PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

15 de febrer 2008

Serrat exerceix d'espanyol

Un dels fenòmens sociològics més curiosos que hi ha a Catalunya és l’adoració per Joan Manuel Serrat: una adoració quasi general, que abasta persones de totes les ideologies. El fet contrasta amb l’altre mite de la cançó catalana: Lluís Llach. Llach agrada a les persones vinculades al catalanisme, però disgusta als espanyolistes i enerva als socialistes.
Per què aquesta coincidència ecumènica en idolatrar Serrat? Suposo que per una trajectòria que, successivament, li ha permès agafar adhesions de totes bandes. Els catalanistes recorden la seva negativa (del 1969!) a cantar en castellà a Eurovisió, els espanyolistes vibren amb la seva obra en castellà i els sociates el tenen com a icona de partit. Serrat s’ha anat canviant de camisa, i tothom el recorda amb la camisa que prefereix.

Però sembla que a Serrat se li acaba el xollo. Aquests darrers dies, he sentit i llegit algunes veus crítiques amb el Noi del Poble Sec. Ja era hora! A mi m’ha semblat ofensiva la presència de Serrat amb tota la colleta d’intel·lectuals i artistes orgànics del PSOE per donar suport a la candidatura de Zapatero. Per compartir escenari amb Ana Belén, Víctor Manuel, Sabina i altres fòssils, Serrat no té problemes a donar la cara.

Ara: ¿on era Serrat mentre es tramitava l’Estatut? En el moment que Catalunya necessitava un ambaixador amb prestigi per explicar-se a Espanya, ¿sota quina pedra es va amagar? Mentre Maragall, a qui havia donat suport a les eleccions, defensava l’Estatut, ¿per què Serrat callava? En aquells moments difícils de Catalunya, el silenci de Serrat va ser clamorós. I qui diu de Serrat, diu els altres. A primers del 2006, Albert Om escrivia: “¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya plurinacional? ¿On són els amics de Serrat: l'Ana Belén, el Joaquín Sabina o el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en fan un que reclami respecte cap a l’Estatut que ha aprovat el 90% dels catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco? »

Acabo amb una anècdota sobre l’Estatut. El dia de l’aprovació del text a les Cortes, Manuel Marín, per donar-se-les de multicultural, va fer una cita en català d’una cançó de Joan Manuel Serrat. “Avui pot ser un gran dia”, va dir Marín, tot cofoi. Però s’equivocava. La cançó de Serrat es titula “Hoy puede ser un gran día”, en castellà. No ens digui que Serrat és dels nostres, senyor Marín. Quan ha de triar, ell prefereix exercir d’espanyol.

Radio Catalunya