PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

29 d’octubre 2007

Ni ell sap de que parla ¡¡

El Periódico de Catalunya entrevistava ahir el cap de Convergència i Unió, Artur Mas. En l'entrevista, Mas és preguntat repetides vegades sobre quina és la seua postura exacta sobre el sobiranisme, l'independentisme, i sobre el futur del Principat. Aquestes són algunes de les preguntes clau de l'entrevista.

Vostè es proclama sobiranista?

Jo em proclamo catalanista, nacionalista català. Si algú em vol dir sobiranista, que ho faci, encara que jo no crec que sigui la millor definició. El sobiranisme forma part indissoluble del catalanisme o del nacionalisme català.

Vostè aspira a una Catalunya independent?

Un nacionalista no pot rebutjar aquesta possibilitat, però el nostre projecte és un Estat plurinacional. A mi m'interessa més la nació que l'Estat. Aquest és una figura administrativa, i la nació són les persones. No es pot tenir Estat sense una nació molt sòlida al darrere, fet que suposa una majoria nacional, que no nacionalista, molt extensa. A Catalunya, el problema és que es debat sobre l'Estat i no sobre la nació. En qualsevol cas, l'Estat serà una conseqüència de l'enfortiment de la nació. No té sentit parlar d'Estat sense parlar abans de nació.

El seu objectiu últim és una Catalunya independent?

El meu objectiu és que la nació catalana pugui projectar-se a tot arreu. Si per a això és necessari un Estat, en serà una conseqüència. Pot ser un Estat propi, o un de compartit, confederal. És més, no ha de ser necessàriament un Estat.

Creu que arribarà a veure una Catalunya independent?

Sincerament, no ho sé. Però no hem de confondre els desitjos amb la realitat.

Però és el seu desig?

Hi insisteixo: sense debat previ sobre la nació, el debat sobre l'Estat és fatal. Perquè acabarem sense Estat i amb una nació disminuïda.

Permeti'm la insistència. Anhela una Catalunya independent?

No hi haurà Catalunya independent. En tot cas, seria interdependent. Però avui dia el debat no és aquest. Potser d'aquí a 10 anys, sí, però avui no.

Racó Català.

Endevina endevinalla

Una regidora que mai no se l'ha vist recolzant els moviments veïnals de Sant Cugat ni lluitant per les seves reivindicacions i que avui estava a la Plaça de Sant Jaume defensant els interessos de....... el seu partit.
Endevineu qui és ?

26 d’octubre 2007

Catalunya-Espanya, fa 60 anys

Tan complicat, i al final tan impossible com ens ho ha posat la Real Federación Española de Futbol, amb el seu capficament que no juguem partits de la selecció catalana en dates FIFA o a menys de ‘x’ dies d’un partit de la selecció espanyola. No en dates FIFA, sinó en dates franquistes, el 19 d’octubre de 1947, Catalunya va jugar i va guanyar per 3 a1 un partit “amistós” contra Espanya. Aquest divendres fa tot just 60 anys. Al camp de Sarrià.

És de justícia recordar-ho, com feia també RAC 1 en un bon reportatge. Per deixar en evidència, més encara, aquells que no ho han permès en aquesta ocasió, la RFEF, i aquells que, havent pogut fer-hi alguna cosa, no han fet res de res, tot i ser a l’altre extrem teòric d’aquell franquisme que sí va permetre aquell partit. Aquell, i tres més dels que se’n té constància. Un dels quals, amb l’anècdota, ara fins i tot divertida, d’un porter espanyol que va jugar amb la selecció catalana imposat pel règim i que, com no, es va haver de deixar fer 7 golets.

D’una altra manera, però igualment efectiva, la política espanyola en democràcia ha vingut imposant-nos porters, sempre que ha pogut, que, no al camp sinó als despatxos s’han deixat marcar no set sinó tots els gols que fes falta. Perquè de tots és sabut que la reivindicació de seleccions catalanes ja té una llarga història i que no sempre directius i aficionats han semblat anar plegats.

Però tot s’acaba o tot arriba. La negativa de la RFEF a la celebració del Catalunya-EUA, ha trencat qualsevol possible entesa entre l’actual RFEF i la Federació Catalana de Futbol. En Jordi Roche, president de la FCF, ha fet públic el seu suport a un altre candidat a president de l’española, al candidat que s’ha compromès a respectar la voluntat de la FCF pel que fa als partits amistosos internacionals i que el temps dirà si també a la veritable reivindicació de tota selecció nacional.

Confiem en la voluntat de l’actual directiva de la federació catalana de futbol de poder veure el més aviat possible un altre Catalunya-Espanya, però aquest cop en competició oficial. Un partit que marcaria el final d’una història que deixaria en pura anècdota aquell partit d’avui fa 60 anys.

En aquest nou escenari, no ens importaria ni un 1 a 3 ni encaixar-ne 7 de veritat.

Junts l'acabarem portant!

Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes
Web Sobirania i Progrés.

25 d’octubre 2007

El percentatge de ciutadans que se senten 'només catalans' augmenta 3 punts, fins al 18.8%, en només mig any

L’independentisme català cotitza a l’alça. En tan sols mig any, les persones enquestades pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) han augmentat del 15.8% al març, al 18.8% d’octubre (PDF). Alhora, qui se sent ‘més català que espanyol’, paradoxalment, es manté invariable al 29.5%, motiu pel qual el percentatge de ciutadans nacionalment conscients arriba, actualment, al 48.3% (45.3% fa mig any). Si la progressió dels ‘només catalans’ es manté estable, al març, quan tindran lloc les eleccions estatals, el percentatge d’independentistes declarats pot arribar al 21%, comptant –és clar– que els milers d’usuaris enfadats amb la Renfe no facin un cop de cap i es decideixin a dir prou a Espanya d’una vegada per totes. En tan sols mig any, doncs, un 3% de catalans han fet el pas de sentir-se ‘tan espanyols com catalans’ (que baixa del 44.3% al 39.5% actual) a sentir-se ‘només catalans’.
Aquestes són algunes de les dades essencials que es desprenen del baròmetre d'octubre del CEO fetes públiques avui que també apunten un notable creixement del desencís amb el nou Estatut i de la resolució de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Si al març un 57.7% dels catalans creien que el país ha assolit ‘un nivell insuficient d'autonomia', ara aquesta xifra s'ha disparat fins el 61.6% i, com a solució, apunten que Catalunya hauria de continuar sent una comunitat autònoma (35%), opció que se situa frec a frec amb la voluntat que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal (34.2%). Els partidaris d'una Catalunya lliure són el 18.5%, enfront dels 14.5% del març.
Quant a les preocupacions dels ciutadans, per primera vegada es percep la manca d'infraestructures i transports com a segon problema de Catalunya, amb un 24.2%, un aspecte que, al juliol, se situava en vuitè lloc.

Tribuna Catalana

Tenim un gravíssim problema, la justícia no funciona ¡¡

L'Associació d'Equatorians de Catalunya, SOS Racisme i Canal Latino de televisió han convocat una manifestació antiracista dijous al vespre (19 h) a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar contra l'agressió a la noia equatoriana al tren dels Ferrocarrils.
La fiscalia considera ara que l’agressió que va patir una menor equatoriana en un tren a mans de Sergi Xavier M.M. podria merèixer presó. No obstant, el jutjat d’instrucció número 2 de Sant Boi de Llobregat va decidir ajornar el pronunciament fins a avui, quan prendrà declaració a la víctima.
La menor haurà de ratificar que Sergi Xavier M.M. li va proferir insults racistes i s’haurà de sotmetre a un examen mèdic per tipificar les lesions. La fiscal superior, Teresa Compte, va reconèixer que després de tants dies –l’atac va ser el dia 7– serà difícil acreditar un delicte de lesions, necessari per demanar presó. No obstant, “intentarem demostrar que necessita un tractament mèdic que avali una lesió psíquica”.
Tot i això, la fiscalia va decidir avançar la petició de presó a la compareixença de la noia, que inicialment era divendres. Una urgència que el jutjat no va atendre, entre d’altres raons perquè la petició va entrar poc abans de les quatre de la tarda. Finalment, el jutge va decidir avançar la declaració de la víctima.
Pel que fa a l’absència de la fiscalia quan dissabte l’agressor va passar a disposició judicial, Compte va assegurar que l’atestat policial, que inclou les imatges, no va arribar a la fiscalia fins dilluns, tres dies després que el detingut quedés en llibertat amb càrrecs. Compte també va defensar la fiscal de guàrdia, ja que “el jutjat no la va informar ni de la gravetat del cas ni que la víctima era menor”. Per evitar més absències, Compte va anunciar més coordinació amb els cossos policials, que “hauran d’informar directament la fiscalia dels casos que passen a disposició judicial” perquè els fiscals els valorin directament sense la mediació del jutjat.

Diari Avui

24 d’octubre 2007

Les balances fiscals, els Papers i Renfe: l'Estat se'n fot

Deuen estar molt amagades, aquestes balances, perquè des que fa uns tres mesos, el ministre d'Economia va anunciar que es comprometia a publicar-les "en el menor temps possible", que no se n'ha sabut res més. Potser s'han barrejat amb la paperassa dels pressupostos generals de l'Estat, o potser són a Salamanca, amb la resta de papers espoliats als catalans que Zapatero i el ministre de Cultura es neguen a tornar, tot i estar a punt d'aprovar una llei per a la recuperació de la memòria -potser només de l'Espanya espanyola- històrica.
Però treure a la llum les balances fiscals, és a dir, treure a la llum que els Països Catalans i algun altre territori subvencionen la política solidària dels successius governs espanyols, no seria prudent a pocs mesos per a les eleccions espanyoles i amb la taula empantanegada amb uns pressupostos que només els votaran el PNB, que ha renovat el concert econòmic, tot i que el lehendakari hagi rebut una coça a la cara pel seu referèndum.
No seria prudent per als interessos del PSOE, és clar, que podria perdre vots a Espanya, però no a Catalunya, on el vot del PSC s'ha comprovat que és fidelíssim. Tan fidel que segueix rient les gràcies de ZP, que no torna els papers, i del secretari d'Estat d'Infraestructures, Victor Morlán, que dissabte passat no es podia aguantar el riure en una compareixença amb la premsa per explicar l'enèsima desgràcia de Renfe, mentre el secretari de Mobilitat, Manel Nadal, intentava treure-li les castanyes del foc dient vaguetats sobre l'incident.
És en aquest context que aquesta setmana el Congrés espanyol liquidarà les esmenes a la totalitat als pressupostos presentades per CiU, ERC, IU-ICV, EA, Coalición Canaria i el PP. No hi haurà discussió ara, però sí negociació en els propers dies per aconseguir arrencar encara que sigui una abstenció. Cap partit ha descartat públicament aquesta opció, que de fet, va ser la triada l'any passat per ERC i IU-ICV, després d'aconseguir uns calerons de més per a qüestions socials. Però el projecte de pressupostos per al 2008 de Pedro Solbes no contempla ni un sol euro per aplicar la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes, que teòricament s'havia de dur a terme el 2008. Però, o Solbes se n'ha oblidat, o és que realment no hi ha cap intenció d'aplicar una reforma l'any vinent, i per tant, no cal cap partida destinada a aquesta finalitat.
Tot i així, l'Estatut català estableix que a partir de l'agost del 2008 Catalunya ha de gaudir dels avantatges d'aquesta reforma de la LOFCA. La seva no aplicació significa que el dèficit fiscal català continuarà engreixant-se en nom de la solidaritat. Ara, que potser l'equip de Zapatero fa neteja un dia d'aquests i apareix la carpeta de les balances, que lògicament, es calculen cada any amb les diverses metodologies existents. O algú es pensa que un estat no disposa d'aquestes dades quan vol i com vol? Tot just fa un any, la ministra de Foment pretenia que ens empasséssim que no existeixen xifres sobre els ingressos que generen els aeroports espanyols, unes xifres que demostrarien quins aeroports són rendibles i quins no. Evidentment, les xifres hi són. O és que qualsevol empresa no fa números quan acaba l'any?

Tribuna Catalana

23 d’octubre 2007

Que siguin dues ¡¡

Sortim a una campanya per setmana. Amb el retorn d'ETA a la violència i amb les pretensions sobiranistes del lehendakari Ibarretxe hi havia ànimes càndides que es pensaven que Catalunya passaria a un descansat segon pla i que els bascos tornarien a ser l'ase de tots els cops i alguns més de regal. Criatures. Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya. Cada dia col·leccionen nous enemics.

Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz. Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa calvosoteles-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca "catalana", "per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua".

Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta "exclusivament en català". La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen "el profund compromís amb Catalunya des de 1856". Per això, "donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana".

Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol. Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català "perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat". Que difícil és ser normal. Una Moritz! Que siguin dues!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 72. Dimarts, 23 d'octubre del 2007

19 d’octubre 2007

Francesc Franco, Luis Recoder i Guillem Clinton

Que es vagin preparant els nostres ciutadans il·lustres, en Luis Recoder, en Juan Laporta, o en Jaime Zápat... ai, sí. Que es vagin preparant tots quan surtin del país, perquè és bastant possible que els hi canviïn el nom, i potser també el cognom. La polèmica de la llengua continua, i de veritat que no n’hi hauria d’haver cap, de polèmica, i sí respecte pel fet diferencial. Sembla ser que ja fa gairebé tres segles que el respecte només funciona de forma unidireccional, d’aquí cap allà, essent multilateral a l’hora d’acollir, com terra d’immigrants, persones de qualsevol origen, amb la voluntat d’integrar-los a tots a la nostra cultura, tot donant un ampli marge que, a la llarga, acaba sent contraproduent per a nosaltres perquè... ja se sap que quan deixes anar massa corda, ja ni la trobes.

És de mala educació, cada cop que fem un cafè a un establiment de la nostra ciutat contestar en català als immigrants que ens atenen? De cap manera. És que hem de contestar en castellà? Ni de bon tros. Que nosaltres sapiguem, Sant Cugat forma part de la nació catalana i tenim el dret de contestar en la nostra llengua. Només faltaria!!! És que els anglesos o francesos, amb tota la seva arrogància respecte aquests assumptes, redueixen la velocitat buco-lingual quan anem als seus països per tal de fer-se entenedors? Ai, que em pixo de riure! Per tant, un parell... Sí, un parell. S’ha acabat ser massa bona gent... Hi ha coses amb què no es juga. I molta culpa del mal endèmic dels darrers tres-cents anys és dels qui han arraconat l’idioma per un grapat de duros. Molts duros, potser sí, però els principis no són a la venda.

Sant Cugat pot ser un bon exemple, com ciutat jove i en plena fase d’expansió, de ciutat on la cultura catalana s’enriqueix amb l’aportació de nouvinguts de diversa procedència. Què maco! (què maco, sí) és escoltar la Marcela (o hauria de dir Marcel·la?) parlar el català amb accent andalús a ‘Ventdelplà’. Quina alegria aporta sentir un ‘Bon Dia’ d’algú nascut al Perú i que treballa netejant els nostres carrers, a hores intempestives, tal volta. I quina mala llet topar-se amb aquell ingrat que porta més de 40 anys a l’Avinguda de Cerdanyola i encara no diu ni ‘gràcies’. D’imbècils, n’hi ha de totes les nacionalitats. I si han hagut de patir un catalanet fill de sa mare com a patró, que els ha fet la vida impossible, escolta’m, que no ho aprofitin com a excusa i no generalitzin. És moooolt fàcil generalitzar....

Doncs, no, no tenim mania als que han nascut a Valladolid, no. No ens sentim pas superiors (que noooo) per ser de Sant Cugat, o del principat, o de ses illes. Simplement, som diferents. A veure si se n’assabenten d’una vegada. Que n’aprenguin! Perquè sinó, caldrà dir Francesc Franco, Guillem Clinton o coses per l’estil. Que patirem, noi!

Toni Rabascall

A que esperem ?

La diàspora de grans empreses establertes al Principat de Catalunya continua en augment. Un informe elaborat per Iberinform (Crédito y Caución) del que se'n fa ressò l'AVUI revela que 75 grans empreses de les 1.230 que hi havia l'any passat amb seu al Principat ja no hi són, i la majoria d'elles han triat Madrid per a establir-s'hi. I no només això, sinó que les que hi ha a Cataluna també facturen menys del que facturaven altres anys.

En canvi a la Comunitat de Madrid (Espanya) aquest pes augmenta, i arriba fins al 30.7% del total estatal espanyol (fa uns anys era de poc més de 28%). I factura pràcticament la meitat del total. A la capital espanyola s'hi estableixen també les empreses que facturen més "perquè hi ha les grans empreses estatals" que volen ser a la capital, com ara els bancs Santander i BBVA, i les que provenen d'un antic monopoli, com Telefónica, Iberia o Endesa, tal i com recorda el professor d'ESADE Josep M. Comajuncosa.

Algunes de les empreses que han emigrat a Madrid, com Landscape o Colonial, o la multinacional Samsung, Braun i United Biscuits, han reconegut en major o menor mesura que ho han fet per la manca d'inversions en infraestructures i serveis en general (xarxa elèctrica, connexions, TGV, vies de comunicació, etcètera). Un dels casos més sonat és l'actual ONO, que abans era Auna, anteriorment Retevisión, abans Menta, i al principi dels temps Cable i Televisió de Catalunya, i responsable del (mal) tiratge del cable a Barcelona.
Al Principat hi tenen doncs la seu social un 23.1% de les grans empreses, que facturen un 17.9% del total estatal. Pel que fa al País Valencià, disposa d'un 8.6% d'empreses i un 5.7% de facturació, i també perd pes i importància respecte el mateix estudi de l'any passat. De fet bàsicament només Madrid guanya pes relatiu i absolut en aquest estudi.

Racó Català

17 d’octubre 2007

El fracàs de la fraternitat

L'èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha provocat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul com era, publicat ahir pel diari 'El País'. Ara, més enllà de l'anècdota, allò que ha quedat de manifest aquests dies ha estat un altre gran fracàs de la transició: trenta anys després, tot allò de la 'fraternitat dels pobles d'Espanya' se n'ha anat en orris. I val a dir que això significa que és Espanya, i no nosaltres, qui ha perdut una gran oportunitat. Potser la darrera.

El 1975 els independentistes eren quatre gats, literalment. Potser perquè molts no enteníem allò que de debò passava, però sobretot perquè l'oposició antifranquista havia posat pertot com a divisa secundària després del famós 'llibertat, amnistia i estatut d'autonomia', la fraternitat dels 'pobles d'Espanya', dels 'pobles ibèrics', dels 'pobles de l'estat' i tot de variants semblants. L'anàlisi que quasi tothom compartia era que l'opressió nacional era una conseqüència del franquisme i que, mort el règim, era possible imaginar un estat en què la convivència entre les nacions fos fraternal i diferent, sense subordinació ni oposició.

És cert que era sobretot des del nostre país que es posava l'èmfasi en això. Hi ha un miler d'anècdotes que expliquen que a Madrid no ho veien igual. En recorde una que conta Eliseu Climent: en el famós concert de Raimon a Madrid un dirigent de l'oposició clandestina li va dir amb desgana que ja ens donarien l'autonomia, als valencians... Encara eren en la clandestinitat, però ja es pensaven que eren ells qui havien de donar l'autonomia i que els altres hauríem d'estar-los agraïts!

El cas és que han passat trenta anys i, si deixem de banda la descentralització administrativa, no hem avançat gaire. Els espanyols s'irriten per cada pas endavant que fem, per cada acte de normalitat; molts tenim fins i tot la sensació que cada volta s'irriten més. I que s'irriten els espanyol de dreta i els espanyols d'esquerra. I que no hi ha res a fer.

La fraternitat és impossible, si l'altre no sap fer res sinó protestar, renegar i maleir. La fraternitat és cosa de dos; ha de ser cosa de dos, si vol ser. I de fraternals, entre ells no se'n veu ni un, ni mig, ni cap. Aquests dies a Frankfurt podrien haver-se alegrat, els espanyols, pel fet que una cultura 'espanyola' (fraternalment com a mínim) acaparés l'atenció de tot el món, que un escriptor 'espanyol' (fraternalment com a mínim) com és Quim Monzó triomfara amb el discurs inaugural, o que un altre escriptor 'espanyol' (fraternalment com a mínim) com és Jaume Cabré tinguera el llibre de la Fira, reconegut pels crítics alemanys. No solament no ho han fet, no solament no han expressat gens de satisfacció, sinó que ens han maltractat, ens han insultat, han fet pallassades com ara escriure una columna en turc, han manipulat els fets convertint una sola pregunta d'un sol periodista en una mena de clam contra el català, han amagat tot aspecte positius i han realçat fins a l'exageració qualsevol coseta que no acabara d'anar bé...

Sincerament, ells hi perden. Llegir els diaris nacionalistes espanyols (de Barcelona o de Madrid) ha estat aquests dies una lliçó. Als anys setanta molta gent va mirar de bastir un pont, molta gent des d'ací va creure que una altra Espanya era possible, però avui, i vist com les gasten, tot això és simplement una monumental pèrdua de temps. Ells no tenen gens de ganes ni de ser fraternals ni de ser amables, ni tan sols de ser educats, ni de res de res. I no sé si saben on ens van portant, però cada volta que ensenyen aquesta seua cara tan visceral, rabiosa i intolerant, també ens allunyen més d'una fraternitat que segurament ells mai no han ni acabat d'entendre. Ja s'ho faran.

Vicent Partal, director de Vilaweb

Que torni la il·lusió

Llegeixo amb sorpresa tornant d’un acte polític a Mallorca, diumenge a l’AVUI, que la direcció d’Esquerra qualifica les propostes d’Esquerra Independentista per millorar l’Acord d’Entesa i per condicionar la formació del proper govern a una llei de referèndums i al concert econòmic de barroeres, d’il·lusionisme i pròpies de menors d’edat. Déu-n’hi-do. La direcció d’ERC torna a caure en l’error d’utilitzar adjectius desqualificadors en lloc de l’argument i la raó per justificar l’injustificable; la manca d’ambició del govern i l’il·lusionisme de debò dels que ens convoquen a la Biennal de Venècia o, sense definir cap procés i mentre Montilla celebrava el Día de la Hispanidad a Madrid amb el permís d’ERC, al referèndum d’independència l’11 de setembre de 2014. Dies abans, Ibarretxe convocava un referèndum de veres, amb un pla definit i amb tota la solemnitat, a través del Parlament i com a president del govern basc. Qui són els il·lusionistes que fan propostes barroeres pròpies de menors d’edat? Ens ho aclareix Sànchez Piñol: “El paisatge que els homes veuen, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaguen, ulls endins”.

Dissabte se celebra la conferència nacional d’ERC i tota la militància tindrà l’oportunitat de votar les propostes d’Esquerra Independentista per iniciar, amb seriositat, el full de ruta cap a la independència. El primer pas ha de ser la millora de l’Acord de Govern. Un acord programàtic que va néixer esquifit –sense exigir el traspàs de l’aeroport, dels trens regionals, de les competències en immigració, acabar amb l’espoli fiscal o una nova llei de política lingüística– perquè es va negociar sense força i sense que es preguntés a la militància. Els dirigents que van tancar aquest acord titllen ara de poc seriós exigir-ne la millora i promouen el discurs de la por difonent que, si votem per la millora, haurem de marxar del poder i l’entregarem a la sociovergència. No és cert i demostra els complexos que arrosseguem. Els suposats “seriosos” del PSC canvien a mitja legislatura alcaldes i pactes sempre que ho necessiten. Ara ho necessita Esquerra i Catalunya i, si ho votem a la conferència, el PSC no tindrà altre remei que assumir les millores que plantegem perquè ja les va acceptar en l’Acord del Tinell i en l’Estatut aprovat pel Parlament.I el govern resistirà perquè José Montilla no desitja una sociovergència que l’obligaria a cedir la presidència de la Generalitat. Per contra, si ara renunciem, perdrem credibilitat davant dels nostres electors i seguirem perdent suport social. Recuperada la credibilitat programàtica, caldrà impulsar el procés per fer possible el referèndum.

És evident que encara no existeix una majoria independentista, però és viable construir-la perquè partim d’un 33% de catalans que hi votarien que sí i un 58% que estan a favor que es convoqui el referèndum. La història ens ensenya que només iniciant el procés sobiranista acabarem de conformar la majoria i per això cal condicionar el govern de l’any 2010 a la llei de referèndums, que detalli el mètode per exercir el dret de decidir, i al concert econòmic, que permeti que els impostos dels catalans es quedin a Catalunya. Dues propostes: sobirania democràtica i sobirania econòmica que gaudeixen d’un ampli consens social i que ens permetran convocar el referèndum el 2014. Dissabte, a la Conferència Nacional d’ERC, hem de decidir si continuem amb l’il·lusionisme que amara la classe política des de la Transició o aconseguim que torni, de nou, la il·lusió.

Uriel Bertran
Diari AVUI

14 d’octubre 2007

On vas ERC ?

JOAN CARRETERO: "ERC ESTÀ FENT EL PROCÉS DE DEVALUACIÓ IDEOLÒGICA QUE NO VA VIURE EN LA TRANSICIÓ”.

Article complert: http://www.radiocatalunya.ca/3946/

07 d’octubre 2007

Si us plau, diguin la veritat

En l’article “Les contribucions especials enfronten veins i ens local” publicat en el Diari de Sant Cugat amb data 5 d’octubre dos tinents d’alcaldes del nostre ajuntament tornen a fer unes declaracions inacceptables intentant manipular a la ciutadania.

Mercè Conesa, tinent d’alcalde de Territori diu:
“Avisa que els veïns estan obligats a pagar les millores que els repercuteixin favorablement.”

Jordi Joly, tinent d’alcalde de Promoció Econòmica diu:
“Optarem per esgotar el temps del retorn fins que els veïns no guanyin el recurs concret del pagament i apunta que l’ens local va decidir no pactar perquè és injust per a l’interès general de la ciutat.”

Abans de donar la meva resposta us acompanyo un fragment de la sentència 39/2006 del Jutjat Contenciós Administratiu nº 3 de Barcelona:

“ ........... De lo anteriormente expuesto se deduce que en el expediente de imposición y ordenación las entidades locales deberán incluir, entre otros requisitos, la relación individualizada de sujetos pasivos así como la relación individualizada de las cuotas, constituyendo ello un elemento asociado a los principios de seguridad jurídica y transparencia habida cuenta que hace posible que los contribuyentes puedan formular con relativa facilidad reparos u observaciones sobre las cuotas propias o ajenas y sobre la inclusión o exclusión de determinados sujetos pasivos (SJCA nº 13 de Barcelona de fecha 10 de julio de 2003). Llevadas las anteriores premisas al caso que nos ocupa es obligado concluir que el expediente de imposición y ordenación del que traen causa las liquidaciones provisionales impugnadas es nulo de pleno derecho en aplicación de lo dispuesto en el artículo 62.2 de la Ley 30/92 al haber omitido la relación de cuotas individualizadas, lo que a su vez lleva aparejada la nulidad de las liquidaciones impugnadas habida cuenta de su clara supeditación al mencionado expediente con la consiguiente obligación por parte de la demandada; de restituir a los afectados las cantidades ingresadas por este concepto más los intereses legales de conformidad con el Art. 106 de la LJCA, sin necesidad de entrar a valorar los restantes argumentos impugnatorios esgrimidos por los recurrentes ”.

Desprès l’Ajuntament presenta un recurs (apelación num.52/2006) que no és acceptat per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb sentència del 9 de juliol:

“ FALLAMOS: Desestimar el recurso de apelación interpuesto por el Ayuntamiento de Sant Cugat del Vallès contra la sentencia dictada por el Juzgado de lo Contencioso-administrativo num. 3 de Barcelona el 22 de febrero de 2006, por la que se da lugar en parte al recurso contencioso administrativo ordinario num. 68/2004-D y se declara la nulidad de las liquidaciones especiales giradas por dicho Ayuntamiento en concepto de contribuciones especiales para la urbanización del sector 14-18 Mirasol Sur/Valldoreix, que se mantiene en todos sus pronunciamientos. Sin hacer expresa imposición de las costas de esta apelación.
Notifíquese la presente sentencia a las partes comparecidas en el rollo de apelación, con indicación de que contra la misma no cabe recurso alguno y líbrese certificación de la misma y remítase juntamente con los autos originales al Juzgado de procedencia.”

Senyors Lluis Recoder, Jordi Joly i Mercè Conesa intentar enfrontar als ciutadans és una baixesa moral i una manca de qualitat política important. Si us plau no segueixin amagant-se per aquest camí i diguin la veritat:

La sentencia no dóna la raó als veïns, la sentència sanciona una falta legal gravíssima de l’ajuntament ja que vostès, intencionadament o no, no van facilitar la llista detallada de contribuents alimentant eixís qualsevol sospita de irregularitats.

Acceptin les seves responsabilitats politiques fins les últimes conseqüències.
Finalment els hi recordem que per part nostre sempre hem estat i estem disposats a negociar una sortida digna per tothom.
Un cop reparat l'error, si decideixen tornar a girar les liquidacions, aquesta vegada complint tots els requisits que marca la llei, recordin que encara romandrà pendent de sentencia el segon contenciós basat en cinc irregularitats en el seu contingut que varem denunciar els veins dels nostres sector i els del 9 i 11-13.

Jaume Massanés i Papell
PLATAFORMA CONTENCIOS ADMINISTRATIU SECTORS 14-18 DE MIRA-SOL SUD/VALLDOREIX

05 d’octubre 2007

Manifest del veïns de Valldoreix

A les darreres eleccions municipals el poble va escollir Presidenta de l’EMD de Valldoreix a la Sra. Montserrat Turu, a 5 vocals de la candidatura Actuem+CiU i a 3 vocals de la Candidatura de Progrés i Catalanista (ICv, PSC-CpC, ERC i veïns).
El pacte entre les dues formacions és possible perquè el poble així ho vol i els programes tenen molts més punts de confluència que de discrepància. Coincideixen en: millorar la neteja, augmentar la seguretat, solucionar el pàrking de l’estació, eliminar el Vial de Cornisa-Enllaç, estalviar energia, fomentar el transport públic, fer ponts sobre les rieres, millorar la recollida d’escombraries, eliminar les torres d’alta tensió, urbanitzar tots els carrers, construir la nova plaça de la vila.
El pacte és desitjable perquè s’evitaran situacions de bloqueig a les actuacions que el poble necessita: comprar una màquina per escombrar els carrers i ampliar l’equip de la Brigada d’Obres i Serveis amb conductors que treballin matí i tarda, acabar la urbanització dels carrers de Valldoreix, contractar vigilants, millorar l’enllumenat per estalviar energia i disminuir contaminació lumínica ....), aconseguir més diners per a la prevenció d’incendis; dotar la nova biblioteca de personal, mobiliari, ordinadors i llibres...... L’EMD disposa dels diners per fer front a les despeses però, aquestes accions no s’aproven.
El pacte és urgent: encara no s’han aprovat els pressupostos del 2007 i es funciona amb els prorrogats del 2006, que no permet utilitzar les partides d’inversions. S’ha de fer una distribució de carteres i responsabilitats entre els vocals de les dues formacions. No té cap sentit prolongar aquesta situació que no beneficia a ningú.
El pacte és necessari: l’ha decidit el poble amb la seva votació. Hem escollit una Presidenta i uns vocals per treballar per la millora del serveis i l’entorn en què vivim. La Presidenta té una responsabilitat en front del poble que l’ha votat i unes obligacions que li marquen les lleis. Els vocals també han de respondre davant dels seus electors tirant endavant els programes amb els quals s’han compromès i treballant pel bé dels veïns.
Els veïns exigim als vocals i a la Presidenta de l’EMD de Valldoreix que signin el pacte de govern municipal per a tota la legislatura, dins del present mes d’octubre, perquè és possible, desitjable, urgent i necessari.

Signat:
Veïns que recolzem la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix.
Valldoreix 04/10/07

T-Sud = T-5 de Barajas


1 La nova terminal T-Sud del Prat està molt més ben ubicada que la terminal actual: amb les dues pistes paral·leles a banda i banda, la T-Sud reduirà el temps d'espera a l'avió, ja que ara per accedir a les pistes es triga fins a vint minuts de rodament lent pels vials d'accés. La T-Sud és ideal per als vols de connexió, ja que en estar situada entre les dues pistes pot minimitzar el temps d'enllaç d'un vol a un altre.

2 AENA, PERÒ, HA UBICAT A LA TERMINAL més moderna del Prat els vols de baix cost d'Iberia (Clickair) i el pont aeri a Madrid, vols que són de punt a punt. Ja que a la T-Sud hi arribarà l'AVE, que a tots els aeroports del món alimenta vols intercontinentals, sobta que a la T-Sud es prioritzin tants vols de curt radi. Relegar a la terminal vella l'aliança Skyteam, en canvi, que avui és qui ofereix més vols directes als EUA, revela què vol AENA al Prat: baix cost i alimentació de Barajas. Germà Bel, coautor del llibre Aeroports i poder, ho resumeix així: "En un restaurant és normal que qui menja un entrepà vagi a la barra, mentre que qui menja a la carta vagi al reservat; per què al Prat qui menja entrepà (Iberia) va al reservat (T-Sud)? Per què el Prat ha d'apostar per qui no aposta pel Prat?". Vegeu tots els plans de negoci que Iberia ha dipositat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (www.cnmv.es): un únic hub a Madrid.

3 EN UN PAÍS NORMAL SKYTEAM I STAR ALLIANCE haurien anat a la nova T-Sud, perquè alimentessin vols directes a altres continents amb valencians, aragonesos, navarresos i bascos que hi arribarien amb l'AVE. Iberia i la seva aliança romandrien a la terminal vella, ja que són els únics que avui no ofereixen vols intercontinentals des del Prat. A curt termini Oneworld i Star Alliance caben físicament a la T-Sud, però en pocs anys el creixement del trànsit no deixarà espai a noves companyies (per exemple xineses) perquè puguin volar directament des del Prat. I encara gràcies que tota Star Alliance va a la T-Sud, que Iberia s'ha vist forçada (potser fruit de l'acte de l'IESE: no estava previst) a compartir! Aquesta assignació d'AENA serà un cas d'estudi acadèmic internacional: com el gestor d'un aeroport prioritza els interessos d'un altre aeroport, en lloc dels del propi aeroport i del territori que l'acull.

4 PERQUÈ UNA COMPANYIA APOSTI per un aeroport, prèviament un aeroport ha d'apostar per una companyia. Això ho fa la ministra no-nacionalista Álvarez quan diu que si en la venda Iberia "perd l'espanyolitat" AENA la farà fora de la T-4 de Barajas i li prendrà slots per volar a Sud-amèrica. També fa gràcia la bona nova del final del pont aeri, ara que entra en servei l'AVE a Madrid: quan fou mort el combregaren. Això recorda el cas de Correus, una SA que depèn també al 100% del ministeri de Foment: es liberalitza el mercat postal a Espanya i Correus... incrementa encara més el seu monopoli i la seva quota de mercat!

5 AQUESTA ASSIGNACIÓ DE LA T-SUD no anticipa cap canvi de fons de l'actual model centralitzat d'AENA: en els futurs consorcis de gestió amb governs regionals i locals, sector privat i cambres de comerç, AENA hi mantindrà com a mínim una majoria del 51%, tal com ha dit la ministra; per això el PSC mai no hi ha fixat percentatges de participació. AENA ha mostrat clarament al món que a Espanya hi segueix havent un únic gestor, un únic aeroport i una única companyia. Trenta anys de democràcia, però, haurien hagut de donar molt més joc.

6 PÈSSIMA NOTÍCIA PER A GIRONA I REUS: AENA prioritza a la millor terminal de Barcelona els vols de baix cost, en els quals basen les seves expectatives de creixement els altres dos aeroports catalans, sobretot Reus (Girona ja acull diverses companyies a més de Ryanair). En lloc de fer complementària l'oferta, amb el Prat creixent en vols de llarg abast i Girona i Reus creixent amb vols de curt radi, la T-Sud centrada en el baix cost també serveix per frenar el creixement de Girona i Reus.

7 UNA AMIGA MALLORQUINA HA ANAT A ROMA de vacances però enguany ha desaparegut el vol directe de Palma a Roma i ha hagut de passar... per Madrid! Air Berlín, els slots de la qual depenen d'AENA, està desviant vols per alimentar el trànsit de Barajas, que vol figurar entre els deu primers aeroports del món. De Barcelona no es poden desviar vols directes a moltes ciutats europees, que gràcies al turisme, les fires i les exportacions pot esdevenir el sisè aeroport europeu en trànsit el 2009; sí que es poden desviar a la T-4, en canvi, els seus vols intercontinentals.

8 A L'AEROPORT DEL PRAT LI URGEIX, més que una tercera terminal, una tercera pista. Barajas té quatre terminals i quatre pistes independents. Són les pistes, i no les terminals, les que determinen el nombre d'operacions per hora. Si el Prat creix en els sis propers anys com ho ha fet en els sis darrers, el col·lapse vindrà per la saturació de les dues pistes actuals. Ara s'hauria d'estar construint una tercera pista i AENA ho sap, però no ho fa: llavors estarà justificat enviar el trànsit sobrant a Barajas.

9 LES INFRAESTRUCTURES TENEN UN COMPONENT físic que les fa molt visibles a la gent i que dificulta maquillar el centralisme d'Estat. AENA visualitza clarament les dues preguntes realment importants: Qui mana als aeroports catalans? Fins quan dura la butlla del PSC?


Ramon Tremosa

04 d’octubre 2007

Presa de pèl .... i van ....


Ajornat 'sine die' el retorn dels 'papers'

Si ja va costar Déu i ajut que tornessin els 500 lligalls propietat de la Generalitat, sembla que la documentació que pertany a particulars i ajuntaments encara dipositada a l’Archivo de la Guerra Civil de Salamanca va pel mateix camí... si és que tornen. No s’ha d’oblidar que el març vinent hi ha eleccions generals, i si el procés de devolució s’allarga gaire, segons el resultat pot quedar en paper mullat.

El ministre de Cultura, César Antonio Molina, va assegurar ahir al Congrés, en resposta a una interpel·lació urgent d’ERC, que el procés de retorn passa per la creació del Centro de Documentación de la Memoria Histórica a Salamanca. “Aquestes lamentables declaracions impliquen que l’executiu estatal posposa indefinidament el retorn de dos milions de documents de particulars i entitats catalanes que van ser confiscats a punta de baioneta per l’exèrcit franquista i que encara resten a l’Archivo de la Guerra Civil”, va lamentar-se el portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà.
Presa de pèl

“Ara sí que ja podem afirmar que el govern espanyol i el PSOE han traït el compromís que van contraure quan es va iniciar la legislatura”, opina Tardà. En aquest sentit, assegura que “aquesta nova presa de pèl de l’executiu de Zapatero a la ciutadania de Catalunya li passarà una gran factura política al PSC, concretament, a la seva propera cap de llista a les eleccions generals, Carme Chacón, que va donar la seva paraula el passat mes de febrer que els documents serien restituïts als seus legítims propietaris abans d’acabar la legislatura”.
Per la seva banda, l’exministra de Cultura, Carmen Calvo, va advertir ahir que si el govern vol tornar més fons públics de l’Archivo de Salamanca a altres comunitats haurà de redactar una nova llei. Bascos i valencians, per tant, també ho tenen cru. Tenint en compte que les cambres es dissoldran al gener, no és viable una nova llei en el que queda de legislatura.
AVUI.CAT

03 d’octubre 2007

"La independència de Catalunya, com més aviat millor"

El president de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), Enric Garriga, ha proposat que es faci, a Catalunya, un referèndum d'autodeterminació "el mateix dia" que a Euskadi, en considerar que "si perdem" l'ocasió "possiblement arribarem tard, ja que el temps juga en contra de Catalunya i a favor de Madrid".
És per aquest motiu que Garriga creu que "l’ideal seria fer el mateix dia el referèndum de Catalunya, amb Euskadi, Escòcia i Flandes". En aquest sentit, el president de l'IPECC apunta que "no cal cap llei de referèndums ja que Espanya té signat el dret de l’autodeterminació abans que la Constitució". "Per tant, la Constitució espanyola és il·legal i colonialista", sentencia Garriga, a més de demanar "no perdem el temps. Aprofitem les ocasions".

El president de l'IPEC explica que "el 28 de setembre de 1976 a Nova York, el plenipotenciari d’Espanya, en nom del Rei, signà la Declaració Universal dels Drets Humans del 19 de desembre del 1966 que diu “Article 1-1 i tots els pobles tenen el dret de la lliure determinació”. "O sigui, que la Constitució Espanyola no pot negar aquest dret de tots els pobles del món sense cap excepció", manifesta.

En aquest sentit, Garriga lamenta que "la Constitució espanyola és il·legal perquè nega el dret d’autodeterminació, aleshores Espanya no és un “estat de dret”. Els que s’oposen al dret a decidir dels bascos i catalans no són demòcrates. El “deliri” el tenen ells, que només criden, com a únic argument, “Constitució, Constitució, Constitució”.

És per això que Garriga opina que "s'ha de fer referèndums (per guanyar) tant a Euskadi com a Catalunya. NO s’ha de fer consultes que és un parany (per perdre-les)". "S’ha d’aconseguir fer el 2010, a la mateixa data, els referèndums d’Escòcia i Euskadi (ja acordats), i els de Catalunya i Valònia", ja que "això sí que ens donarà força a tots de cara a Europa i al món".

L'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) és una entitat cultural i autònoma, sense ànim de lucre, fundada oficialment el 1979 arran del Congrés de Cultura Catalana de l'any 1977 i inscrita al registre d'associacions de la Generalitat de Catalunya.


E-Noticies

01 d’octubre 2007

Sant Cugat pel Dret de Decidir

El passat dimarts dia 25 es va constituir la Plataforma pel Dret de Decidir de Sant Cugat. La iniciativa parteix d'un grup de persones i entitats santcugatenques, i està oberta a tothom qui vulguin participar en l'aprofundiment de la Cultura Democràtica.
L'objectiu de la Plataforma és aconseguir, a nivell local, el màxim número possible de persones que s'adhereixin a la campanya de recollida de signatures per demanar una transferència a l'Estat: Que la Generalitat, també, pugui convocar referèndums. Es dir, poder consultar al poble de Catalunya sobre aquelles qüestions que son d'especial rellevància.
Del que es tracta, doncs, és de poder consultar a la gent si vol o no una determinada cosa, i que això no sigui una potestat exclusiva del Govern espanyol, sinó que el Govern de la Generalitat ens pugui consultar sobre qüestions del nostre interès i exclusivament del nostre interès, i que, òbviament, no ho serà dels qui no tenen la mateixa realitat ni la mateixa problemàtica.
Ara que es parla tant de la manca de participació, aquest n'és sens dubte un element important, és per això que la constitució de la Plataforma local pel Dret de Decidir, no és una expressió més de civisme, sinó que esdevé un element essencial per l'exercici d'aproximació a la veritable democràcia.
Les persones interessades ja sigui per formalitzar la seva adhesió a la campanya o com a col·laboradores, es poden adreçar a. scdecideix@gmail.com i, qui vulgui tenir més informació del que és la Plataforma pel Dret de Decidir la trobarà a http://www.tenimeldretdedecidir.org/

Plataforma pel Dret de Decidir de Sant Cugat del Vallès.