Clam per una única candidatura independentista el 20-N

Es tracta d’un manifest sorgit d'un grup de la xarxa social Facebook i compte de moment amb 1.467 adherits

http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

Un manifest que demana una candidatura independentista única a les properes eleccions espanyoles ha estat presentat aquest matí al Col•legi de Periodistes. Es tracta d’un moviment sorgit de la xarxa social Facebook i integrat originalment per unes 300 persones que van veure la necessitat de "posar-se dempeus i dir ja està bé".

A dia d'avui la pàgina té uns 1.400 adherits i reuneix gent de diferents formacions polítiques, encara que asseguren que "aquí tots som independentistes i no es parla ni de líders, ni sigles, ni estratègies partidistes".

La voluntat del moviment, després de la victòria de Bildu en les darreres eleccions “és agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir per Catalunya, i així aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi".

El manifest el faran arribar, abans del 20 de setembre, a les executives nacionals de la CUP, CDC, DCat, ERC, ICV-EUiA, RCat, SI i UDC. Després d’aquesta data asseguren que si no es fa res "la responsabilitat serà dels dirigents polítics".

En conclusió, la seva intenció és demanar als politics que "posin seny, ja que per sobre de qualsevol estratègia partidista hi ha el país". 

elsingulardigital.cat

http://www.acn.cat/acn/630777/Politica/video/20-N-eleccions-manifest-candidatura-unitaria-independentista-Facebook.html

Barrera i Xirinacs, dos exemples a seguir

Dempeus catalans ¡¡

Tot sembla indicar que, si més no al territori del Principat, la majoria de la societat catalana ja és partidària de l'Estat propi. La recent enquesta del CEO, en línia amb altres d'anteriors com la publicada per la UOC, però sobretot la participació massiva en les diverses rondes de consultes populars, des d'aquella primera d'Arenys d'ara farà dos anys, i la manifestació històrica del 10 de juliol de l'any passat, apunten en aquest sentit. Els que hagueu viatjat per l'estranger aquest estiu, potser haureu comprovat amb joia, com m'ha passat a mi mateix, que l'independentisme i la pròpia existència de la Nació catalana no són, si més no a Europa, tan desconeguts com ho eren fa només uns quants anys.

No obstant, mentre la crisi i l'espoli estan conduint Catalunya a una situació límit, interessos partidistes i sobretot econòmics d'uns quants impedeixen dur la independència al cor del debat polític.

Mentre Espanya construeix i manté operatives infraestructures faraòniques, innecessàries i insostenibles tant econòmicament com mediambientalment, com ara línies d'alta velocitat absolutament deficitàries, o aeroports com els de Ciudad Real, Castelló o Osca, amb només 15 vols durant tot el juliol; a Catalunya es tanquen CAPs i serveis d'urgències, es redueixen places de docents a escoles i instituts, es desinverteix en cultura, se suprimeixen serveis de transport sanitari i d'extinció d'incendis, i es retallen els ajuts socials a les persones i famílies en risc d'exclusió i als emprenedors. En poques paraules : mentre Espanya continua amb el seu deliri al més pur estil Ceaucescu, Catalunya, pagant el beure, hipoteca el futur de totes i tots els catalans i catalanes.

Per si fos poc, les reiterades sentències del Tribunal Supremo acabaran -més d'hora que tard- fent forat al sistema d'immersió lingüística a les nostres escoles, amb una clara intenció de relegar el català a llengua residual a casa nostra. I per no estendre'm més acabaré citant l'últim atac del nacionalisme centralista espanyol contra la diversitat dels territoris de l'Estat, i de retruc i molt especialment contra Catalunya : el pacte per la reforma de la Constitució, que, com ningú no ignora, suposa l'anorreament de la sobirania fiscal dels governs autonòmics.

Fins i tot sense tot aquest reguitzell de greuges, dins l'Estat espanyol, Catalunya no podria decidir sobre temes cabdals com són la política impositiva, la immigració o la gestió de les infraestructures de titularitat estatal, com ferrocarrils, ports i aeroports.

Des d'aquesta conjuntura, aquest grup neix amb una única finalitat : FER POSSIBLE QUE TOTS I TOTES LES CATALANES I CATALANS QUE HO DESITGIN, DES DE LA PLURALITAT I EL RESPECTE, DECLAREM DE MANERA INDIVIDUAL I SENSE LA PARTICIPACIO DE CAP GRUP POLITIC, NI SIGLES NI MARQUES DE CAP TIPUS, LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA.

Només amb la manifestació ferma i inequívoca del nostre desig, expressat de manera cívica i ordenada, des de la més profunda convicció democràtica, des del civisme, però també des de la fermesa i l'exigència de ser escoltats per la nostra classe dirigent, per tal que la Independència de la nostra Nació sigui DE MANERA URGENT una realitat.

Vull acabar amb la primera estrofa de l'himne nacional hongarès, “nemzeti dál”, composat el 1848 per Sandor Petöfi, poeta i instigador de la revolta que conduí Hongria a la independència de l'imperi austríac. Una simple cançó que significà l'alçament de tot un poble, i que encara avui, després del tractat de Paris de 1920 que suposà la pèrdua del 60% del territori hongarès en favor d’altres estats, de l'ocupació nazi i soviètica, els hongaresos conserven com a himne.

Dempeus hongaresos!

La pàtria us crida!

Serem esclaus o serem lliures?

Heu de respondre a aquesta pregunta!

Al Déu del magiars

Preguem,

Preguem, que mai més, esclaus

tornem a ser.

Visca Catalunya lliure, 27 d’agost de 2011.

Toni Garcia

Grup " Declaració Cívica d’independència"

Manifest en defensa d'una candidatura unitària independentista

El propassat 22 de maig de 2011 l'independentisme basc va aconseguir uns resultats electorals que ningú es podia imaginar: 953 regidors i el 30% de les alcaldies, convertint-se en la força política amb més representació als municipis bascos. Moltes han estat les circumstàncies d'aquest èxit, però sense cap mena de dubte la clau ha estat que per primer cop al País Basc diferents formacions de caire sobiranista han deixat enrere les seves diferències, han fet un pas endavant, i han presentat una candidatura independentista unitària, en favor de l'objectiu comú d'aconseguir la independència d'Euskal Herria.

Conscients de les diferències existents entre Catalunya i el País Basc pensem que s'ha d'agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir també a Catalunya, per tal d'aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi. És per això que les persones i entitats sotasignants fem arribar el següent manifest a les executives nacionals de Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

AFIRMEM:

1. Catalunya és una Nació espoliada per Espanya. Cada any més de 22.000 milions d'euros dels nostres impostos marxen de Catalunya cap a Espanya -en concepte de solidaritat-, i no tornen, representant un 10% del PIB català. Tal com han reconegut diversos economistes internacionals això és una situació injusta i insostenible que només ens porta a l'empobriment

2. Catalunya és una Nació amb història, cultura i llengua pròpies. La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 contra l'estatut del 2006 és un atac contra la voluntat majoritària del poble català, expressada democràticament en referèndum el 18 de juny de 2006, i és també la constatació de la manca de voluntat de l'estat espanyol de reconèixer els drets nacionals de Catalunya. Tot això evidencia que l'etapa autonomista s'ha esgotat, i ho avalen sentències posteriors del Tribunal Suprem, en aplicació de la sentència del TC, contra la llengua i cultura catalanes que fan pensar que en els propers anys viurem un període d'involució de la nostra autonomia i les nostres llibertats.

3. Catalunya mai ha renunciat al seu dret a l'autodeterminació. De l'enquesta del CEO del mes de juliol de 2011 es desprèn que amb un 70% de participació el 60% del catalans i catalanes votarien a favor de la independència de Catalunya. De la mateixa enquesta es desprèn que la majoria de catalans i catalanes creuen que la independència seria la solució als problemes econòmics i identitaris de Catalunya. El sentiment independentista és, per tant, majoritari a Catalunya.

4. Tot i que l'independentisme és majoritari a Catalunya aquesta majoria no es veu reflectida en l'actual arc parlamentari.

SUBRATLLEM:

1. El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells, amb l'únic objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. En política, la unió fa la força. La divisió dins de l'independentisme dispersa el vot i fa que aflori la sensació de “vot útil”, provocant que molts independentistes es decantin per votar opcions electorals més fortes -allunyades de l'independentisme-, fomenta l'abstenció i condueix Catalunya cap al bipartidisme.

DEMANEM:

1. Una gran coalició transversal formada per Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb l'objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. L'inici immediat de converses entre les forces polítiques a les que va dirigit aquest manifest per tal d'assolir una candidatura independentista unitària de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2011.

3. Que pel bé de Catalunya cal que totes les forces polítiques implicades deixin enrere les seves diferències, treballin en allò que els uneix i siguin lleials a Catalunya. Caldrà ser generosos i fer renúncies, però si ens en sortim la terra serà lliure.

4. Que cada membre de la coalició decideixi internament els membres de les llistes electorals, i que posteriorment es pacti la llista final de la coalició entre els seus membres en funció de la representativitat de cada membre, respectant sempre el principi de generositat, per a que tots els membres de la coalició disposin de candidats amb possibilitats reals de ser elegits, la qual cosa garantirà la transversabilitat de la coalició.

5. Que en el cas del Parlament de Catalunya la llista es confeccioni en blocs de quinze candidats composats per representants de tots els partits integrants a la coalició en un ordre que caldrà definir en els acords previs.

6. Que es pacti un full de ruta cap a la independència, seriós, creïble i viable, fent servir l'actual marc legal, o superant-lo si és necessari. El compliment d'aquest full de ruta ha de ser la raó de ser de la coalició.

7. La missió de la coalició és la de governar per assolir l'Estat propi, i si això no és possible fer una oposició coherent amb la defensa dels interessos de Catalunya, però denunciant cada dia que la solució als problemes de Catalunya és la independència.

8. La reedició d'aquesta coalició en totes les futures fites electorals: Parlament Europeu, Congrés dels Diputats Espanyol, Parlament de Catalunya i Eleccions Municipals.

9. L'obertura de la coalició a partits de la Catalunya Nord, Illes Balears i País Valencià, i la col·laboració de la coalició en iniciatives similars que pugin sorgir en els territoris de parla catalana.

Visca Catalunya lliure!
http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

El gran engany de CIU als seus votants.

Les altres infraestructures

Una cosa que em preocupa més que el pacte fiscal és la manca de formació nacional dels catalans. Tot i que mai no havíem parlat tan clarament d'independència, tot i que fins i tot CiU i el president Mas comencen a parlar-ne i a dir que la desitgen, en realitat encara hi ha molts catalans que coneixen molt poc dels nostre país, de la nostra història i dels objectius de construcció nacional que tenien molts dels catalans que ens han precedit. I no és qüestió d'enquestes i de majories més o menys àmplies. Guanyar un referèndum no és el problema, igual que el problema no és el que digui Espanya sobre el pacte fiscal que Mas vol proposar a Madrid.

El problema fonamental que tenim com a país és la manca de formació nacional del poble. És responsabilitat dels polítics preparar la gent per assolir els objectius nacionals, siguin els que siguin. Si no hi ha pedagogia, ensenyament, coneixement de la història, si no es dóna a conèixer la vida i l'obra dels catalans que més han contribuït a tirar endavant el país, si no formem quadres, directors generals competents, i un relat que defineixi els potencials d'una Catalunya Estat, sempre ens doblegaran i l'independentisme no assolirà els seus objectius.

Potser és el que volen els nostres dirigents. Em fa l'efecte que ens han tingut adormits durant 30 anys i que, encara avui, quan els abusos continuats d'Espanya han començat a despertar-nos, molts fan tot el possible perquè els únics canvis siguin verbals, estètics, retòrics. Amb les qüestions de país, els nostres dirigents actuen amb una doble moral que no acceptarien ben segur a la vida privada.

Un bon exemple del que intento explicar seria el Barça de Guardiola: es parla del Barça i s'espera que faci una temporada tan gloriosa com les anteriors. Tothom parla de l'equip i de Guardiola. Molt bé. Però ara imaginem-nos que Guardiola hagués de competir a la lliga sense fer una pretemporada com Déu mana; sense provar els nous jugadors, assajar noves tàctiques, sense fer un entrenament físic que permeti l'equip aguantar els partits sense trencar-se, sense cohesionar el grup.

Oi que si Guardiola s'omplís la boca de promeses però es passés l'estiu de vacances, sense fer la preparació necessària de l'equip, els resultats segurament no serien els mateixos? Doncs això és el que han fet durant 30 anys els nostres polítics. S'han embolicat amb la bandera i han parlat molt de la manca d'infraestructures de Catalunya. Han parlat de les infraestructures físiques: del tren, de l'aeroport, de les autopistes, però no de les intel·lectuals o espirituals, que són imprescindibles per poder aconseguir-les i treure'n un profit. Ens han mantingut en el més cruel dels infantilismes.

Els catalans no coneixem el que hem estat i ni tan sols coneixem la realitat del que ens està passant. Tenim inoculat el desig però no ens ajuden a assolir la maduresa necessària per aconseguir-lo.

Espanya no se'n surt, el café para todos (l'Estat de les autonomies) no s'aguanta. Aquesta tardor Alemanya decidirà i Catalunya tindrà una altra oportunitat. Preparem-nos per no desaprofitar-la.

Ramon Carner i Alivés
President del Cercle Català de Negocis

El poder de l'església catòlica, per fi algú que parla clar.

Catalans, despertem ¡¡ CIU ens mena cap a la residualització

L'any 1977 el 80% de vots que van obtenir els partits de l'Assemblea de Catalunya a les eleccions espanyoles van aconseguir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili.

Amb aquesta representació de la voluntat popular, els diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i un milió de persones van sortir al carrer l'11 de Setembre. Per acabar amb l'espoli fiscal s'havia de repetir un fet tant espectacular, només invertint l'ordre. Ja es va celebrar la gran manifestació del 10 de Juliol de l'any passat; ara tocava convertir les eleccions espanyoles en un plebiscit contra la sentència del Tribunal Constitucional i l'espoli fiscal. Uns resultats electorals contundents amb aquest programa ens haurien immunitzat contra la majoria absoluta del Partit Popular perquè, sumada a la crisi del deute exterior, hauria generat una crisi d'Estat. El Regne d'Espanya s'estovaria perquè s'adonaria que Catalunya planteja un conflicte nacional, susceptible de ser plantejat d'acord amb el dret internacional vigent.

Però la direcció de Convergència i Unió no tingut el coratge necessari per afrontar aquesta crisi d'Estat. Tot el contrari, davant la crisi financera espanyola prioritza l'estabilitat del règim monàrquic a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per aquesta raó planteja les properes eleccions com si la sentència del Tribunal Constitucional no existís, com si fos possible obtenir un succedani de Concert Econòmic. Ignora deliberadament que el 89% del Parlament de Catalunya ja va proposar un sistema de finançament similar quan va aprovar l'Estatut de 2005. Amaga que va ser refusat tant pel PSOE com el PP en la campanya anticatalana de la tardor d'aquell any, la més dura des de la mort de Franco. També oculta que l'actual President de la Generalitat, Artur Mas, va pactar amb el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el sistema de finançament que tenim ara i que ha portat la Generalitat al llindar de la fallida i a les retallades pressupostàries.

El cap de llista de CiU ha encetat la precampanya presentant-se com un partit centrista que vol fer de partit frontissa per seguir amb la política de "peix al cove". Ha tret del bagul dels fracassos el lema de tornar a "ser decisius". Es dedica a demanar debats televisius amb el PP i el PSOE i suggereix un Govern PP-PSOE-PNV-CiU. És el mateix plantejament que ha fet que el Sr. Duran i Lleida en les dues anteriors eleccions i que van produir, els anys 2004 i 2008, els pitjors resultats electorals des de que Convergència i Unió es presenten plegades a les eleccions espanyoles. Amb aquesta estratègia el senyor Duran té molt bona imatge a les enquestes, però molt mals resultats a les urnes. Tant a Convergència com a Unió hi ha molts sobiranistes, però la seva capacitat per influir en la política real enfront de l'Estat espanyol és nul·la; es limiten a la retòrica patriòtica.

A l'hora de plantejar l'anomenat "pacte fiscal", els mateixos protagonistes de sempre, amb els mateixos plantejaments de sempre, portaran als mateix fracàs de sempre: l'espoliació del 10% del PIB català. El President Jordi Pujol ha escrit que el nucli de persones que domina l'Estat espanyol està convençut que pot continuar explotant fiscalment Catalunya i que pot comptar amb els dirigents catalans si Espanya entra en crisi. Jordi Pujol ha arribat a la conclusió que Catalunya es troba en el dilema de ser "residual o independent" . Amb el plantejament de les eleccions CiU ha demostrat no tenir el coratge necessari per enfrontar-se a l'Estat espanyol. A la pràctica ha triat el camí que porta Catalunya i el catalanisme a ser residuals.

La part més conscient del poble català, la que es va manifestar el 10 de juliol, la que ha participat en les Consultes per la Independència, no pot quedar-se plegada de braços. No pot deixar la nostra representació democràtica com a nació en mans dels que ens aboquen a ser residuals. Tampoc no es pot abstenir, de manera que els mitjans de comunicació espanyols afirmin que tot el moviment sobiranista és un foc d'encenalls incapaç, incapaç de traduir-se en vots a les urnes reconegudes per la comunitat internacional. Ha de demostrar al món que una part de Catalunya no ha claudicat i pot despertar a la resta.

JOSEP PINYOL I BALASCH, Historiador i empresari