M'agradaria que compartissis el meu desig

Avançant cap a l'exercici del Dret de Decidir

El nou ministre “català” va fer empresonar sis persones per haver portat una pancarta que deia “independència”

El nou ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Diaz, a qui els mitjans de comunicació qualifiquen de “català” sense que ho sigui, va fer empresonar sis independentistes per haver portat una pancarta en la qual es llegia “Independència”. Els fets van passar el 1982, quan l’espanyol Fernández Diaz era governador civil de Barcelona. Els detinguts Carles Castellanos i Ramon Pelegrí van ingressar a la presó de la Model; i les detingudes Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Mait Carrasco a la presó la Trinitat de Barcelona.

somnoticia.cat

Error històric o traïció

¡Felices Fiestas!'. Aquest és el títol de la col·laboració setmanal  que el cap d’un dels bufets d’advocats més importants de l’Estat, Miquel Roca, fa al diari La Vanguardia on, a l’estil d’un entrenador personal de baix pressupost,  vol fer-nos superar la crisi que patim la majoria de ciutadans, a base de frases boniques.

Ben mirat, i sense ànim de faltar, l’article no diu res, i l’escriu un dels homes amb més responsabilitat en els primers anys de la democràcia, pare de la constitució, portaveu de l’influent 'minoria catalana' a Madrid durant molts anys, i que avui lidera una important empresa amb influencia en molts dels negocis que tenen lloc a l’Estat.

Ho escriu segurament l’home que va fer un dels principals errors de negociació en els inicis de la democràcia a Espanya i que avui, en plena crisi econòmica, ens en ressentim doblement: la renuncia al concert econòmic que defensava el Dr. Trias Fargas. Podem dir que aquesta decisió  s’ha convertit en un dels greus errors de la nostra història. Cal recordar que el portaveu del PNB, que aleshores era Marcos Vizcaya, li va dir que si Catalunya ho demanava en aquell moment, Espanya cediria i li donaria. Ho confirma el mateix  Xabier Arzalluz, president del PNB, en les seves memòries.

Avui no podem tornar enrere. Miquel Roca va deixar la política per fer fortuna, i molta, a la vida privada, lamentablement Catalunya s’ha quedat sense la seva fortuna i pateix avui un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros l’any. Segurament molts encara esperem un article, no com el d’avui, sinó un dedicat a explicar aquell error que ens tocarà pagar durant mols anys. 

directe.cat

La crisi excusa recentralitzadora

A Catalunya sempre se li aplica la llei de l’embut. Ho dic en aquests temes, perquè, pel que sembla, el nostre Parlament considera que l’expressió “espoli fiscal” és ofensiva. I no m’agradaria molestar a ningú i menys encara a l’augusta institució on figura que hi rau la representació popular ni que sigui en versió fraccionària. Per tant, en lloc de denunciar l’espoli tributari del qual en som víctimes, optaré per guardar silenci que se m’exigeix i fingiré que és més greu i perjudicial per a la convivència el fet de protestar contra una injustícia permanent que no pas cometre-la: que és el que ens passa quan, des de les més altes instàncies polítiques, se’ns diu que hem de parlar com “the uncle Tom”. Així, doncs, és amb la gorra a les mans i amb actitud reverencial i submisa, que ens hem d’adreçar als qui ens apliquen un excés de solidaritat sempre unidireccional. Les paraules han de ser curosament triades a fi de no ferir la fina sensibilitat dels receptors d’ajuts que, tot comptat i debatut, al final fan que el donant sigui més pobre que el beneficiari i això a perpetuïtat. No per a respondre a una catàstrofe, ni per valor a unes quantitats limitades, tant en la xifra com en el temps, a Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional ha marcat com a aportació màxima un nivell del 40% del PIB, és a dir, una quantitat dues vegades i mitja a la que s’imposa en detriment de Catalunya. I, a més a més, amb xifres elaborades amb metodologia madrilenya, un procediment que considera la recaptació de la zona de la capital la facturació de qualsevol domiciliació d’una empresa del seu territori. Per exemple, consta com a tributació madrilenya el rebut d’ENDESA que supera a Catalunya el 40% del total, però ho ingressa tot a Madrid, un territori on ves per on no hi té clients.

Tot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc). Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100 persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no. En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.

No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90 estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros, Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del Mediterrani i sense ampla de via europea.

A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són, doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com, al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives, que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides, coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.

D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran (Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci, oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país. L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008 va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc, es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.

 Francesc Sanuy
elSingulardigital.cat

La censura espanyola sobre la descoberta d'Amèrica

En Jordi Bilbeny és un historiador que té el costum de dir coses que no agraden a molta gent. Les diu amb arguments, sense estirabots ni desqualificacions de ningú, però tenen tanta força i són tan transcendents que incomoden o irriten molts catalans amb la cua de palla. El rebuig a Bilbeny té arrels diverses, però. N'hi ha que el rebutgen pel seu independentisme desacomplexat i gens submís amb la disciplina de cap partit; n'hi ha d'altres que el menyspreen perquè troben que fer-li cas els obligaria a replantejar-se determinats elements de la nostra història i ui!, ves, quina mandra; i n'hi ha que l'odien perquè se senten qüestionats i posats en evidència com a conformistes i transmissors d'una mentida flagrant que, oficialitzada pel poder, fa segles que ens és imposada com a veritat absoluta.

Però Bilbeny, que és bastant més intel·ligent que molts dels seus detractors, no accepta aquella màxima dels immobilistes segons la qual "La realitat és com és i l'hem d'acceptar, ens agradi o no ens agradi". Ni els passa pel cap, a aquesta gent, que la realitat subordinada als afers humans no ha fet altra cosa que canviar constantment al llarg de la història gràcies a la voluntat d'homes i dones que, com en Bilbeny, s'han negat a combregar amb rodes de molí. I, en aquest sentit, les investigacions sobre l'espanyolització de la descoberta catalana d'Amèrica, per part d'aquest historiador, mostren la manipulació que han sofert tant els fets i les dades com els noms dels protagonistes, alhora que despullen l'ancestral catalanofòbia dels nostres veïns.

Aquests són extractes del seu llibre El dit d'En Colom. Catalunya, l'imperi i la primera colonització americana (1492-1520):

• "El procediment emprat pels censors a fi de canviar els noms dels fills d'En Colom és, doncs, molt senzill de copsar. Si l'Almirall havia tingut un fill a Portugal, aquest no podia ser En Diego, sobre el qual ja es tenia, atesa la seva edat, prou coneixements; però sobretot, perquè -com que sovint els censors han canviat el nom de 'Catalunya' pel de 'Portugal', el de 'rei de Catalunya' pel de 'rei de Portugal' o el de 'catalans' pel de 'portuguesos'-, en viure aquest Jaume [Diego, en espanyol] ja a Catalunya, l'havien de fer viure també a Portugal. I l'única manera de fer concordar els fets era fent-lo néixer, alhora, a Portugal."

• "Tenim, per tant, una visió molt diferent a la que la història oficial ens ha vingut venent d'un Descobridor mig analfabet, fill de teixidors humils, sense cap rang social, allunyat de la mar, de les ciències nàutiques i dels alts afers diplomàtics. Els Colom de Barcelona són polítics, militars, religiosos, humanistes, economistes, cosmògrafs, comerciants, navegants, nobles, cortesans. Exactament els mateixos oficis i títols que tenen tants els parents del Descobridor com ell mateix."

• "En el tercer viatge, fet el 1498, per exemple, anota: 'Fins al golf que jo vaig dir, el qual vaig anomenar de les Perles, són 68 llegües de 4 milles cadascuna, com acostumem a la mar'. És a dir, que per En Colom, comptar amb llegües de 4 milles era un vell costum mariner, que només podia haver adquirit de la ciència nàutica catalana, perquè era l'única que l'emprava."

• "Cal tenir present, d'antuvi, que a ran de la descoberta del Nou Món, els Reis Catòlics li van concedir el càrrec de virrei. Aquest és un títol exclusiu dels Estats de la Monarquia Catalana, que al segle XV era inexistent a Castella. [...] I en Vicens i Vives ha assenyalat que 'ni amb la més absoluta candidesa es poden admetre virreis a la Castella del segle XV'."

En Jordi Bilbeny pertany a aquella mena de persones condemnades a patir el menysteniment dels seus contemporanis i a no veure mai reconeguda la seva tasca, però a les quals el temps acaba fent justícia i valorant en altíssima mesura la noblesa de l'esforç que van realitzar i el llegat que ens han deixat. És la norma no escrita que sovint acompanya els qui dediquen la seva vida a la recerca de la veritat. Llegiu-lo, us enriquireu.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Una democràcia tarada d’origen

El New York Times acaba de descobrir la sopa d’all. Fa uns dies, assenyalava la dubtosa qualitat de la democràcia espanyola. És recent però ja s’ha fet vella, deia. És una partitocràcia. Hi ha una creixent desconfiança en el sistema, especialment entre els joves. Res de nou. Sempre ha estat així. No és quëstió de l’edat. No ha empitjorat amb els anys. Ja va nèixer tarada, aquesta democràcia. Esgarrada, amb mancances físiques i morals. Però si ho diu un prestigiós diari nordamericà, potser hi haurà més gent que es prendrà seriosament l’anàlisi crític que molts han fet des del principi.

El sistema postfranquista espanyol sempre ha estat una partitocràcia, amb lleis que eliminen la pluralitat política en favor del bipartidisme. Sempre ha estat excloent, partint dels pactes transicionals que van reduir i limitar l’espectre ideològic públic, i la varietat crítica d’opcions i projectes de futur pel país. Sempre ha generat desconfiança entre molts sectors joves, i no tant joves, en sectors que no han volgut participar del pastís del repartiment de poder i privilegis. Sempre hi ha hagut ciutadans que s’han mantingut crítics i atents a la deriva del sistema. De retruc, l’establishment (i amb una gran responsabilitat dels intel·lectuls orgànics de partits i mitjans) ha fet mans i mànegues per a silenciar o marginar la dissidència. I, quan s’ha vist desbordat, ha reaccionat amb fúria i intolerància, com han fet molts amb el 15-M i totes les altres veus tangents i derivades, radicals o insobornables, que han anat sorgint o resorgint, darrerament.

La gravetat i els efectes de la crisi han il·luminat el panorama. Sembla que molts ara s’adonen del frau. Han sorgit noves formes de crítica i de protesta. És trist, però, que la crítica i la dissidència o, fins i tot, la denúncia en veu alta de les perversions del sistema, aparegui quan se’n resenteix la butxaca o el lloc de treball. Hi ha bona part de responsabilitat ciutadana en l’acceptació d’aquest sistema. Ja sigui com a mal menor, per submissió i conformisme, o per que mentre els anessin bé les coses a ells, els importava un rava la resta. L’herència ideològica i sentimental del franquisme és encara molt present. El 20-N és l’aniversari de la mort de Durruti. Què ha passat en tots aquest anys per a què bona part de la classe treballadora voti partits que van contra els seus interessos?

Recomano la lectura de “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico” (Blaklist), en una excel·lent edició crítica de l’historiador Xavier Díez. Un recull de les veus silenciades i marginades de la transició. L’estat actual de fracàs democràtic ja s’intuïa en aquest textos, publicats entre 1970 i 1979. La revista i l’editorial van ser fonamentals durant al franquisme, però la seva heterodoxia, independència i lllibertat d’opinió van començar a ser molestes en consolidar-se el pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. I se’ls va marginar fins a l’ofec. Molts dels autors, avui, han connectat amb els indignats.

Són escrits rigorosos i coherents d’una gran vigència avui pel retorn del PP, i la desafecció a un sistema que ha generat un 46’2% d’atur jovenil. Un exemple: “Quien amnistiará al amnistiador?” (1975) de Joan Martínez Alier, crítica al que quallaria en la llei d’amnistia del 1977, una llei d’impunitat pels franquistes amb el vistiplau de PSOE, PCE, CiU i PNB. La base per la política d’oblit i desmemòria, queavui impossibilita investigar què ha passat amb els 140.000 desapareguts. Al marge del relat oficial elaborat per Victòria Prego i altres, aquests textos aporten dades interessants sobre l’aristocràcia bancària o els grups de pressió economica, entre altres coses.

Xavier Díez ho sintetitza molt bé: “El franquisme va funcionar com un estat autoritari que permetia mantenir un statu quo invariable en els equilibris de poder tradicionals. La transició va fracassar estrepitosament, com ho va fer en el seu moment la Segona República, a l’hora de resoldre els tres grans problemes espanyols: cultura democràtica feble, desigualtats socials insuportables, incapacitat de resoldre les contradiccions nacionals internes. El desequilibri del poder a l’hora de construir el règim actual, va servir per ajornar la resolució dels tres reptes fins a les calendes gregues”.

xavier.montanya@partal.cat

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

www.victoralexandre.cat

Les retallades han de començar eliminant la monarquia

"L'aposta perdedora"

Malgrat que Alfred Bosch, cap de llista d'ERC a les properes eleccions espanyoles, va qualificar el pacte fiscal d'"aposta perdedora", val a dir que aquest és el projecte estrella d'ERC per a les esmentades eleccions i, en un exemple més de desorientació i d'esquizofrènia política, l'eix principal a través del qual el partit presidit per Oriol Junqueras pensa bastir els ponts d'aproximació a CiU. La construcció del pol independentista i l'estratègia d'obrir un conflicte polític democràtic a l'Estat espanyol queda, doncs, novament desplaçada a ERC en favor d'erigir-se com a crossa de l'ordre autonòmic, abans sota l'aixopluc ideològic de les polítiques socials del PSC i del tripartit i ara amb l'esquer d'una reforma del sistema de finançament com la que perfilen des del Palau de la Generalitat.

Treure's del barret una nova excusa per no avançar de forma manifesta cap a un procés d'emancipació nacional no és, malauradament, exclusiu dels actors polítics. També Òmnium Cultural, després d'esdevenir la punta de llança contra la sentència de l'Estatut i de suportar les agressions contra la llengua catalana per part de les instàncies judicials espanyoles (amb injúries de grups feixistes incloses, com les que es van perpetrar el passat cap de setmana), no planteja cap altre full de ruta que la unitat de les forces polítiques per aconseguir el concert econòmic, tal com es va desprendre dels actes de celebració del cinquantè aniversari de l'entitat aquest estiu.

Resulta meravellosa la capacitat que té un gran sector del catalanisme per parapetar-se en l'autoengany i caure una vegada i una altra en els mateixos errors. Continuarem sense fer cap pas endavant en termes de sobirania perquè ara mateix, ben bé en els orígens del plantejament de la contesa (centrada avui en el "pacte fiscal en la línia del concert") ens trobem davant dels mateixos paràmetres perdedors que han caracteritzat la política catalana almenys des de la darrera legislatura presidida per Jordi Pujol.

I és que el procés que estem vivint aquests dies en relació al pacte fiscal, la iniciativa del govern i l'informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics, la comissió en el Parlament i la construcció d'un consens mantenen una inquietant analogia amb el procés de reforma de l'Estatut que, com se sap, va acabar laminat a Madrid durant la seva aprovació per les Corts Generals i rematat en els seus punts bàsics en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Per si algú no ho recorda, també durant la ponència de reforma estatutària s'havien considerat els informes de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dictaminaven la constitucionalitat de la proposta, un parer jurídic que ja vam veure quin respecte va merèixer davant de la jurisdicció constitucional espanyola.

Sóc dels que pensen que precisament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impedeix que Catalunya disposi d'un sistema de finançament singular al marge del règim comú, similar al concert econòmic del País Basc i Navarra, i negociat bilateralment amb l'Estat. Així em sembla que queda clar d'una lectura atenta del fonament jurídic 10 de la citada sentència sobre la impossibilitat d'apel·lar als drets històrics vinculats a la disposició addicional primera de la Constitució per reformar el sistema de finançament (l'ancoratge constitucional del concert basc i del navarrès) i dels fonaments jurídics 130 i següents que podrien impedir una reforma de la LOFCA en el sentit d'exceptuar Catalunya del règim comú.

Com que encara que hi hagués un remot pacte polític la reforma de la LOFCA acordada acabaria al Tribunal Constitucional, el qual aplicaria la seva jurisprudència, les aspiracions catalanes només tindrien alguna possibilitat de prosperar sota reforma constitucional. I ja hem vist que l'Estat espanyol només reforma la seva Constitució per perpetuar el dèficit fiscal que dessagna Catalunya però no pas per satisfer les demandes de justícia de les nacions perifèriques l'existència de les quals, per cert, també es troba negada des del mateix text constitucional.

CiU, doncs, ara estintolada per ERC, es disposa a arrossegar el país a una altra saga de fantasia política i jurídica que novament acabarà estavellada contra les roques de l'Espanya constitucional, aquesta vegada amb conseqüències molt més greus perquè l'escanyament econòmic derivat de la situació de dominació política està agreujant la crisi i rebentant la cohesió de la societat catalana. Continuar perdent el temps per por de no afrontar el repte polític veritable conduirà l'autogovern i el nostre teixit econòmic a una fase terminal.

Almenys la reforma estatutària va tenir la virtut de conscienciar una majoria creixent de la societat catalana sobre la impossibilitat de reformar Espanya i de constatar que només a través de l'estat propi hi ha alguna possibilitat de sobreviure com a nació. El creixement de la majoria independentista ja es va produir després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, no cal repetir un procés que, probablement, culmini amb la creació d'una altra majoria: la que estimi la incompetència suprema dels governants que, en la seva ceguesa i en la seva covardia, ens han portat a un desastre encara pitjor.

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

El Punt Avui. Edició Nacional 26-10-2011 Pàgina 20

Creix el suport a la independència de Catalunya

Creix el suport a la independència de Catalunya, segons l'enquesta del CEO

La intenció de vot de cara a les eleccions generals mostren una victòria de CiU en territori català, tot i que la formació ha perdut 0,3 punts respecte l'últim baròmetre. Les xifres reflecteixen una gran davallada del PSC que es quedaria amb el 16,3% dels vots, quan a les eleccions del març del 2008 va aconseguir més del 45%

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) mostra un augment dels partidaris de la independència de Catalunya. Si demà hi hagués un referèndum, el 45,4% dels enquestats votaria a favor de la independència, mentre que el 24,7% s'hi oposarien i el 23,8% optaria per l'abstenció. Aquestes dades suposen un increment del "sí" de dos punts i mig respecte a l'última enquesta del CEO. En aquest baròmetre, també es reflecteix que el 75% dels catalans donen suport al concert econòmic.

A menys d'un mes de les eleccions generals, l'enquesta del CEO també mostra la intenció de vot al territori català. CiU seria la força més votada amb un 22,6%, tot i que perd 0,3 punts respecte a l'última enquesta. Ara bé, la major caiguda la patiria el PSC, que es quedaria amb el 16,3% dels vots, gairebé dos punts menys que l'últim baròmetre i molt menys que el seu resultat a les eleccions del març del 2008, quan va aconseguir el 45,39%. La coalició independentista formada per ERC i Reagrupament és la que surt millor parada de l'enquesta del CEO, ja que augmenta la intenció de vot 1,8 punts fins assumir el 5% dels vots. Pel que fa a ICV, millora el seus resultats en comparació als comicis del 2008, però baixa una mica en comparació a l'últim baròmetre.

Respecte a la valoració dels líders, el candidat de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, és el més valorat amb un 5,81. El segueixen el president de la Generalitat, Artur Mas, i el nou president d'ERC, Oriol Junqueras. Els polítics menys valorats a Catalunya, segons els enquestats pel CEO, són Alícia Sánchez-Camacho (PP) i Albert Rivera.
http://www.eltriangle.eu/cat/

Perquè ens volen enganyar ?

Com és possible que hi hagi qui tingui el desvergonyiment de voler-nos fer creure encara en un pacte fiscal (recordem que abans de les eleccions li deien concert econòmic) amb l'Espanya, quan ens muny fins l'última gota, espoliant-nos constantment?

Algú és tant babau que s'ho creu? Algú pot creure que Espanya ho acceptarà quan tan PSOE com PP ja han dit que no és possible? No recordem el que va passar amb l'estatut ? Llavors, per què alguns partits catalans segueixen amb aquesta comèdia?

Doncs, molt senzill, perquè no tenen dignitat nacional ni  coratge per enfrontar la tossuda realitat.

Si volem una Catalunya millor pels nostres fills, amb bones escoles i universitats públiques, centres d’investigació avançats, una sanitat pública de qualitat, bons serveis socials, jubilacions suficients,... i pagar uns impostos justos, necessitem gestionar els que paguem, cosa que només serà possible si tenim un Estat propi, i això els hi fa por, ja que s’hi juguen molts interessos.

Segur que ja tenen preparada l’estratègia per a transformar el fracàs en un èxit. Negociaran  (és un dir) amb el proper govern espanyol unes engrunes i després diran tant cofois que han aconseguit el millor finançament que mai ha tingut Catalunya.

El més trist és que molts catalans abaixaran el cap i es deixaran enganyar un altre cop.

Què més cal per què reaccionem com a poble?

Jaume Massanés i Papell

http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/67903.htm

A Andalusia i Extremadura molta gent no treballa...però cobra

A les zones rurals d’Andalusia i Extremadura molta gent no treballa. Una part de la població viu de l’anomenat PER (Pla d’Ocupació Rural). Solidaritat entre “regions”?. No, espoliació d’una nació per a que una altra visqui sense treballar.

El sistema funciona a la perfecció. Cada “jornalero” ha de fer veure que ha treballat només 35 jorns al camp. Aquestes “peonadas” amb el segell agrari són suficients per cobrar cada mes 420 €. Durant mig any si ets menor de 45. Si ets major l’ajuda és per tot l’any. Com 35 jorns eren molts el govern del PSOE les ha reduït a 20 l’any 2010. Treballant 20 dies cobren 6 mesos!. Es dona la circumstància que a Huelva o Almeria hi ha un excés de feina al camp. A ningú, però, se li acut que els beneficiaris del PER vagin a fer-la. Cobren per no treballar i es contracta treballadors immigrants per fer la feina que els andalusos no volen fer.

Com va denunciar un reportatge de TVE, poc sospitosa de independentisme, el 80 % d’alguns pobles cobra el PER, no trepitja mai el camp i, a més, treballa en negre. No aporten res a la seguretat social ni a la hisenda estatal, però sí tenen serveis mèdics i pensions. Cobren i no paguen. El frau és totalment organitzat: l’empresari agrari cobra 11 € per cada dia que certifica falsament que un individu ha treballat al camp. Segons CCOO hi ha 200.000 persones implicades en aquest immens frau anomenat PER.

El govern espanyol enlloc de combatre el frau l’ha ampliat. Ha creat el PROFEA un pla que substitueix els 35 jorns de treball al camp per 35 dies fent, o simulant fer, obres públiques pels ajuntaments. Això sí, els seus vots decideixen els membres del tribunal constitucional i del suprem. I és aquesta gent que decideix que Catalunya no és una nació, que el català no pot tenir cap preferència, que les seleccions nacionals catalanes són inviables o que la immersió no és legal. I que el concert econòmic és impossible.

http://utopiapossible.blogspot.com

Hissada de la bandera catalana

ACTE SOLEMNE D'HISSADA DE LA BANDERA CATALANA EN COMMEMORACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA SEVA COL:LOCACIÓ PEL M.H.PRESIDENT COMPANYS AL CASTELL DE MONTJUÏC.

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
I la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu ...

Ventura Gassol 1940

Patirem. I molt

Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vull dir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara. Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà l’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment, només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la intensitat.

Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat –només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara més gros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón ha negat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic per negar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitat de retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraules de dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista.

La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, és sobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a la provocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblant que tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civil sobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust en encendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o Antoni Castells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?

La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.

Salvador Cardús

La retallada espanyola: 22.000 milions

"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"

Víctor Alexandre

 

 

 

Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?

És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això, però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de l’estat en què ens trobem.

Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000 per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes. Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi que ens volen enviar “a galeres”.

Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes –en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat. Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es diu Estat propi.

La PDD dona suport al Manifest per una Candidatura Unitària Independentista Catalana

Balances fiscals a altres països

Corredor mediterrani

Dèficit fiscal Català

Entrevista a Alfons López Tena a Els Matins de TV3 (20/09/2011)

Parlament durant la Diada a Sant Cugat del Vallès

Ara fa pocs dies,  a la capella ardent, instal·lada al Parlament de Catalunya amb la despulla d'Heribert Barrera,  li preguntaven a una senyora com el definiria com a polític, la resposta va ser ràpida i contundent:

“Una persona que va anteposar els interessos de Catalunya per davant dels interessos del seu propi partit”

Aquesta és la reflexió que exigim als partits independentistes catalans que es presentaran a les eleccions espanyoles del 20 de novembre i a les del nostre Parlament a l’any 2014. Volem unitat d’acció per una Catalunya lliure i sobirana.

Volem unitat, generositat, coratge i compromís. No volem egoismes, ni estratègies a veure qui treu més vots inútils, si....si inútils si no van junts, ni fer-se travetes uns als altres, ni qui portar la barretina més gran. 

Es la última oportunitat que us dona la societat civil catalana, cada vegada més sensibilitzada i atenció, us puc assegurar cada vagada més organitzada. No dubteu que, o vosaltres feu el canvi o el poble us canviarà ¡¡

També encoratjo, a aquells catalans encara tremolosos, desprès de tres cents anys  i que en tenen prou en dir-se catalanistes i nacionalistes, a no deixar-se ensarronar per polítics de saló que segueixen fent la viu viu.

Com deia el Francesc Macià:  
El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies.

Ara és l'hora, catalans ¡¡

Visca Catalunya lliure ¡¡

Jaume Massanés i Papell

Capítol 0. CATALUNYA 7è. ESTAT DE LA UE. Fundació Catalunya Estat

Declaració Fundacional aprovada a la Conferència Nacional per l'Estat propi.

El ridícul de Duran, o CiU contra les cordes

Quines vint-i-quatre hores! Ahir vam viure un dia que segurament la història servarà. De primer, al matí, l'esperpèntica votació de la reforma de la constitució espanyola, i al vespre, la pressió contra la llengua a l'escola que va obligar la consellera Rigau a eixir a la palestra. Espanya ataca i ataca de valent i CiU es troba literalment contra les cordes. Quin hivern més apassionant que ens espera!

És una evidència que la base de CiU s'ha mogut en massa cap a l'independentisme. No ho és tant que s'hi haja mogut la cúpula, que de moment es limita a fer declaracions i a picar l'ullet. Ara, vistes les coses que vam veure ahir, ja cal que vagen pensant què compten fer, perquè Espanya ha decidit de posar-los contra la paret, com uns pàries. A ells i al país sencer, és clar, però sobretot a ells.

I a vegades no saben encara ni com reaccionar. Duran i Lleida, per exemple, va perdre ahir una ocasió d'or. No sé pas si va actuar pensant en el lluïment personal o segons una tàctica declarada, però és difícil de fer més el ridícul. El PSOE i el PP han menystingut la resta de grups, especialment Convergència, en tot el procés que portava a aquesta ridícula reforma. I tanmateix CiU ha provat de pactar fins al darrer moment. Pactar què? Em fa l'efecte que tant era.

Ja em va estranyar prou que Duran no eixira a defensar la posició del seu grup. El fet solament podia tenir una lectura: que ell es reservàs una aparició d'últim moment per a anunciar un acord sobre qualsevol cosa, que l'aureolaria com un polític major, un estadista. I efectivament, al seu voltant varen començar a fer voltes, en ple hemicicle!, els enviats dels dos partits que maten l'autonomia, el consens i tot allò que calga, fent-li la gara-gara i cercant un gest positiu de CiU que alleujàs un poc aquesta barbaritat que ells sabien perfectament que cometien.

Van ser a punt d'aconseguir-ho, quan es va anunciar un petit acord en una transacció entre els partits espanyols i CiU. Ho van dir emocionats des de la trona i, quan ho acabaven de dir, el diputat Llamazares va objectar que no es podia votar perquè, com diu el reglament, la negativa d'un sol diputat bastava i ell s'hi negava. Gran! No ho sabia ningú a Convergència això? Ho ignorava Duran? El ridícul no podia ser més gros: Convergència es blegava en canvi d'una engruna secundària i, quan això ja era públic, resulta que la genuflexió no valia res. I Duran es quedava sense el minut de glòria. O pitjor encara...

Pitjor, perquè el cap de CiU al congrés es va alçar aleshores, visiblement enfadat, per exigir a Llamazares que explicàs si els diputats d'ERC (absents) compartien el gest. O siga que en el greu moment que els dos grans partits espanyols dinamitaven el pacte de la transició i enfonsaven una mica més l'autonomia, la seua preocupació no era de demostrar la dignitat que calia esperar, sinó portar la batalla a la politiqueta local, vejam si podia acusar els republicans de res.

Que retratat que ha quedat Duran en aquest procés i que urgent és que CiU pondere si un perfil com el seu li serà de gaire utilitat a Madrid. Veure al marcador electrònic de les Corts l'allau de llumenetes vermelles que el PSOE i el PP encenien unànimement contra les propostes de CiU era la millor impugnació de l'estil d'un home que s'ha quedat fora del temps. Al congrés espanyol CiU ja no serà mai allò que havia estat. Simplement perquè el PP i el PSOE l'han expulsat del pacte.

I com si ho tingueren preparat, perquè no en restaren dubtes encara faltava l'avís dels tribunals, que donen dos mesos a la Generalitat perquè suprimesca la immersió lingüística. A corre-cuita la consellera Rigau, una de les veus més sòlidament nacionalistes del govern, va haver d'improvisar una conferència de premsa per a dir la poca cosa que podia dir: que hi recorrerien i que esperaven convèncer els tribunals. O siga que res. La qüestió interessant, i em pose a comptar des d'avui, serà saber què faran o què diran d'ací a dos mesos quan els tribunals no els donen la raó i exigesquen la fi de l'escola catalana moderna. Fi de la comèdia.

Sé que molta gent de CiU que és conscient que hi ha en marxa un canvi històric. Espanya ha posat la proa contra nosaltres sense reserves i ben decididament, i en aquest embat la tradicional pirotècnia verbal convergent no serveix ni tan sols de passatemps. Per això, Espanya, literalment i conscientment, va posar ahir CiU contra la paret.

(PD. No fóra just d'eludir avui que a l'altre costat de la balança la reacció de #somescola, esdevinguda tendència dominant de Twitter, expressa allò que hi ha de bo i millor al país. Disposat a lluitar.)

director@vilaweb.cat

03.09.2011

Ni un pas enrere en la promoció del català com a única llengua vehicular a l'escola !!

PDD

NI UN PAS ENRERE EN LA PROMOCIÓ DEL CATALÀ COM A ÚNICA LLENGUA VEHICULAR A L'ESCOLA!

2.08.2011

Somescola.cat denuncia la persecució del model lingüístic escolar a Catalunya

02-09-2011

 

La plataforma Somescola.cat rebutja la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’escola i lamenta que la justícia continuï avalant i donant cobertura a la persecució que un reduït nombre d’individus du a terme contra el model lingüístic escolar al nostre país. En aquest sentit, Somescola.cat denuncia l’actitud antidemocràtica i de manca de respecte d’aquest grup minoritari respecte el consens assolit per les grans majories socials en matèria de política lingüística.

Somescola.cat considera també que, malgrat que aquests individus estan fent un ús legítim del poder judicial, estan adoptant una actitud èticament reprovable per tal d’aconseguir objectius polítics que no tenen res a veure amb la convivència ni amb la cohesió social.

Somescola.cat espera que el govern català no faci ni un pas enrere
en la defensa del català com a llengua vehicular a l’escola i li demana que no cedeixi a la pressió política i judicial espanyola.

Somescola.cat va néixer fa 8 mesos amb la clara voluntat de plantar cara a aquest tipus de fets socials que denigren la qualitat democràtica de la nostra societat. La política lingüística de l’escola a Catalunya es decideix en el parlament, i no al carrer ni en els tribunals.

Somescola.cat reitera la seva voluntat de seguir fent pedagogia per explicar la necessitat de mantenir en vigor el model lingüístic escolar actual, així com també de combatre, amb la paraula i les idees, aquells intents d’erosionar un dels guanys més preuats de la nostra trajectòria democràtica recent.

Alhora, somescola.cat convida la societat catalana a afegir-se a la celebració dels actes que té previstos per al proper 26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües.

Per la convivència, el pluralisme i la democràcia, ni un pas enrere en la promoció del català com a única llengua vehicular a l’escola.

Llegeix més:Somescola.cat denuncia la persecució del model lingüístic escolar a Catalunya

Clam per una única candidatura independentista el 20-N

Es tracta d’un manifest sorgit d'un grup de la xarxa social Facebook i compte de moment amb 1.467 adherits

http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

Un manifest que demana una candidatura independentista única a les properes eleccions espanyoles ha estat presentat aquest matí al Col•legi de Periodistes. Es tracta d’un moviment sorgit de la xarxa social Facebook i integrat originalment per unes 300 persones que van veure la necessitat de "posar-se dempeus i dir ja està bé".

A dia d'avui la pàgina té uns 1.400 adherits i reuneix gent de diferents formacions polítiques, encara que asseguren que "aquí tots som independentistes i no es parla ni de líders, ni sigles, ni estratègies partidistes".

La voluntat del moviment, després de la victòria de Bildu en les darreres eleccions “és agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir per Catalunya, i així aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi".

El manifest el faran arribar, abans del 20 de setembre, a les executives nacionals de la CUP, CDC, DCat, ERC, ICV-EUiA, RCat, SI i UDC. Després d’aquesta data asseguren que si no es fa res "la responsabilitat serà dels dirigents polítics".

En conclusió, la seva intenció és demanar als politics que "posin seny, ja que per sobre de qualsevol estratègia partidista hi ha el país". 

elsingulardigital.cat

http://www.acn.cat/acn/630777/Politica/video/20-N-eleccions-manifest-candidatura-unitaria-independentista-Facebook.html

Barrera i Xirinacs, dos exemples a seguir

Dempeus catalans ¡¡

Tot sembla indicar que, si més no al territori del Principat, la majoria de la societat catalana ja és partidària de l'Estat propi. La recent enquesta del CEO, en línia amb altres d'anteriors com la publicada per la UOC, però sobretot la participació massiva en les diverses rondes de consultes populars, des d'aquella primera d'Arenys d'ara farà dos anys, i la manifestació històrica del 10 de juliol de l'any passat, apunten en aquest sentit. Els que hagueu viatjat per l'estranger aquest estiu, potser haureu comprovat amb joia, com m'ha passat a mi mateix, que l'independentisme i la pròpia existència de la Nació catalana no són, si més no a Europa, tan desconeguts com ho eren fa només uns quants anys.

No obstant, mentre la crisi i l'espoli estan conduint Catalunya a una situació límit, interessos partidistes i sobretot econòmics d'uns quants impedeixen dur la independència al cor del debat polític.

Mentre Espanya construeix i manté operatives infraestructures faraòniques, innecessàries i insostenibles tant econòmicament com mediambientalment, com ara línies d'alta velocitat absolutament deficitàries, o aeroports com els de Ciudad Real, Castelló o Osca, amb només 15 vols durant tot el juliol; a Catalunya es tanquen CAPs i serveis d'urgències, es redueixen places de docents a escoles i instituts, es desinverteix en cultura, se suprimeixen serveis de transport sanitari i d'extinció d'incendis, i es retallen els ajuts socials a les persones i famílies en risc d'exclusió i als emprenedors. En poques paraules : mentre Espanya continua amb el seu deliri al més pur estil Ceaucescu, Catalunya, pagant el beure, hipoteca el futur de totes i tots els catalans i catalanes.

Per si fos poc, les reiterades sentències del Tribunal Supremo acabaran -més d'hora que tard- fent forat al sistema d'immersió lingüística a les nostres escoles, amb una clara intenció de relegar el català a llengua residual a casa nostra. I per no estendre'm més acabaré citant l'últim atac del nacionalisme centralista espanyol contra la diversitat dels territoris de l'Estat, i de retruc i molt especialment contra Catalunya : el pacte per la reforma de la Constitució, que, com ningú no ignora, suposa l'anorreament de la sobirania fiscal dels governs autonòmics.

Fins i tot sense tot aquest reguitzell de greuges, dins l'Estat espanyol, Catalunya no podria decidir sobre temes cabdals com són la política impositiva, la immigració o la gestió de les infraestructures de titularitat estatal, com ferrocarrils, ports i aeroports.

Des d'aquesta conjuntura, aquest grup neix amb una única finalitat : FER POSSIBLE QUE TOTS I TOTES LES CATALANES I CATALANS QUE HO DESITGIN, DES DE LA PLURALITAT I EL RESPECTE, DECLAREM DE MANERA INDIVIDUAL I SENSE LA PARTICIPACIO DE CAP GRUP POLITIC, NI SIGLES NI MARQUES DE CAP TIPUS, LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA.

Només amb la manifestació ferma i inequívoca del nostre desig, expressat de manera cívica i ordenada, des de la més profunda convicció democràtica, des del civisme, però també des de la fermesa i l'exigència de ser escoltats per la nostra classe dirigent, per tal que la Independència de la nostra Nació sigui DE MANERA URGENT una realitat.

Vull acabar amb la primera estrofa de l'himne nacional hongarès, “nemzeti dál”, composat el 1848 per Sandor Petöfi, poeta i instigador de la revolta que conduí Hongria a la independència de l'imperi austríac. Una simple cançó que significà l'alçament de tot un poble, i que encara avui, després del tractat de Paris de 1920 que suposà la pèrdua del 60% del territori hongarès en favor d’altres estats, de l'ocupació nazi i soviètica, els hongaresos conserven com a himne.

Dempeus hongaresos!

La pàtria us crida!

Serem esclaus o serem lliures?

Heu de respondre a aquesta pregunta!

Al Déu del magiars

Preguem,

Preguem, que mai més, esclaus

tornem a ser.

Visca Catalunya lliure, 27 d’agost de 2011.

Toni Garcia

Grup " Declaració Cívica d’independència"

Manifest en defensa d'una candidatura unitària independentista

El propassat 22 de maig de 2011 l'independentisme basc va aconseguir uns resultats electorals que ningú es podia imaginar: 953 regidors i el 30% de les alcaldies, convertint-se en la força política amb més representació als municipis bascos. Moltes han estat les circumstàncies d'aquest èxit, però sense cap mena de dubte la clau ha estat que per primer cop al País Basc diferents formacions de caire sobiranista han deixat enrere les seves diferències, han fet un pas endavant, i han presentat una candidatura independentista unitària, en favor de l'objectiu comú d'aconseguir la independència d'Euskal Herria.

Conscients de les diferències existents entre Catalunya i el País Basc pensem que s'ha d'agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir també a Catalunya, per tal d'aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi. És per això que les persones i entitats sotasignants fem arribar el següent manifest a les executives nacionals de Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

AFIRMEM:

1. Catalunya és una Nació espoliada per Espanya. Cada any més de 22.000 milions d'euros dels nostres impostos marxen de Catalunya cap a Espanya -en concepte de solidaritat-, i no tornen, representant un 10% del PIB català. Tal com han reconegut diversos economistes internacionals això és una situació injusta i insostenible que només ens porta a l'empobriment

2. Catalunya és una Nació amb història, cultura i llengua pròpies. La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 contra l'estatut del 2006 és un atac contra la voluntat majoritària del poble català, expressada democràticament en referèndum el 18 de juny de 2006, i és també la constatació de la manca de voluntat de l'estat espanyol de reconèixer els drets nacionals de Catalunya. Tot això evidencia que l'etapa autonomista s'ha esgotat, i ho avalen sentències posteriors del Tribunal Suprem, en aplicació de la sentència del TC, contra la llengua i cultura catalanes que fan pensar que en els propers anys viurem un període d'involució de la nostra autonomia i les nostres llibertats.

3. Catalunya mai ha renunciat al seu dret a l'autodeterminació. De l'enquesta del CEO del mes de juliol de 2011 es desprèn que amb un 70% de participació el 60% del catalans i catalanes votarien a favor de la independència de Catalunya. De la mateixa enquesta es desprèn que la majoria de catalans i catalanes creuen que la independència seria la solució als problemes econòmics i identitaris de Catalunya. El sentiment independentista és, per tant, majoritari a Catalunya.

4. Tot i que l'independentisme és majoritari a Catalunya aquesta majoria no es veu reflectida en l'actual arc parlamentari.

SUBRATLLEM:

1. El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells, amb l'únic objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. En política, la unió fa la força. La divisió dins de l'independentisme dispersa el vot i fa que aflori la sensació de “vot útil”, provocant que molts independentistes es decantin per votar opcions electorals més fortes -allunyades de l'independentisme-, fomenta l'abstenció i condueix Catalunya cap al bipartidisme.

DEMANEM:

1. Una gran coalició transversal formada per Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb l'objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. L'inici immediat de converses entre les forces polítiques a les que va dirigit aquest manifest per tal d'assolir una candidatura independentista unitària de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2011.

3. Que pel bé de Catalunya cal que totes les forces polítiques implicades deixin enrere les seves diferències, treballin en allò que els uneix i siguin lleials a Catalunya. Caldrà ser generosos i fer renúncies, però si ens en sortim la terra serà lliure.

4. Que cada membre de la coalició decideixi internament els membres de les llistes electorals, i que posteriorment es pacti la llista final de la coalició entre els seus membres en funció de la representativitat de cada membre, respectant sempre el principi de generositat, per a que tots els membres de la coalició disposin de candidats amb possibilitats reals de ser elegits, la qual cosa garantirà la transversabilitat de la coalició.

5. Que en el cas del Parlament de Catalunya la llista es confeccioni en blocs de quinze candidats composats per representants de tots els partits integrants a la coalició en un ordre que caldrà definir en els acords previs.

6. Que es pacti un full de ruta cap a la independència, seriós, creïble i viable, fent servir l'actual marc legal, o superant-lo si és necessari. El compliment d'aquest full de ruta ha de ser la raó de ser de la coalició.

7. La missió de la coalició és la de governar per assolir l'Estat propi, i si això no és possible fer una oposició coherent amb la defensa dels interessos de Catalunya, però denunciant cada dia que la solució als problemes de Catalunya és la independència.

8. La reedició d'aquesta coalició en totes les futures fites electorals: Parlament Europeu, Congrés dels Diputats Espanyol, Parlament de Catalunya i Eleccions Municipals.

9. L'obertura de la coalició a partits de la Catalunya Nord, Illes Balears i País Valencià, i la col·laboració de la coalició en iniciatives similars que pugin sorgir en els territoris de parla catalana.

Visca Catalunya lliure!
http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

El gran engany de CIU als seus votants.

Les altres infraestructures

Una cosa que em preocupa més que el pacte fiscal és la manca de formació nacional dels catalans. Tot i que mai no havíem parlat tan clarament d'independència, tot i que fins i tot CiU i el president Mas comencen a parlar-ne i a dir que la desitgen, en realitat encara hi ha molts catalans que coneixen molt poc dels nostre país, de la nostra història i dels objectius de construcció nacional que tenien molts dels catalans que ens han precedit. I no és qüestió d'enquestes i de majories més o menys àmplies. Guanyar un referèndum no és el problema, igual que el problema no és el que digui Espanya sobre el pacte fiscal que Mas vol proposar a Madrid.

El problema fonamental que tenim com a país és la manca de formació nacional del poble. És responsabilitat dels polítics preparar la gent per assolir els objectius nacionals, siguin els que siguin. Si no hi ha pedagogia, ensenyament, coneixement de la història, si no es dóna a conèixer la vida i l'obra dels catalans que més han contribuït a tirar endavant el país, si no formem quadres, directors generals competents, i un relat que defineixi els potencials d'una Catalunya Estat, sempre ens doblegaran i l'independentisme no assolirà els seus objectius.

Potser és el que volen els nostres dirigents. Em fa l'efecte que ens han tingut adormits durant 30 anys i que, encara avui, quan els abusos continuats d'Espanya han començat a despertar-nos, molts fan tot el possible perquè els únics canvis siguin verbals, estètics, retòrics. Amb les qüestions de país, els nostres dirigents actuen amb una doble moral que no acceptarien ben segur a la vida privada.

Un bon exemple del que intento explicar seria el Barça de Guardiola: es parla del Barça i s'espera que faci una temporada tan gloriosa com les anteriors. Tothom parla de l'equip i de Guardiola. Molt bé. Però ara imaginem-nos que Guardiola hagués de competir a la lliga sense fer una pretemporada com Déu mana; sense provar els nous jugadors, assajar noves tàctiques, sense fer un entrenament físic que permeti l'equip aguantar els partits sense trencar-se, sense cohesionar el grup.

Oi que si Guardiola s'omplís la boca de promeses però es passés l'estiu de vacances, sense fer la preparació necessària de l'equip, els resultats segurament no serien els mateixos? Doncs això és el que han fet durant 30 anys els nostres polítics. S'han embolicat amb la bandera i han parlat molt de la manca d'infraestructures de Catalunya. Han parlat de les infraestructures físiques: del tren, de l'aeroport, de les autopistes, però no de les intel·lectuals o espirituals, que són imprescindibles per poder aconseguir-les i treure'n un profit. Ens han mantingut en el més cruel dels infantilismes.

Els catalans no coneixem el que hem estat i ni tan sols coneixem la realitat del que ens està passant. Tenim inoculat el desig però no ens ajuden a assolir la maduresa necessària per aconseguir-lo.

Espanya no se'n surt, el café para todos (l'Estat de les autonomies) no s'aguanta. Aquesta tardor Alemanya decidirà i Catalunya tindrà una altra oportunitat. Preparem-nos per no desaprofitar-la.

Ramon Carner i Alivés
President del Cercle Català de Negocis

El poder de l'església catòlica, per fi algú que parla clar.

Catalans, despertem ¡¡ CIU ens mena cap a la residualització

L'any 1977 el 80% de vots que van obtenir els partits de l'Assemblea de Catalunya a les eleccions espanyoles van aconseguir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili.

Amb aquesta representació de la voluntat popular, els diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i un milió de persones van sortir al carrer l'11 de Setembre. Per acabar amb l'espoli fiscal s'havia de repetir un fet tant espectacular, només invertint l'ordre. Ja es va celebrar la gran manifestació del 10 de Juliol de l'any passat; ara tocava convertir les eleccions espanyoles en un plebiscit contra la sentència del Tribunal Constitucional i l'espoli fiscal. Uns resultats electorals contundents amb aquest programa ens haurien immunitzat contra la majoria absoluta del Partit Popular perquè, sumada a la crisi del deute exterior, hauria generat una crisi d'Estat. El Regne d'Espanya s'estovaria perquè s'adonaria que Catalunya planteja un conflicte nacional, susceptible de ser plantejat d'acord amb el dret internacional vigent.

Però la direcció de Convergència i Unió no tingut el coratge necessari per afrontar aquesta crisi d'Estat. Tot el contrari, davant la crisi financera espanyola prioritza l'estabilitat del règim monàrquic a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per aquesta raó planteja les properes eleccions com si la sentència del Tribunal Constitucional no existís, com si fos possible obtenir un succedani de Concert Econòmic. Ignora deliberadament que el 89% del Parlament de Catalunya ja va proposar un sistema de finançament similar quan va aprovar l'Estatut de 2005. Amaga que va ser refusat tant pel PSOE com el PP en la campanya anticatalana de la tardor d'aquell any, la més dura des de la mort de Franco. També oculta que l'actual President de la Generalitat, Artur Mas, va pactar amb el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el sistema de finançament que tenim ara i que ha portat la Generalitat al llindar de la fallida i a les retallades pressupostàries.

El cap de llista de CiU ha encetat la precampanya presentant-se com un partit centrista que vol fer de partit frontissa per seguir amb la política de "peix al cove". Ha tret del bagul dels fracassos el lema de tornar a "ser decisius". Es dedica a demanar debats televisius amb el PP i el PSOE i suggereix un Govern PP-PSOE-PNV-CiU. És el mateix plantejament que ha fet que el Sr. Duran i Lleida en les dues anteriors eleccions i que van produir, els anys 2004 i 2008, els pitjors resultats electorals des de que Convergència i Unió es presenten plegades a les eleccions espanyoles. Amb aquesta estratègia el senyor Duran té molt bona imatge a les enquestes, però molt mals resultats a les urnes. Tant a Convergència com a Unió hi ha molts sobiranistes, però la seva capacitat per influir en la política real enfront de l'Estat espanyol és nul·la; es limiten a la retòrica patriòtica.

A l'hora de plantejar l'anomenat "pacte fiscal", els mateixos protagonistes de sempre, amb els mateixos plantejaments de sempre, portaran als mateix fracàs de sempre: l'espoliació del 10% del PIB català. El President Jordi Pujol ha escrit que el nucli de persones que domina l'Estat espanyol està convençut que pot continuar explotant fiscalment Catalunya i que pot comptar amb els dirigents catalans si Espanya entra en crisi. Jordi Pujol ha arribat a la conclusió que Catalunya es troba en el dilema de ser "residual o independent" . Amb el plantejament de les eleccions CiU ha demostrat no tenir el coratge necessari per enfrontar-se a l'Estat espanyol. A la pràctica ha triat el camí que porta Catalunya i el catalanisme a ser residuals.

La part més conscient del poble català, la que es va manifestar el 10 de juliol, la que ha participat en les Consultes per la Independència, no pot quedar-se plegada de braços. No pot deixar la nostra representació democràtica com a nació en mans dels que ens aboquen a ser residuals. Tampoc no es pot abstenir, de manera que els mitjans de comunicació espanyols afirmin que tot el moviment sobiranista és un foc d'encenalls incapaç, incapaç de traduir-se en vots a les urnes reconegudes per la comunitat internacional. Ha de demostrar al món que una part de Catalunya no ha claudicat i pot despertar a la resta.

JOSEP PINYOL I BALASCH, Historiador i empresari