La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) té la intenció de tornar a sortir al carrer. Aquest cop no serà amb una gran manifestació com la del 18 de febrer de 2006 i la del passat 1 de desembre, sinó recollint signatures a favor del dret a decidir de Catalunya. La simbòlica acció tindrà lloc el 9 de març coincidint amb la celebració de les eleccions generals i pretén visualitzar una alta participació alternativa a favor del dret a decidir enfront una baixa participació a les votacions oficials.
La Plataforma instal·larà taules a prop dels col·legis electorals en el màxim de punts possibles i aprofitarà per rellançar, de retruc la campanya Decideixo decidir que va impulsar l’entitat el passat Sant Jordi i que reclama el traspàs a la Generalitat de les competències necessàries per convocar referèndums.
Fonts de la Plataforma assenyalen que preveuen posar un centenar de taules arreu del país per tal de cobrir les principals ciutats catalanes. No es descarta col·locar-ne també al País Valencià i a les Illes Balears, tot i que la manca de recursos humans podria fer inviable exportar la iniciativa a aquests dos territoris. Els organitzadors ja han acordat imprimir 100.000 butlletes per a l’acció, el mateix nombre que hi ha als 50 punts de recollida de signatures des que es va posar en marxa la campanya.
La Plataforma convocarà una roda de premsa el proper dijous 24 de gener per explicar els detalls de la seva acció reivindicativa. Ara per ara, el grup de treball està estudiant les disposicions de la Junta Electoral per decidir on poden col·locar les urnes. La Plataforma assegura que hi ha un buit legal en aquesta matèria i que l’únic que s’estipula és la prohibició de fer qualsevol acció d’aquest tipus dins dels col·legis electorals per no alterar les votacions. En cap cas, asseguren les mateixes fonts, s’estableix una distància concreta per realitzar la consulta, fet que obriria les portes a fer-ho davant mateix del col·legi.
De fet, aquesta iniciativa ja té un precedent. Coincidint amb les eleccions generals de l’any 2000 es va celebrar una consulta popular sobre la condonació del deute extern dels països pobres promoguda per diverses ONG. Tot i que la iniciativa va haver de superar nombrosos obstacles legals, la consulta finalment es va poder fer i es va tancar amb un gran èxit de participació a Catalunya, on es van instal·lar urnes a 213 municipis. La Guàrdia Civil va retirar 2.000 urnes, però es calcula que prop de mig milió de persones hi van prendre part.
La Plataforma tem les traves que pugui posar la Junta Electoral i les pressions d’algunes formacions polítiques però està decidida a tirar endavant la recollida de signatures encara que s’hagin de situar en un emplaçament més allunyat de l’inicialment previst. L’argument de la Plataforma serà que no es vol pertorbar la jornada electoral i que la ciutadania també pot votar pel dret a decidir de manera paral·lela.
L’associació comptarà amb la col·laboració de les més de 700 entitats adherides a la PDD i dels 30 nuclis locals que s’han creat des de la primera manifestació per tal d’endegar la iniciativa.
A LA INDEPENDÈNCIA PER LA VIA POPULAREl Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES), del vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena, presentarà dimarts el document de bases per impulsar la llei de consultes populars per via de referèndum, que argumenten que és perfectament constitucional. La síntesi del document és que l'escenari ideal seria que una iniciativa popular amb milers de signatures obligués la Generalitat a convocar un referèndum per promoure reformes legals que permetessin a Catalunya esdevenir un estat independent. El plantejament és que amb una iniciativa ciutadana, una consulta legal i una pregunta legal, el consell de ministres espanyols, que és qui en última instància ha d'autoritzar-ne la celebració, només podria argumentar motius polítics i es veuria molt pressionat.
El document del CES té més de vint pàgines i parteix dels articles 29 i 122 de l'Estatut. El 29 diu que els ciutadans de Catalunya tenen dret a promoure la convocatòria de consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments, en matèria de les competències respectives. I el 122 diu que la Generalitat té competència exclusiva per establir el règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria, en l'àmbit de les seves competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació «i qualsevol altre instrument de consulta popular», salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució. Què diu aquest article? Doncs que l'Estat té competència exclusiva en «l'autorització per a la convocatòria de consultes populars per la via de referèndum».
És a dir, segons argumenta López Tena, un referèndum és una forma de consulta popular i, per tant, la Generalitat té la competència exclusiva per convocar-ne sempre que sigui per un tema de la seva competència. Proclamar la independència és competència de la Generalitat? No. La Generalitat té competències directes, com ara educació i salut, i indirectes. És a dir, que pot promoure reformes legals i constitucionals. Per tant, una consulta per via de referèndum seria legal i preguntar si s'està d'acord amb el fet que la Generalitat promogui reformes legals perquè Catalunya esdevingui un Estat independent, també. A l'Estat només li quedaria la negativa política, però no la legal, segons argumenta el CES.
Fins aquí res que, per exemple, Josep-Lluís Carod-Rovira, no hagi considerat seguint l'estela, per exemple, dels nacionalistes escocesos, pregunta inclosa. Però ara ve la novetat en el debat. Ha quedat clar que l'article 29 de l'Estatut permet als ciutadans promoure la convocatòria de consultes, que inclouen els referèndums i la pregunta esmentada. Doncs bé, López Tena recomana que sigui una iniciativa popular la que promogui el referèndum d'independència. Això té dues virtuts pels partidaris del sí. D'una banda, no cal que la llei prevegi el vistiplau del Parlament o del consell executiu, sinó que n'hi hagi prou amb un nombre de signatures perquè la convocatòria sigui obligatòria. Això vol dir que no cal que hi hagi una majoria al govern per convocar-la. I una segona: la convocatòria inspirada per un mínim de 150.000 signatures d'un referèndum legal i una pregunta legal que posaria el govern espanyol sota els focus de l'atenció internacional seria una pressió forta en la decisió d'autoritzar-ne la celebració, amb l'única sortida d'una negativa per motius polítics, però no legals. I més, si abans ja s'ha acostumat els ciutadans a votar en altres consultes com a via democràtica directa que serveixi de remei contra l'abstenció i la desafecció cap a la política.
El conseller de Governació, Joan Puigcercós, és qui ha d'elaborar la llei –aturada fins passat el 9-M– i ha d'incloure per força la via popular. Una altra cosa és el cinturó polític que, ja sigui al govern o al Parlament, es posi a aquesta via. És a dir, es pot posar un llistó molt alt de signatures, fer que no sigui vinculant o es pot obligar a l'autorització del govern o el Parlament. Aquesta pot ser una de les batalles, malgrat que al Parlament CiU i ERC sumen majoria si volen garantir que es pugui fer la consulta de Carod i posar a la pràctica el dret a decidir d'Artur Mas.
En el sistema espanyol no es preveuen els referèndums per iniciativa popular, però sí en el municipal, encara que cal el vistiplau del ple, i se'n recorden pocs; hi ha el precedent de Palamós sobre la platja del Castell. Però les consultes són molt habituals en altres sistemes, com ara l'italià i el nord-americà. En aquest sentit, López Tena recomana que les consultes coincideixin amb les eleccions, com fan als Estats Units. El republicà Karl Rove, per exemple, va instar a preguntar en els estats frontissa sobre el matrimoni entre un home i una dona perquè els evangelistes votessin sí i, de passada, a Bush. El CES presentarà el document di mecres a Mas, Carod i Puigcercós, i l'enviarà a tots els grups parlamentaris.
Informa: AVUI I EL PUNT
El ministre de Cultura espanyol, César Antonio Molina, està fent números per passar a la història com un dels més decidits a explotar els rèdits electorals de la catalanofòbia. Només en aquesta clau es pot entendre el clamorós retard en el lliurament dels ‘papers' de Salamanca, que ja haurien de ser aquí des de fa dos anys.
