El pas endavant de Montilla

El president de la Generalitat, José Montilla, ha decidit plantar cara al PSOE i a José Luis Rodríguez Zapatero a costa del finançament autonòmic. El cap de l’executiu català sap que en el debat sobre la reforma del sistema de repartiment dels impostos entre l’Estat i les autonomies s’hi juga el seu futur polític. La Generalitat necessita amb urgència més capacitat financera per desenvolupar la seva agenda social, que prometia un salt endavant en temes com l’atenció a les persones dependents, la sanitat o l’educació. D’altra banda, Esquerra, el seu principal soci de govern, no està en condicions d’acceptar cap sistema que no suposi una rebaixa significativa del dèficit fiscal.

L’actual sistema, pactat per CiU i el PP el 2001, ha quedat del tot obsolet i és cada cop més perjudicial per Catalunya tal i com demostren les dades que en les darreres setmanes ha posat, de nou, damunt la taula el departament d’Economia i Finances que comanda el també socialista Antoni Castells.

El pas endavant de Montilla difícilment té marxa enrera si és que el president català vol mantenir la seva credibilitat davant la ciutadania i disputar-li l’espai central de la política catalana a CiU gràcies a un assumpte que genera un amplíssim consens social i entre els agents econòmics. No s’entendria, i el PSC ho sap i ho tem, una actitud conformista o submissa de Montilla davant un mal acord només per no incomodar a Zapatero i el PSOE, que no han fet res de l’altre món per combatre les actituds catalanòfobes que també han tingut eco dins el socialisme espanyol.

Montilla haurà de lluitar en diversos fronts i mostrar capacitat política mentre duri la negociació. D’una banda haurà de persuadir Zapatero i el PSOE de la necessitat de complir amb Catalunya i ajustar-se a la lletra i l’esperit de l’Estatut. Ho haurà de fer, a més, sense comptar amb la pressió que podrien exercir els 25 diputats del PSC a la carrera San Jerónimo que, si no hi ha sorpreses, seguiran desapareguts en combat, si més no de portes enfora. Montilla també haurà de mantenir l’estabilitat al tripartit per evitar que la precipitació d’alguns dels seus membres, especialment els d’Esquerra, pugui transmetre una imatge de debilitat del president que, segons el seu entorn, no ajudaria gens de cara a Madrid. El darrer front que haurà de cobrir el president és el de CiU. La federació no és, encara, al consens i el PSC vol comptar-hi però sense cedir-los el protagonisme polític. Ara per ara és difícil que Artur Mas doni suport en aquest assumpte malgrat el caràcter estratègic i que ell és, amb Zapatero, coautor de les bases del model que van quedar plasmades a l’Estatut de la Moncloa. Els darrers actes del pinyol de Mas amb temes com la negociació pels càrrecs de la CCMA protagonitzada per David Madí tampoc no permeten massa optimisme.

Montilla ha fet el pas i ha volgut marcar territori davant el socialisme espanyol. Ho ha fet, a més, a través del grup Prisa, que fins ara s’havia alineat (des d’una postura pretesament esquerrana dividint territoris entre rics i pobres) amb les comunitats autònomes receptores governades pel PSOE.

Tribuna Catalana