Laporta pensa a fer un partit. No ens hauria d'estranyar. Igual que alguns altres moviments que passen darrerament. Perquè fins ara la marca 'independència' era propietat d'Esquerra i de sobte ha esdevingut un actiu enorme sense un amo clar.
L'independentisme creix a passes de gegant. N'hi ha proves a desdir. I no solament creix: per primera vegada en dècades hi ha un gran moviment que no és propietat, ben bé, de ningú. Sens dubte, Esquerra Republicana de Catalunya és encara avui la referència més sòlida de l'independentisme al nostre país. Però ja no és l'única i, a més, hi ha una percepció, molt generalitzada, que va de baixa. Per tant, és natural que uns altres actors polítics vulguen capitalitzar una marca de tant d'atractiu electoral i polític.
Ara, la llista és llarga. Hi ha la CUP, que representa un dels grans embrions de l'independentisme contemporani. Hi ha una part d'ICV que hi trau el cap. Hi ha ERC, afeblida per les baralles internes i per una política molt difícil d'entendre, però que continua essent l'única expressió institucional, ara com ara, de l'independentisme. Hi ha Reagrupament, un moviment que ha sacsejat precisament l'entorn d'Esquerra i que a hores d'ara sembla un candidat ferm a entrar al parlament, de manera que disputarà als republicans el monopoli de l'independentisme. Hi ha també una part dels moviments independentistes hereus del que va ser la PDD i d'uns altres grups que van aplegant-se al voltant de Suma, provant de capitalitzar l'èxit dels referèndums per al seu projecte. I hi ha encara CiU, o una part de CiU, amb unes bases ja clarament independentistes, amb una direcció que, si més no, no es declara contrària a l'independentisme i amb gent com López Tena que hi militen des d'un independentisme indiscutible. Ep!, aquestes darreres setmanes fins i tot comença a aparèixer alguna veu de l'entorn socialista procliu a la independència... En aquest context l'aposta de Laporta, si és que mai es fa concreta, és un altre intent de dirigir tot aquest nou sector emergent que ideològicament va molt més enllà de l'electorat d'ERC.
Hi ha qui s'agafa amb molts nervis tanta ebullició, com si fos molt dolenta o amenacés de fer-nos recular. Jo, en canvi, la veig amb molta normalitat i tranquil·litat. Hi haurà eleccions a l'octubre i tot sembla indicar que el parlament no serà pas el mateix després. Per a uns quants, aquesta serà la gran oportunitat d'entrar-hi per la porta gran i, segurament, de moure el país, de sacsejar-lo.
Si ens ho mirem des d'aquesta perspectiva, també podem pensar tranquil·lament en les eleccions com una mena de primàries que aclariran qui dirigirà l'independentisme dels anys vinents i decisius. I francament, amb la sola condició que evitem les baralles innecessàries, a mi, em sembla que no té res de dolent, tot plegat, més aviat a l'inrevés. Perquè, al cap i a la fi, qui hi ha millor que el poble per a decidir qui ha de proposar-nos la independència?
L'independentisme creix a passes de gegant. N'hi ha proves a desdir. I no solament creix: per primera vegada en dècades hi ha un gran moviment que no és propietat, ben bé, de ningú. Sens dubte, Esquerra Republicana de Catalunya és encara avui la referència més sòlida de l'independentisme al nostre país. Però ja no és l'única i, a més, hi ha una percepció, molt generalitzada, que va de baixa. Per tant, és natural que uns altres actors polítics vulguen capitalitzar una marca de tant d'atractiu electoral i polític.
Ara, la llista és llarga. Hi ha la CUP, que representa un dels grans embrions de l'independentisme contemporani. Hi ha una part d'ICV que hi trau el cap. Hi ha ERC, afeblida per les baralles internes i per una política molt difícil d'entendre, però que continua essent l'única expressió institucional, ara com ara, de l'independentisme. Hi ha Reagrupament, un moviment que ha sacsejat precisament l'entorn d'Esquerra i que a hores d'ara sembla un candidat ferm a entrar al parlament, de manera que disputarà als republicans el monopoli de l'independentisme. Hi ha també una part dels moviments independentistes hereus del que va ser la PDD i d'uns altres grups que van aplegant-se al voltant de Suma, provant de capitalitzar l'èxit dels referèndums per al seu projecte. I hi ha encara CiU, o una part de CiU, amb unes bases ja clarament independentistes, amb una direcció que, si més no, no es declara contrària a l'independentisme i amb gent com López Tena que hi militen des d'un independentisme indiscutible. Ep!, aquestes darreres setmanes fins i tot comença a aparèixer alguna veu de l'entorn socialista procliu a la independència... En aquest context l'aposta de Laporta, si és que mai es fa concreta, és un altre intent de dirigir tot aquest nou sector emergent que ideològicament va molt més enllà de l'electorat d'ERC.
Hi ha qui s'agafa amb molts nervis tanta ebullició, com si fos molt dolenta o amenacés de fer-nos recular. Jo, en canvi, la veig amb molta normalitat i tranquil·litat. Hi haurà eleccions a l'octubre i tot sembla indicar que el parlament no serà pas el mateix després. Per a uns quants, aquesta serà la gran oportunitat d'entrar-hi per la porta gran i, segurament, de moure el país, de sacsejar-lo.
Si ens ho mirem des d'aquesta perspectiva, també podem pensar tranquil·lament en les eleccions com una mena de primàries que aclariran qui dirigirà l'independentisme dels anys vinents i decisius. I francament, amb la sola condició que evitem les baralles innecessàries, a mi, em sembla que no té res de dolent, tot plegat, més aviat a l'inrevés. Perquè, al cap i a la fi, qui hi ha millor que el poble per a decidir qui ha de proposar-nos la independència?
director@vilaweb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada