PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

25 de febrer 2008

L'Estat espanyol imposa a una trentena de països rutes a l'aeroport de Madrid en detriment del de Barcelona

Si voleu que les vostres companyies aèries puguin obrir rutes amb l'Estat espanyol heu de triar com a destí Madrid. El govern espanyol no té cap escrúpol a l'hora de promocionar l'aeroport de Barajas davant del de Barcelona i de la resta dels que hi ha arreu dels territoris de l'Estat. Actualment, segueixen vigents els convenis signats a partir de 1954 en plena dictadura franquista i renovats pels diferents govern democràtics de l'UCD, el PSOE i el PP que estableixen que les rutes aèries comercials amb 30 països han de tenir com a origen o destí l'aeroport madrileny. Així ho sosté el document L'Estat espanyol contra Catalunya: la prohibició d'ús dels aeroports catalans en els convenis internacionals acordats per l'Estat espanyol, que aquesta setmana van presentar el Cercle d'Estudis Sobiranistes en col·laboració amb l'Associació Catalana de Professionals.
El treball ha estat elaborat a partir d'una resposta del ministeri de Foment al grup parlamentari de CiU al Senat, que va preguntar per l'existència de convenis per promoure l'exclusivitat i l'obligatorietat d'ús de l'aeroport de Barajas en les rutes aèries signades amb aquest trenta països. El primer dels convenis es va signar amb Perú el 1954 i el van seguir una desena de països d'Amèrica Llatina i Àfrica durant els anys seixanta i setanta. Coincidint amb l'arribada del PSOE al govern de l'Estat es van estendre aquest convenis amb països asiàtics, com la Índia (1987), Corea (1989) a Malàisia (1993). El PP només va signar un conveni, amb Croàcia el 1997.
Es tracta d'una nova prova de com l'Estat espanyol ha aconseguit fer créixer artificialment l'aeroport de Barajas fins a convertir-lo en el principal hub del sud d'Europa i en lloc de pas obligat per anar des de la resta d'aeroports espanyols als principals destins internacionals. De fet, aquests convenis vulneren la lliure competència entre els aeroports -cosa que l'España es passa per sota l'aixella- impedeixen a les companyies aèries establir vols des d'aquests països als aeroports catalans.
El Cercle d'Estudis Sobiranistes demana, doncs, que l'Estat derogui aquests convenis subscrits i proposa que s'aprovi a través d'una proposició de llei al Congrés de Diputats, que evidentment hauria de comptar amb el suport del PSOE o el PP per tirar endavant. Si això no fos possible, el Cercle també planteja la via europea amb una possible intervenció directa de la Comissió o bé a través del Tribunal de Justícia de la UE, ja que els convenis “vulneren els principis de la lliure competència i no discriminació que fomenten el mercat únic europeu”.

Tribuna Catalana

23 de febrer 2008

En el món actual, si Catalunya vol, pot ser independent ja mateix.


Ahir dissabte 22 de febrer, va tenir lloc a Sant Cugat del Vallès l'acte de presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) de la recollida de signatures durant la jornada electoral del proper 9 de març (recollida ja activa, d'altra banda). Alfons López Tena, creador i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes i vocal del Consejo General del Poder Judicial, i Blanca Serra, portaveu de la PDD, van ser els conferenciants més destacats, a més a més dels representats de la PDD del Vallès, Jaume Massanès i Ernest Espinós.
Alfons López Tena (fer clic per llegir biografia) va fer un discurs digne de ser com una mena d'efecte MATRIX per a tots aquells que l'escoltin, no importa l'origen que tinguin. La seva xerrada va ser, en major part, en clau internacional, i va tenir molt a veure amb l'efecte que podria provocar per a Catalunya la declaració d'independència de Kosova.
El primer aspecte important a destacar per López Tena va ser que cal fer una diferenciació entre la visió que es té a Catalunya (i a la mateixa Espanya) sobre el paper de l'estat espanyol a escala internacional i el pes específic real que Espanya té en aquest sentit. López Tena va qualificar Espanya com un tigre de paper, i com un estat pràcticament irrellevant a l'hora de prendre decisions importants, ja que ningú el té realment en compte. López Tena va culpar a la premsa catalana i espanyola d'exagerar i magnificar el paper de l'estat espanyol al món i va voler obrir els ulls al ciutadà en aquest sentit. Per exemple, va afirmar categòricament que polítics que es consideren importants a Catalunya o Espanya, com Felipe González o José María Aznar, no són ningú internacionalment parlant o que el famós trio de les Azores, amb Bush, Blair i Aznar, fora d'Espanya, era realment Bush, Blair i Howard, el primer ministre australià. En aquest sentit, va puntualitzar que, actualment, Espanya no té més influència internacional que qualsevol illa remota del Pacífic fora de les seves fronteres.
També en clau internacional, López Tena va destacar la diferència entre nacions com Irlanda o Escòcia, que en el seu moment van tenir el dret de decidir si volien ser independents de Gran Bretanya o no, i Catalunya. A 1973, Irlanda va votar 'no' i Escòcia tampoc va decidir separar-se de la resta d'integrants del regne, pero ambdós van tenir l'oportunitat d'autodeterminar-se, cosa que no ha succeït mai amb Catalunya.
Respecte el futur de Catalunya com a estat sobirà al món, López Tena va dir que, sempre, i més ara, el que genera un estat independent, la seva legitimitat, són els fets, és a dir, un poble que dóni suport, via un milió de signatures, per exemple, a la voluntat de sobirania, sempre, això sí, recolzat per un govern i un parlament amb majoria i amb una clara voluntat de fer-ho, dues condicions indispensables per proclamar la independència, com ha estat el cas de Kosova o altres països al llarg de la història. Una altra via que té Catalunya és la de demanar el traspàs de competències de l'Estat a la Generalitat per poder convocar un referèndum, quelcom que s'intenta assolir també a través de la recollida de signatures actual.(fer clic per veure document.)
López Tena va afirmar que, igual que ha passat amb Kosova, als Estats Units els convé una Europa esquarterada, i per això donaran suport a pobles com el català, si el seu desig és la sobirania. També a França, va afegir Tena, li convé una Espanya dèbil, i donarà suport a aquesta mena de propostes.
Per acabar amb el seu discurs en clau internacional, López Tena va dir que ni a Lituània o Kosovo ha calgut fer referèndums d'autodeterminació, perquè els fets han donat lloc a estats sobirans i que, històricament, Catalunya ja ha tingut l'oportunitat de ser estat sobirà, quan el president americà Wilson va promoure la generació d'estats independents després de la Primera Guerra Mundial, però que la Lliga Catalana, llavors, va escollir continuar formant part d'Espanya.
En clau espanyola, López Tena va dir que el filtre polític de les diferents lleis de l'estat espanyol obstaculitza les consultes populars, cosa que no passa a països com Estats Units, Alemanya o Itàlia, i per això s'intenta crear una llei orgànica per aconseguir la transferència de competències en matèria de referèndums per a la Generalitat, i que ja unes 7 empreses catalanes han aportat molts diners a la causa independentista, per si hi ha un canvi de règim, és a dir, si es proclama la sobirania, a causa dels darrers esdeveniments internacionals. Els noms d'aquestes grans i importants empreses queden a l'anonimat per ara, però López Tena ja ha dit que molta gent es sorprendrà quan arribi el moment de dir-ho, i va comparar el cas amb el del suport de la patronal del tèxtil al expresident Tarradellas durant els seus anys a l'exili. Aquestes empreses, va dir Tena, s'asseguren així el favor d'un possible equip governant en cas de canvis de règim com el que es postul·la ara.
Blanca Serra, per la seva banda, va dir que creu en l'Europa dels pobles sobirans i que el sistema estatutari espanyol està en fallida. Serra va afirmar que, des del cop d'estat de 1981, l'estat espanyol s'ha anat refundant, amb la base del desmantellament de Catalunya i la financiació espanyola gràcies als fons catalans. Serra va criticar els partits catalans, afirmant que les seves estructures estan encarcarades, acomodades i arcaïques, i va dir que l'èxit de la PDD fa bona la voluntat del poble català. Va criticar també els partits catalans per afirmar que la PDD afebleix el catalanisme, i també les actuacions de partits com CiU, arribant tard a l'hora de votar una moció sobre Kosovo. Serra va posar també el dit a la llaga afirmant que, en la voluntat sobiranista, cal fer front a estructures estatals molt poderoses, i va donar com per exemple, el del sindicat CC.OO, que sempre s'ha negat a traspassar les competències de rodalies de RENFE a Catalunya, perquè volen que tot estigui centralitzat per l'estat espanyol, quan la pròpia RENFE, en clau centralitat, va ser fundada i concebuda d'aquesta manera pel propi règim franquista. Serra va deixar clar que cal el suport de molts ciutadans de Catalunya per aconseguir la sobirania. Respecte la situació actual de la PDD, va dir que la seva composició és altament transversal i que compte actualment amb més de 40 nuclis ja.

19 de febrer 2008

Recollida de signatures pel Dret de Decidir

ACTE:
http://www.cugat.cat/noticies/Politica/23464.htm

PRESENTACIÓ COMARCAL DE L’ACCCIÓ DE RECOLLIDA DE SIGNATURES PEL DRET DE DECIDIR, DEL PROPER 9 DE MARÇ,
DIA D’ELECCIONS GENERALS A L’ESTAT ESPANYOL.

Data: 22 de febrer 2008
Hora: 19 hores
Lloc: Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès

Intervindran:

Alfons López Tena - Vocal del Consejo General del Poder Judicial
i President del Centre d’Estudis Sobiranistes.
Blanca Serra - Portaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir.
Ernest Espinós – Representat de la PDD del Vallès Occidental

Organitza: Nucli Local de la PDD-Sant Cugat del Vallès amb la col·laboració de la delegació de la PDD del Vallès Occidental.
------------------------------------

L'acció de recollida de signatures prevista per al dia 9 de març, dia d’eleccions generals a l’estat espanyol i d’eleccions municipals i cantonals a l’estat francès, s’emmarca en la campanya “Decideixo decidir”, promoguda per la Plataforma pel Dret de Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés, a fi d’instar els diversos òrgans legislatius dels Països Catalans que reclamin la competència de fer referèndums, és a dir, consultes populars vinculants.

La decisió dels ciutadans i ciutadanes del nostre país de sortir al carrer dient que volem decidir el nostre futur amb llibertat s’emmarca en l’exercici de la radicalitat democràtica exigible a qualsevol govern que s’autodefineixi com a demòcrata. La democràcia ha de permetre exercir el dret a convocar referèndums, inclòs el dret de convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre la nostra sobirania nacional.

Les mobilitzacions del 18-F de 2006 i 1-D de 2007 pel dret de decidir de la nostra nació i sobre les infraestructures han estat un primer pas d'expressió col·lectiva d'aquesta voluntat.

La recollida de signatures que es farà arreu del país anirà acompanyada de la venda de mocadors vermells amb l’anagrama “Dd!” que, a més de simbolitzar la unió del poble davant l’impediment actual que no ens deixa exercir els nostres drets, servirà per autofinançar la campanya.

La nostra acció es planteja de manera autoorganitzada i lliure des de la societat civil, al marge de l’acció electoral i dels partits polítics; es tracta de refermar un cop més que SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR.
Nucli Local de la PDD-Sant Cugat del Vallès

18 de febrer 2008

Espanya vol aturar el rellotge de la hitòria

El segle XIX van aparèixer en Europa nou estats nous. I del principi del segle XX al de la Segona Guerra Mundial, setze. En canvi, del final de la Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín, Europa solament véu nàixer quatre estats nous (Islàndia, Malta i les dues Alemanyes). Aquells llargs quaranta anys van fer pensar que el naixement de nous estats ja era cosa del passat. Però en la dècada dels noranta en van tornar a aparèixer: tretze. I aquest segle ja n'han sorgit tres, comptant el nou estat kosovès, nascut ahir. Amb aquests números a la mà resulta ridícul de voler fer creure que una frontera europea, la que siga, no canviarà mai. Els anys setanta, en el pas del franquisme a la monarquia, ens trobàvem en el punt culminant de l'anomalia que fou per a Europa la guerra freda.
Moure una frontera en aquell clima d'atac nuclear imminent entre les dues superpotències equivalia a moure les esferes d'influència i a desencadenar més tensió. Per això la hipòtesi de la independència era impracticable. Però n'hi hagué prou amb la caiguda d'un dels dos contendents, la Unió Soviètica, per a tornar a la normalitat. A alguns, els va costar molt d'acceptar-ho, és cert. La Unió Europea, per exemple, va amenaçar formalment Lituània que mai no hi entraria si trencava l'URSS. Però la realitat és va imposar i avui, per exemple, la lituana Dalia Grybauskaité és comissària europea i no pas una comissària qualsevol, sinó l'encarregada del pressupost comunitari. És cert que des de la caiguda del mur fins avui Europa ha vist aparèixer els nous estats en l'antiga zona oriental, amb la sola excepció de la unificació alemanya. Però també ho és que aquest procés ha normalitzat completament l'independentisme.
Avui tot Europa sap que un país qualsevol pot esdevenir un estat independent i que, si ho fa, tard o d'hora passarà a ser una part normal de la Unió Europea. Dels vint-i-sis membres de la comissió Barroso, set són ciutadans que provenen d'estats que no existien quan la Unió Europea començava a prendre forma amb el llunyà Tractat de Roma. I aquest és un detall que paga la pena de tenir en compte a l'hora d'entendre la celeritat i la normalitat amb què Europa ha saludat l'aparició del nou estat kosovès. Espanya ha estat l'únic estat gran i l'únic estat occidental que s'ha negat a reconèixer la nova realitat. Per por d'establir un precedent que se li puga girar contra quan els bascos exercesquen l'autodeterminació (si la hipòtesi de l'actual govern basc és correcta, això serà durant la legislatura que començarà després del 9 de març vinent). En aquest sentit, és ben cridanera la reacció britànica clarament favorable, no solament a Kosovë, sinó a la democràcia.
Quan alguns demanaven ahir als representants britànics si no els feia por que Escòcia seguís el mateix camí, la resposta invariable era que, si el poble escocès volia la independència, la Gran Bretanya no l'obstaculitzaria. I val a dir que, encara que l'obstaculitzàs, ja veuríem què passaria, perquè Europa va fer ahir un pas endavant monumental. Fins ara solament havia avalat independències acceptades de mutu acord entre les parts implicades. Però, en el cas de Kosovë, Europa ha donat el vist-i-plau a una independència que Sèrbia no accepta, i malgrat el fet que Sèrbia no l'accepte. Això és una gran notícia, de primera magnitud.
A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història.

Vicens Partal - Radio Catalunya

15 de febrer 2008

Serrat exerceix d'espanyol

Un dels fenòmens sociològics més curiosos que hi ha a Catalunya és l’adoració per Joan Manuel Serrat: una adoració quasi general, que abasta persones de totes les ideologies. El fet contrasta amb l’altre mite de la cançó catalana: Lluís Llach. Llach agrada a les persones vinculades al catalanisme, però disgusta als espanyolistes i enerva als socialistes.
Per què aquesta coincidència ecumènica en idolatrar Serrat? Suposo que per una trajectòria que, successivament, li ha permès agafar adhesions de totes bandes. Els catalanistes recorden la seva negativa (del 1969!) a cantar en castellà a Eurovisió, els espanyolistes vibren amb la seva obra en castellà i els sociates el tenen com a icona de partit. Serrat s’ha anat canviant de camisa, i tothom el recorda amb la camisa que prefereix.

Però sembla que a Serrat se li acaba el xollo. Aquests darrers dies, he sentit i llegit algunes veus crítiques amb el Noi del Poble Sec. Ja era hora! A mi m’ha semblat ofensiva la presència de Serrat amb tota la colleta d’intel·lectuals i artistes orgànics del PSOE per donar suport a la candidatura de Zapatero. Per compartir escenari amb Ana Belén, Víctor Manuel, Sabina i altres fòssils, Serrat no té problemes a donar la cara.

Ara: ¿on era Serrat mentre es tramitava l’Estatut? En el moment que Catalunya necessitava un ambaixador amb prestigi per explicar-se a Espanya, ¿sota quina pedra es va amagar? Mentre Maragall, a qui havia donat suport a les eleccions, defensava l’Estatut, ¿per què Serrat callava? En aquells moments difícils de Catalunya, el silenci de Serrat va ser clamorós. I qui diu de Serrat, diu els altres. A primers del 2006, Albert Om escrivia: “¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya plurinacional? ¿On són els amics de Serrat: l'Ana Belén, el Joaquín Sabina o el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en fan un que reclami respecte cap a l’Estatut que ha aprovat el 90% dels catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco? »

Acabo amb una anècdota sobre l’Estatut. El dia de l’aprovació del text a les Cortes, Manuel Marín, per donar-se-les de multicultural, va fer una cita en català d’una cançó de Joan Manuel Serrat. “Avui pot ser un gran dia”, va dir Marín, tot cofoi. Però s’equivocava. La cançó de Serrat es titula “Hoy puede ser un gran día”, en castellà. No ens digui que Serrat és dels nostres, senyor Marín. Quan ha de triar, ell prefereix exercir d’espanyol.

Radio Catalunya

Doble moral

El president rus, Vladimir Putin, va acusar ahir la UE de tenir una «doble moral» respecte als moviments separatistes en reconèixer la independència de Kosova i no la d'altres països. Concretament, Putin va fer referència a l'Estat espanyol, Grècia i Xipre. Mentrestant, el govern serbi va anul·lar ahir de manera anticipada la independència unilateral que Kosova proclamarà diumenge o dilluns. El Consell de Seguretat de l'ONU va convocar ahir al vespre una reunió d'urgència per tractar el cas.

«A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allà», va dir Putin immediatament després d'esmentar en el mateix context la part nord de Xipre «independent de facto però no reconeguda per ningú». «No us fa vergonya, als europeus, aquesta doble moral?», va preguntar Putin, que també va recordar els règims separatistes d'Abkhàzia i Ossètia del Nord. El president rus va recordar que a Kosova hi va haver un conflicte ètnic en què «totes dues parts van cometre atrocitats». «Ens diuen que Kosova és un cas especial. Tot és mentida, no és cap cas especial i tots ho entenen perfectament. Proposem als nostres socis (internacionals) elaborar unes regles de comportament úniques per no fomentar els separatismes», va dir. Segons Putin, «el dret internacional no protegeix els interessos dels països petits», i va prometre plantejar sens falta el tema de Kosova al Consell de Seguretat: «L'estatut de Kosova està avalat en la resolució 1.244 del Consell de Seguretat de l'ONU i tots els països membres de les Nacions Unides han d'acatar aquestes mesures.» De fet, el Consell de Seguretat tenia previst celebrar aquesta matinada una reunió extraordinària sobre el cas a petició de Rússia i Sèrbia.

El govern serbi va anul·lar de manera anticipada la independència unilateral de Kosova, decisió que haurà de ser confirmada pel Parlament serbi la setmana que ve. El govern serbi considera l'anunciada proclamació d'independència com una violació del dret internacional, i creu que Kosova continua sent part inalienable del seu país. Paral·lelament, l'executiu serbi va advertir que la missió policial i judicial que la UE pretén enviar a Kosova per substituir l'administració de l'ONU no pot fer-ho sense el vistiplau del Consell de Seguretat. «El govern declara nul·les totes les decisions de la UE sobre l'enviament de la missió a Kosova», destaca en un document. La UE posarà en marxa demà a la matinada la missió civil a Kosova amb 3.000 policies, jutges i fiscals.
El Punt - Vilaweb

13 de febrer 2008

La dignitat, primer a casa

La diferència entre tenir una visió nacional del país i no tenir-la és, per exemple, reconèixer l'autoritat de les institucions pròpies, acceptar les seves decisions i convertir-les en mandat d'obligat compliment. Res espectacular: senzillament complir la llei. Em costa d'imaginar uns diputats del Parlament espanyol, de l'Assemblea francesa, del Parlament basc o de l'escocès; o al govern espanyol, francès, basc i escocès expressant públicament la seva intenció d'incomplir un acord pres per la cambra legislativa del seu país. Això que ens escandalitzaria i rebria les més dures crítiques per tractar-se d'una actuació profundament antidemocràtica és el que pretén fer el govern de Catalunya. El 7 de febrer, el Parlament (amb l'oposició de PSC i ICV) aprovava una moció que obliga la Generalitat a instar el govern de l'Estat a establir una moratòria en l'execució del túnel del tren d'alta velocitat amb el traçat projectat actualment a Barcelona i a cercar-hi les alternatives que permetin assolir un consens polític i social. Però el govern català (Montilla, Nadal...) no hi està d'acord i no pensa complir aquest mandat. El Parlament (articles 139 i 140 del reglament) els obliga, però l'executiu ho incomplirà. Un govern antisistema! Nacionalment, inexplicable; legalment, inimaginable, i democràticament, inacceptable. Chapeau pel gest del president del Parlament, Ernest Benach, advertint que si el govern català vulnera el Parlament s'haurà d'atendre "a les conseqüències". El president Benach, com a segona autoritat de Catalunya, té el deure d'actuar amb fermesa (usant, fins i tot, l'article 147 del reglament, que li permet fer una declaració institucional) per evitar que mai ningú ens hagi de recordar que la dignitat i el dret a decidir primer s'han de defensar a casa.
El Rasclet - Avui.cat

09 de febrer 2008

Crida a la mobilització ciutadana pel Dret de Decidir el 9-M

La Plataforma pel Dret de Decidir conjuntament amb Sobirania i Progrés conviden al poble de Sant Cugat a participar en la recollida de signatures del proper diumenge dia 9 de març de 2008 a favor de la convocatòria de Referèndums des de Catalunya. L’acció de recollida de signatures prevista per al proper 9 de març, dia d’eleccions generals a l’estat espanyol i d’eleccions municipals i cantonals a l’estat francès, s’emmarca en la campanya Decideixo decidir! que promouen ambdues plataformes a fi d’instar els diversos òrgans legislatius dels Països Catalans perquè reclamin als estats respectius la competència de fer referèndums, és a dir consultes populars vinculants.

Aquesta acció no pretén altra cosa que aprofundir en la democràcia afavorint la participació política de la ciutadania, reclamant una competència que l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 ja contemplava amb l’acord del 89% dels parlamentaris, es dir de totes les forces polítiques excepte el PP.

Per tot això el nucli de Sant Cugat de la Plataforma pel Dret de Decidir informa de l’acció que es durà a terme, convidant tothom, per una banda, a signar per avançar en democràcia i poder participar en les decisions que ens concerneixen, i per l’altra, a col·laborar com a voluntaris per dur a terme l’acció.

Les persones que vulguin col·laborar només cal que ens enviïn un correu a scdecideix@gmail.com o ens truquin al telèfon 629.505.357 indicant el seu nom complet, un telèfon i (si no poden col·laborar tot el dia) l'horari en que podrien ser presents en una taula. Qui pertanyi a alguna entitat, associació o grup que vulgui organitzar una taula, només ens ho ha de fer saber com més aviat millor. Nosaltres ens posarem en contacte amb tothom per a informar en cada cas de les passes a seguir.
Gràcies per la vostra col·laboració!

Nucli local de la PDD de Sant Cugat del Vallès

La Comissió de la Dignitat reclama els 'papers' pendents

Dos anys després que arribessin els primers papers de Salamanca, continuen sense haver retornat els dos milions de documents pendents i també aquells set lligalls que van quedar retinguts en el primer retorn del 31 de gener del 2006. La Comissió de la Dignitat ho ha recordat aquest divendres, davant la delegació del govern, després de lliurar-hi una còpia de l'ordre de l'Audiència Nacional on es manava aquest retorn durant un període màxim de tres mesos.

Els portaveus de la Comissió han explicat que continuaran amb les seves reivindicacions i han anunciat que, si en un més no es resolen ambdues sol·licituds, faran arribar la seva petició a mans de l'Audiència Nacional perquè "obligui al govern espanyol a complir la llei". S'han mostrat confiats perquè "és la llei la que estableix un procediment per quan les administracions no compleixen les seves obligacions o les resolucions judicials". Segons ha explicat el coordinador de la plataforma, Toni Strubell, "han passat dos anys del primer retorn i ara era un bon moment per recordar a la societat civil i obrir unes diligències judicials per exigir allò que fa dos anys que no es compleix".

L'acte de protesta d'avui ha consistit en entregar al registre de la delegació una còpia de l'ordre de l'Audiència Nacional, on es manava el retorn dels documents i una còpia del requeriment judicial que denuncia la incapacitat del govern espanyol per fer complir una llei i les ordres dels tribunals.

La seva demanda feta aquest divendres també inclou la petició del retorn dels set lligalls que estan pendents, corresponents als números 150 fins al 156 i la carpeta 4 del lligall 266 de l'inventari que van ser retinguts en el lliurament del 31 de gener del 2006 i que encara estan pendents de retornar.

A l'acte hi han assistit representants de CiU -Jordi Vilajoana-, ICV -Jaume Bosch i Joan Herrera-, i ERC -Joan Tardà. No hi havia ningú del PSC.

Avui.cat

04 de febrer 2008

Prous privilegis a l'església d'ultradreta espanyola ¡¡

L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, es va desmarcar ahir de la posició oficial de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) durant la seva homilia de diumenge. L'abat va afirmar que l'església com a tal no ha de voler obtenir "cap monopoli" i que ha de defensar sempre "el diàleg i la misericòrdia", mentre va rebutjar de totes totes "actuar a través de la confrontació". "Sabem que cap projecte contingent de caràcter sociològic o polític no pot pretendre tenir l'exclusivitat de representar l'Evangeli".

Per l'abat Soler el diàleg ha de ser "una convicció profunda de la pròpia identitat cristiana" i ha "d'acceptar respectuosament els altres que no tenen en l'església la seva llar espiritual". L'abat de Montserrat i bona part de l'església catalana s'han sumat així a les queixes de molts dels partits del Principat pel posicionament públic en forma de document que va prendre el màxim organ jeràrquic de l'església catòlica espanyola a finals de la setmana passada. El document carregava contra el "separatisme" i el "diàleg", i considerava la nació espanyola "un bé a preservar". Les seves recomanacions de vot descaradament parcials a favor del PP han indignat també el partit que governa ara per ara l'Estat espanyol, el PSOE, que ha elevat una queixa a la seu de l'església catòlica, al País del Vaticà.

Alguns partits, com ERC i IC-V, han sol·licitat així mateix que s'acabi amb els privilegis d'aquesta religió a l'Estat espanyol, mentre exigien que "s'autofinanciï" i s'asseguri "la plena laïcitat a l'escola".

02 de febrer 2008

Avancem en el Dret de Decidir

9 DE MARÇ: CAMPANYA DE RECOLLIDA DE SIGNATURES PEL DRET DE DECIDIR

La campanya de recollida de signatures prevista per al dia 9 de març, dia d’eleccions generals a l’estat espanyol i d’eleccions municipals i cantonals a l’estat francès, s’emmarca en la campanya “Decideixo decidir” que promou la Plataforma pel Dret de Decidir a fi d’instar als diversos òrgans legislatius dels Països Catalans que reclamin la competència de fer referèndums, és a dir consultes populars vinculants.

La decisió dels ciutadans i ciutadanes del nostre país de sortir al carrer dient que volem decidir el nostre futur amb llibertat s’emmarca en l’exercici de la radicalitat democràtica exigible a qualsevol govern que s’autodefineixi com a demòcrata. L’exercici de la democràcia ha de permetre exercir el dret a convocar referèndums, inclòs el dret de convocar un referèndum d’autodeterminació per pronunciar-se si volem arribar a la plena sobirania nacional.

La recollida de signatures que es farà arreu del país anirà acompanyada de la venda de mocadors vermells amb l’anagrama “Dd” que, a més a més de simbolitzar la unió del poble davant l’impediment actual que no ens deixa exercir els nostres drets, servirà per autofinançar la campanya.

La nostra acció és planteja de manera autoorganitzada i lliure al marge de l’acció electoral dels partits polítics; es tracta de refermar un cop més que SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR.