A Catalunya sempre se li aplica la llei
de l’embut. Ho dic en aquests temes, perquè, pel que sembla, el nostre
Parlament considera que l’expressió “espoli fiscal” és ofensiva. I no
m’agradaria molestar a ningú i menys encara a l’augusta institució on
figura que hi rau la representació popular ni que sigui en versió
fraccionària. Per tant, en lloc de denunciar l’espoli tributari del qual
en som víctimes, optaré per guardar silenci que se m’exigeix i fingiré
que és més greu i perjudicial per a la convivència el fet de protestar
contra una injustícia permanent que no pas cometre-la: que és el que
ens passa quan, des de les més altes instàncies polítiques, se’ns diu
que hem de parlar com “the uncle Tom”. Així, doncs, és amb la gorra a
les mans i amb actitud reverencial i submisa, que ens hem d’adreçar als
qui ens apliquen un excés de solidaritat sempre unidireccional. Les
paraules han de ser curosament triades a fi de no ferir la fina
sensibilitat dels receptors d’ajuts que, tot comptat i debatut, al final
fan que el donant sigui més pobre que el beneficiari i això a
perpetuïtat. No per a respondre a una catàstrofe, ni per valor a unes
quantitats limitades, tant en la xifra com en el temps, a Alemanya, per
exemple, el Tribunal Constitucional ha marcat com a aportació màxima un
nivell del 40% del PIB, és a dir, una quantitat dues vegades i mitja a
la que s’imposa en detriment de Catalunya. I, a més a més, amb xifres
elaborades amb metodologia madrilenya, un procediment que considera la
recaptació de la zona de la capital la facturació de qualsevol
domiciliació d’una empresa del seu territori. Per exemple, consta com a
tributació madrilenya el rebut d’ENDESA que supera a Catalunya el 40%
del total, però ho ingressa tot a Madrid, un territori on ves per on no
hi té clients.
Tot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc). Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100 persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no. En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.
No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90 estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros, Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del Mediterrani i sense ampla de via europea.
A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són, doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com, al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives, que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides, coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.
D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran (Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci, oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país. L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008 va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc, es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.
Francesc SanuyTot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc). Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100 persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no. En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.
No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90 estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros, Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del Mediterrani i sense ampla de via europea.
A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són, doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com, al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives, que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides, coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.
D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran (Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci, oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país. L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008 va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc, es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.
elSingulardigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada