PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT - Identitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT - Identitat. Mostrar tots els missatges

22 d’abril 2013

Manifest per la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja.
Les mobilitzacions dels darrers dos anys han mostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població.
L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat.
És urgent que creem entre totes un model polític i social nou i cal fer-ho sense repetir fórmules del passat, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada. Només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund.
Per a aconseguir-ho, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic,  i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model.
Es tracta d’iniciar un procés des de baix, creant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir una nova eina plural i diversa i articular una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcio-econòmica volem.
El nostre objectiu no és crear un nou partit polític. Cap de les dues persones que presentem aquest manifest no pensem concórrer a les eleccions, sinó que volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana, de manera que no sigui possible en el futur que els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria.
Un projecte de canvi social i de ruptura amb l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques i d’urgència. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de totes les organitzacions i persones que participin en aquest procés. Una primera llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts a considerar és la següent:
  1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
  2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
  3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
  4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
  5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
  6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
  7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
  8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
  9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
  10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.
Ens trobem en una cruïlla històrica on és necessari fer un pas endavant i aplegar forces. Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest Manifest i a ajudar a construir entre totes i tots aquesta iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.
Arcadi Oliveres i Teresa Forcades
10 d’abril 2013

14 de febrer 2012

DEFENSAR EL CATALÀ ES COSA DE TOTS (La fidelitat)


Molts cops al dia som testimonis de la submissió lingüística que els catalans tenim davant del castellà quan ens dobleguem sistemàticament de forma automàtica a la llengua de l’interlocutor encara que aquest entengui el català perfectament.
En el fons, cada dia, estem renunciant a la nostra identitat i amaguem el que som.
Es una conseqüència que s’arrossega des de quan vàrem perdre les nostres llibertats, passant per la dura repressió franquista, quan parlar en català era castigat a les escoles o llocs públics, arribant fins i tot a la burla, l’empresonament o la agressió física.
Es evident que aquestes experiències ens van deixar una empremta psicològica molt arrelada que ha produït aquesta submissió actual que ens pot conduir sense cap dubte a la desaparició del català a mig termini.
La solució passa perquè cadascú de nosaltres ens mentalitzem que parlar en català és un dret legítim que tenim, que no passa res, no existeix cap llei ni persona que ens pugui forçar a parlar en una altra llengua.
Començar a incrementar la fidelitat al català no és una feina fàcil, però cada dia podem donar un petit pas i puc assegurar-vos que en poc temps us quedareu sorpresos dels resultats.
Podem començar d’una manera progressiva amb aquelles frases o converses que us resultin més còmodes o quotidianes. Per exemple, quan entreu en un bar: “Un tallat curt de llet, si us plau”.
Si som catalans exercim com a tals amb el cap ben alt, sense complexos ni covardies. Defensar el català es cosa de tots.

03 de març 2010

Jugant amb Catalunya m'he sentit molt més identificat que amb Espanya

Jordi Villacampa, exjugador de bàsquet i actual president del Club Joventut de Badalona, és el protagonista del darrer número del Selecciona't. Villacampa sempre ha mostrat el seu compromís amb les seleccions catalanes i va ser un dels protagonistes de la campanya televisiva de la Plataforma Proseleccions l'any 2005: "Jugant amb Catalunya m'he sentit molt més identificat que amb Espanya" i no dubta del nivell dels catalans en l'esport de la cistella: "Si Catalunya competís oficialment, tindríem una selecció espectacular i podríem guanyar a Espanya i moltes altres seleccions" tot i que actualment creu que "s'ha de potenciar més la selecció de bàsquet".

seleccions.cat

17 de febrer 2010

El català és la llengua més desprotegida de la Unió Europea en relació al nombre de parlants


La Plataforma per la Llengua ha presentat tres informes que demostren que el català és la llengua més desprotegida de la Unió Europea en relació al nombre de parlants.

El primer informe compara el reconeixement de l'oficialitat de les llengües pròpies més parlades dels països de la UE i de l'espai Schengen, i mostra que el català és l'única llengua amb més de 5 milions de parlants no considerada oficial per l'estat. El segon informe mostra 500 exemples de normatives vigents que obliguen o imposen el castellà. I el tercer, analitza la presència de les llengües pròpies en webs oficials de països multilingües, i el cas espanyol és el que té menys en compte les llengües pròpies.

Segons dades de la Generalitat i el Govern Balear, 7 milions de persones empren el català habitualment, 9 milions saben parlar-lo parlen, 11 l'entenen i 13 viuen en llocs on el català és oficial. Així, de les 23 llengües de la Unió Europea el català és la catorzena llengua més parlada. A l'Estat espanyol, la població catalanoparlant suposa gairebé un 20% del total.

De les 6.000 llengües existents al món, el català ocupa el lloc 80 d'entre les més parlades. Tot i això, el català no té el reconeixement oficial en el conjunt de l'Estat espanyol i, per tant, hi ha territoris on es parla el català no la llengua no té oficialitat.

A més a més, el català no és una opció disponible a les pàgines web del cap d'Estat (la Casa Reial), del govern espanyol, del Parlament espanyol, de l'exèrcit i del Tribunal Constitucional.

Bernat Gasull, membre de la Plataforma, ha assegurat que si el català "no és una llengua oficial a la Unió Europea" és perquè "l'Estat espanyol no ho vol", ja que té mecanismes per demanar l'oficialitat d'una llengua tant en el moment d'entrar a l'UE com en qualsevol moment posterior a l'entrada. Gasull ha afegit que la Generalitat de Catalunya també té marge de maniobra per actuar i potenciar la llengua catalana.
avui.cat

02 d’agost 2009

Un tallat si us plau

Molts cops al dia som testimonis de la submissió lingüística que els catalans tenim davant del castellà quan ens dobleguem sistemàticament de forma automàtica a la llengua de l’interlocutor.
En el fons, cada dia, estem renunciant a la nostra identitat i amaguem el que som.

Es una conseqüència que s’arrossega des de quan varem perdre les nostres llibertats, passant per la dura repressió franquista, quan parlar en català era castigat a les escoles o llocs públics, arribant fins i tot a la burla i la agressió física.
Es evident que aquestes experiències ens van deixar una empremta psicològica molt arrelada que ha produït aquesta submissió actual que ens pot conduir sense cap dubte a la desaparició del català a mig termini.

La solució passa perquè cadascú de nosaltres ens mentalitzem que parlar en català és un dret legítim que tenim, que no passa res, no existeix cap llei ni persona que ens pugui forçar a parlar en una altra llengua.
Començar a incrementar la fidelitat al català no és una feina fàcil, però cada dia podem donar un petit pas i puc assegurar-vos que en poc temps us quedareu sorpresos dels resultats.
Podem començar d’una manera progressiva amb aquelles frases o converses que us resultin més còmodes o quotidianes. Per exemple, quan entreu en un bar: “Un tallat si us plau”.
Jaume Massanés i Papell


Web recomenada: http://www.tallers.cat/

24 de juny 2009

La Flama del Canigó

Vídeo: http://www.vilaweb.tv/?video=4907
Benvolguts compatriotes!

Des de la sagrada pica del Canigó us arriba infal•liblement la Flama renovada per encendre els Focs de Sant Joan d’enguany.
Aquesta Flama nasqué a la Catalunya del Nord fa mig segle com a prova de voluntat de resistència i d’afirmació nacional. Malgrat l’intent continu de genocidi identitari des del 1659 a les comarques annexades per França mitjançant el Tractat dels Pirineus, uns patriotes rossellonesos volien promoure la consciència nacional a tots els Països Catalans i lluitaren per tal que Catalunya fos reconeguda en una futura Europa federal dels pobles i de les regions.
El 1966 portaren la Flama al Coll d’Ares per esborrar per primera vegada la frontera estatal que ens separa i per agermanar de nou amb una llum d’esperança la resta dels Països Catalans.
Al cap de mig segle les reivindicacions nacionals dels promotors nord-catalans de la Flama del Canigó estan cada vegada més compartides. Cada dia s’alcen veus de personalitats reconegudes per denunciar la subordinació del nostre poble a França i a Espanya i palesar la necessitat d’independència. Fa poc en Joan Solà, nou vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra Acadèmia nacional, remarcà en una entrevista a l’Avui (8.06.2009) que no ens ha de manar ningú i que no és acceptable que la nostra llengua sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que nosaltres perquè, segons ell, això és la mort.
La Flama del Canigó per contra és símbol de vida des de fa 45 anys, de Salses a Guardamar, de Fraga i Andorra a Mao i l’Alguer. És símbol d’unió dels Països Catalans, tal i com proclamà, en rebre-la al juny de l’any passat al Parlament de Catalunya, el president, molt honorable senyor Ernest Benach.
La Flama és la fe en si mateix d’un poble que ha d’aconseguir l’estat propi per tenir les eines jurídiques, polítiques i financeres que li permetin lliurement servar i compartir la seva llengua, la seva cultura, els seus valors mil•lenaris de pau i solidaritat, proclamats ja fa mil anys pel nostre abat Oliba. La Flama és el símbol d’una nació que no vol morir.

Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca Catalunya!

19 de juny 2009

Los seis mitos del nacionalismo lingüístico español


CAS. Vídeo de la conferencia a cargo de Juan Carlos Moreno con el título "La lingüística y el nacionalismo lingüístico español", en el marco de la Jornada 10 años de Filologia Catalana en la UOC.


kaosenlared.net
Veure el video:

http://www.kaosenlared.net/noticia/seis-mitos-nacionalismo-lingistico-espanol

28 de març 2009

Qui perd els seus origens perd la seva identitat

LLUITEM PER LA NOSTRE LLENGUA!!

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' inosaltres que sigui 'Mare de Déu'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
Reenvia aquest missatge a tanta gent com puguis, el nostre poble i la nostra llengua ens ho estan demanant.

VISCA CATALUNYA LLIURE !

20 de març 2009

"Els Mossos han de pegar fins i tot en català"


"Que peguin és greu, però també que parlin tots en castellà", segons el periodista Manel Cuyàs


El periodista Manel Cuyàs, que també estava present en la protesta de la plaça Sant Jaume, ha explicat que hi era en solidaritat "amb un company de la redacció del diari El Punt que va rebre i va rebre molts cops de porra a les cames i a les cuixes. Cuyàs ha destacat, tanmateix, que "que peguin a periodistes i a ciutadans és greu, però també és greu una cosa de la que no en parla ningú i és que la policia catalana, els Mossos d'Esquadra, parlen tots en castellà".
El periodista ha reiterat, en relació a les amenaces dels darreres dies, que "tot ho diuen en castellà". "Això és greu perquè la policia representa a la societat catalana i a Catalunya, la policia catalana ha de parlar, ha de pegar fins i tot en català si hi ha algú que s'ho mereixi", ha afegit. "El que importa és tot: que peguin i que no parlin la llengua del país".
Manuel Cuyàs (Mataró, 1952) col·labora a El Punt des de fa vint anys. El 1994 va ser nomenat director de l'edició del Maresme i actualment és adjunt a la direcció de l'edició de Barcelona. També col·labora a RAC 1 i TV3.

Manel Cuyàs

16 de febrer 2009

La campanya 'Encomana el català'

La Generalitat ha presentat aquest dilluns la seva nova campanya per a la normalització lingüística del català, "Encomana el català", que centra el seu objectiu a canviar els hàbits d'aquells catalanoparlants que canvien d'idioma per comunicar-se en societat.
El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha informat en roda de premsa que freqüentment els catalanoparlants canvien de llengua quan es dirigeixen a gent que no els respon en català i que cal corregir aquesta "discriminació".
Segons una enquesta d'usos lingüístics a Catalunya realitzada el 2003, el 70,6% dels quals inicien una conversa en català canvien al castellà després que el seu interlocutor els hagi respost en castellà.
Carod-Rovira ha explicat que mantenint converses en què un dels dos idiomes utilitzats sigui el català s'ajudarà els immigrants a integrar-se a la societat catalana i es fomentarà l'ús del català perquè no es converteixi en una llengua "només parlada pels que la saben parlar", cosa que la convertiria, a la llarga, en "llengua morta".
El Govern ha destinat 229.000 euros a la campanya, que serà difosa per diferents mitjans de comunicació (televisions, ràdios i publicacions) des d'aquesta nit fins al dia 15 de març i, segons el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, s'allargarà tota la legislatura amb diferents activitats.
L'objectiu de la campanya és sensibilitzar els catalanoparlants sobre l'ús públic del català i perquè no donin per fet que no els entendran, ja que el 90% de la població que viu a Catalunya entén el català, segons Joan.
Carod-Rovira ha afegit que "les llengües s'aprenen per immersió social", amb el contacte informal en la vida quotidiana, i que el "to amable, festiu i positiu" de la campanya ajudarà a superar "la predisposició psicològica negativa" d'aquesta correcció lingüística.
En el procés d'ideació de la campanya van intervenir una vintena d'organitzacions empresarials i sindicals, associacions d'immigrants, entitats a favor del català, mitjans de comunicació i institucions acadèmiques.

AVUI.cat

13 de febrer 2009

El català guanya al castellà

La llengua catalana supera a la castellana tant a l'àmbit familiar, com a la feina, com amb els amics, segons les dades del CEO. D'aquesta manera, a la pregunta "em podria dir quina llengua parla habitualment a casa?", el 45,8% respon que s'expressa en català, mentre que un 38,1% parla en castellà i el 13,19% utilitza totes dues llengües.
Pel que fa a la llengua parlada a la feina, un 25,5% diu que tria el català, contra un 10,8% que opta pel castellà. Tot i això, una majoria del 46,2% considera que la pregunta "no procedeix". Finalment, a la pregunta "em podria dir quina llengua parla habitualment amb els amics?", un 39,5% respon que parla en català, mentre que un 30% utilitza el castellà. Finalment, un 28,6 utilitza tant el castellà com el català amb els amics.

e-noticies.cat

01 de gener 2009

Qui estima la llengua, la fa servir

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era al jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.
Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa. Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se.
I ens agradi o no, en som còmplices. Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació».
De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans

12 de desembre 2008

Espanya no fa els deures lingüístics

El Comitè de Ministres del Consell d'Europa, que és el màxim òrgan decisori d'aquesta organització, va fer públic ahir íntegrament un informe sobre la situació de les llengües distintes del castellà a l'Estat espanyol. El document, fruit d'un exhaustiu treball de camp, és un sever advertiment al govern de Madrid sobre els seus incompliments respecte a les llengües que el 2001 es va comprometre a protegir i promocionar en ratificar, amb 9 anys de retard, la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. L'informe es refereix al català, el basc i el gallec; però també a l'aragonès i el català de la Franja, a l'amazic que es parla a Melilla, a l'àrab de Ceuta, al gallec de Castella i Lleó i al portuguès, usat encara a la localitat d'Olivenza (Badajoz). Sobre l'aragonès i el català d'Aragó, el comitè exigeix que es prenguin mesures per adoptar un marc jurídic de protecció i promoció, i sobre les altres llengües minoritàries, que se'n precisi l'estatus i, si és el cas, que es protegeixen i es promocionin com el català, el basc i el gallec.
Pel que fa a l'ensenyament del català, l'informe és demolidor. No només avala el model d'immersió lingüística com a mètode pedagògic més encertat per assegurar el coneixement del català i les altres llengües cooficials, sinó que advoca per un model "d'immersió total" generalitzable a tots els territoris de l'Estat amb més d'un idioma. És a dir, que el Consell d'Europa recomana que el model d'immersió català s'apliqui també al País Valencià i a les Illes Balears, territoris on sosté que l'Estat espanyol està vulnerant els seus compromisos amb la carta de les llengües en promocionar un ensenyament bilingüe. Els autors de l'informe, realitzat entre el 10 i el 14 de setembre del 2007, es queixen que l'administració no els ha facilitat prou informació al País Valencià i les Illes.


El govern espanyol hauria de rectificar moltes de les seves polítiques sobre la pluralitat lingüística de l'Estat. I tots aquells que periòdicament i sistemàticament qüestionen per terra, mar i aire el model català d'immersió amb els arguments més tronats, acientífics i antipluralistes, com ara els autors del famós Manifiesto, haurien de dedicar-se a una altra cosa.

Ràdio Catalunya

04 de desembre 2008

Quan parlar és més que parlar

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.
Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans

19 de novembre 2008

La mort d'Eurotribune en català


Eurotribune és un portal europeu de notícies en quatre llengües, català, espanyol, anglès i francès, que va néixer el 20 d'octubre de 2005 fruit del projecte d'una gent emprenedora i amb el suport de la Generalitat. Només néixer, l'èxit va ser fulminant, tant pel nombre de visites i per la contractació publicitària com per les magnífiques expectatives que va despertar. Això va esperonar els responsables a fer una inversió de capital per mitjà d'un crèdit amb una entitat bancària catalana tot confiant que la Generalitat compliria la seva promesa de donar suport institucional els dos o tres primers anys de funcionament fins que després, amb el portal ja expandit, el projecte caminaria sol. Però no ha estat així. Eurotribune s'ha trobat que els acords establerts amb la Generalitat han esdevingut paper mullat després de les eleccions catalanes fins al punt que no només li ha retirat l'ajut, també l'ha menyspreat no incloent-lo en cap campanya de publicitat institucional. Res de res, ni tan sols un simple banner.

Amb tot, després d'acomiadar dos periodistes i un tècnic, Eurotribune ha sobreviscut gràcies a la voluntat dels seus responsables, al suport d'algunes regidories municipals d'afers europeus i, ves per on, gràcies també a la delegació del País Basc a Brussel·les. Sembla una paradoxa, oi? Doncs sí, aquest projecte català, gestionat per catalans, s'aguanta gràcies a l'ajut del govern basc. Del govern català, en canvi, només n'ha rebut menyspreu. Aquesta és la raó per la qual Eurotribune aporta en català força informació d'Euskal Herria relacionada amb Europa i ni una sola notícia relacionada amb Catalunya. I si a això hi afegim el fet que determinades institucions i clients potencials no hi volen contractar publicitat precisament perquè el web té una versió en llengua catalana ja està tot dit. La conseqüència de tot plegat és que Eurotribune no té capacitat econòmica per continuar mantenint aquesta versió i a partir del proper 1 de gener de 2009 la tancarà. Les altres -espanyol, anglès i francès- continuaran, però la catalana no. És a dir, que l'únic mitjà que publica diàriament en català informacions relatives a la Unió Europea i que ha dut a terme tres campanyes en favor de la presència de la llengua catalana a les institucions comunitàries es veu obligat a deixar d'utilitzar-la a causa de la desídia del govern de Catalunya. Que el lector tregui les seves conclusions.

Víctor Alexandre

12 de novembre 2008

CAC: anem bé, la ‘brunete’ està que trina

Editorials del ABC i de El Mundo: el primer titula “castigo a la libertad” i els segon “Cataluña aplasta el pluralismo”. Aquests dos mitjans nacionales que gaudeixen del beneplàcit dels aparells de l’Estat i que per desgràcia influeixen a certs polítics i mitjans de casa nostra, estan rabiosos. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) acaba de sortir en defensa del nostre país i en contra de la ignomínia, la provocació i la mentida que aquests mitjans difonen en relació a la llengua i la cultura de Catalunya, defensat la unitat del país en un sol poble.
El CAC, després d’haver rebut prop d’un centenar de sol·licituds per les concessions de les noves freqüències FM, ha tingut l’encert de fer-ho a dreta llei sense atemorir-se ni deixar-se coaccionar pel xantatge de la “brunete mediática”.
Ja era hora que una institució nacional catalana actués amb fermesa i decisió, aplicant una llei del país i defensant la ciutadania.

Si be és cert, que la concessió a RAC1 permetrà aquesta emissora tenir-ne 17 a tot el Principat i així consolidar el grup Godo de ràdio, també fora bo que aquest grup -afavorit, lògicament, per la seva audiència- entengués que el CAC no pot seguir callant davant l’incompliment que el grup Godo fa al respecte de l’ús del múltiplex de televisió que impedeix que a Catalunya la TDT ofereixi una alternativa privada en la llengua del país. L’avortament de T8 és simplement això.

Cal felicitar també el reforçament que s’ha fet de la cadena Flaix i dels periodistes Miquel Calçada i Carles Cuní que han obtingut 12 freqüències per ampliar el seu projecte que tant ha ajudat a implicar amb el país a les noves generacions. D’altra banda, per a la unitat del país també són importants les 12 concessions fetes a Justo Molinero, impulsor de la ràdio i la televisió Teletaxi, que treballa de forma compromesa per a la integració i el respecte de la immigració espanyola.

A més a més destacar la sensibilitat que s'ha tingut al cedir 7 emissores a Ràdio Estel, l’emissora de l’església catalana, que hauria de ser la barrera natural als telepredicadors de la COPE i el cardenal Rouco Varela.

El CAC ha obert un nou estil que li portarà problemes en una nació com la nostra que no té sentit d’Estat i que s’enfronta sense aparells propis a un Estat que sí els té i els utilitza al seu favor, sense importar-los el més mínim les formes d’actuar de les clavegueres de l'ABC, El Mundo i la COPE.
Tribuna.cat

07 de novembre 2008

El jugador del Barça Alves vol que tothom li parli en català

Alegre, feliç, no pot negar que corre sang brasilera per les seves venes. I tampoc que ha viscut cinc anys a Sevilla, una ciutat on pensa viure quan pengi les botes. De Sevilla a Barcelona. Un gran canvi?
A Sevilla la gent és més llançada, es talla menys. A Barcelona puc passejar amb la meva família, em reconeixen pel carrer, però respecten més el meu espai.
Està adaptat a la ciutat? Completament. En venir de Sevilla ja estic habituat als menjars, als horaris...
Crida l'atenció que sent brasiler, de Badia, no estigui vivint prop de la platja... Preferim viure prop del Camp Nou perquè jo viatjo molt i així la meva família està prop de tot, principalment del col·legi dels nens. I quant a la platja, està tan prop que en pocs minuts m´hi planrto
Ens han dit que té professor de català... Encara no, però estic en això. Amb tants viatges és impossible planificar les classes. El que sí faig és veure les notícies en català, llegir algun periòdic i demanar-li a tot el món que si és català, em parli en el seu idioma. Duc quatre mesos aquí i pràcticament ho entenc tot.
I parlar-lo? Alguna coseta. Prometo llançar-me molt prompte.
Un català més... La meva obligació és adaptar-me a la cultura del lloc on viu.
Ràdio Catalunya