Vaig aterrar a Barcelona, a la dolça Catalunya –pàtria del meu cor- el 29 de febrer d’un any de traspàs de la primera meitat del segle XX –en alguna cosa m’havia de distingir- i en el si d’una família burgesa de fabricants tèxtils i professionals liberals ben situada econòmicament i socialment.
Els meus primer anys els recordo un pel atrafegats, perquè malgrat que els meus progenitors eren practicants exclusius del mètode ogino, vam arribar a coincidir i coexistir cinc germans d'edats força seguides que la meva mare anava organitzant amb dides i mainaderes. A mi em van adjudicar la Pepeta, una lleidatana jove i riallera que em traginava ben afermat a un cotxet amb rodes –entre elles en deien “cochecitos”- per tots els carrers a la vora de casa (carrer de Casp, xamfrà amb Bruc, a ple cor de l’Eixample) amb límits imposats per la mestressa, entre la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça Urquinaona i la plaça Tetuà, i des d’on s’albiraven i escoltaven de prop o de lluny tots els esdeveniments i gresques que es produïen a la ciutat amb una certa freqüència.
Jo anava ben falcat a la cadireta i la Pepeta la conduïa amb prudència i entusiasme jovenívol, però tot el meu entorn era habitualment tan violent i precipitat: avalots i moments de placidesa, crits de guerra i jaculatòries pietoses, visca la guardia civil i fora capellans, corredisses d’homes i vailets amb banderes catalanes i republicanes perseguits per soldats que mai no els atrapaven. El desordre, el caos continu i com a fons dues cridòries que eren el principi i el resum de tot:
“españoles verdugos”
“catalanes de mierda”
Ben jove vaig saltar de la cadireta i vaig anar a parar a una massa amorfa i indefinida de ciutadans catalans, tots emprenyats, com ara, de totes les varietats possibles, des de Carlins a anarquistes passant per teòrics marxistes i subjectes de missa diària. No hi havia sol·lució.
Altra volta per tot arreu imatges, paraules violentes, rètols ofensius per uns o per altres, cavalls, xerrics, guspires, trets, persecucions de víctimes que més tard es convertien en caçadors, morts, canonades, bombes, aviació i cançons, Viva España, Visca la República, Nova Dictadura, Franco, “rojos separatistas y masones”, quaranta anys de camisa blava i boina vermella, quin ridícul!, Opus Dei, Fraga, Suárez, transició, Democràcia?, Constitució fallida, catalans acollonits, González i Aznar un parell de ninots, Pujol, un polític seriós però prudent com tots els d’aquesta terra, pactista i esquilmada a força de collons. I apareix com a possible sol·lució Zapatero, D. José Luis Rodríguez Zapatero, amigo Zapatero, especialista en enredar catalans, jocs de paraules –promeses totes-, jocs de mans, “juegos de manos juegos de villanos”. L’Estatut “yo os prometo”, no ens faci riure.
Tot això barrejat amb salsa, ja saben que als catalans ens agrada la cuina complicada, el “mar i muntanya”, l”oca amb naps”, l’”estofat amb peres”…un record reverent al Pontífex urbi et orbi Ferran Adrià.
I ara.
Torno a estar sovint assegut en una confortable butaca en lloc del carretó d’infant. Els carrers pels quals passejo ja no són els mateixos, ara visc a les Tres Torres. No puc caminar gaire perquè estic jubilat i em pesen les cames. Estic cansat, molt més que quan era un nen sense història i m’arrossegava la Pepeta i em cantava allò de “les petites formiguetes a l’estiu”. Com un llamp se m’il·luminen els ulls. M’ha semblat veure una senyera en un balcó. O potser ho he somiat. M’exalto i m’entesto en que ha estat una visió real, però és gairebé tot el que tenim.
Sí, estic cansat. Cansat d’estar a Espanya, amb els seus desgavells històrics, espoliant-nos els calés i menystenint la nostra llengua i la nostra cultura. I no em puc deslliurar de la idea de que els catalans hauríem de separar-nos-en, després del darrer acte de rancúnia del rapte de les “fotos” a Salamanca, precisament a Salamanca. Una altra Comissió per la Dignitat.
Ara és la nostra hora i per sobre de tot la vostra, noves generacions, joves catalans. Mogueu-vos, crideu, voteu, definiu-vos clarament amb l’orgull de ser catalans per un estat propi.
Nosaltres també hi serem, però estem tan cansats d’aquesta Espanya genocida, destructora de pobles i cultures. Ruïnes glorioses i acusadores. No, els catalans no hi vam ser. Amèrica va ser de Castella.
No ens deixeu morir sense veure-ho.
Els meus primer anys els recordo un pel atrafegats, perquè malgrat que els meus progenitors eren practicants exclusius del mètode ogino, vam arribar a coincidir i coexistir cinc germans d'edats força seguides que la meva mare anava organitzant amb dides i mainaderes. A mi em van adjudicar la Pepeta, una lleidatana jove i riallera que em traginava ben afermat a un cotxet amb rodes –entre elles en deien “cochecitos”- per tots els carrers a la vora de casa (carrer de Casp, xamfrà amb Bruc, a ple cor de l’Eixample) amb límits imposats per la mestressa, entre la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça Urquinaona i la plaça Tetuà, i des d’on s’albiraven i escoltaven de prop o de lluny tots els esdeveniments i gresques que es produïen a la ciutat amb una certa freqüència.
Jo anava ben falcat a la cadireta i la Pepeta la conduïa amb prudència i entusiasme jovenívol, però tot el meu entorn era habitualment tan violent i precipitat: avalots i moments de placidesa, crits de guerra i jaculatòries pietoses, visca la guardia civil i fora capellans, corredisses d’homes i vailets amb banderes catalanes i republicanes perseguits per soldats que mai no els atrapaven. El desordre, el caos continu i com a fons dues cridòries que eren el principi i el resum de tot:
“españoles verdugos”
“catalanes de mierda”
Ben jove vaig saltar de la cadireta i vaig anar a parar a una massa amorfa i indefinida de ciutadans catalans, tots emprenyats, com ara, de totes les varietats possibles, des de Carlins a anarquistes passant per teòrics marxistes i subjectes de missa diària. No hi havia sol·lució.
Altra volta per tot arreu imatges, paraules violentes, rètols ofensius per uns o per altres, cavalls, xerrics, guspires, trets, persecucions de víctimes que més tard es convertien en caçadors, morts, canonades, bombes, aviació i cançons, Viva España, Visca la República, Nova Dictadura, Franco, “rojos separatistas y masones”, quaranta anys de camisa blava i boina vermella, quin ridícul!, Opus Dei, Fraga, Suárez, transició, Democràcia?, Constitució fallida, catalans acollonits, González i Aznar un parell de ninots, Pujol, un polític seriós però prudent com tots els d’aquesta terra, pactista i esquilmada a força de collons. I apareix com a possible sol·lució Zapatero, D. José Luis Rodríguez Zapatero, amigo Zapatero, especialista en enredar catalans, jocs de paraules –promeses totes-, jocs de mans, “juegos de manos juegos de villanos”. L’Estatut “yo os prometo”, no ens faci riure.
Tot això barrejat amb salsa, ja saben que als catalans ens agrada la cuina complicada, el “mar i muntanya”, l”oca amb naps”, l’”estofat amb peres”…un record reverent al Pontífex urbi et orbi Ferran Adrià.
I ara.
Torno a estar sovint assegut en una confortable butaca en lloc del carretó d’infant. Els carrers pels quals passejo ja no són els mateixos, ara visc a les Tres Torres. No puc caminar gaire perquè estic jubilat i em pesen les cames. Estic cansat, molt més que quan era un nen sense història i m’arrossegava la Pepeta i em cantava allò de “les petites formiguetes a l’estiu”. Com un llamp se m’il·luminen els ulls. M’ha semblat veure una senyera en un balcó. O potser ho he somiat. M’exalto i m’entesto en que ha estat una visió real, però és gairebé tot el que tenim.
Sí, estic cansat. Cansat d’estar a Espanya, amb els seus desgavells històrics, espoliant-nos els calés i menystenint la nostra llengua i la nostra cultura. I no em puc deslliurar de la idea de que els catalans hauríem de separar-nos-en, després del darrer acte de rancúnia del rapte de les “fotos” a Salamanca, precisament a Salamanca. Una altra Comissió per la Dignitat.
Ara és la nostra hora i per sobre de tot la vostra, noves generacions, joves catalans. Mogueu-vos, crideu, voteu, definiu-vos clarament amb l’orgull de ser catalans per un estat propi.
Nosaltres també hi serem, però estem tan cansats d’aquesta Espanya genocida, destructora de pobles i cultures. Ruïnes glorioses i acusadores. No, els catalans no hi vam ser. Amèrica va ser de Castella.
No ens deixeu morir sense veure-ho.
Enric Vila
Sobirania i Justícia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada