El doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908) és directe, no tem que les seves paraules incomodin. Tampoc tem les crítiques. Acusa ERC d’haver perjudicat Catalunya pactant el PSC, lamenta els personalismes en l’independentisme i recomana a CiU que es desfaci de Duran i Lleida si vol fer avançar el país.
- Després de la davallada electoral del Parlament i els municipis, ERC es troba immersa en un procés de debat sobre el seu futur, tant pel que fa a les persones com a les estratègies. La propera contesa és a Madrid. En quina direcció a d’anar ERC, al vostre entendre?
- Si vol anar a Madrid a fer política, cosa que no ha fet fins ara, ha de començar a parlar amb franquesa sobre el problema català, i abandonar l’estratègia de l’estira i arronsa teatralitzat amb el PSOE, que només ha generat algunes engrunes imperceptibles per al país. ERC va cometre un greu error aliant-se amb el PSC, un pacte que la va esclavitzar també a Madrid i que ha acabat provocant que la mateixa Esquerra hagi anat contra Catalunya.
- Un partit que es defineix com a independentista va contra Catalunya conscientment?
- Ningú no els va obligar pas a pactar dues legislatures amb el PSC. I quan el PSC va consentir a Madrid que es destrossés l’Estatut, ERC no va trencar el govern a Catalunya ni va fer massa escarafalls. En qualsevol cas, ERC no és independentista. Potser algun dels seus membres ho és, com en Jordi Portabella, però ja veieu el marge de maniobra que té a l’Ajuntament, zero.
- ERC aposta per un independentisme “gradual”. A vós no us convenç, aquesta gradualitat...
- Tinc 103 anys, no puc pas esperar massa! Què en fa de segles, que Catalunya espera pacientment un canvi de mentalitat per part d’Espanya que mai no arriba! De què serveix que ERC digui que és independentista si no ho proclama amb dignitat ni ho defensa?
Què pot fer un partit independentista a les Corts espanyoles, si és que hi ha de ser?
ERC ja no serà la crossa del PSOE, encara que ho vulgui. El millor que pot fer, si és que es vol proclamar independentista, és aprofitar l’altaveu del Congrés espanyol per plantejar cruament el problema català, l’agressió econòmica i nacional que pateix el país. Però sóc força incrèdul davant la hipòtesi que ERC vulgui plantar cara, perquè fins ara no ha demostrat tenir la més mínima intenció de fer aquest camí.
- Abans que ERC pactés amb el PSC, tampoc no era independentista, al vostre entendre?
- Bé, hi havia en Carod-Rovira, que era independentista, però li va mancar savoir faire.
ERC afronta un moment de canvis. Oriol Junqueras dirigirà el partit, i hi ha una pugna per qui encapçalarà les llistes a Madrid. Joan Ridao, l’actual secretari general, es postula, però també hi ha altres noms a les travesses. Penseu que hi ha prou renovació, al partit?
Al marge del canvi de cares que pugui fer ERC, tot i que tant en Junqueras com en Ridao no són precisament renovació, si no hi ha un canvi de rumb radical, quines siguin les cares oficials no tindrà cap importància, perquè el partit s’enfonsarà més. Em costa de creure que en Joan Ridao farà un canvi d’estratègia total a Madrid. Si no ho ha fet en tots aquests anys...
- Precisament, Joan Ridao havia proposat un pacte d’esquerres a Madrid, amb ICV, apostant per l’eix esquerra-dreta i no pas per l’eix nacional, per tal de fer front al PP.
- Amb aquest propòsit segur que no canviarà d’estratègia, el senyor Ridao. A Madrid s’hi ha d’anar amb un front nacional. ERC ha de fer net, no només canviant la foto del cartell electoral. Però en tot cas, els independentistes que no ens n’amaguem hem fer un partit únic, no pot ser que cadascú vagi pel seu compte, fragmentant un sentiment palès a la societat catalana. Per què en Joan Laporta, l’Antoni Strubell i en Joan Carretero van per separat? No té cap sentit.
- Vàreu ser un dels promotors del Manifest 12 d’Abril, en què es demanava la unitat de les forces polítiques nacionalistes per avançar cap a la independència de Catalunya. De moment, no ha estat així. Tenim una classe política no prou compromesa amb el país?
- Contra Catalunya, tots els espanyols sumen, sempre van junts per la seva causa nacional, sense ni una sola escletxa. En canvi, nosaltres som incapaços d’avançar plegats. Hi ha massa personalismes, i en molts casos, unes ganes incontrolables de tocar poder.
- Al manifest, els signants us adreçàveu també a CiU. Des de Madrid, CiU pot fer avançar nacionalment el país si pot condicionar majories?
- No hi tinc esperances, perquè les aspiracions del senyor Duran Lleida passen perquè el facin ministre. Quan en Duran no hi sigui, tot serà més fàcil i CiU, si ho vol, podrà fer avançar més el país.
- És viable un front unitari independentista a Madrid?
- Seria molt desitjable, però caldria deixar de banda els sectarismes que ara regnen a ERC. El front hauria de ser un partit únic, no una suma de partits que es presenten en coalició.
- Amb 103 anys doneu una gran lliçó al país assistint a les manifestacions i implicant-vos directament en tot allò que la societat civil us demana. Vol dir que sou optimistes sobre el futur del país?
- Sí, això s’anirà arreglant, perquè la gent ho sent, és un sentiment popular que ja no es pot aturar.
- Però alguna cosa falla quan el missatge no és codificat pels polítics.
- No ho capten... O potser encara tenen por.
- Por de l’Estat espanyol?
- Sí, però a poc a poc l’aniran perdent. El president Jordi Pujol, després de vint-i-tres anys a la Generalitat, ha acabat dient que és independentista perquè se n’ha adonat que no hi ha cap altra sortida. La llavor està posada, i fructificarà d’aquí uns anys, no molts anys. Quan en Pujol diu que és independentista, és un pas molt important no només per a CiU, que acabarà radicalitzant-se perquè la seva pròpia militància li ho exigirà, sinó per a tot el país. Potser aquest gest del president encara no es valora prou. I també és un pas important que La Vanguardia tingui una edició en català. Són senyals que alguna cosa està canviant. Fa segles que Catalunya malda per la seva dignitat nacional, i ara és un bon moment per dir prou sense por.
- Tot apunta que el PP guanyarà folgadament a Madrid, i durant dues legislatures de suposat federalisme del PSOE, no hem avançat pas. Què ho fa, que sigueu tan optimista?
- Històricament, hi ha hagut l’amenaça de l’exèrcit. Amb la Guerra Civil, tot Espanya es va llançar contra Catalunya, que volia exercir la seva dignitat com a poble. Però aquesta lluita entre la força i la raó ja no té sentit. En acabar la Segona Guerra Mundial, a Europa els imperis es van anar fragmentat i avui tot és un mosaic de petits estats. Ja no hem de tenir por dels tancs. A partir de la segona meitat del segle XX, Europa ha entès les guerres ja no decideixen, mana la raó. I abans o després, s’imposarà la raó en el problema català. Però els nostres polítics, i també els espanyols, sembla que encara es mouen en els esquemes de força. La internacionalització de la causa catalana és, en aquest sentit, fonamental. I quan siguem un estat independent, que Espanya no pateixi, que ja hi farem tractes, però de tu a tu, no com a súbdits.
naciodigital.cat
- Després de la davallada electoral del Parlament i els municipis, ERC es troba immersa en un procés de debat sobre el seu futur, tant pel que fa a les persones com a les estratègies. La propera contesa és a Madrid. En quina direcció a d’anar ERC, al vostre entendre?
- Si vol anar a Madrid a fer política, cosa que no ha fet fins ara, ha de començar a parlar amb franquesa sobre el problema català, i abandonar l’estratègia de l’estira i arronsa teatralitzat amb el PSOE, que només ha generat algunes engrunes imperceptibles per al país. ERC va cometre un greu error aliant-se amb el PSC, un pacte que la va esclavitzar també a Madrid i que ha acabat provocant que la mateixa Esquerra hagi anat contra Catalunya.
- Un partit que es defineix com a independentista va contra Catalunya conscientment?
- Ningú no els va obligar pas a pactar dues legislatures amb el PSC. I quan el PSC va consentir a Madrid que es destrossés l’Estatut, ERC no va trencar el govern a Catalunya ni va fer massa escarafalls. En qualsevol cas, ERC no és independentista. Potser algun dels seus membres ho és, com en Jordi Portabella, però ja veieu el marge de maniobra que té a l’Ajuntament, zero.
- ERC aposta per un independentisme “gradual”. A vós no us convenç, aquesta gradualitat...
- Tinc 103 anys, no puc pas esperar massa! Què en fa de segles, que Catalunya espera pacientment un canvi de mentalitat per part d’Espanya que mai no arriba! De què serveix que ERC digui que és independentista si no ho proclama amb dignitat ni ho defensa?
Què pot fer un partit independentista a les Corts espanyoles, si és que hi ha de ser?
ERC ja no serà la crossa del PSOE, encara que ho vulgui. El millor que pot fer, si és que es vol proclamar independentista, és aprofitar l’altaveu del Congrés espanyol per plantejar cruament el problema català, l’agressió econòmica i nacional que pateix el país. Però sóc força incrèdul davant la hipòtesi que ERC vulgui plantar cara, perquè fins ara no ha demostrat tenir la més mínima intenció de fer aquest camí.
- Abans que ERC pactés amb el PSC, tampoc no era independentista, al vostre entendre?
- Bé, hi havia en Carod-Rovira, que era independentista, però li va mancar savoir faire.
ERC afronta un moment de canvis. Oriol Junqueras dirigirà el partit, i hi ha una pugna per qui encapçalarà les llistes a Madrid. Joan Ridao, l’actual secretari general, es postula, però també hi ha altres noms a les travesses. Penseu que hi ha prou renovació, al partit?
Al marge del canvi de cares que pugui fer ERC, tot i que tant en Junqueras com en Ridao no són precisament renovació, si no hi ha un canvi de rumb radical, quines siguin les cares oficials no tindrà cap importància, perquè el partit s’enfonsarà més. Em costa de creure que en Joan Ridao farà un canvi d’estratègia total a Madrid. Si no ho ha fet en tots aquests anys...
- Precisament, Joan Ridao havia proposat un pacte d’esquerres a Madrid, amb ICV, apostant per l’eix esquerra-dreta i no pas per l’eix nacional, per tal de fer front al PP.
- Amb aquest propòsit segur que no canviarà d’estratègia, el senyor Ridao. A Madrid s’hi ha d’anar amb un front nacional. ERC ha de fer net, no només canviant la foto del cartell electoral. Però en tot cas, els independentistes que no ens n’amaguem hem fer un partit únic, no pot ser que cadascú vagi pel seu compte, fragmentant un sentiment palès a la societat catalana. Per què en Joan Laporta, l’Antoni Strubell i en Joan Carretero van per separat? No té cap sentit.
- Vàreu ser un dels promotors del Manifest 12 d’Abril, en què es demanava la unitat de les forces polítiques nacionalistes per avançar cap a la independència de Catalunya. De moment, no ha estat així. Tenim una classe política no prou compromesa amb el país?
- Contra Catalunya, tots els espanyols sumen, sempre van junts per la seva causa nacional, sense ni una sola escletxa. En canvi, nosaltres som incapaços d’avançar plegats. Hi ha massa personalismes, i en molts casos, unes ganes incontrolables de tocar poder.
- Al manifest, els signants us adreçàveu també a CiU. Des de Madrid, CiU pot fer avançar nacionalment el país si pot condicionar majories?
- No hi tinc esperances, perquè les aspiracions del senyor Duran Lleida passen perquè el facin ministre. Quan en Duran no hi sigui, tot serà més fàcil i CiU, si ho vol, podrà fer avançar més el país.
- És viable un front unitari independentista a Madrid?
- Seria molt desitjable, però caldria deixar de banda els sectarismes que ara regnen a ERC. El front hauria de ser un partit únic, no una suma de partits que es presenten en coalició.
- Amb 103 anys doneu una gran lliçó al país assistint a les manifestacions i implicant-vos directament en tot allò que la societat civil us demana. Vol dir que sou optimistes sobre el futur del país?
- Sí, això s’anirà arreglant, perquè la gent ho sent, és un sentiment popular que ja no es pot aturar.
- Però alguna cosa falla quan el missatge no és codificat pels polítics.
- No ho capten... O potser encara tenen por.
- Por de l’Estat espanyol?
- Sí, però a poc a poc l’aniran perdent. El president Jordi Pujol, després de vint-i-tres anys a la Generalitat, ha acabat dient que és independentista perquè se n’ha adonat que no hi ha cap altra sortida. La llavor està posada, i fructificarà d’aquí uns anys, no molts anys. Quan en Pujol diu que és independentista, és un pas molt important no només per a CiU, que acabarà radicalitzant-se perquè la seva pròpia militància li ho exigirà, sinó per a tot el país. Potser aquest gest del president encara no es valora prou. I també és un pas important que La Vanguardia tingui una edició en català. Són senyals que alguna cosa està canviant. Fa segles que Catalunya malda per la seva dignitat nacional, i ara és un bon moment per dir prou sense por.
- Tot apunta que el PP guanyarà folgadament a Madrid, i durant dues legislatures de suposat federalisme del PSOE, no hem avançat pas. Què ho fa, que sigueu tan optimista?
- Històricament, hi ha hagut l’amenaça de l’exèrcit. Amb la Guerra Civil, tot Espanya es va llançar contra Catalunya, que volia exercir la seva dignitat com a poble. Però aquesta lluita entre la força i la raó ja no té sentit. En acabar la Segona Guerra Mundial, a Europa els imperis es van anar fragmentat i avui tot és un mosaic de petits estats. Ja no hem de tenir por dels tancs. A partir de la segona meitat del segle XX, Europa ha entès les guerres ja no decideixen, mana la raó. I abans o després, s’imposarà la raó en el problema català. Però els nostres polítics, i també els espanyols, sembla que encara es mouen en els esquemes de força. La internacionalització de la causa catalana és, en aquest sentit, fonamental. I quan siguem un estat independent, que Espanya no pateixi, que ja hi farem tractes, però de tu a tu, no com a súbdits.
naciodigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada