I les llibertats personals ?

Un grup de militants del PSC han signat un manifest que porta per títol 'Socialistes per a l'abolició de les curses de braus' en el qual es demana llibertat de vot per als diputats del grup al Parlament en la ILP antitaurina que s'està debatent a la cambra catalana. El grup ha penjat el manifest en una pàgina web impulsada pel regidor socialista a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), Carles Marco, on s'han registrat 194 militants. Tot i això, el secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza, ha descartat donar llibertat de vot als diputats tal i com es va fer en l'acceptació a tràmit de la ILP, ja que creu que el grup parlamentari ha de tenir una 'posició comuna' entorn a aquesta iniciativa. Zaragoza ha dit que el grup decidirà 'col·lectivament la decisió majoritària'.

En el manifest, els militants socialistes reconeixen la feina feta pels organitzadors de la ILP, els quals van recollir 180.000 signatures, i recorden que 'un bon grapat d'afiliats del PSC vam signar aquesta ILP'. 'Alguns en vam ser fedataris i molts afiliats i simpatitzants estem d'acord amb l'abolició de les curses de braus', s'assegura. Per això, han demanat a la direcció del partit que tinguin en compte el seu posicionament, que consideren 'majoritari a la societat catalana'. 'No sabem si els partidaris de l'abolició som majoria o minoria dins del partit, però sí estem segurs que són molts els afiliats que estem per aquesta opció', ha remarcat.

El text recorda que el partit no s'ha definit sobre aquesta qüestió en cap congrés, ja que 'mai ha estat debatut quin ha de ser el posicionament del partit vers aquest espectacle'. Per això, demanen llibertat de vot als parlamentaris en la votació definitiva de la ILP 'per coherència amb les diferents sensibilitats dins del partit'. 'Volem pensar que la composició del grup parlamentari reuneix diverses sensibilitats sobre diferents aspectes que estan en el debat social', afegeixen, 'd'altra manera no s'entendria, donat el caire plural que històricament ha tingut i té el nostre partit'.

Tot i demanar la llibertat de vot, aquest grup de militants també han dit que admetrien 'la recerca d'un consens amb altres grups parlamentaris per obtenir un resultat favorable a la prohibició i satisfactori per als impulsors de la ILP'.

Zaragoza ho descarta

El secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza, ha descartat aquest mateix dilluns que els socialistes catalans puguin tornar a donar llibertat de vot als seus diputats. Zaragoza ha justificat que es donés en el debat a la totalitat, però ha recordat que a partir d'aquí ha començat una tramitació parlamentària. 'I com sempre, el grup parlamentari té posicions pròpies'. Així, tot i respectar la 'pluralitat d'opinions', Zaragoza ha deixat clar que 'al final es pren una posició' i que un grup parlamentari té 'l'obligació de posicionar-se'. 'Evidentment, nosaltres prendrem una posició comuna de grup parlamentari', ha reblat.

Tot i això, Zaragoza ha aplaudit que aquest grup de militants hagin volgut expressar la seva posició, 'com altres s'hi han mostrat a favor'. 'El PSC és un partit plural i pren les seves decisions democràticament', ha dit, i 'el grup decideix col·lectivament quina és la decisió majoritària'. Zaragoza ha recordat que aquesta és una 'llei complexa'.

directe.cat

ELS PSC OBEIRÀ L'ORDRE DEL PSOE I VOTARÀ A FAVOR DE LES "CORRIDES DE TOROS"

Passiu-ho bé, senyor Duran, adeu, UDC ¡¡

Al 24è Congrés d'UDC Duran ha parlat amb claredat, segur de qui és, de què vol ser i d'on està disposat a arribar. Creu que mereix ser el guanyador, que res no hi pot perdre i que no l'importa qui o què es pot perdre en el futur dissenyat per ell i per a ell, al qual arrossega UDC.

He llegit amb atenció les ponències congressuals. UDC o Duran no s'han mogut dels primers anys 90, d'aquell model de sobirania subordinada a Espanya, d'aquell model de societat, de la ideologia essencial i essencialista de la declinant democràcia cristiana.

Quan hi he llegit que respondre les demandes de la societat del segle XXI sobre l'abortament i la mort digna és tan sols "fals progressisme" i que cal legislar l'objecció de consciència, m'he preguntat com el líder d'UDC pensa conjugar el seu rebuig frontal a aquells avançaments socials amb l'aspiració de construir des del Govern espanyol "una Espanya moderna".
El Congrés d'UDC ha revalidat que és un partit "de dretes" clàssic i catalano-espanyol. L'existència d'una dreta espanyola atípica, el PP, han convertit UDC i Duran en assenyats i situats en la centralitat. Però no és així, el centre és una il·lusió òptica, el lloc de l'ambigüitat, el zero i en tot cas el lloc intangible on el progressisme intel·ligent exerceix el poder. Pujol ho sabia i ho practicà durant 23 anys.

En el seu discurs Duran rebutjà per a Catalunya un Govern nacionalista i el contraposà a un govern socio-convergent, "catanyol" . Veu en el termini màxim de 4 anys un Ministre d'Assumptes exteriors d'UDC al Govern espanyol i alguns Consellers al Govern català. Espanyolitzar Catalunya n'és el resum.

Duran té la voluntat de realitzar el seu programa amb CDC o en solitari, sap que en el camí pot trobar patrocinadors que li posaran com a únic preu trencar el nacionalisme català, debilitar Artur Mas i el seu lideratge. Duran, crescut en anys de bonança, cregué que podria ser el "delfí" de Pujol, el líder de CiU, però fou Mas l'assenyalat per CDC, qui ha demostrat amb escreix l'encert de la seva elecció. Amb el seu discurs Duran ha reconegut implícitament que no pot competir amb Mas a Catalunya i s'ha posat al servei d'Espanya i s'ofereix com a soci de Montilla.

Duran i UDC han parlat amb prou claredat i veu forta perquè CDC i Mas els escoltin. És també el moment de respondre'ls amb un sincer i càlid.

"Passiu-ho bé, senyor Duran!, adéu, UDC!", ens veurem el dia després del de les eleccions...

Racó Català

A Sant Cugat del Vallès tercer contenciós perdut i ningú dimiteix ¡¡

CARTA OBERTA AL TINENT D’ALCALDE RESPONSABLE DE L’ÀREA D’ECONOMIA I ORGANITZACIÓ, RESPECTE A LES CONTRIBUCIONS ESPECIALS DEL SECTOR 2-5 DE LA FLORESTA

La Floresta, 28 de setembre de 2008


Sr. Jordi Joly:

Durant aquests 6 llargs anys que ha durat el nostre plet contra l’Ajuntament, per les Contribucions Especials, he optat per mantenir-me en silenci, limitant-me a la meva actuació professional com Advocat defensor dels propietaris recurrents, malgrat que, la meva qualitat de President de l’Associació Administrativa de Contribuents m’hagués exigit, tal vegada, una actuació pública més contundent.

Com treballador del Sector Públic em molestem força actuacions que desprestigiïn les Institucions. Crec, però, que la gravetat de les seves darreres manifestacions, de les quals es fa ressò, a tota plana, l’últim número del Diari de Sant Cugat (Divendres, 26 de setembre del 2008), en el sentit que la seva Àrea té la intenció de tornar a girar les contribucions especials al sector 2-5 de la Floresta, - declarades nul·les de ple dret per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -, perquè, dieu, l’Ajuntament té l’obligació i el dret a cobrar-les, m’obliguen, per evitar nous plets, a fer-li les consideracions següents:

1. Hom pot arribar a comprendre que a l’Equip de Govern li sigui dolorosa la Sentència. M’adono perfectament que una sentència que declara la nul·litat de ple dret d’uns actes administratius és una desaprovació gravíssima de l’actuació administrativa. És una declaració pública judicial que l’Administració Pública – en aquest cas, l’Ajuntament de Sant Cugat - ha actuat amb un menyspreu total de l’obligació que l’imposa la Constitució, de submissió plena de la seva actuació a la llei i al dret. És a dir, en llenguatge popular, s’ha passat pel forro l’ordenament jurídic.

Sentències que declarin la nul·litat de ple dret d’actes administratius no s’obtenen gaire dels Tribunals, i, doncs, puc comprendre la incomoditat i la vergonya de l’Equip de Govern, sobretot quan totes les Contribucions Especials de l’any 2002 (Mirasol i La Floresta) han estat anul·lades pels Tribunals.

2. El que ja no es pot entendre són les seves manifestacions. Com sembla que ningú ho fa, em prenc la llibertat de recordar-vos que:

a) Les sentències judicials són, per mandat constitucional, de compliment obligatori i en els seus propis termes.

b) La declaració, per Sentència ferma, de nul·litat de ple dret del Projecte d’Urbanització i dels Acords d’Imposició de les Contribucions Especials comporta l’obligació legal, imperativa i inexcusable, de l’Ajuntament de, en execució de la sentència, declarar d’ofici nul·les de ple dret les liquidacions tributàries girades i, en conseqüència, retornar els diners pagats, amb els interessos legals, i les garanties prestades, amb les despeses generades.

c) La Llei atorga el termini de dos mesos, comptadors des de la comunicació de la fermesa de la sentència, per tal que l’Administració l’executi, termini que ja ha transcorregut amb escreix, sense que haguem rebut ni un cèntim.

d) No existeix cap possibilitat legal de tornar a girar les contribucions especials per l’obra executada. Si, d’una banda, els acords declarats nuls de ple dret no són susceptibles de convalidació i no poden tenir cap efecte; de l’altra, no existeix, tampoc, possibilitat legal d’un nou Acord d’Imposició de Contribucions Especials – ni tampoc de Quotes Urbanístiques – per finançar una obra ja executada. Qualsevol acte administratiu, en aquest sentit, haurà d’ésser previ a l’inici de les obres i, doncs, impossible en el nostre cas, llevat que a la prepotència amb que l’Equip de Govern ha gestionat el tema de les Contribucions Especials s’ajunti, ara, la potència màgica de fer desaparèixer els 6 anys transcorreguts i la urbanització realitzada. (Perdoneu-me la ironia).

e) Són nuls de ple dret, per disposició expressa de la Llei, els actes administratius contraris als pronunciaments de les sentències que es dictin amb la finalitat d’eludir el seu compliment.

f) I que el Codi Penal tipifica com a delicte de prevaricació l’actuació de l’autoritat o funcionari públic que dicti una resolució arbitrària en assumpte administratiu sabent que és injusta.

3. Sr. Tinent d’Alcalde: Com advocat que he portat la defensa jurídica dels propietaris que han optat per no doblegar el cap a la prepotència de l’Ajuntament, em sento orgullós. He defensat gratuïtament els drets d’uns ciutadans que el seu Ajuntament no va voler respectar. Em sento ben compensat per la victòria. Ara bé, com a contribuent i veí de Sant Cugat, em dol que, per culpa de la incompetència dels Gestors Públics, la Tresoreria Municipal es vegi privada d’uns ingressos necessaris per la prestació dels serveis públics. No és, però, responsabilitat dels ciutadans que hem defensat els nostres drets, sinó de l’Equip de Govern de l’Ajuntament. A ells s’haurà de demanar la responsabilitat. Si estiguéssim al Japó, l’Alcalde hagués presentat la seva dimissió immediata, però a Catalunya, malauradament, aquesta ètica democràtica no ha arribat, encara. Llàstima per a la veritable democràcia.

Atentament


José Augusto Ribeiro Duarte

President de l’Associació Administrativa de Contribuents del Sector 2-5 de La Floresta i Apoderat dels 87 propietaris recurrents.

Fracàs absolut de la convocatòria contra la llengua catalana, malgrat les mentides de la premsa espanyola.

Quatre arreplegats vinguts de la resta de l’Estat són insuficients per omplir la Plaça de Sant Jaume.

Us recomano que recupereu aquest post que encara fa més absolut el fracàs de l’extrema dreta.

Aquest ha estat el resultat de la convocatòria feta per l’extrema dreta espanyola representada pels partits de Rosa Díez i Albert Rivera, malgrat la propaganda gratuïta de la premsa més retrograda espanyola, malgrat els autocars vinguts de tota Espanya, el fracàs ha estat absolut.

El més trist i que demostra la manca de coherència, ha estat la presencia del PP a la mini manifestació, com poden convertir-se en dreta civilitzada?, si són incapaços d’assumir la pluralitat.

Un fracàs que s’afegeix a la recollida de signatures en favor de la llengua espanyola, que ni tant sols arriba als 300.000 ciutadans que l’han signada, malgrat l’inversio en recursos, humans i econòmics que s’han fet per part de l’Espanya més conservadora.

Joan Puig i Cordón - http://joanpuig.blogspot.com/

Ni vergonya ni dignitat

L'anunci de Corbacho que el PSC votarà, peti qui peti, a favor dels pressupostos del PSOE és tan poc sorprenent com el contingut d'un ou Kinder que, com saben tots els nens, no n'és gens. Un sector dels socialistes catalans havia filtrat i fet córrer la idea que podien arribar a rebel·lar-se al Congrés. Ningú no s'ho havia cregut, però per alguna raó el ministre de Treball ha sentit la necessitat de deixar clara la seva posició.

Mentre es confirmava que Montilla va amanir el pacte de Vilanova entre Saura i De la Vega –per a vergonya de Joan Herrera–, Corbacho feia ahir un altre gest per exhibir la seva fidelitat a Rodríguez Zapatero. Rivalitzant amb José Bono en espanyolitat i lleialtat al carrer Ferraz, l'exalcalde de l'Hospitalet puntualitzava que el front comú pel finançament és només una "conjuntura molt respectable" i que la possibilitat de votar contra els pressupostos és una "opció partidista" (partidista d'un altre partit, esclar). Antoni Castells era un miratge. Torna l'autèntica veu del PSC: la que mana, si més no.

AVUI.cat

MENYS PARTIDISME MÉS PAÍS !

Ara mes que mai ha de parlar el poble català, recuperem la dignitat i la nostra identitat, peti qui peti ¡¡

Pasqual Maragall: "¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes"

L'exPresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall explica en lírica de conte la història del recent Estatut en un article publicat a El Periódico. Amb un to irònic i gens condescendent amb els seus excompanys del PSOE, Maragall sentencia "que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes" en referència a les constants traves del president espanyol per permetre el lliure desenvolupament de la màxima llei catalana i posa com a exemple que, tot i ser referendat pel poble català, "el futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu".

En l'article que porta per nom 'Què passarà amb l'Estatut', l'exPresident explica també la pinça a la qual va ser sotmesa quan va anar a Madrid a negociar l'articulat del text amb el 90% del suport del Parlament. Segons Maragall, Mas i Zapatero van fer pactes perjudicials i contraris a la unitat del Parlament de Catalunya, de tal manera que assegura que "em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius ".

El mateix exPresident segueix explicant una història en to irònic, però ben real. Així, Maragall diu que l'estratègia Mas-Zapatero era únicament per mantenir la "conllevància" que governin sempre els mateixos PSOE-CiU i que, quan li va preguntar a Zapatero, "qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Es-querra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc.

Maragall posa fi al seu article amb un espetec final: "ara resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat".

Tribuna.cat

De Vendrell a Bassas

El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.
Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.
En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.
Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest> curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa> forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant> el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta> més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un> de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, > pluralitat.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

En Vendrell va rebre de valent igual que en Ramon Barnils (El lloro, el moro, el mico i el snyor de Puerto Rico), en Toni Arbonès i el seu equip amb Els viatgers de la gran Anaconda, La Rita Marzoa i el programa que feia.., en Solè i Sabaté i Ramon Barnils amb Postres de Music... . Gairebé tots van començar amb un assetjament laboral a base de traslladar-los a hores de la matinada ( 5, 6 del matí), retallar-los l'horari i el pressupost, fer-los la vida impossible.... Aquesta depuració no és d'ara, ve de fa molts anys i sempre del cantó socialista (que tinguin o no tinguin càrrecs institucionals, sempre han intentat manar, perseguir, depurar etc. Està en els seus gens espanyolistes. A això , cal respondre amb l'ús de la catosfera i el buit als programes més espanyols, que, per sort, solen ser els més dolents.Les noves tecnologies ajuden.

Blanca Serra

Qui és qui a la Plataforma pel Dret de Decidir

La Plataforma pel Dret de Decidir va celebrar el passat diumenge, dia 29 de juny, una assemblea al seu local social del carrer Rocafort de Barcelona. En aquesta assemblea van assistir la majoria d'entitats i de socis i sòcies individuals que van fundar la PDD, aviat farà tres anys. En total representaven gairebé dues terceres parts dels socis actuals.

Es van prendre decisions importants des del punt de vista polític i organitzatiu. Des del punt de vista polític es va decidir continuar treballant pel Dret de Decidir, tal i com s'ha fet fins ara i d'acord amb els principis fundacionals de la PDD. Això vol dir que la plataforma, independentment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, no sortirà al carrer per defensar la via estatutària, que considera inviable i superada per satisfer les necessitats socials i nacionals del poble de Catalunya.

Ja en el seu moment la PDD va sortir al carrer en contra d'aquest estatut retallat i passat pel ribot i, conseqüentment, no pot ara sortir a defensar-lo, tot i que està d'acord que cap tribunal espanyol té legitimitat per dictaminar en contra o a favor d'un referèndum votat pel poble de Catalunya.

Pel que fa a temes organitzatius la PDD va decidir impugnar l'assemblea del passat dia 15 de juny, celebrada a Girona, de la qual en van sortir uns estatuts i una junta il·legal ja que ni una elecció ni l'altra van complir amb els requisits legals necessaris per poder-se dur a terme.

No s'escapa a ningú que a hores d'ara la PDD està passant per un dels seus pitjors moments des de la seva creació. Aquesta crisi de caràcter polític i organitzatiu s'està gestant des de fa més de sis mesos, va esclatar fa un parell de mesos i es va manifestar clarament en l'assemblea del passat dia 15 a Girona, on es van intentar imposar uns estatuts i una junta, malgrat que tothom sap que no són legals.

Fins i tot alguns mitjans de comunicació han contribuït a mantenir aquesta confusió en divulgar uns noms per qualificar cadascun dels sectors que no responen a la realitat. En realitat l'anomenat sector crític és el que es manté dins de la legalitat, està representat per la majoria de la junta votada en assemblea el mes de febrer del 2007 i manté en el seu sector la major part d'entitats i persones fundadores de la PDD i també manté l'esperit i els objectius fundacionals. Mentre que l'anomenat sector oficialista és el que ha volgut prescindir i foragitar la majoria d'entitats i persones fundadores, tot i que compta amb el suport de la persona més mediàtica i coneguda de la PDD.

Malgrat la crisi sembla que tant una part com l'altra estan disposades a arribar a acords, tot i que fins ara només la junta legal havia fet les passes necessàries per iniciar la negociació. Aquest dijous està previst que s'iniciïn aquests contactes que esperem que siguin fructífers i que permetin que la bona feina feta fins ara per la PDD es pugui continuar.

Carme Forcadell Lluís
Plataforma pel Dret de Decidir

Barcelona, 30 de juny de 2008

Un home amargat i sense il·lusió

El portaveu del PSC al Parlament, Joan Ferran, compara el nacionalisme amb una "moto" en un article a El Periódico. Ferran explica que "un vell amic, experimentat per les plagues del franquisme i les tempestes de la transició, em comentava amb sorna: "El nacionalisme és com una motocicleta. Un vehicle inestable que canvia fàcilment de carril i que, quan vol fer soroll, pitja el gas". Ferran afirma que, en la seva opinió, el nacionalisme "pretén ordenar les nostres vides mitjançant la seva política, l'hegemonia cultural i els mitjans de comunicació públics. Fa pocs dies vaig llegir -en clau catalana- el següent: "El primer i principal objectiu de tot mitjà de comunicació públic és la creació i manteniment d'un imaginari nacional amb funcions cohesionadores i coercitives".

El dirigent del PSC considera, en aquest sentit, que "la tasca més rellevant del conclave dels socialistes catalans del juliol vinent ha de ser la crítica i l'alternativa al discurs dels nacionalistes. Joan Ferran diferencia entre el "catalanisme social" i el "nacionalisme": "El catalanisme sedueix, crea catalanistes, fabrica ciutadania... El nacionalisme divideix la societat al classificar-nos a partir de l'autodefinició patriòtica". També carrega contra "alguns articulistes, establerts en el submón del sobiranisme ben remunerat, volen fer-nos creure que el camí a seguir passa per la mera construcció d'una consciència nacional amb final feliç. Vana il·lusió, la seva".

"La moto nacionalista a la qual es referia el meu amic -acaba- patina. La societat catalana necessita estabilitat i no hipòtesis de futur basades en desitjos romàntics. Obrir processos que no són assumits de forma majoritària per la ciutadania comporta torpedinar la convivència, implica deteriorar el mateix concepte de nació i perjudica, a curt termini, la nostra llengua i la nostra cultura".

e-noticies

El pas endavant de Montilla

El president de la Generalitat, José Montilla, ha decidit plantar cara al PSOE i a José Luis Rodríguez Zapatero a costa del finançament autonòmic. El cap de l’executiu català sap que en el debat sobre la reforma del sistema de repartiment dels impostos entre l’Estat i les autonomies s’hi juga el seu futur polític. La Generalitat necessita amb urgència més capacitat financera per desenvolupar la seva agenda social, que prometia un salt endavant en temes com l’atenció a les persones dependents, la sanitat o l’educació. D’altra banda, Esquerra, el seu principal soci de govern, no està en condicions d’acceptar cap sistema que no suposi una rebaixa significativa del dèficit fiscal.

L’actual sistema, pactat per CiU i el PP el 2001, ha quedat del tot obsolet i és cada cop més perjudicial per Catalunya tal i com demostren les dades que en les darreres setmanes ha posat, de nou, damunt la taula el departament d’Economia i Finances que comanda el també socialista Antoni Castells.

El pas endavant de Montilla difícilment té marxa enrera si és que el president català vol mantenir la seva credibilitat davant la ciutadania i disputar-li l’espai central de la política catalana a CiU gràcies a un assumpte que genera un amplíssim consens social i entre els agents econòmics. No s’entendria, i el PSC ho sap i ho tem, una actitud conformista o submissa de Montilla davant un mal acord només per no incomodar a Zapatero i el PSOE, que no han fet res de l’altre món per combatre les actituds catalanòfobes que també han tingut eco dins el socialisme espanyol.

Montilla haurà de lluitar en diversos fronts i mostrar capacitat política mentre duri la negociació. D’una banda haurà de persuadir Zapatero i el PSOE de la necessitat de complir amb Catalunya i ajustar-se a la lletra i l’esperit de l’Estatut. Ho haurà de fer, a més, sense comptar amb la pressió que podrien exercir els 25 diputats del PSC a la carrera San Jerónimo que, si no hi ha sorpreses, seguiran desapareguts en combat, si més no de portes enfora. Montilla també haurà de mantenir l’estabilitat al tripartit per evitar que la precipitació d’alguns dels seus membres, especialment els d’Esquerra, pugui transmetre una imatge de debilitat del president que, segons el seu entorn, no ajudaria gens de cara a Madrid. El darrer front que haurà de cobrir el president és el de CiU. La federació no és, encara, al consens i el PSC vol comptar-hi però sense cedir-los el protagonisme polític. Ara per ara és difícil que Artur Mas doni suport en aquest assumpte malgrat el caràcter estratègic i que ell és, amb Zapatero, coautor de les bases del model que van quedar plasmades a l’Estatut de la Moncloa. Els darrers actes del pinyol de Mas amb temes com la negociació pels càrrecs de la CCMA protagonitzada per David Madí tampoc no permeten massa optimisme.

Montilla ha fet el pas i ha volgut marcar territori davant el socialisme espanyol. Ho ha fet, a més, a través del grup Prisa, que fins ara s’havia alineat (des d’una postura pretesament esquerrana dividint territoris entre rics i pobres) amb les comunitats autònomes receptores governades pel PSOE.

Tribuna Catalana

"Ladran, luego cabalgamos"

La gran batalla és la del finançament. Deixem-nos de tonteries. L'Estatut és a l'escorxador del Tribunal Constitucional, un tribunal del qual no te'n pots fiar, segons denuncia el mateix Pujol. I amb l'Estatut a l'escorxador, amb un calendari que és com una loteria —la sentència serà al juny? serà abans d'acabar l'any? serà quan els socialistes el controlin, el tribunal?— l'angoixa és permanent, la sensació de madridependència és brutal. Per acabar-ho d'arrodonir, la solució de l'aigua imposada pel govern amic de Zapatero ha contribuït a enfortir la imatge que els problemes —els problemes de debò tipus aigua, llum, trens d'alta i baixa velocitat, ara el debat de la immigració amb el discurs del ministre Corbacho...— tenen la solució a 600 quilòmetres de distància, al quilòmetre zero de la Puerta del Sol. Seguim pendents de la retallada —la segona allà— de l'Estatut i a l'espera de la publicació de les balances fiscals promeses per l'avi Solbes. Seguim pendents de l'humor de Zapatero a l'arrencada d'aquesta segona legislatura (Quina por les segones legislatures dels presidents suposadament dialogants en la primera!). Ens hem consolat amb el traspàs de l'N-II al Maresme, en plena campanya d'imatge d'Álvarez, àlies Maleni [Nadal-Álvarez, una foto que el Maresme s'ha de saber cobrar]. I seguim molt atents als moviments de Zapatero, ara que sí que podem dir la paraula "crisi", així com també podem dir la paraula "transvasament". L'alliberament del llenguatge ha anat acompanyat del pagament d'algun rescat, segur. Podem dir "crisi econòmica" quan abans ens imposaven allò tan pervers de "desacceleració" o, pitjor encara, "alentiment del creixement econòmic". I podem tornar a dir "transvasament" en lloc de "captació puntual" o "aprofitament dels excedents". Per què? Perquè l'acceptació col·lectiva —mediàtica, vull dir— d'aquestes dues realitats arriba just quan convé. És a dir, quan les mesures econòmiques i hidràuliques estan en marxa i ja han passat —ai las!— les eleccions espanyoles. Semàfor verd. Però quan el semàfor era vermell o ambar, noi, aquí no hi havia Déu que digués "crisi" o, més recentment, "transvasament". I llavors ens queixem, els periodistes, que proliferin les "declaracions institucionals" en què no es pot preguntar sinó anar al dictat. Potser anem un pèl tard.

Ja em perdonareu l'extensió i les anades i vingudes argumentals, però això del "ladran, luego cabalgamos" era per un altre tema. Era pel tema de la negociació que el conseller Castells està bastint pel nou finançament de Catalunya. L'estratègia de trencar el front d'autonomies del PSOE versus autonomies del PP en la foto del Consejo de Política Fiscal y Financera, que és la gran sala on Solbes serveix el cafè per a tothom, ha estat hàbil. Arriscada, però hàbil. Però és que Catalunya arrisca —i més que ho hauria de fer, fins aconseguir el concert econòmic, com els bascos— o no se'n sortirà mai. La foto de Castells amb el seu homòleg del País Valencià és novedosa, interessant i sorprenent. Ui, ha pactat amb una comunitat governada pel PP, s'exclamen a Ferraz. Castells ha irritat el PSOE de tal manera que fa pensar el millor. Només cal veure què ha dit Chaves, que és el senyor andalús —no señorito— que en el pols amb el PSC per mantenir Maleni a Foment n'ha sortit victoriós. Però amb el finançament sembla que estiguem tocant os. És allò del "ladran, luego cabalgamos", la qual cosa no ha de voler dir ni que Castells sigui un Quixot qualsevol —l'últim catalanista del PSC?— ni que haguem de veure gegants allà on només hi ha molins de vent. No avancem al·lucinacions quixotesques abans d'hora, i confiem en una certa unitat de les forces catalanes a l'hora de plantar cara en la que es preveu dura i difícil negociació al bar del cafè per a tothom. Perquè ja ni se n'amaguen, i addueixen les pitjors excuses. Com que amb els diners no s'hi juga, més val tancar files i fer costat a Castells. Hem d'aprendre dels errors, i la divisió interna no pot ser l'autèntica aliada dels cambrers de la cafeteria ZP.

Saül Gordillo, periodista i director de l'Agència Catalana de Notícies

Observatori del Col-lapse de la Via Estatutària

Ens plau presentar-vos l’Observatori del Col·lapse de la Via Estatutària, realitzat per l’entitat Araitaca, sòcia de la Plataforma pel Dret de Decidir des dels seus inicis.

Fent un recorregut temporal per la via estatutària, ens adonem de que ha acabat amb una total manca d’implantació, fins i tot després d’haver sofert fortes retallades. És per analitzar aquesta via que hem creat l’Observatori del Col·lapse de la Via Estatutària, que té com a objectiu analitzar l’Estatut. I el que volem demostrar, sobretot a la societat contrària o indiferent a qüestions sobiranistes, i per altra banda, a la que està esgotada políticament, és que la via estatutària no és vàlida per garantir una societat catalana pròspera.

L’Observatori es una eina d’anàlisi de l’Estatut que es vol utilitzar com a eina sobiranista, posant sobre la taula el contrast entre els objectius establerts abans de demanar un nou estatut i l’aconseguit al cap de quasi quatre anys.
L’Observatori pondera quatre estatus de l’Estatut:

· Objectius pels quals es va plantejar.

· Estatut demanat pel Parlament de Catalunya. (30 setembre 2005).

· Estatut aprovat després de passar pel filtre de l’estat espanyol (29 juliol 2006).

· Estat actual d’implantació.

L’anàlisi de l’Estatut està fet a partir de deu matèries que són les que s’analitzen i ponderen per donar el resultat d’implantació.

El resultat és clar: l’estat d’implantació no arriba al 6,56% dels objectius plantejats i, en qualsevol dels casos, l’Estatut que hi ha sobre la taula cobreix només el 29% dels objectius. A més a més, hi segueix havent els mateixos defectes en la seva aplicació: dependència de negociacions, alentiment, poca claredat en el sistema de finançament i un llarg etc.

L’Observatori vol ser una eina per fer arribar aquesta anàlisi als sectors no sobiranistes o no implicadament sobiranistes per tal de fer-los veure les implicacions que això té en l’evolució de la societat catalana i en les seves vides. No es tracta tant de què volen ser ells sinó d’on volen que visquin els seus fills.

Us animem doncs a visitar l’Observatori del Col·lapse de la Via Estatutària a

www.araitaca.cat_ <http://www.araitaca.cat>

Haurem regalat 25 diputats del PSC ?

Antoni Castells ho té clar: Catalunya necessita un nou model de finançament de forma imminent

Les dades parlen per si soles. Catalunya perd diners que es queda l'Estat espanyol per tal de no presentar els balanços amb números vermells. Així de clar i contundent s'ha mostrat el Conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Antoni Castells ha exposat com a argument, un més dels que dia a dia podem copsar, que el model actual fa que l'economia catalana depengui massa dels cicles econòmics, a diferència de l'espanyola que el que fa és fonamentar-se en impostos poc variables i en basar el superàvit en el trasllat del dèficit a les comunitats autònomes.

A partir d'aquests arguments, alguns més a la llista de greuges que patim els catalans, Castells s'ha mostrat descontent per la velocitat lenta i poc productiva amb la qual el govern espanyol està duent a terme el desenvolupament del nou Estatut de Catalunya. De fet, el Conseller del PSC ha insistit que "la situació actual ens perjudica i s'ha de canviar" i ha recordat que l'Estatut és molt més que un conjunt de demandes ja que es tracta d'una llei amb tots els ets i uts que el govern espanyol ha de complir amb la seva part
Aquesta nova crida de Castells s'ha fet pública després que el descens del negoci immobiliari dels últims mesos hagi afectat de forma evident l'economia catalana ja que, en part, aquells aspectes d'inversions més inalterables, com poden ser els impostos que paguen els ciutadans, sempre passen per les mans del ministeri espanyol que ho aprofita per tal de quadrar els seus balanços, hipotecant moltes vegades l'economia de territoris com ara Catalunya.

Tribuna Catalana

La Catalunya optimista ?

L'ESTATUT NO ÉS "PRIORITARI"
El PSOE culpa al PSC de l'avenç del PP a Espanya

El PSOE ha retret al Govern de la Generalitat l'augment de vots del PP a Espanya, especialment a les comunitats de Madrid i València, i ha posat traves al nou sistema de finaçament per a Catalunya i al desplegament de l'Estatut, que no considera "prioritarios", segons informa La Vanguardia. En una crònica signada per la periodista Cristina Senn, s'explica que des de la direcció socialista del carrer Ferraz de Madrid, "se apunta que el contexto político benefició el mensaje del socialismo catalán pero a costa de pagar un peaje duro en otras autonomías (sobre todo, Madrid y Valencia) donde la situación fue exactamente la contraria: los populares lograron que los ciudadanos recelasen del proyecto socialista".

"Las intervenciones de los barones en el comité federal, tal como informó ayer La Vanguardia, advirtiendo que no tolerarán una negociación bilateral entre el Gobierno y Catalunya sobre la financiación resumen los ánimos del PSOE y su estrategia para decir "¡alto, aquí estamos!". Un aviso difícil de conjugar con los intereses catalanes porque para el Govern es imprescindible que la negociación de la financiación se resuelva bien y sin demoras. Los catalanes salieron apesadumbrados de la reunión del sábado al ver como se prescindía de su aportación y casi nadie cree que se pueda cumplir con el mandato del Estatut, que establece que el 9 de agosto de este año tendría que estar cerrado el nuevo modelo bilateral de financiación", explica Senn.

En aquest sentit la periodista constata que "se reconoce el buen hacer de José Zaragoza y su buena campaña y la distancia a la que han dejado el PP. Pero también se señala que este éxito es en buena parte fruto de una legislatura difícil, en la que Zapatero "puso el cuello" con el Estatut por Catalunya y es en esta autonomía donde el PP más méritos hizo para despertar los recelos de los ciudadanos. Es decir,. Es una forma elegante de decir dos cosas. La primera, que sienta mal a algunas familias socialistas que desde la calle Nicaragua se exhiban los 25 escaños como si no hubiese vasos comunicantes con el contexto general. Y segundo, que ya es hora de pasar a hablar de otras cosas. Mientras tanto, se observan los movimientos de ERC para evaluar qué puede suceder a corto plazo".

És per aquest motiu que La Vanguardia expressa que "pintan bastos para los que creen que Catalunya, sus reivindicaciones sobre una mejor financiación y un desarrollo rápido del Estatut van a estar en las páginas centrales de la agenda de José Luis Rodríguez Zapatero. El presidente se ha trazado un nuevo rumbo y no quiere que este periodo que se abre empiece lastrado por las demandas del PSC estimuladas por la difícil situación del tripartito. Por ello, en sus dos principales intervenciones tras el 9-M ha guardado silencio sobre el éxito electoral del socialismo catalán y sus peticiones de futuro. El presidente y el PSOE reconocen la magnitud del resultado, pero avisan a sus compañeros de la calle Nicaragua que el tripartito y el exceso de debate catalán ha dado votos al PP en el resto de España. Mientras, se piensa en acuerdos con CiU a medio plazo".

Finalment, la periodista assegura que "las cosas - el desarrollo estatutario- se harán, pero se harán a su ritmo, y la legislatura de Zapatero intentará pivotar sobre ejes muy diferentes: la economía, el empleo, una reflexión profunda sobre cómo llega el mensaje socialista a las clases medias de las ciudades, un debate delicado sobre la inmigración... Y es que el primer análisis que se ha hecho en el entorno del presidente sobre los resultados electorales y sobre el éxito del PSC es muy distinto al de los correligionarios catalanes". "En el nuevo relato del Gobierno también está CiU. Dirigentes del PSOE hubiesen querido establecer de entrada un pacto estable. Pero CiU espera a saber qué pasa en Catalunya, y socialistas y nacionalistas han quedado en jugar a medio plazo. Difícil papel para Daniel Fernández (PSC), próximo secretario adjunto del grupo socialista en el Congreso", conclou.

e-noticies

Èxit o fracàs ?

La plataforma de CDC Desfederem-nos, que aposta pel trencament de la federació de CiU, ha fet una valoració del resultat de la federació en el 9-M, amb onze diputats, tot dient que CiU 'consolida el mal resultat del 2004' i creu que això 'ratifica el qüestionament que la plataforma havia fet del candidat', Josep Antoni Duran i Lleida. La plataforma ha lamentat que 'el vot nacionalista català passa a ser una espècie en extinció en el panorama polític català'.

Aquesta plataforma, Desfederem-nos, que té com a portaveu el conseller nacional de CDC i president local del partit a Salt (Gironès), exposa la seva opinió sobre els resultats de la federació a través de la seva web. La plataforma veu els socialistes com els 'grans guanyadors' a Catalunya, amb 'més de 85.000 vots més que el 2004'.

Per contra, sosté que CiU 'segueix administrant una llarga derrota, des dels darrers 8 anys, i fa un resultat discret en nombre de vots'. A més, considera que es recupera un diputat 'per la carambola basada en la baixa participació i la distribució del vot entre els partits'. La plataforma remarca que la federació 'perd més de 60.000 vots' respecte el 2004, fet que representa 'quasi un 20% dels 330.000 vots menys que hi ha en el global de Catalunya'.

Directe.cat

Per què calla la societat civil?

Amb el d'avui ja són vuit dies de campanya i ni un tímid pronunciament de la societat civil. Ningú mou fitxa i aquesta vegada ni tan sols les entitats més catalanistes n'han estat una excepció. El més estrany, però,és que després de mesos de reivindicar el tren d'alta velocitat, la millora de Rodalies o la nova terminal de l'aeroport, totes les organitzacions de l'entorn econòmic català han callat davant de les eleccions. La Cambra de Comerç, el Cercle d'Economia o Foment del Treball han tornat al seu silenci habitual quan més li calia al país que parlessin.
Si en algun moment cal presentar propostes, denunciar el dèficit d'infraestructures o reivindicar la publicació de les balances fiscals és ara. Sobretot de cara a treure els colors als dos principals candidats espanyols, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. I és que la nostra societat civil no es pot quedar muda després de dues legislatures molt dures per Catalunya. Caldria que els líders empresarials llegissin el memorial de greuges que des de la majoria absoluta del PP pateix Catalunya. Perquè tot i que les xifres dels pressupostos per a 2008 ho han maquillat, en termes d'inversió de l'Estat a Catalunya els últims vuit anys han estat els pitjors des de la Transició. A manca de les dades oficials per fer les balances fiscals, cal destacar que en un context de més despesa que l'Estat, Catalunya ha rebut proporcionalment molt menys que en els anys posteriors als Jocs Olímpics de Barcelona. I tot plegat amanit amb una campanya anticatalana a Espanya abonada pel PP i no prou combatuda pel PSOE. Però res d'això sembla pertorbar als nostres empresaris si es torna a vendre cava a Espanya.
Un cop més, doncs, ens trobem amb una manca de patriotisme quan el moment de la veritat s'acosta. Cap opinió sobre què han fet els dos personatges que aspiren a la Moncloa per Catalunya i cap opinió sobre el què proposen. I tampoc cap suport als candidats catalanistes. I llavors es queixen de les campanyes electorals nord-americanes. Almenys allà els empresaris paguen i es mullen i tothom sap si el Lara o el Fainé són republicans o demòcrates. A qui, però, tothom s'estima més la llei del silenci.

Tribuna Catalana

L'Estat espanyol imposa a una trentena de països rutes a l'aeroport de Madrid en detriment del de Barcelona

Si voleu que les vostres companyies aèries puguin obrir rutes amb l'Estat espanyol heu de triar com a destí Madrid. El govern espanyol no té cap escrúpol a l'hora de promocionar l'aeroport de Barajas davant del de Barcelona i de la resta dels que hi ha arreu dels territoris de l'Estat. Actualment, segueixen vigents els convenis signats a partir de 1954 en plena dictadura franquista i renovats pels diferents govern democràtics de l'UCD, el PSOE i el PP que estableixen que les rutes aèries comercials amb 30 països han de tenir com a origen o destí l'aeroport madrileny. Així ho sosté el document L'Estat espanyol contra Catalunya: la prohibició d'ús dels aeroports catalans en els convenis internacionals acordats per l'Estat espanyol, que aquesta setmana van presentar el Cercle d'Estudis Sobiranistes en col·laboració amb l'Associació Catalana de Professionals.
El treball ha estat elaborat a partir d'una resposta del ministeri de Foment al grup parlamentari de CiU al Senat, que va preguntar per l'existència de convenis per promoure l'exclusivitat i l'obligatorietat d'ús de l'aeroport de Barajas en les rutes aèries signades amb aquest trenta països. El primer dels convenis es va signar amb Perú el 1954 i el van seguir una desena de països d'Amèrica Llatina i Àfrica durant els anys seixanta i setanta. Coincidint amb l'arribada del PSOE al govern de l'Estat es van estendre aquest convenis amb països asiàtics, com la Índia (1987), Corea (1989) a Malàisia (1993). El PP només va signar un conveni, amb Croàcia el 1997.
Es tracta d'una nova prova de com l'Estat espanyol ha aconseguit fer créixer artificialment l'aeroport de Barajas fins a convertir-lo en el principal hub del sud d'Europa i en lloc de pas obligat per anar des de la resta d'aeroports espanyols als principals destins internacionals. De fet, aquests convenis vulneren la lliure competència entre els aeroports -cosa que l'España es passa per sota l'aixella- impedeixen a les companyies aèries establir vols des d'aquests països als aeroports catalans.
El Cercle d'Estudis Sobiranistes demana, doncs, que l'Estat derogui aquests convenis subscrits i proposa que s'aprovi a través d'una proposició de llei al Congrés de Diputats, que evidentment hauria de comptar amb el suport del PSOE o el PP per tirar endavant. Si això no fos possible, el Cercle també planteja la via europea amb una possible intervenció directa de la Comissió o bé a través del Tribunal de Justícia de la UE, ja que els convenis “vulneren els principis de la lliure competència i no discriminació que fomenten el mercat únic europeu”.

Tribuna Catalana

La dignitat, primer a casa

La diferència entre tenir una visió nacional del país i no tenir-la és, per exemple, reconèixer l'autoritat de les institucions pròpies, acceptar les seves decisions i convertir-les en mandat d'obligat compliment. Res espectacular: senzillament complir la llei. Em costa d'imaginar uns diputats del Parlament espanyol, de l'Assemblea francesa, del Parlament basc o de l'escocès; o al govern espanyol, francès, basc i escocès expressant públicament la seva intenció d'incomplir un acord pres per la cambra legislativa del seu país. Això que ens escandalitzaria i rebria les més dures crítiques per tractar-se d'una actuació profundament antidemocràtica és el que pretén fer el govern de Catalunya. El 7 de febrer, el Parlament (amb l'oposició de PSC i ICV) aprovava una moció que obliga la Generalitat a instar el govern de l'Estat a establir una moratòria en l'execució del túnel del tren d'alta velocitat amb el traçat projectat actualment a Barcelona i a cercar-hi les alternatives que permetin assolir un consens polític i social. Però el govern català (Montilla, Nadal...) no hi està d'acord i no pensa complir aquest mandat. El Parlament (articles 139 i 140 del reglament) els obliga, però l'executiu ho incomplirà. Un govern antisistema! Nacionalment, inexplicable; legalment, inimaginable, i democràticament, inacceptable. Chapeau pel gest del president del Parlament, Ernest Benach, advertint que si el govern català vulnera el Parlament s'haurà d'atendre "a les conseqüències". El president Benach, com a segona autoritat de Catalunya, té el deure d'actuar amb fermesa (usant, fins i tot, l'article 147 del reglament, que li permet fer una declaració institucional) per evitar que mai ningú ens hagi de recordar que la dignitat i el dret a decidir primer s'han de defensar a casa.

El Rasclet - Avui.cat

La Comissió de la Dignitat reclama els 'papers' pendents

Dos anys després que arribessin els primers papers de Salamanca, continuen sense haver retornat els dos milions de documents pendents i també aquells set lligalls que van quedar retinguts en el primer retorn del 31 de gener del 2006. La Comissió de la Dignitat ho ha recordat aquest divendres, davant la delegació del govern, després de lliurar-hi una còpia de l'ordre de l'Audiència Nacional on es manava aquest retorn durant un període màxim de tres mesos.

Els portaveus de la Comissió han explicat que continuaran amb les seves reivindicacions i han anunciat que, si en un més no es resolen ambdues sol·licituds, faran arribar la seva petició a mans de l'Audiència Nacional perquè "obligui al govern espanyol a complir la llei". S'han mostrat confiats perquè "és la llei la que estableix un procediment per quan les administracions no compleixen les seves obligacions o les resolucions judicials". Segons ha explicat el coordinador de la plataforma, Toni Strubell, "han passat dos anys del primer retorn i ara era un bon moment per recordar a la societat civil i obrir unes diligències judicials per exigir allò que fa dos anys que no es compleix".

L'acte de protesta d'avui ha consistit en entregar al registre de la delegació una còpia de l'ordre de l'Audiència Nacional, on es manava el retorn dels documents i una còpia del requeriment judicial que denuncia la incapacitat del govern espanyol per fer complir una llei i les ordres dels tribunals.

La seva demanda feta aquest divendres també inclou la petició del retorn dels set lligalls que estan pendents, corresponents als números 150 fins al 156 i la carpeta 4 del lligall 266 de l'inventari que van ser retinguts en el lliurament del 31 de gener del 2006 i que encara estan pendents de retornar.

A l'acte hi han assistit representants de CiU -Jordi Vilajoana-, ICV -Jaume Bosch i Joan Herrera-, i ERC -Joan Tardà. No hi havia ningú del PSC.

Avui.cat

Molina, fora de la llei

El ministre de Cultura espanyol, César Antonio Molina, està fent números per passar a la història com un dels més decidits a explotar els rèdits electorals de la catalanofòbia. Només en aquesta clau es pot entendre el clamorós retard en el lliurament dels ‘papers' de Salamanca, que ja haurien de ser aquí des de fa dos anys.

El conseller Tresserras ha operat amb la correcció institucional que s'escau al càrrec però només hi ha trobat a l'altra banda el silenci administratiu. De fet, durant la darrera visita de Molina al país ni tan sols va tenir la dignitat de fer un gest de cortesia pel seu homòleg català, a manca de fets. En tot cas, i diferències polítiques a banda, el que és més greu és que el retorn ve avalat per una sentència judicial que ha de ser acatada necessàriament i, per tant, la seva actuació situa el ministre Molina for a de la llei.

I no són només els papers. També hi ha els pals a les rodes perquè la Generalitat obtingui la titularitat del Museu d'Arqueologia, tal i com -altre cop- estava pactat. O l'última: la presentació de la Biblioteca Hispana Digital, una immensa base de dades bibliogràfiques que ha de convertir-se en referent a la xarxa. La sorpresa (i estupor) és que aquesta base de dades insisteix en considerar el català i el valencià com a dues llengües diferents. O sigui: l'eina abona la segregació de llengües, extrem que no compta amb cap suport en l'àmbit lingüístic, universitari o filològic.

Tribuna Catalana