L'any 1977 el 80% de vots que van obtenir els partits de l'Assemblea de Catalunya a les eleccions espanyoles van aconseguir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili.
Amb aquesta representació de la voluntat popular, els diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i un milió de persones van sortir al carrer l'11 de Setembre. Per acabar amb l'espoli fiscal s'havia de repetir un fet tant espectacular, només invertint l'ordre. Ja es va celebrar la gran manifestació del 10 de Juliol de l'any passat; ara tocava convertir les eleccions espanyoles en un plebiscit contra la sentència del Tribunal Constitucional i l'espoli fiscal. Uns resultats electorals contundents amb aquest programa ens haurien immunitzat contra la majoria absoluta del Partit Popular perquè, sumada a la crisi del deute exterior, hauria generat una crisi d'Estat. El Regne d'Espanya s'estovaria perquè s'adonaria que Catalunya planteja un conflicte nacional, susceptible de ser plantejat d'acord amb el dret internacional vigent.
Però la direcció de Convergència i Unió no tingut el coratge necessari per afrontar aquesta crisi d'Estat. Tot el contrari, davant la crisi financera espanyola prioritza l'estabilitat del règim monàrquic a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per aquesta raó planteja les properes eleccions com si la sentència del Tribunal Constitucional no existís, com si fos possible obtenir un succedani de Concert Econòmic. Ignora deliberadament que el 89% del Parlament de Catalunya ja va proposar un sistema de finançament similar quan va aprovar l'Estatut de 2005. Amaga que va ser refusat tant pel PSOE com el PP en la campanya anticatalana de la tardor d'aquell any, la més dura des de la mort de Franco. També oculta que l'actual President de la Generalitat, Artur Mas, va pactar amb el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el sistema de finançament que tenim ara i que ha portat la Generalitat al llindar de la fallida i a les retallades pressupostàries.
El cap de llista de CiU ha encetat la precampanya presentant-se com un partit centrista que vol fer de partit frontissa per seguir amb la política de "peix al cove". Ha tret del bagul dels fracassos el lema de tornar a "ser decisius". Es dedica a demanar debats televisius amb el PP i el PSOE i suggereix un Govern PP-PSOE-PNV-CiU. És el mateix plantejament que ha fet que el Sr. Duran i Lleida en les dues anteriors eleccions i que van produir, els anys 2004 i 2008, els pitjors resultats electorals des de que Convergència i Unió es presenten plegades a les eleccions espanyoles. Amb aquesta estratègia el senyor Duran té molt bona imatge a les enquestes, però molt mals resultats a les urnes. Tant a Convergència com a Unió hi ha molts sobiranistes, però la seva capacitat per influir en la política real enfront de l'Estat espanyol és nul·la; es limiten a la retòrica patriòtica.
A l'hora de plantejar l'anomenat "pacte fiscal", els mateixos protagonistes de sempre, amb els mateixos plantejaments de sempre, portaran als mateix fracàs de sempre: l'espoliació del 10% del PIB català. El President Jordi Pujol ha escrit que el nucli de persones que domina l'Estat espanyol està convençut que pot continuar explotant fiscalment Catalunya i que pot comptar amb els dirigents catalans si Espanya entra en crisi. Jordi Pujol ha arribat a la conclusió que Catalunya es troba en el dilema de ser "residual o independent" . Amb el plantejament de les eleccions CiU ha demostrat no tenir el coratge necessari per enfrontar-se a l'Estat espanyol. A la pràctica ha triat el camí que porta Catalunya i el catalanisme a ser residuals.
La part més conscient del poble català, la que es va manifestar el 10 de juliol, la que ha participat en les Consultes per la Independència, no pot quedar-se plegada de braços. No pot deixar la nostra representació democràtica com a nació en mans dels que ens aboquen a ser residuals. Tampoc no es pot abstenir, de manera que els mitjans de comunicació espanyols afirmin que tot el moviment sobiranista és un foc d'encenalls incapaç, incapaç de traduir-se en vots a les urnes reconegudes per la comunitat internacional. Ha de demostrar al món que una part de Catalunya no ha claudicat i pot despertar a la resta.
Amb aquesta representació de la voluntat popular, els diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i un milió de persones van sortir al carrer l'11 de Setembre. Per acabar amb l'espoli fiscal s'havia de repetir un fet tant espectacular, només invertint l'ordre. Ja es va celebrar la gran manifestació del 10 de Juliol de l'any passat; ara tocava convertir les eleccions espanyoles en un plebiscit contra la sentència del Tribunal Constitucional i l'espoli fiscal. Uns resultats electorals contundents amb aquest programa ens haurien immunitzat contra la majoria absoluta del Partit Popular perquè, sumada a la crisi del deute exterior, hauria generat una crisi d'Estat. El Regne d'Espanya s'estovaria perquè s'adonaria que Catalunya planteja un conflicte nacional, susceptible de ser plantejat d'acord amb el dret internacional vigent.
Però la direcció de Convergència i Unió no tingut el coratge necessari per afrontar aquesta crisi d'Estat. Tot el contrari, davant la crisi financera espanyola prioritza l'estabilitat del règim monàrquic a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per aquesta raó planteja les properes eleccions com si la sentència del Tribunal Constitucional no existís, com si fos possible obtenir un succedani de Concert Econòmic. Ignora deliberadament que el 89% del Parlament de Catalunya ja va proposar un sistema de finançament similar quan va aprovar l'Estatut de 2005. Amaga que va ser refusat tant pel PSOE com el PP en la campanya anticatalana de la tardor d'aquell any, la més dura des de la mort de Franco. També oculta que l'actual President de la Generalitat, Artur Mas, va pactar amb el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el sistema de finançament que tenim ara i que ha portat la Generalitat al llindar de la fallida i a les retallades pressupostàries.
El cap de llista de CiU ha encetat la precampanya presentant-se com un partit centrista que vol fer de partit frontissa per seguir amb la política de "peix al cove". Ha tret del bagul dels fracassos el lema de tornar a "ser decisius". Es dedica a demanar debats televisius amb el PP i el PSOE i suggereix un Govern PP-PSOE-PNV-CiU. És el mateix plantejament que ha fet que el Sr. Duran i Lleida en les dues anteriors eleccions i que van produir, els anys 2004 i 2008, els pitjors resultats electorals des de que Convergència i Unió es presenten plegades a les eleccions espanyoles. Amb aquesta estratègia el senyor Duran té molt bona imatge a les enquestes, però molt mals resultats a les urnes. Tant a Convergència com a Unió hi ha molts sobiranistes, però la seva capacitat per influir en la política real enfront de l'Estat espanyol és nul·la; es limiten a la retòrica patriòtica.
A l'hora de plantejar l'anomenat "pacte fiscal", els mateixos protagonistes de sempre, amb els mateixos plantejaments de sempre, portaran als mateix fracàs de sempre: l'espoliació del 10% del PIB català. El President Jordi Pujol ha escrit que el nucli de persones que domina l'Estat espanyol està convençut que pot continuar explotant fiscalment Catalunya i que pot comptar amb els dirigents catalans si Espanya entra en crisi. Jordi Pujol ha arribat a la conclusió que Catalunya es troba en el dilema de ser "residual o independent" . Amb el plantejament de les eleccions CiU ha demostrat no tenir el coratge necessari per enfrontar-se a l'Estat espanyol. A la pràctica ha triat el camí que porta Catalunya i el catalanisme a ser residuals.
La part més conscient del poble català, la que es va manifestar el 10 de juliol, la que ha participat en les Consultes per la Independència, no pot quedar-se plegada de braços. No pot deixar la nostra representació democràtica com a nació en mans dels que ens aboquen a ser residuals. Tampoc no es pot abstenir, de manera que els mitjans de comunicació espanyols afirmin que tot el moviment sobiranista és un foc d'encenalls incapaç, incapaç de traduir-se en vots a les urnes reconegudes per la comunitat internacional. Ha de demostrar al món que una part de Catalunya no ha claudicat i pot despertar a la resta.
JOSEP PINYOL I BALASCH, Historiador i empresari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada