PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

21 de novembre 2008

Sobirania nacional contra la crisi

Ja fa molt de temps que sabem que, si no s’és estat, no es compta en el món. I, tanmateix, encara ens ho han de recordar de tant en tant i ens sorprenem de la poca sensibilitat d’alguns membres de l’executiu central. I és que, qui va anar a negociar a París amb els responsables de Renault-Nissan la producció de vehicles a l’Estat espanyol per als propers anys no fou el conseller del govern autonòmic català, sinó que ho va fer el ministre espanyol d’Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián. I, encara que l’ERO que estava a punt de presentar la Nissan, per tal de reduir 1.680 llocs de treball a Catalunya (el 38% de la plantilla), es trobava a les portades de molts diaris, el ministre no en va parlar amb els directius de l’empresa. En canvi, va sortir amb el compromís d’augmentar un 15% la producció de les fàbriques de Valladolid i Palència. Lògic: va anar a París a defensar els treballadors i les treballadores del seu país. I algunes persones encara es posen les mans al cap, oblidant que som més colònia que nació.
De la mateixa manera, tampoc és casualitat que l’atur hagi augmentat als Països Catalans un 50% anual, mentre que la mitjana estatal és del 37,56%. Són coses que passen quan no es disposa d’eines suficients per crear un marc laboral propi. D’igual manera, no hauríem d’estranyar-nos que el pla del govern per tal d’oferir una moratòria al pagament de les hipoteques fixi el límit en crèdits de fins a 170.000 €, quan la hipoteca mitjana és de 174.000 €, a Catalunya. És el que passa quan no se’t té en compte a l’hora de planificar les mesures socials que s’impulsen des de la cèntrica Madrid. Així mateix, no hauríem d’estar tan perplexos i perplexes davant la manca d’infraestructures, serveis i capacitat productiva del nostre país. No deixa de ser una conseqüència lògica d’un espoli fiscal del 10% anual. Tampoc és un misteri el motiu pel qual la meitat de persones dependents de Catalunya no reben la prestació que els pertocaria per llei. Quan l’Estat espanyol només aporta un terç dels diners als que s’havia compromès, després d’endur-se els mèrits de la llei, no es pot esperar massa més.

El llistat d’exemples podria ser molt més llarg, però la conclusió és la mateixa, i és que, quan no es disposa de les eines adequades per fer front a les necessitats del país, estàs exposat a la bona voluntat de l’estat del qual “depens”. I l’Estat espanyol fa moltes dècades que sap el que vol fer amb els Països Catalans: ofegar-nos econòmicament, per tal de fer-nos encara més dependents i submisos. I, de fet, en part ja ho ha aconseguit, ja que hem deixat de ser el motor de l’estat i el teixit econòmic i productiu i el benestar social es veu minvat any rere any, mentre la sagnia econòmica ens ofega i la manca de sobirania es perpetua.

Ara, en temps de crisi, ho patirem més que mai; però també cal tenir en compte que els temps de crisi són temps de canvis i, per tant, ara més que mai, cal esperonar un sobiranisme que esdevingui majoritari i que ens permeti conquerir els drets i les llibertats que ens són negades. No (només) per motius identitaris o culturals, sinó per poder anar a treballar, arribar a final de mes i disposar de serveis públics de qualitat. I perquè la Nissan augmenti també un 15% la seva producció a Catalunya.

Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical - CSC