el frau suec sigui 7 vegades inferior.

Però la cosa és encara més escandalosa pels interessos catalans, perquè si en alguna part de l'Estat es persegueix el frau fiscal és a Catalunya. Així el Principat registra tres vegades més inspeccions i liquidacions de l'Agència Tributària dels que registra la Comunitat de Madrid, per exemple, tal com es pot veure en la presentació que us oferim a continuació.

Directe!cat!

El jugador del Barça Alves vol que tothom li parli en català

Alegre, feliç, no pot negar que corre sang brasilera per les seves venes. I tampoc que ha viscut cinc anys a Sevilla, una ciutat on pensa viure quan pengi les botes. De Sevilla a Barcelona. Un gran canvi?
A Sevilla la gent és més llançada, es talla menys. A Barcelona puc passejar amb la meva família, em reconeixen pel carrer, però respecten més el meu espai.
Està adaptat a la ciutat? Completament. En venir de Sevilla ja estic habituat als menjars, als horaris...
Crida l'atenció que sent brasiler, de Badia, no estigui vivint prop de la platja... Preferim viure prop del Camp Nou perquè jo viatjo molt i així la meva família està prop de tot, principalment del col·legi dels nens. I quant a la platja, està tan prop que en pocs minuts m´hi planrto
Ens han dit que té professor de català... Encara no, però estic en això. Amb tants viatges és impossible planificar les classes. El que sí faig és veure les notícies en català, llegir algun periòdic i demanar-li a tot el món que si és català, em parli en el seu idioma. Duc quatre mesos aquí i pràcticament ho entenc tot.
I parlar-lo? Alguna coseta. Prometo llançar-me molt prompte.
Un català més... La meva obligació és adaptar-me a la cultura del lloc on viu.

Ràdio Catalunya

Me llamo Juan Carlos

Conta Josep Pons Fraga (U.H.-Menorca, 21/9/08) que quan el Rei va decantar la cortineta i es va poder llegir la placa commemorativa de la inauguració del curs escolar 2008-09, se li va trasmudar la cara.
Perquè estava escrita en català? No pot ser per açò, ja que moltes n’haurà descobertes pels seus passeigs inaugurals en terres catalanes. La cara de póker (segons escriu el periodista) responia a una altra constatació i així ho van fer saber les paraules reials: “Me llamo Juan Carlos”. Si m’he de creure el que em conta el director de l’edició menorquina d’Última Hora, i no em consta res en contra, la cosa va anar així. Després va venir el retgiró de les autoritats –el president Antich, la ministra Cabrera, l’alcalde Bagur, el president insular Pons...-, que es van creuar mirades de través entre la perplexitat i la recerca de culpables. Diuen (ho diu El Mundo) que la directora de l’Institut Joan Ramis va assegurar que “fue un error” (que la placa estigués escrita en català), que el text enviat estava en castellà i va garantir que se n’encarregarien d’altres per substituir-les.
Per l’amor de Déu, què és açò? Una broma borbònica d’un monarca “campetxano”, que volia imitar el “Me llamo Josep Lluís” d’en Carod-Rovira al programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”? Perquè si el Rei va mostrar, de ver, queixa sobre la grafia del seu nom, seria força preocupant. No perquè ell es digui “Juan Carlos” en la intimitat, sinó pel que representa el que no vulgui que li diguin Joan Carles, en pla català, allò on el català és constitucionalment cooficial i estatutàriament llengua pròpia. Mirin, és ver: en general, els noms propis de persona no es tradueixen; se n’exceptuen, però, entre d’altres, els noms de sants, papes, reis, prínceps i cases reials. Per tant, aquí Joan Carles, com abans el rei En Jaume. I açò no sols perquè ho diu la norma. Per cert, pel que fa a la llengua catalana l’IEC és autoritat acadèmica reconeguda per un Reial decret signat pel mateix rei el 26 de novembre de 1976. Llavors encara era successor de Franco; amb la Constitució aprovada, Joan Carles de Borbó no esdevé un ciutadà espanyol; vull dir un “ciutadà”, ja que deu ser l’únic espanyol que, en virtut de l’art. 56.3 i a diferència d’altres caps d’Estat o del president de la República a la Constitució de 1931, no ha de respondre dels seus actes i negocis. Idò, en gaudir d’aquest gens democràtic privilegi, ha d’assumir certes obligacions. Ell va jurar entre altres coses “respectar els drets dels ciutadans i de les Comunitats Autònomes” (art. 61.1). Amb aquest jurament, la reial broma mancava de sentit i les nostres autoritats li ho havien d’haver fet avinent d’immediat. Amb tota l’amabilitat del món, però amb la mateixa energia. A Francesc Antich o a Marc Pons no els supòs –i bé que voldria equivocar-me!- el coratge de Guillem de Vinatea (o, si voleu, el del Cid a Santa Gadea de Burgos); però en exercici del seu càrrec podrien haver recordat que els nostres reis acataven els furs del país. Si ara el monarca espanyol optava per no respectar la nostra llengua, algú, repetesc, li hauria d’haver fet avinent el greuge.
Davant el Cap d’un Estat de Dret, no hi pot haver vassallatges ni subordinacions. No vulguem ser súbdits, sinó ciutadans, que exerceixen els seus drets i practiquen els seus deures. I per commemorar la vinguda de Ses Majestats en una placa, no hi ha cap llei que obligui a renunciar a la llengua del poble que els rep. Ben altrament, l’error seria traduir-la o bilingüitzar-la.
Per cert, si volen canviar la placa, podrien afinar un poquet més el text. “Don” és un aragonesisme acceptable, no així el barbarisme “donya”, que és recomable substituir per “dona”. I també a Menorca valia posar “van” en tost de “varen”. (Però açò darrer em sembla peccata minuta).

(Publicat a Diari de Balears, 28 de setembre de 2008)

Sant Cugat del Vallès, ciutat nacionalista....., alcalde ........?

Si aneu al següent enllaç podreu veure el mapa de la Catalunya Estelada: http://maps.google.com/maps?f=q&hl=ca&geocode=&q=http:%2F%2Fpicasaweb.google.com%2Fdata%2Ffeed%2Fbase%2Fuser%2Fmapa.estatpropi%2Falbumid%2F5248423260479102753%3Falt%3Dkml%26kind%3Dphoto%26authkey%3DdoU_QzDknKY%26hl%3Dca&ie=UTF8&t=p&z=8


A Sant Cugat del Vallès:











Jaume Massanés i Papell

Sr.Pujol, com vol passar a la història ?

Benvolgut Sr. Jordi Pujol,
li adreço aquesta en resposta al seu article: "ÉS EL MOMENT DE FER-NOS RESPECTAR " , publicat amb data 02.11.2008 a Notícies de Ràdio Catalunya.

És una llàstima que fins al cap de tants anys no sigui el moment de fer-nos respectar, no s’ha plantejat que potser aquest és un dels motius pels que no ens han respectat mai?. Creu que realment el què més ens ha de preocupar sigui la governabilitat d’espanya? No creu que on hauríem de posar l’accent català és a Catalunya?
Ens diu que aquestes “indicacions i propostes apareixen després d'un període --perllongat en el temps, i que encara dura-- en el qual la manca de respecte, la incomprensió profunda i una manera de fer molt barroera han estat en el rerafons de l'actitud mostrada des d'Espanya envers Catalunya, la seva gent i les seves iniciatives legítimes. i que: “no hi ha hagut només un desacord profund, sinó unes actituds de rebuig, d'engany i de menyspreu envers Catalunya. I amb la sensació que la confrontació actual té com a objectiu no només l'Estatut, no només el finançament, sinó fets bàsics d'identitat com la llengua i tot allò que signifiqui reconeixement com a país”. I que: ARA les coses han arribat a un punt de desconsideració i d'incompliment tan greus que hem de respondre que primer un país s'ha de saber fer respectar.../... És el moment de fer-nos respectar.
El que resulta xocant i del tot incomprensible és que tenint en compte tot això, vostè segueixi el joc espanyolista. Amb tots els respectes Sr. Pujol, em sembla que no ha trobat el Nord, o potser el seu nord no coincideix amb el d’una Catalunya realment respectada: lliure i sobirana. No se si es degut al fet d’haver governat o es que sempre ha sigut així, però resulta evident que vostè (també) se sent espanyol (“Espanya, és a dir, la resta d'Espanya”) i pot ser que això condicioni la seva catalanitat.
Sr. Pujol, que vol dir fer-nos respectar: fer cara d’enfadat i .. peix al cove?. És hora de madurar, ja ho veu on ens ha portat l’espanyolisme que suposa acceptar ser una part d’espanya, cal ser conscients de que només ens respectaran si ens han de tractar com a iguals, un país opressor mai respectarà un país sotmès. Ens hem de fer grans, ens ho hem de creure i pensar només en Catalunya, que els espanyols s’ho muntin el millor que puguin, però nosaltres tenim la feina per fer a casa nostra: exercir la nostra sobirania.
Sr. Pujol, vostè és gat vell i ho sap, en espanya no hi tenim res a fer, amb espanya, si ens posem d’acord, si. Miri dintre seu, interroguis i decideixis, encara hi és a temps de passar a la història d’aquest país amb lletres d’or. Vostè te encara molta capacitat de liderat i de convocatòria. Decideixis a encapçalar un ampli moviment per la sobirania. Ara és l’hora. Ens hem de fer respectar i no ens respectaran sinó saben qui som.

Salut i independència.
Joan Contijoch

L'alcalde de Matadepera serà jutjat per via penal per injúries a la bandera espanyola.

Jordi, estem amb tu. Estem farts d'alcaldes que es diuen nacionalistes i van tot el dia amb els calçotets cagats.

Noticia:

Gairebé tres mesos més tard del termini fixat per prendre una decisió i dos anys i mig després que es presentés la denúncia, el jutjat de Terrassa ha decidit que l'exalcalde de Matadepera Jordi Comas (ERC), sigui jutjat finalment per la via penal per un delicte d'injúries a la bandera espanyola.

Els fets es remunten a la festa major de Matadepera dels anys 2005 i 2006, quan Comas va decidir no penjar la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament. La negativa va provocar que Convivència Cívica Catalana presentés una primera denúncia. Això sí, per via administrativa i estesa a tota la resta d'ajuntaments que es van adherir a la campanya Un país, una bandera. Les complicacions van arribar quan un regidor i diferents militants del PP van afegir a la primera denúncia una segona però aquest cop per la via penal. El dubte aleshores va recaure en decidir per quina de les dues vies seria jutjat Comas, decisió que els jutjats no van prendre fins a la tarda de divendres passat.

Comas, que en el seu moment va ser l'alcalde més jove de Catalunya, va afirmar ahir en declaracions a l'AvuiI que "tornaria a actuar de la mateixa manera malgrat que la seva actuació li ha comportat molts problemes i cap rèdit electoral". Segons Comas, que va assegurar que comptava amb el suport del partit i d'aquells que pensen com ell, "només s'haurien de penjar en llocs públics aquells símbols que comparteix tothom".

Ràdio Catalunya

L'Espanya cavernària i la banalització de l'Holocaust: L'estratègia per acabar amb Catalunya

Les portades amb que avui i ahir un rotatiu madrileny de coneguda història i ideologia ultraconservadora i anticatalana obren les seves edicions, són l'exemple més clar que les tàctiques propagandístiques goebbelianes van inserir-se en els seus aliats espanyols de l'època i que aquests tenen uns successors més que dignes dels seus ensenyaments. La banalització contínua que una determinada dreta (o potser millor extrema dreta?) espanyola, vestida de liberal, fa de l'Holocaust comparant-lo amb el fet que la llengua vehicular a l'escola catalana sigui el català, el millor exemple de la qual, però no l'únic, és la portada d'ahir del rotatiu a que fem referència més amunt, és una escopinada damunt la tomba de 6 milions de jueus assassinats, massacrats, exterminats en massa pel nazisme internacional amb la col·laboració, no ho oblidem, de l'Espanya franquista i la seva División Azul.
I que ara, els hereus dels col·laboradors i admiradors d'aquell nazisme, utilitzin a les seves pròpies víctimes com a excusa per atiar la fòbia anticatalana més visceral, és una riota insultant, grotesca, gairebé única en la història de les baixeses humanes.
Però que ningú pensi que aquesta situació és casual. No deia el mateix Goebbels que una mentida repetida mil vegades es converteix en una realitat? Doncs que no es perdi la màxima, i si cal, la mentida serà repetida no mil, sinó deu mil vegades, fins que l'extermini de dèbil esdevingui una realitat. I que no sorprengui tampoc a ningú que la qüestió lingüística es sumi a suposades corrupteles econòmiques dels dirigents catalans. En un moment en que el Tribunal Constitucional està debatent fins a on retalla el nostre Estatut i en que el finançament de Catalunya és en el centre de les negociacions polítiques entre Catalunya i Espanya, atacar d'aquesta manera l'essència de Catalunya com és la nostra llengua, la qual és, en definitiva, allò que ens fa diferents d'Espanya, és part d'una estratègia per tal d'acabar tant amb la nostra cultura com amb el nostre teixit productiu, una altra diferència molt important entre Catalunya i Espanya, que ningú no ho dubti. I enmig d'aquesta situació és absolutament patètic que alguns mitjans i pensadors (?) catalans, es sumin a aquesta campanya orquestrada des de determinats aparells de l'Estat i de l'statu quo espanyols, que veuen a Catalunya com la darrera colònia a la que esprémer fins que acabin amb ella.
Deixem d'una vegada d'ésser un país de messells. Denunciem a aquells que darrera de campanyes basades en la mentida i la manipulació no tenen cap altra intenció que la d'acabar amb Catalunya com a nació, i denunciem també a aquells que des d'aquí, des de Catalunya, els donen credibilitat i suport. I exigim, en nom de la humanitat complerta, que no s'utilitzi ni s'insulti la memòria de 6 milions d'éssers humans assassinats, per tal d'acabar amb la nostra nació.
Estem segurs que el poble català sabrà, un cop més, estar a l'alçada de les circumstàncies històriques. Tanquem files, mantinguem-nos ferms i derrotem, un cop més, l'enemic totalitari. I demanem als pobles lliures la seva solidaritat, i la seva denúncia de l'ús ignonimiós de l'Holocaust jueu per tal d'acabar, no físicament, però si culturalment, amb un poble perseguit i explotat com és el català.

Tribuna.cat

El llarg 'exili' dels domassos del Saló de Cent

Les parets gòtiques del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona estan nues. Des del 2004, hi falten els domassos amb la senyera que vestien cada racó de la històrica sala construïda pere Pere Llobet a mitjans del segle XIV.
Segons han indicat fonts oficials de l'Ajuntament de Barcelona a l'AVUI.cat, els domassos es van retirar fa quatre anys, durant el mandat de Joan Clos, per restaurar-los, i des d'aleshores no s'han tornat a instal·lar. Les mateixes fonts municipals admeten que la neteja va durar un any, i no aclareixen la raó per la qual els tapissos continuen exiliats quan ja fa tres anys que s'ha completat l'operació.
Aquest fet no ha passat desapercebut a diversos col·lectius independentistes, que ara preparen una campanya per demanar que es tornin al seu lloc, segons explica un dels impulsors de la reivindicació, Joan Giner, membre d'Estat Català. Dilluns, 3 de novembre, ja es podrà participar en aquesta iniciativa a internet. Els interessats podran mostrar el seu suport a través de la pàgina web:http://senyeressalodecent.wordpress.com/about

AVUI.cat

Els Mossos esdevenen per fi una autèntica policia nacional

Els Mossos d'Esquadra es despleguen aquesta mitjanit a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, completant així la seva implantació a tot el territori nacional. La Policia de la Generalitat tanca així un procés que va començar l'any 1994 amb el primer desplegament, a la comarca d'Osona.

No ha estat un camí fàcil, perquè l'Estat hi ha posat tots els obstacles possibles a l'hora de cedir competències, però finalment avui podem dir amb orgull que ens n'hem sortit i ja tenim una policia pròpia a tot el país. Perquè aquest no és un èxit ni de cap partit ni de cap govern, sinó un èxit col·lectiu que ens proporciona una de les poques eines d'autogovern realment potents, per no dir la que més. Pocs s'haurien imaginat que els Mossos esdevindrien, 25 anys després de la seva recuperació, el referent de la seguretat de tot el país, una autèntica policia nacional.

Durant els últims catorze anys, els Mossos d'Esquadra no només han estat treballant de manera intensa en la planificació i execució del seu desplegament territorial que aquesta mitjanit es completa i que és evidentment una peça clau de la seva raó de ser, sinó que han creat un nou model de seguretat pública que es basa en la proximitat al ciutadà i l'assumpció dels valors nacionals i culturals del país.

S'ha creat una policia nova de soca-rel, sense vicis adquirits i sorgida de la voluntat democràtica de tot un poble, i ara és aquest poble qui exigeix a aquesta policia que actuï amb vocació de servei públic, defensant els drets i les llibertats de tots els ciutadans, garantint el respecte als valors nacionals i culturals del país i, sobretot, aplicant amb rigor polítiques de seguretat eficaces per lluitar contra la delinqüència.

Avui és un dia per celebrar que la nostra policia ja és a tot el país, però avui també és el moment de demanar a la nostra policia que no ens defraudi. Ni ens ho mereixem ni ens ho podem permetre.

Editorial - El Punt