Oferim aquí als nostres lectors l'
entrevista a l'Alfons López Tena, vocal del CGPJ i membre del
Cercle d'Estudis Sobiranistes, publicada al diari
Crònica:
Amb la victòria del PSC i la desfeta dels partits nacionalistes, creus que els lligams de Catalunya amb Espanya s’han reforçat? No, crec que no. El problema és que els partits catalans encara no han fet l’evolució necessària per oferir un nou projecte de redreçament i de defensa dels interessos de Catalunya. En segon lloc, aquestes eleccions es plantejaven en termes de si governava el PP o si governava el PSOE. I al davant d’això, el PSOE aquí s’ha mantingut igual, en vots. No s’ha emportat els vots de CiU, que són els pitjors resultats de la seva història, ni els procedents de l’esfondrament d’Esquerra Republicana ni de la pèrdua de vots d’Iniciativa. Gran part dels vots perduts han anat a parar a l’abstenció. És com dir que en les eleccions franceses de fa cinc anys la població va votar de forma massiva per Chirac; però no va ser així, el van votar perquè l’alternativa era Le Pen. Doncs aquí ha passat el mateix: la gent a votat a efecte que no sortís el PP.
Llavors, creus que hi ha una part de l’electorat sobiranista que se sent orfe, que no troba un partit que el representi? ¿Què explica que part d’aquest electorat s’hagi quedat a casa? Jo crec que s’han quedat a casa perquè cap de les dues propostes, o de les tres, - perquè jo també aquí hi inclouria Iniciativa - ni CiU, ni Esquerra ni Iniciativa, encara no han estat capaces d’oferir als catalans un projecte de futur, d’esperança i d’il·lusió i de redreçar la situació. Al davant d’això, gran part del seu electorat s’ha quedat a casa.
Perquè en les zones metropolitanes, on s’ha viscut els caos més important d’infraestructures, és precisament on el Partit Socialista s’ha mantingut? Perquè l’alternativa de Zapatero era Rajoy. Això vol dir: Aznar, Acebes, Zaplana, etcètera. És el que he dit abans, tot i la primera presidència desastrosa de Chirac a França, - on hi va haver greus casos de corrupció – això no li va passar factura. Però va tenir aquest gran percentatge de vots, perquè el seu contrincant es deia Le Pen. És a dir, era escollir entre el dolent i el pitjor. I quan a la gent se li dóna escollir entre el dolent i el pitjor, normalment escull el dolent.
Però si d’aquí quatre anys el PSOE fa una campanya novament bipartidista que faci escollir “entre el dolent i el pitjor”, no tornarem a tenir el mateix resultat? No hem de pensar en d’aquí a 4 anys. Les eleccions que ens importen als catalans són les eleccions al Parlament de Catalunya. Al Congrés dels Diputats, Catalunya elegeix 47 diputats dels 350, i els partits amb consciència nacional, en el millor dels casos arriben a un resultat de 20 o 20 i pocs. Per tant, estem parlant que tenen un 5 % dels escons del Congrés dels Diputats. Ara bé, els partits catalans cal que es posin les piles perquè aquests resultats no es tornin a repetir.
Llavors estaríem constatant que els partits sobiranistes no saben articular un missatge que faci relacionar les deficiències infraestructurals amb la nostra dependència política de l’Estat espanyol? Ho estan començant a fer. I han evolucionat molt les postures d’Esquerra, Convergència i Iniciativa respecte a fa un any i mig, quan l’únic horitzó era desplegar un Estatut que pensaven que estava ja aprovat. Sense tenir en compte que l’Estatut no s’aplicaria, i que a més, el PP i el PSOE, sota la capa de Tribunal Constitucional, s’encarregarien de frenar-lo. El problema aquí és que tot el projecte català del segle XX i del XIX era de democràcia, europeïtzació, transformació de l’Estat, i autogovern per a Catalunya. I això ha arribat a una via morta. I quan s’ha arribat a una via morta, es tracta, o bé d’esfondrar-se davant del fracàs, o bé d’optar per un pas endavant i fer un projecte oberta i clarament independentista. I aquests partits estan evolucionant en aquesta línia.
Inclous Iniciativa en aquest sac sobiranista. Creus que el partit ecosocialista optaria pel SÍ en un hipotètic referèndum d’autodeterminació? En les enquestes que cada any l’Institut de Ciències Polítiques i Socials fa la UAB, entre d'altres qüestions, es pregunta a la ciutadania sobre el sentit del seu vot en un referèndum. A més, ens oblidem d’un tema: cap partit no ha proposat ni proposa, la independència com a projecte. Com a horitzó i com a ideal sí, però com a projecte, com a Escòcia, com a Flandes, com al Quebec, o com a Kosovo, o com a Estònia, o com a Noruega en el seu dia... Cap partit no ho fa encara. En unes circumstàncies com aquestes, et surt que en aquestes enquestes, que l’electorat d’Esquerra que diu sí a la independència és el 80 %, el de Convergència el 60 %, el d’Iniciativa prop del 50 %, els socialistes al voltant del 30 %, i els del PP prop d’un 10%.
En aquest estudi que cites, el percentatge favorable a la independència és més elevat que els resultats del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. En l’estudi del ICPS es pregunta pel Sí o pel No. En canvi les preguntes que fan els del CEO són realment tramposes, barrejant coses que no tenen res a veure. I, és clar, si dones cinc opcions de resposta, més matisos específics hi haurà en cada una d’aquestes respostes. En aquest sentit, en l’Estudi del CEO gran part dels enquestats escull com a opció l’Estat Federal, per sobre de l’opció independentista. El problema de l’Estat Federal és que per a federar-te necessites federar-te amb algú. I Catalunya per ser un Estat dins d’un Estat espanyol federal, necessitaria federar-se amb una altra part, i l’altra part no vol això. L’altra part no vol això. L’altra part vol tenir el control total i absolut de l’Estat. Una federació és com un matrimoni, no et pots casar amb tu mateix, i si l’altre no vol casar-se sinó tenir el domini total, no es va enlloc. I ja a efectes reals, i no de discursos, per a poder establir un Estat Federal a l’Estat Espanyol cal reformar la Constitució Espanyola. I això necessita 234 diputats, quan ni tan sols per fer un Estatut de Catalunya n’hi ha hagut 176 que estiguessin disposats aprovar-lo. Ara bé, els diversos sectors socials no evolucionen d’un dia per un altre, sinó que evolucionen. Hi ha una frase de Churchill que m’agrada molt que diu que “els pobles en democràcia només trien la solució correcta un cop han intentat i fracassat fent possibles totes les incorrectes”.
Llavors ets optimista, creus que s’aconseguirà la independència? Sí. Si no fos optimista, si no cregués que és possible, no m’hi dedicaria.
I què li manca al sobiranisme català per esdevenir un veritable projecte de masses que ens dugui a la creació d’un nou Estat? Li manca una constant tasca contínua de assumir que l’Estat espanyol actua d’una manera deliberada i contrària (tots els seus sectors, els polítics, els empresarials, els funcionarials, els PSOE i el PP) a tot allò que sigui català i a tot allò que sigui pels interessos dels catalans. I per tant, l’única forma que ens queda per tirar endavant com una societat viable es fer un projecte propi, que vol dir crear un Estat propi dins de la UE. Però la possibilitat real que això sigui així no ens oblidem que ens la dóna l’obertura comercial, l’entrada a la Unió Europea, la globalització i l’euro. I això és molt recent, i per tant, és a poc a poc com s’està produint aquesta evolució. Si no, no tindria sentit que els carrers de Barcelona s’omplissin amb centenars de milers de persones fent una manifestació per una qüestió de Rodalies. Aquesta és justament, la gent que s’ha quedat a casa perquè els partits catalans no han estat capaços d’oferir-los cap altra opció que parar al PP. I ara mateix ja hi ha gent que no vol parar al PP, sinó anar a l’arrel de la qüestió. És una mica el que diu Rubert de Ventós: “no volem més formatge, volem sortir de la ratera”.
La manifestació de l’1 de desembre es va nodrir de nacionalistes catalans. Però gran part dels afectats per Rodalies, gent que se sent nacionalment espanyola, no hi van ser. ¿Com podem arrossegar-los cap a un projecte independentista? Jo tinc vincles emocionals amb la cultura i la nació espanyola. Entre altres coses, perquè el meu pare era andalús. I per tant, per a mi el castellà és una llengua pròpia, com ho és el català. Aleshores no és una qüestió d’orígens ètnics, sinó de projecte. I per tant, es tracta que vegin tant els catalans d’origen com els catalans nouvinguts, que per als seus interessos i per a la seva dignitat la única sortida és la independència.
Llavors creus que s’hauria de fer independentisme en castellà? Sí. Jo en faig, d’independentisme en castellà. Entre altres coses, perquè és una qüestió de drets democràtics. I en el moment en el qual hi ha una part important de la població de Catalunya que tenen el castellà com a llengua primordial, igual que d’aquí uns anys hi haurà una part important de la població catalana integrada que té com a pròpia una d’altres llengües. És com els Estats Units, o com el Canadà, o com és Anglaterra, o com és Escòcia. En conseqüència, això s’ha de reconèixer, i se li ha de donar tots els drets democràtics que li correspon.
A la Catalunya independent el castellà hauria de ser oficial? Al meu entendre això s’hauria de fer. Però perquè els propis catalans així ho decideixin, no perquè sigui una imposició feta des d’Espanya, sinó perquè els propis catalans tinguin la maduresa de reconèixer que el projecte de Catalunya no és un projecte lligat a una ètnia sinó que és un projecte lligat a la democràcia, a la llibertat i a una major prosperitat.
Es podria celebrar un referèndum d’autodeterminació l’any 2014, encara que la legislació espanyola no ho permeti? La legislació espanyola sí que ho permet. L’Estatut de Catalunya és una llei espanyola, no és una llei catalana. I l’Estatut dóna a la Generalitat competència exclusiva en aquesta matèria: els articles 29 i 122. L’única limitació que existeix és que cada referèndum que es faci ha de ser autoritzat pel govern d’Espanya. Això es pot salvar de dues maneres: o bé perquè es fa la transferència d’aquesta competència, que és la campanya que està fent la Plataforma pel Dret de Decidir; o bé perquè uns determinats partits es presenten a les eleccions amb una proposta clara i oberta d’independència. I guanyen les eleccions amb aquesta proposta, i per tant formen govern per a dur a Catalunya a la independència. Llavors, un govern amb aquestes característiques promou un referèndum d’independència, fa la pregunta de la manera que la Generalitat té competències per fer-ho (segons la Constitució espanyola). En aquest sentit, la independència s’ha fer dins de la legalitat i que no se’ns pugui acusar de fer una proposta il·legal o inconstitucional. D’altra banda, quan l’article 29 de l’Estatut preveu iniciatives populars, si una proposta amb una pregunta d’aquesta mena, que és plenament constitucional és ratificada per una majoria dels ciutadans, llavors això és absolutament imparable. És impossible que un govern espanyol pugui aturar-ho, entre altres coses perquè llavors, si hi ha una visualització que una àmplia majoria ho vol, no cal ni fer el referèndum. L’única manera d’aturar-ho són les armes, i Espanya ara ja no té la capacitat d’actuar militarment com si fos Birmània o com si fos la Xina. El resultat seria que les inversions espanyoles a l’exterior – no oblidem que cotitzen les grans empreses bancàries i els antics monopolis privatitzats a la borsa de Nova York – això suposaria el seu esfondrament borsari, suposaria la retirada de dipòsits, suposaria les protestes internacionals fent mal directament a aquestes empreses (com ha passat amb la Xina). La opció d’Espanya de ser la Birmània d’Europa, - que això va ser als anys 30; d’aquí, els anys 40, 50 i 60 d’aïllament i d’autarquia, la opció per la pobresa, per la violència i per la dictadura - ja no la poden prendre. Jo crec que ja no la volen, sempre hi ha frikis, però no la volen. Però en qualsevol cas, no tenen la capacitat de poder-ho fer.
Així doncs, creus que estem més a prop o més lluny de fer un referèndum d’autodeterminació? Estem més a prop. El compte enrere ja ha començat. Ara bé, no cal obsessionar-nos en una data concreta: arribarà quan hagi d’arribar. I la primera condició per fer-ho possible és haver guanyat les eleccions amb una proposta clara d’independència. Els escocesos, per exemple, han posat data, han dit “voti’ns vostè perquè nosaltres l’any 2010 farem un referèndum per la independència d’Escòcia”. Això, quan passi a Catalunya, quan hi hagi partits que vagin a les eleccions amb aquesta proposta, i tot el seu programa vagi en funció i al servei d’aquesta proposta, llavors és quan es podrà fer un referèndum.
El manifest que va promoure a finals de l’any passat un grup d’alcaldes i regidors per treballar des dels ajuntaments a favor del dret de decidir suma ja 861 adherits, entre els quals hi ha càrrecs de CiU, ERC, ICV-EuiA i també del PSC. Els promotors tenen previst reunir-se al juliol per consensuar un document que fixi les actuacions que han de dur a terme a partir d’ara, amb l’objectiu de constituir-se en assemblea a la tardor. 
