El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.
En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.
Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest> curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa> forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant> el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta> més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un> de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, > pluralitat.
En Vendrell va rebre de valent igual que en Ramon Barnils (El lloro, el moro, el mico i el snyor de Puerto Rico), en Toni Arbonès i el seu equip amb Els viatgers de la gran Anaconda, La Rita Marzoa i el programa que feia.., en Solè i Sabaté i Ramon Barnils amb Postres de Music... . Gairebé tots van començar amb un assetjament laboral a base de traslladar-los a hores de la matinada ( 5, 6 del matí), retallar-los l'horari i el pressupost, fer-los la vida impossible.... Aquesta depuració no és d'ara, ve de fa molts anys i sempre del cantó socialista (que tinguin o no tinguin càrrecs institucionals, sempre han intentat manar, perseguir, depurar etc. Està en els seus gens espanyolistes. A això , cal respondre amb l'ús de la catosfera i el buit als programes més espanyols, que, per sort, solen ser els més dolents.Les noves tecnologies ajuden.
Blanca Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada