Sortim al carrer pel dret a l'autodeterminació

Fa quatre anys de l’històric 18 de febrer de 2006 en el qual el poble català convocat per la PDD va clamar als carrers de Barcelona pel seu Dret de Decidir i pel seu reconeixement com a nació. Ara, ens trobem en un context que demostra que els qui vam sortir al carrer teníem raó aleshores, com també en tenim ara: la via estatutària i autonomista està acabada i és un carreró sense sortida que conclou en la negació de la nostra realitat nacional i sobirania com a poble.

Mentrestant, la voluntat de decidir sobre el nostre futur com a país és cada cop més explícita, i el rotund èxit de les Consultes Populars sobre la independència n’és la prova.

D’altra banda, la crisi econòmica està condemnant a l’atur i la pobresa a milers de catalans i catalanes, mentre el nostre Govern no té instruments per donar-hi resposta i bastir un model social veritablement just i igualitari.

Per això, volem un govern sobirà en totes les matèries, que pugui fer polítiques en favor dels treballadors i treballadores del nostre país. També volem totes les competències sobre immigració, per garantir una bona acollida a la població nouvinguda amb igualtat de drets.

La Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats sotasignades, es van reunir aquest 9 de gener per impulsar una gran manifestació a Barcelona amb els següents continguts:

- Donar suport a les consultes populars sobre la independència.
- Mostrar el nostre rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.
- Reclamar amb força el dret a l’autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.
- Fer palès que la via autonomista i estatutària està esgotada.

La Plataforma pel Dret de Decidir, et demanem que t’afegeixis (donis suport) a aquest manifest a títol individual o col•lectiu, al correu electrònic: info@tenimeldretdedecidir.org

http://www.facebook.com/?ref=home#/group.php?gid=402318000190&ref=ts

28-F: les ciutats mitjanes decideixen

Afalta d’un mes per a la segona jornada de consultes sobre la independència, les comissions locals treballen de manera incansable per aconseguir una bona participació. El 28 de febrer més de dues-centes cinquanta mil persones, repartides en 59 municipis de Catalunya, estan convocades a les urnes. A l’espera que en la tercera tongada de referèndums s’hi sumin ciutats grans del país, com Girona, Sabadell, Manresa i Granollers, aquesta segona onada engloba poblacions mitjanes de desenes de comarques.

La ciutat amb més població que consultarà als seus ciutadans si volen que la nació catalana s’independitzi és el Vendrell, amb un cens que frega els 30.000 votants. Precisament a la capital del Baix Penedès és on la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència pensa celebrar l’acte central de la segona onada de consultes pocs dies abans del 28 de febrer. La plataforma està negociant amb l’Ajuntament, governat per CiU en minoria, la cessió gratuïta del pavelló municipals per a la realització d’un gran acte on el fill il·lustre de la vila marinera, el violoncel·lista Pau Casals, tindrà un gran protagonisme, ja que s’hi reproduirà el discurs en defensa de la llibertat de Catalunya que va pronunciar a la seu de les Nacions Unides l’any 1971, amb motiu de l’estrena de l’himne compost per a l’organització. Carme Vilar, membre de la plataforma El Vendrell Decideix, explica que “anem treballant per aconseguir la millor participació possible”, encara que remarca que la composició sociològica de la ciutat, amb vella i nova immigració, no hi ajuda. De fet, els partits sobiranistes són minoria davant dels constitucionalistes i la moció de suport a la consulta es va aprovar gràcies a l’abstenció dels set regidors del PSC i de tres dels quatre que té la Plataforma per Catalunya (PxC). La moció va prosperar amb els vots a favor dels set regidors de CiU davant l’oposició del representant d’ERC, molest perquè la seva proposta va ser rebutjada, els dos que té el PP i un de la PxC.

Aquesta diversitat ideològica explicaria les dificultats que està tenint la plataforma perquè les entitats del poble, com ara els castellers de la ciutat, s’adhereixin a la iniciativa. Aquesta actitud contrasta amb la dels botiguers, que es van avenir de seguida a oferir els seus productes en una cistella solidària que ha permès a la plataforma aconseguir 1.500 euros per a les despeses de la campanya.

El Vendrell no és l’única capital de comarca que celebrarà la consulta el darrer diumenge de febrer. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) i Montblanc (Conca de Barberà) són les altres dues capitals que convoquen els veïns a les urnes. A Montblanc els partits s’han abocat de manera decidida a la consulta, i només un regidor independent va votar en contra de la moció, mentre que les entitats més representatives de la ciutat, com el Casal Montblanquí, l’Associació Llegenda de Sant Jordi, l’entitat juvenil Barjaula i el Club Excursionista donen suport al referèndum.

Jordi Martorell, membre de la comissió que organitza la votació a Montblanc, subratlla que “el catalanisme és una cosa molt viva a la vila” i que esperen una bona participació perquè “hi ha pocs motius per no acudir a les urnes”. La plataforma confia, si més no, a aconseguir el 50% de participació, tenint en compte que a les darreres eleccions municipals, ERC, que té l’alcaldia, i CiU ja van sumar el 55% dels sufragis emesos. Amb l’objectiu de mobilitzar els més de 5.000 veïns cridats a votar, la comissió organitzarà una minifesta major el cap de setmana anterior a la consulta. Més enllà de les capitals de comarca, altres ciutats mitjanes que promouen referèndum són Molins de Rei, Caldes de Montbui, Alella, Palafrugell, Palamós, Sant Quirze del Vallès i Vilassar de Mar. També cal ressaltar que Xerta es convertirà en la primera població de les Terres de l’Ebre que celebrarà la consulta sobre la independència.

Fomentar la participació
Amb l’objectiu d’incrementar la participació respecte al 13 de desembre, la Coordinadora Nacional ha aprovat un manual de bones pràctiques que ha fet arribar a totes les comissions locals. En el document s’aposta per generar un clima de contesa electoral oficial amb la col·locació del màxim nombre de pancartes i cartells arreu dels municipis. També es recomana portar a terme una campanya de proximitat, amb especial èmfasi en la bustiada i les trucades telefòniques, per instar la ciutadania a exercir el seu dret a decidir. Obrir les comissions a entitats i partits sense exclusions i promoure debats en què prengui part gent partidària del no a la independència perquè la consulta desperti més interès són altres mesures que ja s’han començat a aplicar amb èxit.

Avui.cat

Entrevista amb Joan Blanch, ex-batlle de Badalona pel PSC entre 1983 i el 1999.

Joan Blanch: 'Els socialistes fem falta en el projecte de la independència'

Ara és l'hora, catalans ¡¡

Vaig aterrar a Barcelona, a la dolça Catalunya –pàtria del meu cor- el 29 de febrer d’un any de traspàs de la primera meitat del segle XX –en alguna cosa m’havia de distingir- i en el si d’una família burgesa de fabricants tèxtils i professionals liberals ben situada econòmicament i socialment.

Els meus primer anys els recordo un pel atrafegats, perquè malgrat que els meus progenitors eren practicants exclusius del mètode ogino, vam arribar a coincidir i coexistir cinc germans d'edats força seguides que la meva mare anava organitzant amb dides i mainaderes. A mi em van adjudicar la Pepeta, una lleidatana jove i riallera que em traginava ben afermat a un cotxet amb rodes –entre elles en deien “cochecitos”- per tots els carrers a la vora de casa (carrer de Casp, xamfrà amb Bruc, a ple cor de l’Eixample) amb límits imposats per la mestressa, entre la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça Urquinaona i la plaça Tetuà, i des d’on s’albiraven i escoltaven de prop o de lluny tots els esdeveniments i gresques que es produïen a la ciutat amb una certa freqüència.

Jo anava ben falcat a la cadireta i la Pepeta la conduïa amb prudència i entusiasme jovenívol, però tot el meu entorn era habitualment tan violent i precipitat: avalots i moments de placidesa, crits de guerra i jaculatòries pietoses, visca la guardia civil i fora capellans, corredisses d’homes i vailets amb banderes catalanes i republicanes perseguits per soldats que mai no els atrapaven. El desordre, el caos continu i com a fons dues cridòries que eren el principi i el resum de tot:

“españoles verdugos”
“catalanes de mierda”

Ben jove vaig saltar de la cadireta i vaig anar a parar a una massa amorfa i indefinida de ciutadans catalans, tots emprenyats, com ara, de totes les varietats possibles, des de Carlins a anarquistes passant per teòrics marxistes i subjectes de missa diària. No hi havia sol·lució.

Altra volta per tot arreu imatges, paraules violentes, rètols ofensius per uns o per altres, cavalls, xerrics, guspires, trets, persecucions de víctimes que més tard es convertien en caçadors, morts, canonades, bombes, aviació i cançons, Viva España, Visca la República, Nova Dictadura, Franco, “rojos separatistas y masones”, quaranta anys de camisa blava i boina vermella, quin ridícul!, Opus Dei, Fraga, Suárez, transició, Democràcia?, Constitució fallida, catalans acollonits, González i Aznar un parell de ninots, Pujol, un polític seriós però prudent com tots els d’aquesta terra, pactista i esquilmada a força de collons. I apareix com a possible sol·lució Zapatero, D. José Luis Rodríguez Zapatero, amigo Zapatero, especialista en enredar catalans, jocs de paraules –promeses totes-, jocs de mans, “juegos de manos juegos de villanos”. L’Estatut “yo os prometo”, no ens faci riure.

Tot això barrejat amb salsa, ja saben que als catalans ens agrada la cuina complicada, el “mar i muntanya”, l”oca amb naps”, l’”estofat amb peres”…un record reverent al Pontífex urbi et orbi Ferran Adrià.

I ara.

Torno a estar sovint assegut en una confortable butaca en lloc del carretó d’infant. Els carrers pels quals passejo ja no són els mateixos, ara visc a les Tres Torres. No puc caminar gaire perquè estic jubilat i em pesen les cames. Estic cansat, molt més que quan era un nen sense història i m’arrossegava la Pepeta i em cantava allò de “les petites formiguetes a l’estiu”. Com un llamp se m’il·luminen els ulls. M’ha semblat veure una senyera en un balcó. O potser ho he somiat. M’exalto i m’entesto en que ha estat una visió real, però és gairebé tot el que tenim.

Sí, estic cansat. Cansat d’estar a Espanya, amb els seus desgavells històrics, espoliant-nos els calés i menystenint la nostra llengua i la nostra cultura. I no em puc deslliurar de la idea de que els catalans hauríem de separar-nos-en, després del darrer acte de rancúnia del rapte de les “fotos” a Salamanca, precisament a Salamanca. Una altra Comissió per la Dignitat.

Ara és la nostra hora i per sobre de tot la vostra, noves generacions, joves catalans. Mogueu-vos, crideu, voteu, definiu-vos clarament amb l’orgull de ser catalans per un estat propi.

Nosaltres també hi serem, però estem tan cansats d’aquesta Espanya genocida, destructora de pobles i cultures. Ruïnes glorioses i acusadores. No, els catalans no hi vam ser. Amèrica va ser de Castella.

No ens deixeu morir sense veure-ho.

Enric Vila

Sobirania i Justícia

Els eurodiputats catalans demanen que es retiri la simbologia franquista del Parlament Europeu

L'eurodiputat d'ERC, Oriol Junqueras, ha presentat aquest dijous una queixa formal al Parlament Europeu per l'exposició d'una Constitució espanyola amb l'àguila, el jou i les fletxes franquistes i el lema Una, grande y libre. CiU i ICV han anunciat que també demanaran explicacions i el PSC s'ha compromès a reclamar al govern espanyol que retiri la simbologia preconstitucional i enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució. Cada Estat membre de la UE ha d'oferir a l'Eurocambra una "obra d'art o objecte que sigui representatiu de la seva vida política, parlamentària o ciutadana" i el 1998 el Congrés dels Diputats va cedir aquesta simbologia franquista.

Junqueras demana al president de l'Eurocambra, Jerzy Buzek, que retiri qualsevol símbol franquista i li pregunta "si li sembla bé exposar el que recorda de forma tan explícita un règim totalitari, una dictadura feixista". I critica que mentre la resta d'Estats regalen "peces d'art o del seu patrimoni cultural", Espanya "es defineixi a si mateixa enviant a Brussel·les una llei amb l'àguila i el lema Una, grande y libre". Això passa perquè "l'Estat espanyol és conscient que no és una sola nació i no troba cap element cultural, del seu patrimoni artístic, que pugui mancomunar tots els seus ciutadans", defensa l'eurodiputat republicà.

"Els més fanàtics de la identitat són aquells que s'autoproclamen immunes al virus nacionalista, els espanyols", denuncia l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa. Tremosa fa una crida als parlamentaris catalans a "actuar amb sentit de país" i protestar plegats contra "l'exposició de símbols franquistes en seu parlamentària". I opina que exposar "la Constitució espanyola amb l'antiga àguila franquista i el lema Una, grande y libre qüestiona la suposada ruptura entre la dictadura i la democràcia".

L'eurodiputat d'ICV, Raül Romeva, també es queixa i troba "especialment desencertat exhibir un ocellot que recorda més èpoques passades que el futur cap al qual volem caminar". Romeva alerta, a més, que aquesta simbologia preconstitucional és "molt visible" perquè es troba "en una zona especialment transitada de l'Eurocambra" i lamenta que això l'obliga sovint a donar explicacions a les visites.

Substituir la Carta Magna
L'eurodiputada del PSC Maria Badia assegura que comunicarà al govern espanyol que a Brussel·les encara s'exhibeix la Constitució amb simbologia franquista i li demanarà que la canviï per un exemplar nou. "És cert que és un document històric, però preferiria que ens la canviessin per una d'actual", ha explicat. "Dubto molt que algú posi cap problema", confia Badia, que proposarà el canvi en la propera reunió de la delegació espanyola socialista a l'Eurocambra.

Va ser el Congrés dels Diputats, que el 1998 presidia el popular Federico Trillo, qui va decidir cedir a l'Eurocambra un original de la Constitució del 1978 amb l'àguila, el jou i les fletxes i el lema Una, grande y libre. Trillo va respondre així a la petició del president del Parlament Europeu, José Maria Gil-Robles, que havia demanat als parlaments estatals que fessin una donació d'algun element representatiu del seu Estat membre per exposar-los de forma permanent a les seus de Brussel·les, Luxemburg i Estrasburg. El Senat belga, per exemple, va regalar als eurodiputats una cadira del seu hemicicle; l'italià, una màquina estenogràfica, i el francès, un bust de Victor Hugo i el manuscrit del seu projecte de llei d'amnistia del 1876, amb les seves anotacions personals.

Els símbols franquistes es troben exposats en una de les sales més transitades de l'Eurocambra, a la tercera planta de l'edifici Altiero Spinelli, que connecta els despatxos dels eurodiputats amb l'hemicicle, a pocs metres. L'original de la Constitució s'exhibeix de manera que mostra clarament la simbologia preconstitucional, obert per la pàgina on es pot veure l'àguila al costat de la firma del rei Joan Carles I.

Avui.cat

La ruptura democràtica

Som a tocar d’unes eleccions que tothom considera transcendentals per al futur del país. El cas és que no tan sols elegirem govern per a quatre anys més sinó que amb el vot apuntarem molt més enllà. En aquest context, és lògic que es temi que el mapa polític quedi alterat per les conseqüències d’aquests anys de desafecció cap als ciutadans per part dels polítics. Però això és poc comparat amb la il·lusió –potser exagerada– amb què altres esperen l’expressió electoral dels darrers senyals públics d’una més gran ambició nacional. En conseqüència, els resultats són més incerts que mai. I és per això que cada partit busca apressadament la seva nova posició en funció de la lectura que fa de l’actual realitat social i política catalana. Perquè, si en alguna cosa hi ha acord, també, és que els tradicionals eixos de la política catalana –el nacional i l’ideològic– han mogut el seu punt de creuament: l’abscissa nacional ha posat el seu punt zero més a prop de la independència, i l’ordenada ideològica, a causa de la crisi econòmica, presenta més disgregació que mai. La centralitat política del 2010 ja no és on era el 2006, i saber llegir bé la realitat els determinarà els resultats.

Tanmateix, en aquestes eleccions hi haurà un nou desafiament que complicarà molt les estratègies electorals dels partits. Aquests, a més a més de situar-se en les coordenades nacionals i ideològiques, hauran de dir si dibuixen l’horitzó de plenitud nacional dels catalans dins del marc constitucional espanyol vigent o si el situen més enllà d’aquesta frontera. Davant d’aquest envit, ja sabem que la posició més conservadora serà la del PSC, que, tal com va anunciar el president Montilla en el seu discurs de Cap d’Any, es pensa mantenir estrictament dins dels compromisos del que quedi de l’Estatut del 2006 després de la sentència del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, ICV segueix sortint per la tangent en insistir en la proposta d’un model federal i plurinacional que Espanya, ara i adés, s’ha cansat de fer-nos saber que no pensa acceptar i que, de totes maneres, la Constitució no permet. Deixem de banda el PP, a qui l’Estatut del 2006 va gran i, per tant, només pot fer una proposta nacionalment reaccionària. Queda ERC, que sota la direcció sòlida de Puigcercós sembla disposada a esmenar errors del passat recent en relació amb les expectatives que havia creat el 2003. I, finalment, tenim CiU, que, ara que té la victòria a les mans, s’haurà d’encarar sense escapatòria possible amb el dramàtic dilema que sempre ha anat ajornant: a més de tornar al govern, ¿aspira a portar Catalunya a la independència, o no?

Dit en altres paraules, l’agenda electoral del 2010, a més de la crisi de confiança en els partits, de la crisi econòmica i de la crisi de la gestió d’un Estatut que amb tres anys de vida ja presenta senyals de fatiga en els seus materials, haurà d’incloure el debat sobre la necessitat d’una imprescindible ruptura democràtica amb l’ordre constitucional espanyol en el cas de voler atendre les demandes d’una via cap a la independència. La novetat, des del meu punt de vista, és l’ampli convenciment que dins de l’actual marc constitucional espanyol ja no hi ha més camí per recórrer. L’Estatut no és “un horitzó per a tota una generació de catalans”, com ens deia el president Montilla, sinó una cotilla i, per a molts, el pou on s’ofegaran totes les ambicions.

Les ambigüitats que se sostenien en la confiança d’un possible avenç en l’autogovern sense haver d’esmentar el nom de l’estació final, no es podran mantenir per més temps. I això val, en primer lloc, per als partits sobiranistes. Per a ERC, perquè si vol plantejar seriosament una consulta formal sobre la independència, haurà de dir com pensa produir la ruptura amb una llei de referèndums les preguntes dels quals han de tenir el vistiplau de Madrid. Per a CiU, perquè si surt amb la promesa del concert econòmic, també caldrà que digui com produirà la ruptura necessària amb el recent pacte estatutari, la Lofca, la Constitució o, en darrer terme, el Tribunal Constitucional, que el fan impossible. Però també val per al PSC o per a ICV, perquè hauran de dir ben clarament si pensen posar límits a la mera possibilitat de deixar expressar unes aspiracions democràticament legítimes, ni que no les comparteixin o fins i tot les combatin. ¿Fins on arribarà la responsabilitat democràtica del seu compromís amb Catalunya? ¿Sabran ser tan democràticament rigorosos com ho són els partits laborista o conservador a Escòcia, que no volen la independència però respecten el referèndum que proposa el SNP?

És en aquest marc que és necessari que a les properes eleccions hi hagi ofertes polítiques electorals que plantegin, amb tota claredat, la via d’una futura ruptura radicalment democràtica amb el marc constitucional espanyol. Perquè ara ja sabem –i el Tribunal Constitucional no tardarà a certificar-ho– que dins de la Constitució de 1978 no es pot parlar democràticament de tot. I per tant, no ens podem enganyar: sense ruptura no hi ha més futur que el present d’ara, que l’anar tirant de sempre, que la instal·lació en la nostàlgia de la nació que mai no arribaríem a ser. Es pot entendre que hi hagi partits que sentin l’arribada de noves ofertes rupturistes com una amenaça i que se’n defensin amb arguments tan capciosos com els d’una perniciosa fragmentació del vot sobiranista o amb la banalitat que la política és massa complicada per a novells. Perquè és notori que es tracta d’excuses: que revisin críticament qui va dividir el vot sobiranista quan més falta feia la unitat, o que recordin quantes vegades –tots– han demanat de fer-se una foto amb el líder que ha sabut gestionar amb èxit empresarial i amb resultats esportius un món tan complex i global com el del futbol.

Els fàstics a les ambicions polítiques de Carretero o Laporta, des del meu punt de vista, són més resultat de la resistència a haver-se d’encarar a les propostes rupturistes que anuncien que no pas del temor a la pèrdua de vots. Per dir-ho clar: el recurs a la imatge de les “falses dreceres” per desqualificar l’independentisme no és gaire menys ètic que les acusacions de “messianisme” o de presumpta incompetència a un ciutadà que expressa el desig de dedicar-se a la política després d’haver demostrat un alt compromís, en situacions ben delicades, per la llibertat del país. Torna el vell dilema de la ruptura democràtica, doncs, i aquesta vegada no hauríem d’acceptar més transicions fraudulentes.

Salvador Cardús
avui.cat

La marca no té amo.

Laporta pensa a fer un partit. No ens hauria d'estranyar. Igual que alguns altres moviments que passen darrerament. Perquè fins ara la marca 'independència' era propietat d'Esquerra i de sobte ha esdevingut un actiu enorme sense un amo clar.

L'independentisme creix a passes de gegant. N'hi ha proves a desdir. I no solament creix: per primera vegada en dècades hi ha un gran moviment que no és propietat, ben bé, de ningú. Sens dubte, Esquerra Republicana de Catalunya és encara avui la referència més sòlida de l'independentisme al nostre país. Però ja no és l'única i, a més, hi ha una percepció, molt generalitzada, que va de baixa. Per tant, és natural que uns altres actors polítics vulguen capitalitzar una marca de tant d'atractiu electoral i polític.

Ara, la llista és llarga. Hi ha la CUP, que representa un dels grans embrions de l'independentisme contemporani. Hi ha una part d'ICV que hi trau el cap. Hi ha ERC, afeblida per les baralles internes i per una política molt difícil d'entendre, però que continua essent l'única expressió institucional, ara com ara, de l'independentisme. Hi ha Reagrupament, un moviment que ha sacsejat precisament l'entorn d'Esquerra i que a hores d'ara sembla un candidat ferm a entrar al parlament, de manera que disputarà als republicans el monopoli de l'independentisme. Hi ha també una part dels moviments independentistes hereus del que va ser la PDD i d'uns altres grups que van aplegant-se al voltant de Suma, provant de capitalitzar l'èxit dels referèndums per al seu projecte. I hi ha encara CiU, o una part de CiU, amb unes bases ja clarament independentistes, amb una direcció que, si més no, no es declara contrària a l'independentisme i amb gent com López Tena que hi militen des d'un independentisme indiscutible. Ep!, aquestes darreres setmanes fins i tot comença a aparèixer alguna veu de l'entorn socialista procliu a la independència... En aquest context l'aposta de Laporta, si és que mai es fa concreta, és un altre intent de dirigir tot aquest nou sector emergent que ideològicament va molt més enllà de l'electorat d'ERC.

Hi ha qui s'agafa amb molts nervis tanta ebullició, com si fos molt dolenta o amenacés de fer-nos recular. Jo, en canvi, la veig amb molta normalitat i tranquil·litat. Hi haurà eleccions a l'octubre i tot sembla indicar que el parlament no serà pas el mateix després. Per a uns quants, aquesta serà la gran oportunitat d'entrar-hi per la porta gran i, segurament, de moure el país, de sacsejar-lo.

Si ens ho mirem des d'aquesta perspectiva, també podem pensar tranquil·lament en les eleccions com una mena de primàries que aclariran qui dirigirà l'independentisme dels anys vinents i decisius. I francament, amb la sola condició que evitem les baralles innecessàries, a mi, em sembla que no té res de dolent, tot plegat, més aviat a l'inrevés. Perquè, al cap i a la fi, qui hi ha millor que el poble per a decidir qui ha de proposar-nos la independència?

director@vilaweb.cat

Ho sap tothom: La independència té una base real

"Ara ningú ignora que la independència ha deixat de ser un somni de quatre il•luminats per esdevenir una proposta política que té una sòlida base real."

Malgrat el silenci aclaparador que ha caigut sobre les consultes independentistes del passat dia 13, i malgrat que hom ha intentat, des dels potents altaveus de l’Estat i de la premsa unionista, minimitzar el fet, a ningú no se li amaga que hi va haver una autèntica commoció política: els catalans es manifestaven, democràticament i civilitzada, com a independentistes. Les quantitats assolides, des de la iniciativa privada i tenint a la contra el poder espanyol i, ai!, català, van donar uns resultats sorprenents. El cas més emblemàtic és el d’Osona, que va ser tan aclaparador que, tot i els inconvenients, el nombre d’independentistes va superar en més de cinc vegades al PSC i en més de quinze vegades al PP.

Ara mateix, “La Vanguardia” ja parla, en portada, de “fractura Espanya-Catalunya”, i poca broma, quan ho diu aquest diari. Sense oblidar el cas que n’ha fet la premsa europea. En aquests moments ningú ignora que la independència ha deixat de ser un somni de quatre il•luminats (com ens deien) per esdevenir una proposta política que té una sòlida base real.

No se m’obliden dos fets aliens a la política (l’un jurídic i l’altre esportiu) que poden influir de manera potent en les properes consultes (i en les eleccions catalanes); l’un és què dirà i què farà el Tribunal Constitucional espanyol que no compleix les normes constitucionals i que a més no gaudeix de la imparcialitat imprescindible en un tribunal; quan Rodríguez Zapatero –a qui ja coneixem prou bé- va dir que ell creia que Catalunya sí que és una nació però que ell acatarà el que digui el TC, ja ens estava donant la sentencia: el TC es carregarà l’Estatut. La conseqüència és un augment d’independentisme. I no em digueu que estic influint en l’alt tribunal (ha!), perquè això seria una ofensa per als homes i dones que el constitueixen. L’altra és la trajectòria del Barça i sobretot la del seu president Jan Laporta, un dels homes més demonitzats a Espanya (abans ho va ser Carod-Rovira) per raons òbvies.

Vull que consti la meva felicitació als voluntaris i als esforçats organitzadors de la consulta del dia 13, i molt especialment a Alfons López Tena, la tasca del qual ha estat decisiva. Malgrat l’odi entre convergents i socialistes, i entre convergents i Esquerra, cosa que fa molt difícil la transversalitat, hem fet una passa endavant. I farem història. Ara, a esperar les properes consultes.

ISABEL-CLARA SIMÓ
Catalunya Radio

Més de 1.300 intel·lectuals demanen la dimissió de Samaranch de la Presidència Honorífica del COI

La campanya Democracy & Dignity in Sport, que pretén que l'actual president honorari del Comitè Olímpic Internacional (COI), Juan Antonio Samaranch, sigui rellevat del càrrec perquè el seu passat falangista és incompatible amb els valors olímpics, ja compta amb el suport de més de 1.300 catedràtics, professors universitaris, historiadors, professionals liberals, periodistes, professionals de la salut, artistes, autors i empresaris, segons que explica la pròpia organització.

Entre els catedràtics i professors universitaris, s'hi compten personalitats de les universitats de Cambridge, Liverpool i Lincoln (Anglaterra); Massachussetts, Trinity College Hartford, UCLA Santa Monica, Stanford, Florida, Boston, Iowa, Chicago i Connecticut (EUA); Cardiff i Bryn Mawr (País de Gal·les); Alberta, Toronto, Edmonton i Victoria (Canadà); Belfast QM's (Irlanda); Melbourne (Austràlia); Viena (Àustria); Jalisco i UNAM (Mèxic) i Grosshansdorf (Alemanya), entre d'altres.

La campanya raona que, 'des de la seva fundació l’any 1894, el Moviment Olímpic no ha deixat d’insistir en la necessitat que l’esport fos vist com una gran activitat disseminadora de valors ètics i democràtics arreu del món'. Contràriament, Juan Antonio Samaranch 'té un passat feixista i de clara col·laboració amb el règim totalitari del general Francisco Franco a l’Estat espanyol', fet que 'fa del tot incompatible i incongruent que el sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec'

directe.cat