Que es vagin preparant els nostres ciutadans il·lustres, en Luis Recoder, en Juan Laporta, o en Jaime Zápat... ai, sí. Que es vagin preparant tots quan surtin del país, perquè és bastant possible que els hi canviïn el nom, i potser també el cognom. La polèmica de la llengua continua, i de veritat que no n’hi hauria d’haver cap, de polèmica, i sí respecte pel fet diferencial. Sembla ser que ja fa gairebé tres segles que el respecte només funciona de forma unidireccional, d’aquí cap allà, essent multilateral a l’hora d’acollir, com terra d’immigrants, persones de qualsevol origen, amb la voluntat d’integrar-los a tots a la nostra cultura, tot donant un ampli marge que, a la llarga, acaba sent contraproduent per a nosaltres perquè... ja se sap que quan deixes anar massa corda, ja ni la trobes.És de mala educació, cada cop que fem un cafè a un establiment de la nostra ciutat contestar en català als immigrants que ens atenen? De cap manera. És que hem de contestar en castellà? Ni de bon tros. Que nosaltres sapiguem, Sant Cugat forma part de la nació catalana i tenim el dret de contestar en la nostra llengua. Només faltaria!!! És que els anglesos o francesos, amb tota la seva arrogància respecte aquests assumptes, redueixen la velocitat buco-lingual quan anem als seus països per tal de fer-se entenedors? Ai, que em pixo de riure! Per tant, un parell... Sí, un parell. S’ha acabat ser massa bona gent... Hi ha coses amb què no es juga. I molta culpa del mal endèmic dels darrers tres-cents anys és dels qui han arraconat l’idioma per un grapat de duros. Molts duros, potser sí, però els principis no són a la venda.
Sant Cugat pot ser un bon exemple, com ciutat jove i en plena fase d’expansió, de ciutat on la cultura catalana s’enriqueix amb l’aportació de nouvinguts de diversa procedència. Què maco! (què maco, sí) és escoltar la Marcela (o hauria de dir Marcel·la?) parlar el català amb accent andalús a ‘Ventdelplà’. Quina alegria aporta sentir un ‘Bon Dia’ d’algú nascut al Perú i que treballa netejant els nostres carrers, a hores intempestives, tal volta. I quina mala llet topar-se amb aquell ingrat que porta més de 40 anys a l’Avinguda de Cerdanyola i encara no diu ni ‘gràcies’. D’imbècils, n’hi ha de totes les nacionalitats. I si han hagut de patir un catalanet fill de sa mare com a patró, que els ha fet la vida impossible, escolta’m, que no ho aprofitin com a excusa i no generalitzin. És moooolt fàcil generalitzar....
Doncs, no, no tenim mania als que han nascut a Valladolid, no. No ens sentim pas superiors (que noooo) per ser de Sant Cugat, o del principat, o de ses illes. Simplement, som diferents. A veure si se n’assabenten d’una vegada. Que n’aprenguin! Perquè sinó, caldrà dir Francesc Franco, Guillem Clinton o coses per l’estil. Que patirem, noi!
Toni Rabascall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada