Mienten más que hablan

6 de desembre de 1932: Cal començar a recordar les nostres efemèrides

Això de viure a Espanya ha fet que oblidessim molts cops aniversaris d'episodis passats bàsics per a la nostra història. Ens caldria començar, i ja, el nostre propi calendari d'efemèrides a celebrar o commemorar, cosa que ajudaria a acabar de trencar lligams amb Espanya. De fet, aniria bé que a TV3 s'ho posessin com una feina, on cada dia als telenotícies, diguessin quin episodi històric va passar anys abans. Encara som esclaus de pensament, ens cal alliberar-nos ben depressa, i una de les millors maneres de fer-ho és recordant la nostra història.

Si dilluns, 3 de desembre, feia 170 anys del bombardeig de Barcelona pel general Espartero (quanta gent ho sap?), avui 6 de desembre fa 80 anys que es va reinstaurar el nostre Parlament, http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/235445

Imagineu-vos com es posarien els espanyols si el  president de la Generalitat, els diputats i la presidenta del Parlament, juntament amb les altres institucions catalanes, fessin avui un acte al Parlament per commemorar aquesta data com a pròpia, i no la consitució espanyola del 78!!! I com això ens ajudaria als catalans a donar-nos força pel que vindrà!

La sessió de 6  de desembre de 1932:
 

El 6 de desembre de 1932 es constituí el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions de 20 de novembre de 1932. En la sessió de constitució el President Macià, president provisional, va fer un discurs fervorós que testimonia la realitat d’aquell moment històric curull d’emoció i que transcric:

“Em plau saludar-vos, honorables Diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats. Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra.

Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances! ¡Res ni ningú no pot privar-vos, ara, de plasmar-li aquella Catalunya, que, salvant-lo de la inquietud del viure, el meni cap als ideals!

Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble que “no volgué reis, sinó prínceps, que eren el primer entre iguals”, elegits per ciutadans que, de dret, eren lliures. És d’entre iguals, que vosaltres, elegireu, ací, el Primer Ciutadà de Catalunya, i el seu Primer Govern.

Som, per l’unànime voler del poble, en l’autèntic camí de les llibertats de Catalunya. Inclinem-nos en començar-lo davant els que el fressaren i no l’han pogut petjar. Fem-lo, entre tots, més ample i més segur. No donem un pas en fals, ni mai cap passa enrere. Que ens porti on el cor ens diu que vol anar Catalunya.

I en aquest moment (pastat de tradició i de futur) en què anem a declarar obertes les Corts nostres, recullo, en la meva, tota la veu triomfant del nostre poble, i amb aquestes primeres paraules catalanes, consagro solemnement les llibertats de Catalunya.

S’acosta l’hora, infants de Catalunya, s’acosta l’hora, obrers intel·lectuals i obrers manuals del camp i de la ciutat, s’acosta l’hora que aquest Parlament, format per catalans de pensa catalana, farà lleis també de pensa catalana i al mateix temps pensant en vosaltres.

Parlament de Catalunya: obre’t de bat a bat als afanys i a les aspiracions, a les il·lusions dels catalans tots i a les seves aspiracions pures. Però en un sentit generós i en un sentit ple d‘amor. Vosaltres i jo, des d’ací, ens dirigim als ciutadans dels altres pobles que integren l’Estat espanyol. Ara que no poden creure que és en un sentit egoista que nosaltres ens adrecem a ells, els diem que més que mai nosaltres sentim un veritable goig a saludar-los, saludar-los amb tota l’efusió de la nostra ànima perquè nosaltres ens hem oposat als opressors, però mai als pobles que integren l’Estat espanyol. Nosaltres els diem que desitgem per a ells que obtinguin les mateixes llibertats (Veus de molt bé, molt bé!) que nosaltres anem a gaudir, i els diem, també, que estem disposats a ajudar-los en tot el que sigui possible perquè obtinguin aquestes llibertats.

Nosaltres també diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d’anar a llur costat en la conquista de tots aquests ideals de llibertat i de justícia, i, sobretot, de pau. Nosaltres desitjaríem que la ciutat de Barcelona fos la ciutat de la pau del món, i estem disposats a fer tot el que sigui possible per tal que així sigui. Honorem aquest Parlament català, el qual en donar-nos les lleis nostres serà l’impulsor de les llibertats catalanes. (Molts aplaudiments)”.

En Lluís Companys presidí la sessió del Parlament que havia començat a tres quarts de quatre i cinc de la tarda i que es tancà quan faltaven cinc minuts per les sis.

Aquesta vegada no ens agenollarem

L’atac d’aquests dies contra la llengua catalana no és res més que la continuïtat de la persecució històrica i malaltissa de Castella contra Catalunya.

Només cal recordar les barbaritats, de tot tipus, realitzades per el Conde Duque de Olivares, Felip V, Carles III, Miguel Primo de Rivera i Franco per constatar que el ministre Wert i el seu partit són els hereus  de la Espanya malaltissa i feixista que ha viscut i viu amb l’obsessió de destruir Catalunya, les seves institucions, la seva cultura i la seva llengua.

A més, ara compten amb la col·laboració del PP i Ciutadans que, disfressats de demòcrates , estan infiltrats dins de casa nostra treballant exclusivament amb el mateix objectiu.

És tant el seu odi que no s'han adonat que el món ha canviat, estem en democràcia, la gent vota i pot dir la seva i la comunicació i la informació travessa totes les fronteres.

Per això aquests atacs sistemàtics no acabaran ni amb el greu ofec econòmic al que estem sotmesos ni amb l’intent de menysprear la nostra llengua. Tenen tota una estratègia ben estudiada i, precisament,  els següents objectius  seran els casals catalans a l’estranger, TV3 i altres mitjans d’informació del nostre país.

Hem d'estar alerta i, com deia en un anterior escrit, tenir molt clar que estem en combat. La nostra llibertat com a nació és urgent.

Tenim majoria suficient en el nostre Parlament perquè en pocs mesos tinguem una llei de consultes pròpia i puguem realitzar el referèndum. Als partits d'obediència no espanyola els demano que deixin de barallar-se constantment i es posin a treballar de forma immediata. Després, quan siguem un país independent ja tindran temps per continuar amb les seves baralles.

De totes maneres la major garantia de que no ens agenollarem és que la societat civil catalana està alerta i ben organitzada. La millor prova d'això és la resposta que han donat els col·lectius relacionats amb l’ensenyament a Catalunya al ministre Wert: El nostra sistema no es toca i si cal anirem cap a la desobediència ¡¡

Jaume Massanés i Papell

Cap dubte, el diumenge el sobiranisme va guanyar amb un clar gir a l'esquerra.

El diumenge passat, quan es van confirmar els resultats de les eleccions catalanes, molta gent independentista va entrar en un estat de catarsi col·lectiva  afectats per  uns nivells molt alts de decepció.

Això es va produir perquè la majoria de mitjans catalans i espanyols solament parlaven de la desfeta de Convergència i Unió, però en aquells moments molt poca gent va interpretar els resultats en el seu conjunt global com a país. Curiosament la premsa estrangera van ser els primers en interpretar l’avanç de les forces sobiranistes.

Amb el pas dels dies i amb la fredor necessària per analitzar els resultats ja podem extreure les següents conclusions:

Les forces  a favor de la independència van obtenir  1.781.460 vots que, sumats als vots de Iniciativa per Catalunya Verds a favor del referèndum, arriben a un total de 2.140.317 vots amb un increment respecte a les eleccions del 2010 d’un 22,5 %.  Els vots d’aquestes forces representa el 63,8 % del total dels vots registrats.

Recordeu que en el Parlament del 2010 només teníem 24 diputats que explícitament estaven per aquesta tasca i ara en tenim 87 a favor per 48 en contra, contundent, no? En definitiva, un 64,5 % de parlamentaris estan disposats a votar a favor de preguntar al poble de Catalunya què volem ser.

Aquesta és la lectura correcta i no l’enfonsament de Convergència i Unió, que es va equivocar greument intentant capitalitzar l’èxit de la manifestació del 11 de setembre, i del treball de moltes entitats que ja fa anys que treballen per una Catalunya lliure i sobirana.

Malgrat això soc dels  que creu que  Catalunya necessita una Convergència i Unió forta, però necessita fer un canvi de rumb. En primer lloc girar les seves polítiques socials cap al centre-esquerre, en segon lloc despendre’s de la llosa que suposen alguns dirigents d’Unió i per últim ser més humils i no creure’s que ells son Catalunya.

Cal felicitar a Esquerra Republicana de Catalunya per els seus resultats,  tot i reclamant-li que aprengui dels errors d’un passat no gaire llunyà. A Iniciativa per Catalunya Verds demanar-los que facin valer la seva força i el seu bagatge en defensa dels drets socials però que també donin suport al referèndum d’una forma clara i diàfana.

Felicitar també a  les CUP’s perquè donaran un aire nou a la política i sobre tot per la implicació de la joventut en la construcció d’una nova Catalunya que en definitiva serà per ells.

Finalment, lamentar que Solidaritat Catalana per la Independència no hagi obtingut representació, malgrat els seus 46.608 vots. Aquí caldrà fer una reflexió de què hauria passat si totes les forces independentistes s'haguessin presentat juntes.

Catalans, cap decepció, ara és l'hora de la unitat i dels fets, no podem esperar més, el país està al límit de les seves possibilitats per  suportar la crisi. Necessitem  acabar urgentment amb  l'espoli fiscal i, per això, volem el referèndum abans del 11 de setembre del 2014.

Com diuen els castellers, pit i collons, perquè encara ens fa falta fer un camí molt dur. Estem en combat contra un enemic que no té cap escrúpol, ni moral ni democràtic. Nosaltres tenim la força d’una il·lusió.   

Jaume Massanés i Papell 

 http://www.cugat.cat/diari/opinio/82980/cap_dubte__el_sobiranisme_va_guanyar_amb_un_clar_gir_a_l_esquerra

Independència si, però acompanyada de transformació social

Ni traïcions, ni cap pas enrere ¡¡

M’indigna comprovar com determinats partits, especialment un, es volen apoderar de l’èxit de la manifestació de l’onze de setembre per els seus interessos partidistes i electorals.

Cal recordar que la manifestació de la diada va ser  la culminació i el fruit de molts anys de treball, de lluita i de constància de la gent que vàrem treballar i organitzar els moviments com la Plataforma pel Dret de Decidir, No a l’Estatut, Deu Mil a Brussel·les, les Consultes per la Independència, i finalment l’ Assemblea Nacional Catalana.

He de dir que durant aquest temps la implicació dels partits polítics ha estat mínima i el seu únic objectiu era infiltrar-se per manipular aquestes organitzacions cap als seus interessos. Afortunadament  no ho van aconseguir.

La manifestació amb un milió i mig de catalans per els carrers  de Barcelona de la passada Diada tenia un missatge clar i contundent “VOLEM LA INDEPENDENCIA”. Ara ningú està legitimat per canviar aquest desig del poble català amb fórmules i anunciats descafeïnats o porucs.

Personalment mai m’he cregut que CIU fos veritablement un partit independentista, però sempre he manifestat que m’agradaria que les circumstancies em demostressin que m’equivocava.

Ara estic en aquest punt. Realment CIU és ja un partit independentista convençut,  o no els hi ha quedat més remei després del fracàs previst de la seva promesa del pacte fiscal?

No els hi ha quedat més remei perquè han constatat que la societat civil organitzada ha sobrepassat als partits polítics ?

Què hauria passat si en la reunió amb Rajoy aquest els hagués promès una mica més de finançament, allò que coneixem com “el peix al cove” ?

Bé, que cadascú pensi i opini el que vulgui, jo ja tinc la meva opinió formada.

Ara és importantíssim que en les eleccions històriques del proper dia vint-i-cinc cap partit obtingui la majoria absoluta perquè hem d'evitar les temptacions de donar un pas cap enrere. Tots hem de treballar i fer pedagogia per aconseguir que tothom vagi a votar. Catalunya es juga el seu futur ¡¡

Finalment dir que estic convençut que desprès de les eleccions el govern espanyol farà una important oferta per evitar la marxa de Catalunya. Aquesta serà la prova de foc per valorar la dignitat i el coratge dels nostres polítics.  

Arribat a aquest punt, cal tenir molt present que no solament demanem la independència per un tema econòmic.  Com deia fa poc Arcadi Oliveras:  Catalunya ha de ser independent perquè és un poble, una nació, una llengua, una idiosincràsia... no per guanyar més o menys diners amb Madrid.

Que ningú oblidi el que la gent demanava l’onze de setembre, perquè la societat civil segueix organitzada i ho estarà fins no haver assolit l'objectiu de la nostra llibertat nacional.

Ni traïcions, ni cap pas enrere ¡¡

Jaume Massanés i Papell

Catalunya ha de ser independent perquè és un poble, una nació, una llengua, una idiosincràsia... no per guanyar més o menys diners amb Madrid

Nacionalisme lingüístic espanyol

Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodriguez de Miñón

Seria convenient fer difusió de la carta oberta al senyor Miguel
Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals,
tramesa pel professor Enric Casulleres de la Universitat de Vic, que
us adjunto.

Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en
su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó,
con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde
se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran
aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército
amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no
se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y
así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los
contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados
de origen y nulos de pleno derecho.

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero). Reciba
mis más respetuosos saludos. Suyo,

Enric Casulleras