22 de desembre 2009
18 de desembre 2009
La por dels partits a les consultes
És tot un espectacle el comportament que estan tenint els principals partits polítics amb relació a les consultes sobre la independència de Catalunya. Agafats en fora de joc, s'han vist desbordats per la immensa força que les impulsa i per les conseqüències que tindran no sols en les properes eleccions sinó també en un horitzó de més abast. No s'adonen que ha començat una revolta pacífica i democràtica que no té aturador i que els passarà per damunt si no s'hi incorporen. Són tants anys de frenar l'emancipació nacional receptant-nos tranquil·litat i bons aliments, de suggerir-nos que el nostre mal no vol soroll, de recordar-nos que qui dia passa any empeny, d'ordenar-nos que ara no toca i de recomanar-nos pluja fina que el debat desinhibit de la independència a peu de carrer els té ben astorats. Artur Mas, per exemple, s'ha vist posat en evidència per la Universitat Oberta de Catalunya després d'augurar públicament una derrota del sí en un referèndum d'autodeterminació. El macroestudi de la UOC, promogut pel Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, deia a Mas que el sí ja és majoritari amb un 50,3%.
El PSOE de Catalunya, per la seva banda, ha corregut a mobilitzar les Casas Regionales -aviat convocaran els Coros i Danzas i l'Asociación de Toreros- que, fidels a les subvencions que reben, han obeït l'amo ràpidament tot dient: "Ens veiem obligats a recordar que l'article 1 de la Constitució proclama que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol" i "fem una crida a tots els responsables polítics que no fomentin ni permetin actituds que resultin perjudicials per a la convivència pacífica i harmoniosa de tots els ciutadans de Catalunya". Curiós, ben curiós que hom qualifiqui d'harmoniosa una convivència basada en la subordinació d'un convivent a un altre. Deu ser que quan el subordinat s'insubordina s'acaba l'harmonia.
Finalment, Joan Puigcercós, apropiant-se sense manies de les consultes, ha arribat a dir que són "la millor resposta a la situació de bloqueig permanent a la qual el govern espanyol sotmet Catalunya". Deu pensar que ja ningú no recorda que ell és l'home que fa sis mesos va votar al Parlament en contra de la Iniciativa Legislativa Popular d'impulsar un referèndum d'autodeterminació, l'home que ara fa tres anys va emmanillar Catalunya lliurant-la al mateix partit que governa Espanya i, en definitiva, l'home que tot just fa quatre dies ens cantava les excel·lències d'un finançament que perpetua sense escrúpols l'escandalosa espoliació que patim.
Potser pensa Puigcercós que els catalans són amnèsics, però, mentre s'ho pensa, els catalans han agafat el bou per les banyes i van per feina fins al punt que, ves per on, la història explicarà que les consultes van sorgir del desconcert, primer, de la indignació, després, i de la decepció, més tard, que Esquerra va provocar en el gruix dels seus votants. I és que allò que se suposava que havia de fer aquest partit ho ha hagut d'acabar fent la societat civil. Un altre tema, naturalment, és la magnífica col·laboració a títol personal de molts dels seus regidors i militants de base en les consultes. En aquest sentit, res a dir. Cal diferenciar aquesta gent benintencionada de la direcció del partit. La direcció del partit, com tothom sap, té molt poc futur; tan poc futur com el del gestor que et cobra per fer-te fer a tu els tràmits i les passes que hauria de fer ell.
El PSOE de Catalunya, per la seva banda, ha corregut a mobilitzar les Casas Regionales -aviat convocaran els Coros i Danzas i l'Asociación de Toreros- que, fidels a les subvencions que reben, han obeït l'amo ràpidament tot dient: "Ens veiem obligats a recordar que l'article 1 de la Constitució proclama que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol" i "fem una crida a tots els responsables polítics que no fomentin ni permetin actituds que resultin perjudicials per a la convivència pacífica i harmoniosa de tots els ciutadans de Catalunya". Curiós, ben curiós que hom qualifiqui d'harmoniosa una convivència basada en la subordinació d'un convivent a un altre. Deu ser que quan el subordinat s'insubordina s'acaba l'harmonia.
Finalment, Joan Puigcercós, apropiant-se sense manies de les consultes, ha arribat a dir que són "la millor resposta a la situació de bloqueig permanent a la qual el govern espanyol sotmet Catalunya". Deu pensar que ja ningú no recorda que ell és l'home que fa sis mesos va votar al Parlament en contra de la Iniciativa Legislativa Popular d'impulsar un referèndum d'autodeterminació, l'home que ara fa tres anys va emmanillar Catalunya lliurant-la al mateix partit que governa Espanya i, en definitiva, l'home que tot just fa quatre dies ens cantava les excel·lències d'un finançament que perpetua sense escrúpols l'escandalosa espoliació que patim.
Potser pensa Puigcercós que els catalans són amnèsics, però, mentre s'ho pensa, els catalans han agafat el bou per les banyes i van per feina fins al punt que, ves per on, la història explicarà que les consultes van sorgir del desconcert, primer, de la indignació, després, i de la decepció, més tard, que Esquerra va provocar en el gruix dels seus votants. I és que allò que se suposava que havia de fer aquest partit ho ha hagut d'acabar fent la societat civil. Un altre tema, naturalment, és la magnífica col·laboració a títol personal de molts dels seus regidors i militants de base en les consultes. En aquest sentit, res a dir. Cal diferenciar aquesta gent benintencionada de la direcció del partit. La direcció del partit, com tothom sap, té molt poc futur; tan poc futur com el del gestor que et cobra per fer-te fer a tu els tràmits i les passes que hauria de fer ell.
Victor Alexandre
16 de desembre 2009
Carles Móra, Uriel Bertran i López Tena fan les paus i treballaran en la mateixa línia per la independència
El coordinador d'Osona Decideix, Alfons López Tena, i els responsables de la Coordinadora de Consultes Uriel Bertran i Carles Móra, han fet les paus aquest dimecres després de dos dies d'acusacions creuades, i aquest migdia escenificaran davant el Parlament de Catalunya la nova unitat de l'independentisme de cara a l'organització de les properes consultes sobre la independència. Aquest matí López Tena i Móra han esmorzat plegats a Vic, on el jurista ha exposat que el mètode a seguir hauria de ser el d'Osona, buscant el màxim consens i evitant iniciatives paral·leles com la ILP. Móra ha acceptat els raonaments de Tena, i ja ha anunciat que es desmarca del manifest independentista que es presentarà demà, i també es desvincula de la ILP per tornar a intentar un referèndum vinculant d'independència.
Tal com informa el 9Nou, aquest dimecres al matí l'alcalde d'Arenys, Carles Móra, i el coordinador d'Osona Decideix, Alfons López Tena, han esmorzat plegats al casal 'La Terra' de Vic per tal d'escenificar les paus entre les dues entitats organitzadores, i aquest migdia el jurista i el diputat d'ERC Uriel Bertran dinaran plegats i faran una roda de premsa conjunta davant del Parlament per tal de parlar de l'organització dels futurs referèndums sobre la independència.
Tal com informa el 9Nou, aquest dimecres al matí l'alcalde d'Arenys, Carles Móra, i el coordinador d'Osona Decideix, Alfons López Tena, han esmorzat plegats al casal 'La Terra' de Vic per tal d'escenificar les paus entre les dues entitats organitzadores, i aquest migdia el jurista i el diputat d'ERC Uriel Bertran dinaran plegats i faran una roda de premsa conjunta davant del Parlament per tal de parlar de l'organització dels futurs referèndums sobre la independència.
Directe.cat
Parlem de participació ?
Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt. Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC+ERC+ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?
I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?
Potser ara que un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.
I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?
Potser ara que un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.
Josep Comas i Font
15 de desembre 2009
La PDD valora molt positivament la Consulta
La Plataforma pel Dret de Decidir valora molt positivament la consulta sobre la independència del 13 de desembre.
*La PDD es desmarca de qualsevol intent de manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.*
La Plataforma pel Dret de Decidir valora molt positivament les consultes realitzades fins ara. Per això vol felicitar totes les comissions organitzadores i a tots els voluntaris i voluntàries que han fet possible la consulta sobre la independència i demostrar que som capaços de lluitar pel nostre futur amb rigor i democràcia, fent una acció única al món, per exigir l'exercici del dret a l'autodeterminació i decidir si
volem o no sé independents.
La PDD continuarà donant suport a les entitats, associacions i comissions organitzadores que ho demanin per ajudar a tirar endavant la consulta del 28 de febrer i del 25 d'abril.
La PDD només donarà suport a les consultes que es proposin des de la base a partir de les xarxes socials de cada municipi i que es comencin a preparar amb prou temps per vertebrar el teixit associatiu de manera que permeti tirar endavant la consulta amb el màxim de garanties
La PDD defuig els personalismes i es desmarca de qualsevol manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.
*La PDD es desmarca de qualsevol intent de manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.*
La Plataforma pel Dret de Decidir valora molt positivament les consultes realitzades fins ara. Per això vol felicitar totes les comissions organitzadores i a tots els voluntaris i voluntàries que han fet possible la consulta sobre la independència i demostrar que som capaços de lluitar pel nostre futur amb rigor i democràcia, fent una acció única al món, per exigir l'exercici del dret a l'autodeterminació i decidir si
volem o no sé independents.
La PDD continuarà donant suport a les entitats, associacions i comissions organitzadores que ho demanin per ajudar a tirar endavant la consulta del 28 de febrer i del 25 d'abril.
La PDD només donarà suport a les consultes que es proposin des de la base a partir de les xarxes socials de cada municipi i que es comencin a preparar amb prou temps per vertebrar el teixit associatiu de manera que permeti tirar endavant la consulta amb el màxim de garanties
La PDD defuig els personalismes i es desmarca de qualsevol manipulació de les consultes ja sigui per obtenir un benefici polític personal o per tirar endavant un nou partit.
Plataforma pel Dret de Decidir
Secció Local de Sant Cugat del Vallès
11 de desembre 2009
08 de desembre 2009
Parlament de Miquel Calzada en l´acte d´inici de campanya el 29-N al Fòrum
Bon dia i benvinguts a aquest acte d’inici de la campanya per la Consulta Popular per la Independència que se celebrarà el dia 13 de desembre. D’entrada deixeu-me agrair a la coordinadora que m’hagi convidat per obrir precisament aquest acte.
Mireu, tot venint cap aquí pensava què us havia de dir mentre tenia posada Catalunya Informació. Escoltava diferents notícies i de cop, quan he sentit que “la vicepresidenta del govern espanyol confia en una sentència raonable de l’Estatut”, he tingut un moment de vertigen, he tingut la sensació que aquesta era una notícia superada. És com si un alemany oriental s’hagués imaginat la caiguda del mur de Berlín molt abans del mes de novembre de 1989. Aquesta notícia de fa dues hores l’he sentida tan lluny en el temps, tan superada, que fins i tot m’ha fet gràcia. M’ha fet gràcia perquè arribarà un dia que ens semblarà mentida veure quant de temps vam perdre donant voltes a la mateixa sínia sense trobar la sortida correcta. L’única possible.
La constatació d’això que us estic dient és, per exemple, l’editorial conjunt que van fer tots els diaris en defensa de la dignitat de Catalunya. Un prec desesperat perquè saben que el nou Estatut és l’última estació. I, sobretot, perquè també saben que la dignitat de Catalunya només té un nom i el temen: independència.
Si l’Estatut és el passat, el futur ja fa temps que l’hem començat a escriure, i a partir del dia 13 ho fareu amb lletres més grosses. El dia 13 de desembre passarem una altra pantalla o posarem una altra fita en aquest camí, com vulgueu. L’important és que aquell dia, als 161 municipis on es desenvolupi la consulta popular, tot funcioni com està previst. Que tothom ocupi el lloc assenyalat i sigui conscient de la transcendència de la seva feina, perquè aquella serà una data transcendent.
Mireu, possiblement hi ha gent que pensa que aquesta consulta no té cap mena de validesa jurídica i que, com que no és vinculant, no és important. S’equivoquen. Si bé és cert que no té validesa jurídica, la seva validesa simbòlica però sobretot efectiva és infinita, i això ho heu de tenir molt clar. Perquè, malgrat que aquest camí l’hagi iniciat la societat civil, i malgrat que sigui aquesta mateixa societat civil la que estigui impulsant tot el procés, estareu treballant perquè un dia, aviat, hi hagi un President de la Generalitat amb ambició i sentit nacional que digui “endavant!”. I quan ho digui, haurà de trobar tota aquesta societat cohesionada a darrere donant-li suport. Una societat ideològicament diversa, sí, però cohesionada en la qüestió nacional. Fixeu-vos, doncs, com n’és d’important la feina que dureu a terme el dia 13 de desembre.
Catalunya va ser una gran nació. Ara només som una comunitat autònoma de règim comú. Però no tingueu cap dubte ni cap por, el dia 13 estareu posant una fita molt important. Aquest camí que porta cap a la independència és ben recte i no vol dubtes ni mirades enrere un cop decidit. El dia 13 serà una fita, doncs, perquè Catalunya torni a ser un gran país
Mireu, tot venint cap aquí pensava què us havia de dir mentre tenia posada Catalunya Informació. Escoltava diferents notícies i de cop, quan he sentit que “la vicepresidenta del govern espanyol confia en una sentència raonable de l’Estatut”, he tingut un moment de vertigen, he tingut la sensació que aquesta era una notícia superada. És com si un alemany oriental s’hagués imaginat la caiguda del mur de Berlín molt abans del mes de novembre de 1989. Aquesta notícia de fa dues hores l’he sentida tan lluny en el temps, tan superada, que fins i tot m’ha fet gràcia. M’ha fet gràcia perquè arribarà un dia que ens semblarà mentida veure quant de temps vam perdre donant voltes a la mateixa sínia sense trobar la sortida correcta. L’única possible.
La constatació d’això que us estic dient és, per exemple, l’editorial conjunt que van fer tots els diaris en defensa de la dignitat de Catalunya. Un prec desesperat perquè saben que el nou Estatut és l’última estació. I, sobretot, perquè també saben que la dignitat de Catalunya només té un nom i el temen: independència.
Si l’Estatut és el passat, el futur ja fa temps que l’hem començat a escriure, i a partir del dia 13 ho fareu amb lletres més grosses. El dia 13 de desembre passarem una altra pantalla o posarem una altra fita en aquest camí, com vulgueu. L’important és que aquell dia, als 161 municipis on es desenvolupi la consulta popular, tot funcioni com està previst. Que tothom ocupi el lloc assenyalat i sigui conscient de la transcendència de la seva feina, perquè aquella serà una data transcendent.
Mireu, possiblement hi ha gent que pensa que aquesta consulta no té cap mena de validesa jurídica i que, com que no és vinculant, no és important. S’equivoquen. Si bé és cert que no té validesa jurídica, la seva validesa simbòlica però sobretot efectiva és infinita, i això ho heu de tenir molt clar. Perquè, malgrat que aquest camí l’hagi iniciat la societat civil, i malgrat que sigui aquesta mateixa societat civil la que estigui impulsant tot el procés, estareu treballant perquè un dia, aviat, hi hagi un President de la Generalitat amb ambició i sentit nacional que digui “endavant!”. I quan ho digui, haurà de trobar tota aquesta societat cohesionada a darrere donant-li suport. Una societat ideològicament diversa, sí, però cohesionada en la qüestió nacional. Fixeu-vos, doncs, com n’és d’important la feina que dureu a terme el dia 13 de desembre.
Catalunya va ser una gran nació. Ara només som una comunitat autònoma de règim comú. Però no tingueu cap dubte ni cap por, el dia 13 estareu posant una fita molt important. Aquest camí que porta cap a la independència és ben recte i no vol dubtes ni mirades enrere un cop decidit. El dia 13 serà una fita, doncs, perquè Catalunya torni a ser un gran país
Miquel Calzada
Madrid és la gran beneficiada pel nou model de finançament
Un estudi de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, de la qual formen part les principals entitats financeres, afirma que la Comunitat de Madrid serà la gran beneficiada del nou model de finançament. Concretament, el document de 81 pàgines al qual ha tingut accés l’AVUI assenyala que, sobre una mitjana equivalent a 100, Madrid pujarà 14,2 punts (passarà dels 95,5 punts que tenia el 2007 amb el model del PP pactat amb CiU a 109,7 punts amb el del PSOE consensuat amb el tripartit).
Les altres autonomies tindran un increment molt menor. L’estudi, elaborat el mes de novembre, confirma que Catalunya se situarà lleument per sobre la mitjana (102), tal com deia el govern català, però amb un creixement discret perquè calcula que amb l’anterior sistema aquest any estaria de manera semblant en uns 99,6 punts. De fet, la majoria d’autonomies s’ubicaran sobre la mitjana.
Segons el document, elaborat per l’economista del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Ángel de la Fuente, l’acord el que fa en realitat és arreglar una cosa per fer-ne malbé una altra. “El cas de Madrid és realment cridaner perquè guanya més de 14 punts i passa a situar-se entre les regions més ben finançades quan el 2007 estava en tercer lloc per la cua. També resulta problemàtica l’evolució de Canàries, Andalusia i Castella - la Manxa, que perden entre 6 i 9 punts i cauen fins als darrers llocs del rànquing de finançament per habitant ajustat. En conjunt, resulta difícil evitar la sensació que estem despullant un sant per vestir-ne un altre”, subratlla.
Crisi econòmica
L’informe afegeix que el model té “accidents tècnics” que provoquen aquestes diferències, i cita el “desplom” del Fons de Suficiència el 2009 i el fet que no s’apliqui aquest any el criteri general de repartiment del Fons de Competitivitat. A això s’hi afegeix la crisi econòmica, amb menys recaptació de tributs, que a l’entendre d’Ángel de la Fuente poden fer inestable el nou finançament.
“La situació que acabo de descriure resulta preocupant no només en termes d’equitat sinó també des de la perspectiva de la viabilitat del nou model. Si, com sembla probable, els governs regionals es van enfrontar a la negociació del recent acord prenent com a referència la situació del 2007, els resultats del sistema el 2009 als quals apunten les meves previsions deixarien alguns d’aquests governs en una situació molt diferent de l’esperada i subjectes a fortes pressions per rebutjar el recent acord”, adverteix l’economista.
No el 2007 sinó el 2009
L’estudi remarca que tot i que l’acord de finançament indica que l’any base del nou sistema serà el 2007, en realitat el model efectiu serà sobre la base de l’any 2009, i considera que aquesta és una de les fonts d’error. La situació econòmica aquest any és molt diferent de la del 2007.
Reitera que algunes comunitats “experimentaran salts bruscos a la baixa” entre el 2007 i el 2009, i acaba demanant canvis en el model de finançament tot just acabat d’estrenar.
Les altres autonomies tindran un increment molt menor. L’estudi, elaborat el mes de novembre, confirma que Catalunya se situarà lleument per sobre la mitjana (102), tal com deia el govern català, però amb un creixement discret perquè calcula que amb l’anterior sistema aquest any estaria de manera semblant en uns 99,6 punts. De fet, la majoria d’autonomies s’ubicaran sobre la mitjana.
Segons el document, elaborat per l’economista del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Ángel de la Fuente, l’acord el que fa en realitat és arreglar una cosa per fer-ne malbé una altra. “El cas de Madrid és realment cridaner perquè guanya més de 14 punts i passa a situar-se entre les regions més ben finançades quan el 2007 estava en tercer lloc per la cua. També resulta problemàtica l’evolució de Canàries, Andalusia i Castella - la Manxa, que perden entre 6 i 9 punts i cauen fins als darrers llocs del rànquing de finançament per habitant ajustat. En conjunt, resulta difícil evitar la sensació que estem despullant un sant per vestir-ne un altre”, subratlla.
Crisi econòmica
L’informe afegeix que el model té “accidents tècnics” que provoquen aquestes diferències, i cita el “desplom” del Fons de Suficiència el 2009 i el fet que no s’apliqui aquest any el criteri general de repartiment del Fons de Competitivitat. A això s’hi afegeix la crisi econòmica, amb menys recaptació de tributs, que a l’entendre d’Ángel de la Fuente poden fer inestable el nou finançament.
“La situació que acabo de descriure resulta preocupant no només en termes d’equitat sinó també des de la perspectiva de la viabilitat del nou model. Si, com sembla probable, els governs regionals es van enfrontar a la negociació del recent acord prenent com a referència la situació del 2007, els resultats del sistema el 2009 als quals apunten les meves previsions deixarien alguns d’aquests governs en una situació molt diferent de l’esperada i subjectes a fortes pressions per rebutjar el recent acord”, adverteix l’economista.
No el 2007 sinó el 2009
L’estudi remarca que tot i que l’acord de finançament indica que l’any base del nou sistema serà el 2007, en realitat el model efectiu serà sobre la base de l’any 2009, i considera que aquesta és una de les fonts d’error. La situació econòmica aquest any és molt diferent de la del 2007.
Reitera que algunes comunitats “experimentaran salts bruscos a la baixa” entre el 2007 i el 2009, i acaba demanant canvis en el model de finançament tot just acabat d’estrenar.
AVUI.cat
05 de desembre 2009
Venjança espanyola
L’advocat i historiador Josep Cruanyes i el filòleg Toni Strubell van convocar ahir una roda de premsa al Col·legi de Periodistes per llegir públicament un manifest, en nom de la Comissió de la Dignitat, en què es critica durament el paper del ministeri de Cultura en el cas recent de la compra de l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles, afegit al retard en el retorn dels papers de Salamanca i l’interès nul que mostra el govern per fer justícia a la memòria històrica de la població represaliada durant el franquisme.
“És desastrós, lamentable i injustificable que s’hagi generat aquesta mena de competició entre dues institucions públiques com la Generalitat i el ministeri de Cultura espanyol. El retret que li faríem a la conselleria és que no hagin resolt el tema de manera satisfactòria, però cal tenir en compte que hi ha hagut maniobres malèfiques fetes de sota mà pel ministeri”, va declarar Cruanyes. No van voler opinar sobre l’opció triada pels fills d’Agustí Centelles (“tot i que respectem que demanin més o menys diners, no és un terreny a Cantallops, és un patrimoni cultural”), però sí que van mostrar el seu desacord amb les declaracions dels hereus, segons les quals el llegat no ha estat valorat. En aquest sentit van recordar les exposicions que durant els últims anys han estat protagonitzades per l’obra de Centelles.
“No podem entendre la compra del fons d’Agustí Centelles per part del ministeri d’altra manera que com un nou acte de menyspreu envers les víctimes de l’espoliació del 1939. És intolerable veure la seva actitud desmesuradament generosa per adquirir el fons Centelles, davant de la manifesta gasivitat i els obstacles que posa a l’hora de retornar els documents. [...] Tampoc s’entén que els fills de Centelles confiïn en la paraula del ministeri, quan els darrers quatre anys ha incomplert el deure de restitució imposada per llei”, llegim en el manifest de més de cinc pàgines. Altres afirmacions que cal destacar són: “Posar el fons Centelles a Salamanca és un nou acte d’humiliació al poble de Cata lunya. [...] Ja n’hi ha prou d’amagar la repressió franquista”.
Com que no es creuen que la ministra Ángeles González-Sinde no estigués al cas de les negociacions prèvies amb la Generalitat, hi veuen “una actitud venjativa dissenyada per fer un mal moral a Catalunya”.
“És desastrós, lamentable i injustificable que s’hagi generat aquesta mena de competició entre dues institucions públiques com la Generalitat i el ministeri de Cultura espanyol. El retret que li faríem a la conselleria és que no hagin resolt el tema de manera satisfactòria, però cal tenir en compte que hi ha hagut maniobres malèfiques fetes de sota mà pel ministeri”, va declarar Cruanyes. No van voler opinar sobre l’opció triada pels fills d’Agustí Centelles (“tot i que respectem que demanin més o menys diners, no és un terreny a Cantallops, és un patrimoni cultural”), però sí que van mostrar el seu desacord amb les declaracions dels hereus, segons les quals el llegat no ha estat valorat. En aquest sentit van recordar les exposicions que durant els últims anys han estat protagonitzades per l’obra de Centelles.
“No podem entendre la compra del fons d’Agustí Centelles per part del ministeri d’altra manera que com un nou acte de menyspreu envers les víctimes de l’espoliació del 1939. És intolerable veure la seva actitud desmesuradament generosa per adquirir el fons Centelles, davant de la manifesta gasivitat i els obstacles que posa a l’hora de retornar els documents. [...] Tampoc s’entén que els fills de Centelles confiïn en la paraula del ministeri, quan els darrers quatre anys ha incomplert el deure de restitució imposada per llei”, llegim en el manifest de més de cinc pàgines. Altres afirmacions que cal destacar són: “Posar el fons Centelles a Salamanca és un nou acte d’humiliació al poble de Cata lunya. [...] Ja n’hi ha prou d’amagar la repressió franquista”.
Com que no es creuen que la ministra Ángeles González-Sinde no estigués al cas de les negociacions prèvies amb la Generalitat, hi veuen “una actitud venjativa dissenyada per fer un mal moral a Catalunya”.
AVUI.cat
03 de desembre 2009
28 de novembre 2009
El conflicte és inevitable
El periodista Albert Om ha lamentat en un article a l'Avui que "qualsevol cosa que fem els catalans, a l'acte correm a veure què n'han dit a Madrid. I encara no sé si volem que els agradi o que no els agradi. En privat, disfrutem perquè no els agrada. El diagnòstic d'això es diu masoquisme. Trobar el nostre plaer en la rebequeria dels altres".
"Però després, en públic, ens fem els ofesos perquè no els ha agradat allò que ja prevèiem i ja volíem que no els agradés. Aquí és quan el masoquisme es converteix en esquizofrènia. Diuen que en qualsevol guió, si no hi ha conflicte, no hi ha història. Però la nostra pel·lícula deu ser de les complicades. Nosaltres busquem el conflicte per després poder-nos-en queixar", considera.
"Què volem exactament: que a Madrid ens donin la raó o veure'ls enfadats? Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem", assegura.
El periodista recorda que "el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se'l va saltar i se'n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir. La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació".
"Però després, en públic, ens fem els ofesos perquè no els ha agradat allò que ja prevèiem i ja volíem que no els agradés. Aquí és quan el masoquisme es converteix en esquizofrènia. Diuen que en qualsevol guió, si no hi ha conflicte, no hi ha història. Però la nostra pel·lícula deu ser de les complicades. Nosaltres busquem el conflicte per després poder-nos-en queixar", considera.
"Què volem exactament: que a Madrid ens donin la raó o veure'ls enfadats? Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem", assegura.
El periodista recorda que "el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se'l va saltar i se'n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir. La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació".
e-noticies
25 de novembre 2009
Un ramat de xais a Sant Cugat
Com és sabut els anyells, molt dòcilment, segueixen al pastor tant si els porta cap l'escorxador , o per transhumar en recerca de millors pastures, però sempre seguit d'un gos d'atura, per impedir qualsevol intent d'apartar-se del camí. És bucòlic i real tant com ho és el funcionament intern dels partits polítics del nostre país, malgrat ho rebutgem i voldríem canviar-ho.
No tinguem somnis, que no ho faran, si juguen la seva omnipotència i a més és difícil que algú entengui una cosa si el sou (o el poder) depèn que no ho entengui.
L'obediència, té un límit perquè sinó esdevé una traïdoria a la Pàtria, ser i sentir-se catalans no ho és pel gentilici de Catalunya, com per als nascuts a Cabra (Andalusia) són egabrenses. És pitjor cometre una injustícia o deslleialtat, que patir-la.
El líder ha de formar nous líders i no seguidors (yes-men) i no posar enrere com a zelador de la 'legalitat espanyola', un 'vecorreidiles'.
El 17 de novembre de 2009 romandrà com el dilluns NEGRE de Sant Cugat, per a oprobi dels que NO varen cedir, amb el seu vot, un espai públic per un acte de patriotisme (no de consultes).
L'obediència, té un límit perquè sinó esdevé una traïdoria a la Pàtria, ser i sentir-se catalans no ho és pel gentilici de Catalunya, com per als nascuts a Cabra (Andalusia) són egabrenses. És pitjor cometre una injustícia o deslleialtat, que patir-la.
El líder ha de formar nous líders i no seguidors (yes-men) i no posar enrere com a zelador de la 'legalitat espanyola', un 'vecorreidiles'.
El 17 de novembre de 2009 romandrà com el dilluns NEGRE de Sant Cugat, per a oprobi dels que NO varen cedir, amb el seu vot, un espai públic per un acte de patriotisme (no de consultes).
Radio Sant Cugat
22 de novembre 2009
13 de desembre: el poder dels catalans
Sincerament, penso que encara no s'ha valorat en tota la seva justa dimensió la iniciativa de més d'un centenar de municipis catalans de celebrar el proper 13 de desembre les consultes per la independència de Catalunya. Quan hom parla d'aquest fet que serà històric, i que va començar a la vila d'Arenys de Munt, sovint no es té present el que significa que el poble de Catalunya s'organitzi ell mateix unes votacions per decidir quin ha de ser el seu estatus polític. Algú ha vist una cosa similar en algun altre indret?
Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.
La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.
Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.
Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.
Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.
La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.
Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.
Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.
Santiago Espot - El Punt
20 de novembre 2009
Les consultes independentistes
No fa gaire, des d'aquí mateix, parlàvem de la necessitat de sumar esforços entre catalans i bascos tot treballant plegats en la reivindicació dels nostres drets. De la mateixa manera que els catalans no hauríem de restar indiferents quan l'Estat espanyol vulnera els drets democràtics al País Basc, també els bascos haurien d'intentar desenvolupar a casa seva el mateix procés de consultes populars que aquí estem portant a terme en diferents fases. Després de la fase inicial esplèndidament marcada per Arenys de Munt, ara són molts els municipis que estan treballant per celebrar una consulta el proper 13 de desembre i també són molts, potser incloent-hi alguns de les Illes, els que la tenen prevista per als mesos de febrer i abril de l'any vinent. Fins i tot la població gallega d'Arins, a prop de Santiago de Compostel·la, va dur a terme una consulta sobre la independència de Galícia en homenatge a Catalunya. El seu lema de campanya deia: "A Arins com a Arenys: independència". I la pregunta que feien era aquesta: "Vols que Galícia continuï essent una colònia com en els darrers 525 anys o, per contra, vols que a partir d'ara sigui quelcom completament diferent?"
Crec que seria molt interessant que aquests referèndums s'escampessin també com una taca d'oli per Euskal Herria i que, com a Catalunya, comptessin amb observadors internacionals. Es preveu que quan arribi el mes d'abril hauran celebrat la consulta uns 400 municipis catalans, cosa que ha posat molt nerviosos al PSOE i al PP. El president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, per exemple, reivindicant l'espanyolitat dels gallecs, ha arribat a afirmar, sense enrojolar-se, que les consultes "s'han de castigar" exactament igual com es faria amb "qualsevol acte il·legal". Malauradament per a ell, tanmateix, el jutjat número 14 del contenciós administratiu de Barcelona ja va determinar que les consultes, sempre que no estiguin organitzades pels Ajuntaments, són perfectament legals.
Potser, atès que aquests referèndums no tenen caràcter vinculant, els municipis bascos amb majoria bascocèntrica pensin que el resultat no compensa el desplegament d'energia que requereixen, però no és cert. Sí que el compensa, i per diverses raons. De moment, diguem-ne tres: una, perquè situa la independència del país en el debat polític i abasta tots els àmbits socials; dos, perquè, en qualitat d'opositors, obliga a PP, PSOE i UPyD a alinear-se al costat de la Falange i els despulla com a nacionalistes espanyols; i tres, perquè destrueix d'una tacada el tòpic espanyolista segons el qual l'independentisme és minoritari. No és aquesta, una bona raó perquè catalans i bascos treballem plegats?
Crec que seria molt interessant que aquests referèndums s'escampessin també com una taca d'oli per Euskal Herria i que, com a Catalunya, comptessin amb observadors internacionals. Es preveu que quan arribi el mes d'abril hauran celebrat la consulta uns 400 municipis catalans, cosa que ha posat molt nerviosos al PSOE i al PP. El president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, per exemple, reivindicant l'espanyolitat dels gallecs, ha arribat a afirmar, sense enrojolar-se, que les consultes "s'han de castigar" exactament igual com es faria amb "qualsevol acte il·legal". Malauradament per a ell, tanmateix, el jutjat número 14 del contenciós administratiu de Barcelona ja va determinar que les consultes, sempre que no estiguin organitzades pels Ajuntaments, són perfectament legals.
Potser, atès que aquests referèndums no tenen caràcter vinculant, els municipis bascos amb majoria bascocèntrica pensin que el resultat no compensa el desplegament d'energia que requereixen, però no és cert. Sí que el compensa, i per diverses raons. De moment, diguem-ne tres: una, perquè situa la independència del país en el debat polític i abasta tots els àmbits socials; dos, perquè, en qualitat d'opositors, obliga a PP, PSOE i UPyD a alinear-se al costat de la Falange i els despulla com a nacionalistes espanyols; i tres, perquè destrueix d'una tacada el tòpic espanyolista segons el qual l'independentisme és minoritari. No és aquesta, una bona raó perquè catalans i bascos treballem plegats?
Victor Alexandre
18 de novembre 2009
Per voluntat personal del senyor Recoder
La Coordinadora per la Consulta d'independència no troba local per fer un tancament de campanya a escala nacional. L'objectiu era fer-lo a Sant Cugat, però l'Ajuntament no cedeix el poliesportiu per evitar problemes judicials. Les entitats privades no tenen espais prou grans
La consulta per l'autodeterminació ha crescut tant que ja no hi cap enlloc. Físicament. El problema s'ha detectat a Sant Cugat del Vallès, la població més gran de les més de 150 on es votarà el 13-D. En aquesta ciutat es volia fer l'acte de final de campanya, reunint-t'hi participants de totes les comissions organitzadores locals i ciutadans d'arreu.
La Coordinadora per la Consulta, que ja ha llogat l'auditori del Fòrum –un recinte explotat per una empresa privada en règim de concessió– per al principi de campanya del diumenge 29 de novembre, volia portar el gran final a algun dels pobles on el 13 de desembre hi haurà urnes. A Barcelona no es prepara cap consulta, i per això es va triar la ciutat vallesana governada pel convergent Lluís Recoder. De fet, el ple de l'Ajuntament va aprovar donar suport moral a la consulta, però d'aquí no pot passar.
Segons fonts del ministeri de Justícia, les consultes no seran impugnades judicialment, com ja es va fer amb Arenys de Munt, si es mantenen en un àmbit estrictament privat. Però si un ajuntament cedeix un pavelló municipal per a l'acte de final de campanya, encara que allà no s'hi faci la votació, es pot considerar una col·laboració logística amb els referèndums simbòlics, no autoritazts pel govern estatal ni nacional i no vinculants.
Per això, la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, organitzadora de la consulta local, ja sap que l'Ajuntament li negarà la cessió de l'ús del pavelló municipal de la rambla del Celler, el local sol·licitat per fer-hi la cloenda. I a la ciutat no hi ha cap equipament privat que tingui les condicions adequades per a la festa, prevista per al dia 11. De moment, ho saben gràcies a "converses extraoficials" amb regidors del consistori. També se sap perquè, aquest dilluns, l'equip de govern de la ciutat, amb majoria de CiU, va rebutjar una moció presentada per ERC favorable a la cessió del pavelló.
Víctor Alexandre, portaveu de la plataforma local, assegura que “no hi ha alternativa” perquè “a Sant Cugat no hi ha cap equipament privat que reuneixi les condicions necessàries per fer-hi l'acte de cloenda a nivell nacional, ni pel que fa a espai ni quant a les condicions tècniques per atendre les necessitats dels mitjans de comunicació".
La plataforma es queixa que “si l'Ajuntament nega l'ús del pavelló estarà vulnerant la Constitució”, especialment pel que fa a la llibertat d'expressió i a la no discriminació per raó d'opinió. Alexandre considera que el que fa la plataforma és sol·licitar, “com qualsevol entitat”, l'ús d'un equipament públic i per això seguiran insistint en el seu dret de llogar el pavelló.
Tanmateix, l'Ajuntament difícilment cedirà, ja que té un informe jurídic que diu que el procés de consulta inclou també els actes previs a la votació, com ara la campanya.
El que sí que tenen resolt a Sant Cugat, amb 76.274 habitants segons el padró de 2008 –l'últim dispoble–, un terme municipal molt extens –48 quilòmetres quadrats– i quatre nuclis apartats del centre, són els locals per fer la votació. La consulta pròpiament dita es farà als dos ateneus del poble, al teatre de la Unió Santcugatenca, a l'espai Terra Dolça, al Club Muntanyenc i en diferents equipaments dels tres districtes –Les Planes, La Floresta, i Mira-sol– i l'entitat municipal descentralitzada de Valldoreix.
La Coordinadora per la Consulta, que ja ha llogat l'auditori del Fòrum –un recinte explotat per una empresa privada en règim de concessió– per al principi de campanya del diumenge 29 de novembre, volia portar el gran final a algun dels pobles on el 13 de desembre hi haurà urnes. A Barcelona no es prepara cap consulta, i per això es va triar la ciutat vallesana governada pel convergent Lluís Recoder. De fet, el ple de l'Ajuntament va aprovar donar suport moral a la consulta, però d'aquí no pot passar.
Segons fonts del ministeri de Justícia, les consultes no seran impugnades judicialment, com ja es va fer amb Arenys de Munt, si es mantenen en un àmbit estrictament privat. Però si un ajuntament cedeix un pavelló municipal per a l'acte de final de campanya, encara que allà no s'hi faci la votació, es pot considerar una col·laboració logística amb els referèndums simbòlics, no autoritazts pel govern estatal ni nacional i no vinculants.
Per això, la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, organitzadora de la consulta local, ja sap que l'Ajuntament li negarà la cessió de l'ús del pavelló municipal de la rambla del Celler, el local sol·licitat per fer-hi la cloenda. I a la ciutat no hi ha cap equipament privat que tingui les condicions adequades per a la festa, prevista per al dia 11. De moment, ho saben gràcies a "converses extraoficials" amb regidors del consistori. També se sap perquè, aquest dilluns, l'equip de govern de la ciutat, amb majoria de CiU, va rebutjar una moció presentada per ERC favorable a la cessió del pavelló.
Víctor Alexandre, portaveu de la plataforma local, assegura que “no hi ha alternativa” perquè “a Sant Cugat no hi ha cap equipament privat que reuneixi les condicions necessàries per fer-hi l'acte de cloenda a nivell nacional, ni pel que fa a espai ni quant a les condicions tècniques per atendre les necessitats dels mitjans de comunicació".
La plataforma es queixa que “si l'Ajuntament nega l'ús del pavelló estarà vulnerant la Constitució”, especialment pel que fa a la llibertat d'expressió i a la no discriminació per raó d'opinió. Alexandre considera que el que fa la plataforma és sol·licitar, “com qualsevol entitat”, l'ús d'un equipament públic i per això seguiran insistint en el seu dret de llogar el pavelló.
Tanmateix, l'Ajuntament difícilment cedirà, ja que té un informe jurídic que diu que el procés de consulta inclou també els actes previs a la votació, com ara la campanya.
El que sí que tenen resolt a Sant Cugat, amb 76.274 habitants segons el padró de 2008 –l'últim dispoble–, un terme municipal molt extens –48 quilòmetres quadrats– i quatre nuclis apartats del centre, són els locals per fer la votació. La consulta pròpiament dita es farà als dos ateneus del poble, al teatre de la Unió Santcugatenca, a l'espai Terra Dolça, al Club Muntanyenc i en diferents equipaments dels tres districtes –Les Planes, La Floresta, i Mira-sol– i l'entitat municipal descentralitzada de Valldoreix.
AVUI.cat
11 de novembre 2009
Suport a la consulta sobiranista de Sant Cugat
Personalitats del món de la cultura catalana i de l'àmbit universitari han alçat la seva veu per donar suport a la consulta sobiranista de Sant Cugat. Joel Joan, Núria Feliu, Matthew Tree o Montserrat Carulla, entre d’altres, han cridat a votar el 13 de desembre quan, juntament amb d’altres desenes de municipis de Catalunya, la localitat del Vallès Occidental es pronunciarà pel dret a l’autodeterminació. Serà la primera ciutat de més de 75.000 habitants en celebrar una consulta
“Després de tres-cents anys de no poder dir en veu alta què penseu que seria millor per al vostre país, ara en tindreu l’oportunitat”, ha dit l’actor i director Joel Joan, que sent “enveja” dels habitants de Sant Cugat per poder-se manifestar en aquest aspecte.
La línia entre els que recolzen l’acte destaca sobretot la qualitat democràtica de la consulta. “El dret de decidir és un dret inalienable de qui ha nascut i qualsevol impediment al seu exercici és, senzillament, una obstrucció al procés de democratització que va començar molt abans del 1978 i que no va acabar aleshores”, ha afirmat el professor de Teoria Política Raimundo Viejo.
Per la seva banda, Núria Feliu ha apuntat que “expressar una opinió dipositant una papereta en una urna és un acte cívic i democràtic que mereix el respecte de tothom”; el músic Toni Xuclà creu que és una eina per “mantenir la democràcia i la llibertat”; i la periodista Patrícia Gabancho remarca que “la llibertat comença en petits gestos com aquest”. Això sí, tots ells desitgen que la resposta sigui “sí”.
En el cas de Matthew Tree, anglès de naixement, aquesta voluntat també ve acompanyada d’una explicació personal: “Al llarg de 25 anys de residència a Catalunya he passat per diverses opcions polítiques respecte al país; al principi era autonomista, fins que vaig veure que d’autonomia de debò, no n’hi havia; després em vaig fer federalista, fins que vaig entendre que la paraula ‘federalisme’ no sortia als diccionaris utilitzats pels polítics que tallen el bacallà a Madrid; i finalment, en veure que el conflicte econòmic, cultural, social i polític entre Catalunya i l’Espanya monolingüe segueix en peu, he arribat a l’única conclusió possible: només la independència acabarà amb aquest conflicte”.
I no és l’únic català d’adopció que recolza la consulta. El poeta i crític literari Sam Abrams considera que “Catalunya està arribant vertiginosament al moment en què serà inajornable dissoldre els vincles que l’han lligada a Espanya i prendre el seu lloc legítim entre les nacions de la terra com un igual”. A més, afegeix que “si Catalunya no pren aquesta determinació acabarà deixant d’existir després d’un llarg i dolorós procés de deteriorament i decadència”. I Salah Jamal, el portaveu de la comunitat palestina al país, considera que “tots els pobles del Món tenen dret a l’autodeterminació i, per descomptat, tenen dret a preguntar-s’ho. Per això desitjo que la consulta de Sant Cugat sigui pacífica i tot un èxit”.
Entre els demés voluntaris a acompanyar Catalunya cap a la independència també hi ha el poeta Sebastià Alzamora, el professor d’història del periodisme, Josep Maria Figueres; els escriptors, Jordi Cabré i Jordi Coca; el fundador de Tallers de Músics, Lluís Cabrera; el professor de Dret Constitucional, Hèctor López Bofill. Lles expectatives són optimistes, segons Carulla. “Les consultes demostraran que l’independentisme és molt més elevat del que alguns ens volen fer creure”. El 13 de desembre Sant Cugat tindrà la resposta.
“Després de tres-cents anys de no poder dir en veu alta què penseu que seria millor per al vostre país, ara en tindreu l’oportunitat”, ha dit l’actor i director Joel Joan, que sent “enveja” dels habitants de Sant Cugat per poder-se manifestar en aquest aspecte.
La línia entre els que recolzen l’acte destaca sobretot la qualitat democràtica de la consulta. “El dret de decidir és un dret inalienable de qui ha nascut i qualsevol impediment al seu exercici és, senzillament, una obstrucció al procés de democratització que va començar molt abans del 1978 i que no va acabar aleshores”, ha afirmat el professor de Teoria Política Raimundo Viejo.
Per la seva banda, Núria Feliu ha apuntat que “expressar una opinió dipositant una papereta en una urna és un acte cívic i democràtic que mereix el respecte de tothom”; el músic Toni Xuclà creu que és una eina per “mantenir la democràcia i la llibertat”; i la periodista Patrícia Gabancho remarca que “la llibertat comença en petits gestos com aquest”. Això sí, tots ells desitgen que la resposta sigui “sí”.
En el cas de Matthew Tree, anglès de naixement, aquesta voluntat també ve acompanyada d’una explicació personal: “Al llarg de 25 anys de residència a Catalunya he passat per diverses opcions polítiques respecte al país; al principi era autonomista, fins que vaig veure que d’autonomia de debò, no n’hi havia; després em vaig fer federalista, fins que vaig entendre que la paraula ‘federalisme’ no sortia als diccionaris utilitzats pels polítics que tallen el bacallà a Madrid; i finalment, en veure que el conflicte econòmic, cultural, social i polític entre Catalunya i l’Espanya monolingüe segueix en peu, he arribat a l’única conclusió possible: només la independència acabarà amb aquest conflicte”.
I no és l’únic català d’adopció que recolza la consulta. El poeta i crític literari Sam Abrams considera que “Catalunya està arribant vertiginosament al moment en què serà inajornable dissoldre els vincles que l’han lligada a Espanya i prendre el seu lloc legítim entre les nacions de la terra com un igual”. A més, afegeix que “si Catalunya no pren aquesta determinació acabarà deixant d’existir després d’un llarg i dolorós procés de deteriorament i decadència”. I Salah Jamal, el portaveu de la comunitat palestina al país, considera que “tots els pobles del Món tenen dret a l’autodeterminació i, per descomptat, tenen dret a preguntar-s’ho. Per això desitjo que la consulta de Sant Cugat sigui pacífica i tot un èxit”.
Entre els demés voluntaris a acompanyar Catalunya cap a la independència també hi ha el poeta Sebastià Alzamora, el professor d’història del periodisme, Josep Maria Figueres; els escriptors, Jordi Cabré i Jordi Coca; el fundador de Tallers de Músics, Lluís Cabrera; el professor de Dret Constitucional, Hèctor López Bofill. Lles expectatives són optimistes, segons Carulla. “Les consultes demostraran que l’independentisme és molt més elevat del que alguns ens volen fer creure”. El 13 de desembre Sant Cugat tindrà la resposta.
elSingulardigital.cat
07 de novembre 2009
Societat, polítics, plataformes, referèndums i manifestacions
Can seixanta. Com la societat civil i els polítics s’ignoren, es creen diverses plataformes. Una per cada divergència. La societat civil desitja convèncer als polítics del que volen, diguem-ne, els ciutadans. Tots sabem que els polítics no son votats personalment per una circumscripció territorial, per tant, sols representen al seu líder i a l’aparell del partit, tanmateix ells i la llei, que Catalunya no te, diguin el contrari. Tothom ho sap.
El líder aixeca un dit i tots, sense cap criteri personal, voten el mateix, no tenen en compte al ciutadà clarament conscients de que no el representen. La societat civil ho sap i els margina engendrant plataformes i manifestacions. La plàcida senzillesa representativa es converteix en tot un embolic. No és que no estigui be ni que no sigui necessari, ans al contrari, és la mancada democràcia que tenim i que patim ens du aquest embolic de plataformes i manifestacions a dojo. Podem organitzar tants referèndums i manifestacions com vulguem per suplantar els partits polítics, però ens hem d’adonar que son imprescindibles. El combat, si lluita ha d’haver-hi, ens el resoldran ells votant al Parlament, es l’única manera.
La societat civil es sàvia i percep que les plataformes i manifestacions son una empenta necessària quan no hi ha un altre remei per fer reaccionar als polítics i veure de fer convergents els seus interessos majoritaris amb la majoria parlamentaria. S’han de poder escollir lliura i personalment els millors representants dels ciutadans i no obligatòriament als incompetents, submisos i dòcils. A l’hora de votar, votem per poc engrescador que sigui el present polític. Som necessaris. Atès que el futur de Catalunya passarà de la nostra mà a la dels polítics, els haurem de fermar curt amb el nostre vot. I a veure si realment ens representen.
Jaume Clavell
Jaume Clavell
06 de novembre 2009
ETA, negoci polític espanyol?
Sempre he pensat que la praxi política de bascos i catalans, d'anar cadascú pel seu cantó en el nostre conflicte amb Espanya, és una equivocació. És cert que vivim realitats diferents, però també ho és que compartim un mateix marc polític i que la nostra vida està subordinada a la voluntat d'un mateix antagonista, fins al punt que tots els nostres moviments en la presó de pobles en què vivim -sigui quina sigui la nostra cel·la- estan controlats per ell. I és que les singularitats de les cel·les no fan més lliures els qui les habiten. Queda clar, per tant, que els beneficis d'aquesta desunió no s'aprecien per enlloc. Per començar, s'observa massa indiferència a Catalunya davant l'abús que suposa la detenció d'Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, entre d'altres, sota l'acusació, pel sol fet de reunir-se, de voler reconstruir Batasuna. Pel que sembla, al País Basc, d'acord amb les lleis espanyoles, la llibertat de reunió deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi reservat només a un sector de la societat. És a dir, que hi ha bascos que poden reunir-se i bascos que no. Hi haurà qui digui que alguna gent de Batasuna té vincles amb ETA i que és lògic que tota reunió dels seus membres sigui avortada per evitar conseqüències negatives. Però aquí es troba precisament la part més escandalosa del cas, en el fet que la detenció en qüestió vulnera, si més no, tres principis bàsics de l'Estat de dret.
La primera vulneració constitueix un judici d'intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.
El que se'ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- "d'iniciar un procés sense cap violència" i amb autocrítiques com aquesta: "No hem interioritzat prou que és hora d'obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos".
Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d'ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d'acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.
La primera vulneració constitueix un judici d'intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.
El que se'ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- "d'iniciar un procés sense cap violència" i amb autocrítiques com aquesta: "No hem interioritzat prou que és hora d'obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos".
Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d'ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d'acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.
Victor Alexandre
03 de novembre 2009
La majoria de catalans (53%) dóna suport a un referèndum d'autodeterminació
La majoria de catalans (53%) dóna suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació on s'interrogui la població sobre la possibilitat d'esdevenir un Estat propi dins la Unió Europea. Són les dades del sondeig de l'Institut Noxa que publica La Vanguardia, on s'assenyala que només el 38% de la població s'oposaria a la celebració del referèndum vinculant que, a dia d'avui, l'Estat espanyol no permet celebrar. Segons aquesta enquesta, un 46% dels vots al referèndum d'autodeterminació serien pel 'no', mentre que votarien a favor de la independència un 35% de la població, 5 punts més que l'any 2007. El sondeig també detecta la percepció que l'independentisme creix, i determina que només els votants d'ERC entenen les declaracions de Laporta a favor de la independència, rebutjades per la majoria dels votants d'altres partits.
Segons el sondeig de l'Institut Noxa per La Vanguardia, els partits amb més votants a favor del referèndum són ERC (86% a favor), CiU (60%) i ICV (58%) mentre que el suport a la consulta cau entre els votants del PSC (44%) i PP (20% a favor).
En el cas de celebrar l'hipotètic referèndum, la majoria dels votants d'ERC es pronunciaria a favor de la independència (80%) mentre que a CiU un 42% dels votants hi donaria suport i un 38% la rebutjaria. Donarien suport a la independència el 33% dels votants d'ICV i el 25% dels del PSC.
Rebuig a Laporta
Per últim, l'enquesta de La Vanguardia també interroga la població sobre el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Segons el rotatiu del grup Godó, el 70% dels entrevistats desaprova el posicionament independentista de Laporta, i només l'electorat d'ERC li dóna suport, amb un 47% de republicans a favor de Laporta i un 39% que s'hi mostra crític. La majoria dels entrevistats tenen clar que Laporta es dedicarà a la política un cop deixi la presidència del club.
Segons el sondeig de l'Institut Noxa per La Vanguardia, els partits amb més votants a favor del referèndum són ERC (86% a favor), CiU (60%) i ICV (58%) mentre que el suport a la consulta cau entre els votants del PSC (44%) i PP (20% a favor).
En el cas de celebrar l'hipotètic referèndum, la majoria dels votants d'ERC es pronunciaria a favor de la independència (80%) mentre que a CiU un 42% dels votants hi donaria suport i un 38% la rebutjaria. Donarien suport a la independència el 33% dels votants d'ICV i el 25% dels del PSC.
Rebuig a Laporta
Per últim, l'enquesta de La Vanguardia també interroga la població sobre el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Segons el rotatiu del grup Godó, el 70% dels entrevistats desaprova el posicionament independentista de Laporta, i només l'electorat d'ERC li dóna suport, amb un 47% de republicans a favor de Laporta i un 39% que s'hi mostra crític. La majoria dels entrevistats tenen clar que Laporta es dedicarà a la política un cop deixi la presidència del club.
Ràdio Catalunya
Contra l’escarni de Catalunya, fermesa
"Mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans"
Estan passant coses molt fortes a Catalunya, però encara en passaran més. De fet, ho faran de manera proporcional a l’augment de la consciència nacional del país i, en conseqüència, a l’augment de l’independentisme. Hi ha una frase que sovinteja força en llavis catalans, i és la que diu que els espanyols saben molt més que nosaltres que Catalunya no és Espanya. Ho veiem en l’espoli de què som objecte i en el dèficit d’inversions de l’Estat a casa nostra –a Espanya, és clar, li agrada invertir a casa seva, no pas a la dels altres-, i ho veiem en l’operació que ara s’ha desfermat per desprestigiar l’autogovern català i minar l’autoestima de la seva gent. En aquest sentit, els casos de presumpta corrupció de polítics o d’expolítics catalans constitueix una magnífica campanya mediàtica de descrèdit de les institucions del país, ja que ens presenta davant del món no pas com la nació seriosa i constructiva que som sinó com una república bananera governada per mafiosos i prevaricadors. Cosa que abona la tesi expressada per José María Aznar –i pensada per milions d’espanyols- segons la qual “el trencament de la unitat nacional [espanyola] i l’aprovació d’Estatuts d’Autonomia, que han afeblit l’Estat, són al darrere de la greu crisi econòmica”.
És lògic que aquell que ha delinquit –independentment de l’àmbit o de la classe social a la qual pertanyi- s’enfronti a la justícia. En això no ens ha de tremolar el pols. I si es demostra que els implicats en la trama de corrupció urbanística investigada pel jutge Baltasar Garzón són culpables estarà bé que se’ls apliqui la llei corresponent. Però una cosa és això i una altra que la hipotètica culpabilitat dels implicats esdevingui la coartada per desacreditar tot un país, com ho demostra l’escarni de detenir-los per mitjà de la Guàrdia Civil –amb la consegüent anul•lació dels Mossos d’Esquadra- i d’exhibir-los emmanillats amb les seves pertinences en bosses d’escombraries davant les càmeres de televisió. El missatge de fons que transmeten aquestes imatges, allò que subliminarment capta l’espectador, és que els infants (Catalunya) no poden decidir per ells mateixos perquè fan entremaliadures i, tant pel seu bé com pel bé de tots, cal que estiguin sempre sota el control d’un adult (Espanya). Catalunya, consegüentment, seria la viva expressió de la immaduresa; una immaduresa que, forçosament, necessita ser controlada per l’adulta, incorrupta i assenyada Espanya. Per això, mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans. Aquesta és la raó per la qual no hem vist mai cap escarni públic dels polítics espanyols acusats d’il•legalitats. Ni tan sols quan aquests polítics han creat una banda terrorista anomenada GAL.
Tanmateix, l’operació de descrèdit de Catalunya i de les seves institucions té un cara positiva, i és que respon a un neguit espanyol. Espanya percep cada cop més a prop la independència de Catalunya i, conscient de la impossibilitat d’aturar-la per la via militar en el marc de la Unió Europea, ha començat a desplegar una estratègia d’escarni nacional de la qual el cas Pretòria n’és només una part. Arribats aquí, per tant, cal que mantinguem la fermesa i que no caiguem en el parany de la distracció. Espanya ja s’està preparant per viure sense nosaltres. Ara només cal que nosaltres ens preparem per viure a gust amb nosaltres mateixos i en harmonia amb la resta del món.
És lògic que aquell que ha delinquit –independentment de l’àmbit o de la classe social a la qual pertanyi- s’enfronti a la justícia. En això no ens ha de tremolar el pols. I si es demostra que els implicats en la trama de corrupció urbanística investigada pel jutge Baltasar Garzón són culpables estarà bé que se’ls apliqui la llei corresponent. Però una cosa és això i una altra que la hipotètica culpabilitat dels implicats esdevingui la coartada per desacreditar tot un país, com ho demostra l’escarni de detenir-los per mitjà de la Guàrdia Civil –amb la consegüent anul•lació dels Mossos d’Esquadra- i d’exhibir-los emmanillats amb les seves pertinences en bosses d’escombraries davant les càmeres de televisió. El missatge de fons que transmeten aquestes imatges, allò que subliminarment capta l’espectador, és que els infants (Catalunya) no poden decidir per ells mateixos perquè fan entremaliadures i, tant pel seu bé com pel bé de tots, cal que estiguin sempre sota el control d’un adult (Espanya). Catalunya, consegüentment, seria la viva expressió de la immaduresa; una immaduresa que, forçosament, necessita ser controlada per l’adulta, incorrupta i assenyada Espanya. Per això, mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans. Aquesta és la raó per la qual no hem vist mai cap escarni públic dels polítics espanyols acusats d’il•legalitats. Ni tan sols quan aquests polítics han creat una banda terrorista anomenada GAL.
Tanmateix, l’operació de descrèdit de Catalunya i de les seves institucions té un cara positiva, i és que respon a un neguit espanyol. Espanya percep cada cop més a prop la independència de Catalunya i, conscient de la impossibilitat d’aturar-la per la via militar en el marc de la Unió Europea, ha començat a desplegar una estratègia d’escarni nacional de la qual el cas Pretòria n’és només una part. Arribats aquí, per tant, cal que mantinguem la fermesa i que no caiguem en el parany de la distracció. Espanya ja s’està preparant per viure sense nosaltres. Ara només cal que nosaltres ens preparem per viure a gust amb nosaltres mateixos i en harmonia amb la resta del món.
Victor Alexandre - elsingulardigital.cat
01 de novembre 2009
Mals presagis per a l'Estatut
La situació creada pels casos de corrupció que darrerament s'estan detectant a Catalunya poden acabar per donar pretextos als qui demanen que el Tribunal Constitucional dicti una sentència que desnaturalitzi l'Estatut.
El problema és que alguns magistrats del Constitucional, que en aquests moments potser tenen dubtes sobre la seva posició, es decideixin per un vot favorable a una considerable retallada del text, davant dels escàndols de corrupció que afecten la societat catalana.
A més, aquests escàndols ja no es refereixen només a les etapes de governs de Convergència i Unió, perquè l'operació Pretòria del jutge Garzón ha afectat el nucli dur del sector municipalista dels socialistes catalans, un dels principals fonaments del seu poder polític i social.
A partir d'ara, es donen les condicions per que a la resta de l'Estat es pugui afirmar que la corrupció a Catalunya és transversal, és a dir, que afecta les dues principals formacions polítiques catalanes, Convergència i el PSC.
Aquesta visió, que la realitat de les actuacions judicials confirma, és la que pot arribar a justificar una retallada considerable de l'Estatut, amb l'argument que no s'ha de donar més competències a una societat on les dues principals forces polítiques estan implicades en greus casos de corrupció.
Tot indica que la sentència no es produirà en breu, perquè es mantenen molts dubtes entre els magistrats del Constitucional, i s'estan fent esforços per arribar a un acord en un sentit o en un altre. Aquesta és la raó del considerable retard en la decisió del tribunal.
Però casos com el de Millet i el de l'operació Pretòria poden acabar per inclinar la balança cap a la decisió d'una desnaturalització del text estatutari. Gran part de l'opinió pública espanyola veuria lògica aquesta retallada pels escàndols de corrupció, i els magistrats trobarien així una bona coartada social per a una decisió que, en principi, és jurídica.
El problema és que alguns magistrats del Constitucional, que en aquests moments potser tenen dubtes sobre la seva posició, es decideixin per un vot favorable a una considerable retallada del text, davant dels escàndols de corrupció que afecten la societat catalana.
A més, aquests escàndols ja no es refereixen només a les etapes de governs de Convergència i Unió, perquè l'operació Pretòria del jutge Garzón ha afectat el nucli dur del sector municipalista dels socialistes catalans, un dels principals fonaments del seu poder polític i social.
A partir d'ara, es donen les condicions per que a la resta de l'Estat es pugui afirmar que la corrupció a Catalunya és transversal, és a dir, que afecta les dues principals formacions polítiques catalanes, Convergència i el PSC.
Aquesta visió, que la realitat de les actuacions judicials confirma, és la que pot arribar a justificar una retallada considerable de l'Estatut, amb l'argument que no s'ha de donar més competències a una societat on les dues principals forces polítiques estan implicades en greus casos de corrupció.
Tot indica que la sentència no es produirà en breu, perquè es mantenen molts dubtes entre els magistrats del Constitucional, i s'estan fent esforços per arribar a un acord en un sentit o en un altre. Aquesta és la raó del considerable retard en la decisió del tribunal.
Però casos com el de Millet i el de l'operació Pretòria poden acabar per inclinar la balança cap a la decisió d'una desnaturalització del text estatutari. Gran part de l'opinió pública espanyola veuria lògica aquesta retallada pels escàndols de corrupció, i els magistrats trobarien així una bona coartada social per a una decisió que, en principi, és jurídica.
e-noticies
30 d’octubre 2009
Més de 620.000 persones estan convocades a votar el 13-D
El dia 13 de desembre més de 623.120 persones estan convocades a votar en les consultes populars sobre la independència de Catalunya que se celebraran en almenys 115 municipis d'arreu del país.
Segons les dades del padró de l'1 de gener del 2008, hi ha més de 620.000 persones majors de 16 anys (edat mínima per votar, segons el protocol pactat pels organitzadors) en les 115 poblacions que s'han mobilitzat per organitzar una consulta popular com la d'Arenys de Munt. Aquesta dada, però, probablement s'incrementarà en les pròximes setmanes, ja que la llista de municipis que s'afegeixen a organitzar consultes creix cada dia.
Segons explica Uriel Bertran, responsable de campanya per a la participació al territori, l'objectiu de la coordinadora nacional que organitza la consulta unitària és arribar, com a mínim, a la participació del 40% que hi va haver a Arenys.
La població més gran on se celebrarà la consulta és Sant Cugat del Vallès, que compta amb 59.042 persones amb edat per exercir el dret a vot en aquest tipus de consultes. El segueixen Vilanova i la Geltrú, amb 54.322; Vic, amb 32.154; Vilafranca del Penedès, amb 31.129; i Premià de Mar, amb 23.038.
Sobremunt (Osona), en canvi, serà el municipi més petit on se celebrarà la consulta, amb només 83 persones més grans de 16 anys. També destaca Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà), amb un nombre de persones en edat de votar una mica superior, 96.
Per comarques, Osona és la que té el padró més nombrós, amb gairebé 100.000 persones. De fet, les entitats integrades a Osona Decideix han decidit organitzar una consulta d'àmbit comarcal. En concret, de moment, ja que la llista de pobles que se sumen a la iniciativa no es tancarà fins al 12 de novembre, ja hi ha 36 municipis, amb una població total de 99.984. Amb tot, segons explica el membre de la comissió tècnica, Alfons López Tena, s'espera arribar a una cinquantena de municipis.
El Maresme és la segona comarca amb un padró més important, i hi participaran 8 municipis. 91.915 persones estan convocades a votar sobre la independència de Catalunya a Canet, Premià de Mar, Arenys de Mar, el Masnou, Sant Pol de Mar, Argentona, Tiana i Vilassar de Dalt.
Segons les dades del padró de l'1 de gener del 2008, hi ha més de 620.000 persones majors de 16 anys (edat mínima per votar, segons el protocol pactat pels organitzadors) en les 115 poblacions que s'han mobilitzat per organitzar una consulta popular com la d'Arenys de Munt. Aquesta dada, però, probablement s'incrementarà en les pròximes setmanes, ja que la llista de municipis que s'afegeixen a organitzar consultes creix cada dia.
Segons explica Uriel Bertran, responsable de campanya per a la participació al territori, l'objectiu de la coordinadora nacional que organitza la consulta unitària és arribar, com a mínim, a la participació del 40% que hi va haver a Arenys.
La població més gran on se celebrarà la consulta és Sant Cugat del Vallès, que compta amb 59.042 persones amb edat per exercir el dret a vot en aquest tipus de consultes. El segueixen Vilanova i la Geltrú, amb 54.322; Vic, amb 32.154; Vilafranca del Penedès, amb 31.129; i Premià de Mar, amb 23.038.
Sobremunt (Osona), en canvi, serà el municipi més petit on se celebrarà la consulta, amb només 83 persones més grans de 16 anys. També destaca Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà), amb un nombre de persones en edat de votar una mica superior, 96.
Per comarques, Osona és la que té el padró més nombrós, amb gairebé 100.000 persones. De fet, les entitats integrades a Osona Decideix han decidit organitzar una consulta d'àmbit comarcal. En concret, de moment, ja que la llista de pobles que se sumen a la iniciativa no es tancarà fins al 12 de novembre, ja hi ha 36 municipis, amb una població total de 99.984. Amb tot, segons explica el membre de la comissió tècnica, Alfons López Tena, s'espera arribar a una cinquantena de municipis.
El Maresme és la segona comarca amb un padró més important, i hi participaran 8 municipis. 91.915 persones estan convocades a votar sobre la independència de Catalunya a Canet, Premià de Mar, Arenys de Mar, el Masnou, Sant Pol de Mar, Argentona, Tiana i Vilassar de Dalt.
AVUI.cat
25 d’octubre 2009
Cent pobles confirmen que faran consultes per la independència el 13-D
Cent consultes locals el 13 de desembre i una de nacional a l'abril o el maig. Aquest és l'horitzó amb què treballen els coordinadors del moviment per muntar referèndums d'autodeterminació simbòlics si l'interès es manté.
Almenys això és el que s'han aventurat a plantejar aquest dissabte un dels portaveus de la coordinadora, Josep Manel Ximenis, impulsor de la consulta d'Arenys de Munt, on va començar el moviment. Segons ha recollit l'Agència Catalana de Notícies (ACN), Ximenis ha recordat que "aquests referèndums són tots consultius i no n'hi ha cap que sigui vinculant". El diputat d'ERC, Uriel Bertran, també membre de la coordinadora, ha anat més enllà i ha declarat que "quan aquest procés avanci s'haurà d'apel·lar a la comunitat internacional perquè reconegui un referèndum vinculant d'independència política"
.Cent pobles i ciutats ja han confirmat oficialment que organitzaran una consulta d'autodeterminació el 13 de desembre. La confirmació s'ha produït aquest dissabte a la tarda, en un plena de coordinació de les entitats d'arreu de Catalunya interessades a muntar un dels referèndums simbòlics que es preparen.
La trobada es fa, precisament, a Arenys de Munt, la vila on va néixer aquest moviment popular amb el primer i polèmic referèndum, el del 13 de setembre.
Després de ser rebuts per l'alcalde, Carles Móra, els assistents han escoltat les explicacions dels assessors de la coordinadora per les consultes.
"N'hi havia que arribaven amb dubtes, però quan han vist que el mecanisme ja està provat i que es senzill més entitats de les que esperades ja han confirmat que preparan la consulta per al mateix dia 13 de desembre", han indicat fonts de la coordinadora, que a última hora del vespre facilitaran la llista dels municipis confirmats.
Després del 13-D, altres poblacions faran una segona tongada de consultes, probablement a l'abril, si consideren que no arriben a temps per a la cita del desembre.
Avui.cat
Més noticies:
22 d’octubre 2009
21 d’octubre 2009
L'ajuntament de Sant Cugat aprova la moció per la consulta sobre la independència de la nació catalana
Avui dilluns, 19 d’octubre, el Ple municipal de Sant Cugat del Vallès ha aprovat una moció de suport a la consulta sobre la independència de la nació catalana. La moció, fruit del consens entre la Plataforma Santcugatenca per l’Autodeterminació, que és l’organitzadora de la consulta, i els grups polítics que li donen suport, s’ha aprovat per una molt àmplia majoria: el 75% del consistori. CIU, ICV-EU i ERC hi han votat a favor, el PP ho ha fet en contra, i el PSC ha fet una cosa insòlita: no ha votat ni a favor ni en contra ni s’ha abstingut. S’ha negat a votar. Els representants socialistes tampoc no han abandonat la sala de plens, sinó que han continuat asseguts en els seus llocs negant-se a votar.
Tanmateix, els organitzadors ens felicitem per haver aconseguit aquest consens –tres de cada quatre regidors hi han votat favorablement- i esperem que, a banda de ser un estímul per treballar amb més força, també faci que l’ampli ventall de sensibilitats nacionals catalanes senti la consulta com a seva. Entenem, en definitiva, que, com diu un dels punts de la moció aprovada, “els processos de participació ciutadana enriqueixen la societat, la humanitzen i la fan més demodràtica”.
La consulta se celebrarà el proper 13 de desembre i podran votar totes les persones majors de 16 anys empadronades a Sant Cugat.
Tanmateix, els organitzadors ens felicitem per haver aconseguit aquest consens –tres de cada quatre regidors hi han votat favorablement- i esperem que, a banda de ser un estímul per treballar amb més força, també faci que l’ampli ventall de sensibilitats nacionals catalanes senti la consulta com a seva. Entenem, en definitiva, que, com diu un dels punts de la moció aprovada, “els processos de participació ciutadana enriqueixen la societat, la humanitzen i la fan més demodràtica”.
La consulta se celebrarà el proper 13 de desembre i podran votar totes les persones majors de 16 anys empadronades a Sant Cugat.
Víctor Alexandre
Portaveu de la Plataforma
victoralexandre@telefonica.net
Portaveu de la Plataforma
victoralexandre@telefonica.net
11 d’octubre 2009
Foment incompleix la inversió prevista en Rodalies i autovies
La SEITT, una de les societats públiques del ministeri, només gastarà el 32% dels 782 milions previstos per al 2009. Els pressupostos de l'any passat es van inflar per poder complir l'addicional tercera de l'Estatut
Legislatura rere legislatura, any rere any i ministre rere ministre, la història es repeteix. És igual qui mani i les promeses que faci, que les inversions previstes sempre arriben tard a Catalunya. El 2009 no ha estat una excepció. Segons revelen els pressupostos del 2010, que aquests dies es debaten al Congrés de Diputats, l'execució que el ministeri de Foment ha fet del pressupost d'aquest any és mínima.
Una de les partides més grans del pressupost del ministeri és la que es vehicula a través de la Societat Estatal d'Infraestructures del Transport Terrestre (SEITT). Dels 782 milions d'euros que el pressupost de l'any passat destinava a Catalunya, només se n'invertiran 255 abans de final d'any. Es tracta només del 32% dels diners previstos, un incompliment que recorda els temps de Magdalena Álvarez o el PP al capdavant de Foment.
El suposat impuls que havia de donar a les inversions a Catalunya el número 2 del PSOE, Pepe Blanco, ha quedat només en una declaració d'intencions. En el gruix d'obres que s'havien de vehicular a través del SEITT n'hi ha de molt simbòliques, com l'esperada millora del servei de Rodalies o el desdoblament de la N-II a Girona. Ni l'una ni l'altra, però, han rebut els diners necessaris per tirar endavant les obres previstes.
Especialment greu és el cas de Rodalies. L'absència de problemes durant l'últim any sembla haver fet oblidar que el servei segueix al límit de la seva capacitat. És cert que s'ha presentat el pla de Rodalies -tot i que queda lluny del que es farà a les ja molt modernes Rodalies de Madrid- i que s'han fet les inversions promeses durant la crisi del 2007, però també ho és que la xarxa segueix fallant. Encara que més petits que abans, els 400.000 usuaris de la xarxa de Barcelona segueixen patint retards.
La partida que sense especificar el SEITT assignava el 2009 a Rodalies era de 154 milions d'euros dels 347 que pretenia assignar fins a l'any 2012. En la previsió de liquidació de pressupostos del 2009 que inclouen els comptes d'aquest any, però, la casella ha quedat en blanc. Curiosament la xifra total d'inversió quadriennal ha baixat fins als 340 milions d'euros; es podria interpretar que durant el 2009 se n'han gastat només set dels previstos.
Una altra de les obres amb més problemes d'execució és la nova connexió entre la ronda Litoral i l'autopista C-32. Dels gairebé 60 milions pressupostats amb prou feines se n'han gastat tres. De fet, no hi ha notícies del projecte constructiu de l'obra, pas previ a la licitació.
El senador de CiU, Pere Macias, denuncia que la baixa execució d'obres de la SEITT demostra que els pressupostos del 2009 eren "pur maquillatge polític, ja que van inflar les partides per dir que complien la disposició addicional tercera". L'intent de compliment del mandat estatutari ha acabat desembocant a pressupostar partides genèriques com la de Rodalies, que no es poden gastar perquè no hi ha els projectes de millora fets. En aquest sentit, Macias denuncia la falta de projectes nous en els pressupostos per al 2010.
AVUI.cat
07 d’octubre 2009
06 d’octubre 2009
Els informatius de TV3 no prioritzen prou la informació política i econòmica catalana
L'estudi 'Media.cat' subratlla la "ridícula" presència dels territoris dels Països Catalans en els noticiaris de la cadena de la Generalitat
Els Telenotícies de TV3 donen prioritat a l'àmbit català respecte a l'estatal i l'internacional en les seves informacions, però ho fan només en una mica més de la meitat de les notícies emeses (el 56%). En canvi, en les informacions de política (44%) i economia (45%), amb més contingut i pes ideològic, l'àmbit català és minoritari i reclamen que tingui més pes.
Aquesta és una de les conclusions de l'informe Marcs de referència als Telenotícies de TV3, publicat pel nou observatori crític dels mitjans Media.cat i presentat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. L'informe destaca que la presència dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat en el Telenotícies és "ridícula", en concret, del 5,6%.
Pels autors de l'estudi, el pes que en el cas de TV3 ténen les notícies de fora de Catalunya en matèria política i econòmica no té massa equivalents amb els informatius d'altres mitjans nacionals. Pels impulsors del treball, caldria posar més èmfasi en la informació del marc dels Països Catalans, ja que aquesta hauria de ser una de les raons de força, per exemple, per fer possible les emissions de TV3 al País Valencià. També consideren necessari donar més relleu a la producció cultural catalana, "fins i tot la que no està produïda en català", abans que fer-se ressò d'activitats que passen fora.
Segons el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Joan Vila, "l'objectiu de l'estudi era quantificar allò que surt en converses" sobre la tendència més o menys espanyolista dels informatius de Televisió de Catalunya. Tot i considerar que les dades reflecteixen una presència proporcionalment massa alta d'informacions de fora del marc català, Vila també remarca que "no som tan pessimistes com alguns". En aquest sentit, valoren que hi hagi un percentatge més alt d'informacions centrades en l'àmbit català, que no vol dir que s'hagin produït a Catalunya. "No vol ser una crítica despietada als informatius de TV3", afirma Vila, que aspira a què l'estudi serveixi de revulsiu perquè aquest percentatge pugi encara més.
L'informe se centra en un període d'un mes sencer, entre el 9 de març i el 9 d'abril, "per disponibilitat de gent i de pressupost", que equival a "unes 1900 informacions" i és "una foto fixa" que pot variar poc en altres moments, explica Vila. Joan Vila, Roger Palà, coautor de l'informe, i el catedràtic de Comunicació Josep Gifreu han presentat aquest dimarts l'estudi, que consideren "pioner".
AVUI.cat
Les plataformes sobiranistes alerten que els partits volen prendre el protagonisme a la societat civil en les consultes populars
La Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, que engloba les plataformes sobiranistes i la comissió organitzadora i avaluadora d'Arenys de Munt, han denunciat que els partits polítics volen prendre el protagonisme a la societat civil en la celebració de les consultes sobre la independència de Catalunya que se celebraran en una primera data unitària el pròxim 13 de desembre.
Després de la reunió que dissabte va celebrar Decidim.cat, l'entitat que agrupa alcaldes i regidors electes d'arreu del territori, i després de veure que en els plens municipals alguns partits han intentat prendre el protagonisme a les entitats civils a l'hora de presentar mocions, la Coordinadora Nacional està intentant "canviar el rumb" de les coses.
"Volíem que les consultes populars que se celebressin arreu de Catalunya respectessin l'essència de la d'Arenys de Munt, en què els partits polítics es van quedar al marge i la iniciativa va ser exclusivament de la societat civil", explica Josep Manel Ximenis, membre del Moviment Arenyenc per a l'Autoderminació (MAPA) i un dels impulsors de la comissió organitzadora de la consulta d'Arenys.
En el protocol que Decidim.cat va aprovar aquest dissabte passat, es proposa la creació d'una coordinadora política amb vuit membres, quatre dels quals són de polítics, i la resta, representants civils. Per Ximenis, membre de la Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, d'aquesta manera els partits prenen el control de tota l'organització, fet que considera intolerable.
Tampoc estan d'acord amb les dates proposades per Decidim.cat. Segons el portaveu d'aquesta plataforma, Jordi Fàbrega, en la reunió de dissabte es van proposar tres dates, una de les quals canviava la del 13 de desembre pel 12 de desembre perquè sinó coincidia amb "La Marató de TV3". Aquest canvi de data no l'entenen des de la Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, que mantenen el 13 de desembre com a "primera data i només" aquesta data. La segona data la faran pública a partir del 14 de desembre, tot i que han explicat que s'organitzarà entre els mesos d'abril i maig del 2010.
En la proposta d'organització de consultes populars, aprovada aquest dilluns en una reunió de la comissió a Arenys de Munt, s'ha decidit crear una direcció política i tècnica que coordini la celebració de consultes a nivell nacional. Així, la coordinació política estarà integrada per quatre representants polítics integrats a Decidim.cat i setze representants de les entitats i plataformes de la societat civil. A més, també es crearà un Consell Plenari en què podran participar representants de totes les entitats que impulsen les consultes i un membre de les comissions organitzadores de cada municipi.
El portaveu de la Comissió Nacional de Consultes per la Independència serà a partir d'ara l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra.
En la reunió d'aquest dilluns hi han participat representants de la Plataforma pel Dret a Decidir, Deumil.cat, Catalunya Estat Lliure, Consell dels cent, Catalunya Acció, Centre Català de Negocis, Acte de Sobirania, Casal Fèlix Cucurull, la Comissió Organitzadora de la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt i el MAPA.
AVUI.cat
02 d’octubre 2009
Madrid 2016 i la dura cara de la hipocresia
Seria fàcil en aquest article caure en el parany de la mofa i de l’escarni, com a compensació del que fins a dia d’avui, ens hem hagut d’empassar amb tots aquests mitjans de comunicació que ens vomiten a diari la seva propaganda espanyolista sense cap mena de compassió. Com dic, seria fàcil, però, prefereixo ser una mica més seriós i rigorós que aquesta caterva flatulenta, i simplement, fer algunes apreciacions que crec, cal fer, al voltant de la tant remenada Madrid-2016.
No ens enganyem i siguem sincers per un cop, i no deixem que ningú es passi de llest. Quan en un estat, una part d’aquest, és a dir, Catalunya, se’n va a dormir respirant tranquila i alleugerida després d’haver perdut la capital d’aquest estat, l’elecció d’uns jocs olímpics ja en la recta final, és obvi que alguna cosa no funciona en aquest estat, i que “l’enfermetat” està molt més estesa del que ésvol admetre. I deixeu-m’ho clar, ja pot venir qui vulgui amb els números que vulgui, però avui, “més de la meitat” de Catalunya ha respirat. Cal ja ser seriós i sincer: “No vull una Madrid olímpica, simplement perquè Espanya no em respecta”. És difícil d’entendre això? És pecat ser sincer? És que realment mereixen el nostre recolzament? És que potser hem perdut el criteri i la dignitat?
Per altra banda, els catalans sentim l’orgull de ser-ho, però també tenim obligacions vers el nostre país, com qualsevol fill de veí, i en una època com la que vivim, crec que tots hauríem de tenir una posició vers la seva defensa. Dit això, em pregunto: personatges com Pau Gasol, Gemma Amengual, o Ferran Adrià entre d’altres, no saben llegir potser?, no veuen la tele?, no reben les notícies?, no coneixen la història del seu país? Molt possiblement, ells considerin que són éssers superiors que no tenen deures amb ningú, però potser haurà d’arribar un dia en que ja no els hi tolerem.
Bé, cadascú que tregui les seves conclusions. Jo particularment, sóc català i accepto els meus deures com a català. La meva única nacionalitat és la catalana i mai en la vida, donaré suport a ningú ni a res que menysprea cada dia Catalunya.
Serà tan difícil d’entendre això?
Serà que a la resta del món, això és diferent?
No ens enganyem i siguem sincers per un cop, i no deixem que ningú es passi de llest. Quan en un estat, una part d’aquest, és a dir, Catalunya, se’n va a dormir respirant tranquila i alleugerida després d’haver perdut la capital d’aquest estat, l’elecció d’uns jocs olímpics ja en la recta final, és obvi que alguna cosa no funciona en aquest estat, i que “l’enfermetat” està molt més estesa del que ésvol admetre. I deixeu-m’ho clar, ja pot venir qui vulgui amb els números que vulgui, però avui, “més de la meitat” de Catalunya ha respirat. Cal ja ser seriós i sincer: “No vull una Madrid olímpica, simplement perquè Espanya no em respecta”. És difícil d’entendre això? És pecat ser sincer? És que realment mereixen el nostre recolzament? És que potser hem perdut el criteri i la dignitat?
Per altra banda, els catalans sentim l’orgull de ser-ho, però també tenim obligacions vers el nostre país, com qualsevol fill de veí, i en una època com la que vivim, crec que tots hauríem de tenir una posició vers la seva defensa. Dit això, em pregunto: personatges com Pau Gasol, Gemma Amengual, o Ferran Adrià entre d’altres, no saben llegir potser?, no veuen la tele?, no reben les notícies?, no coneixen la història del seu país? Molt possiblement, ells considerin que són éssers superiors que no tenen deures amb ningú, però potser haurà d’arribar un dia en que ja no els hi tolerem.
Bé, cadascú que tregui les seves conclusions. Jo particularment, sóc català i accepto els meus deures com a català. La meva única nacionalitat és la catalana i mai en la vida, donaré suport a ningú ni a res que menysprea cada dia Catalunya.
Serà tan difícil d’entendre això?
Serà que a la resta del món, això és diferent?
Duran i Lleida i el partit del minibús
Josep Antoni Duran i Lleida té l'habilitat d'aparèixer en els mitjans de comunicació com si fos el líder d'una força política equiparable a la resta de les que configuren el Parlament de Catalunya. És a dir, una força que cada quatre anys se sotmet al veredicte de les urnes i que ocupa els escons que la societat li atorga. Duran i Lleida i Unió Democràtica, però, no ho han fet mai, això. Duran i Lleida i UDC, conscients que els seus votants caben en un minibús, no es presenten mai sols a les eleccions, sempre ho fan sota les faldilles de Convergència, perquè saben que en la intangibilitat del seu pes específic rau el secret de la seva pervivència com a partit.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia. Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" (!).
Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán". I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau. Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia. Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" (!).
Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán". I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau. Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre.
Victor Alexandre
30 de setembre 2009
Pobret Rei Juan Carlos: Només 8.9 milions d'euros per gastar...
En l'anunci dels nous pressupostos generals de l'Estat, notícia bomba: per primer cop en trenta anys, el pressupost destinat a la Casa Reial, perquè el rei i la seva família puguin tirar endavant i pagar totes les seves minces despeses, es congela. Així, els Borbons, en plena crisi, no comptaran amb res més que 8.9 milions d'euros per atendre les seves necessitats. No deixo de preguntar-me la quantitat de coses que es podrien fer amb tots aquests diners i de què serveix que Espanya tingui reis. De reis, els millors són els reis mags. Els altres, han de formar part de les pàgines dels llibres d'història, són cròniques d'altres temps.
És vergonyós que les infantes, el príncep i la seva dona omplin les planes de les revistes del cor, i que el Sr. Juan Carlos vagi dient 'porqué no te callas', mentre contesta de forma maleducada als periodistes en una que altra declaració als mitjans, com la que va fer durant l'estiu a Mallorca, quan se li va preguntar si se sentia segur. No ens molestarem a buscar-ho al Youtube... Sabeu perquè. Perquè en aquests 8.9 milions d'euros que paguem tots els ciutadans de l'estat espanyols hi ha una bona partida dedicada a esborrar sistemàticament de la xarxa els continguts que parlin malament de la Família Reial. Ahir m'ho deia precisament un amic meu de Terrassa, que va participar al primer programa de 'Tengo Una Pregunta Para Usted', de TVE1, amb Zapatero com a protagonista, i que va veure com, sorprenentment, les seves afirmacions antimonàrquiques desapareixien de Youtube la setmana després. La Família Reial té molt de poder, és clar, perquè els ciutadans espanyols així ho volen. A França, van ser llestos i van passar la guillotina fa uns quants segles. Aquí, ja no guillotines, però sí necessiten gent que treballi de veritat i deixi de disputar tantes regates i sortir tant a la premsa del cor...
Per cert, diuen que Déu està emprenyat perquè el Rei d'Espanya sembla ser més important i temut que ell a la pell de toro...
Toni Rabascall - ELEMINDS
23 de setembre 2009
Xerrada – col·loqui de la Plataforma Santcugatenca per l’Autodeterminació
Primera xerrada – col·loqui de la Plataforma Santcugatenca per l’Autodeterminació.
El Proper dimecres 30 de setembre tindrà lloc la primera xerrada – col·loqui organitzada per la Plataforma Santcugatenca per l’Autodeterminació a la sala auditori de la Casa de Cultura a dos quarts de vuit del vespre.
En aquesta primera xerrada els ponents seran en Carles Mora ( alcalde d’Arenys de Munt) i en Xavier Mitja ( membre de la comissió organitzadora de la consulta d’Arenys de Munt). Vindran a explicar-nos la seva experiència personal i política sobre el desenvolupament de la consulta popular celebrada a Arenys de Munt el passat 13 de setembre sobre la independència.
En aquesta primera xerrada els ponents seran en Carles Mora ( alcalde d’Arenys de Munt) i en Xavier Mitja ( membre de la comissió organitzadora de la consulta d’Arenys de Munt). Vindran a explicar-nos la seva experiència personal i política sobre el desenvolupament de la consulta popular celebrada a Arenys de Munt el passat 13 de setembre sobre la independència.
T’hi esperem!
Totes i tots som necessaris!
Plataforma Santcugatenca per l’Autodeterminació
Independencia e inmigración, el voto del inmigrante
Los inmigrantes que hemos decidido vivir en el Reino de España “aterrizamos” en una realidad concreta, que esta totalmente determinada por un conflicto histórico entre el Reino de España y las naciones sometidas por LA MONARQUIA borbónica: Galicia: Euzkadi y los Países Catalanes: Catalunya, Valencia, Alacant y las Islas Baleares.
Es lo mismo que les sucede a los inmigrantes que han llegado a Escocia o Irlanda.
Ese conflicto está allí y no podrán desconocer la realidad que les esperaba al llegar, instalada desde hacen siglos.
Ante estos conflictos históricos, en algún momento, la población deberá definirse. Como lo hizo el 41 % de los vecinos de Arenys de Munt el 13 de septiembre. Y entre la población estamos nosotros, los inmigrantes, que en Catalunya representamos mas del 20%.
En la consulta del domingo 13 de septiembre, que ya es una fecha para la historia de Catalunya y del reino de España, todos los vecinos del pueblo estaban habilitados para votar. Todos.Incluyendo a los extranjeros, con o sin permiso de residencia.Los requisitos para votar consistían en tener un documento válido para identificarse: DNI o pasaporte y estar censado en el municipio.
Esta es la realidad. El vecindario de Arenys de Munt, alcalde incluido y la mayoría de las entidades, no discriminaron entre nativos e inmigrantes.
Sencillamente, la consulta estaba destinada a todas las personas mayores de 16 años que estuvieran inscriptas en el padrón municipal.
En Arenys de Munt se consideró a los vecinos, sencillamente: ciudadanos, todos iguales.
ESTADO ESPAÑOL: LO CONTRARIO…Mientras el Estado español nos maltrata, nos margina, nos rechaza en sus fronteras con modos carcelarios y racistas, mientras España continua su política de racismo jurídico e institucional, la sociedad catalana, organizada para reivindicar un derecho tan humano y elemental como es el derecho a expresar su opinión mediante una consulta, nos trata como iguales, nos reconoce nuestros derechos y nos invitan a participar de esta consulta.
Alguien podrá decir que el Estado español es un estado de derecho. Y no es así. Es un estado constitucional, dispone de una constitución. Pero este Reino de España es el único estado del mundo que dispone de una ley de Extranjería. Es decir una norma legal que garantiza con la fuerza de la ley la desigualdad entre las personas. Una ley española que mantiene al inmigrante como a alguien de afuera, como extranjero. Los países serios y mas o menos democráticos disponen de leyes de Inmigración. Es decir leyes que regulan como se entra y como se convierte un extranjero en un ciudadano.
Así las cosas, el Estado español nos lo esta poniendo muy claro.
Si tenemos que elegir entre una Republica catalana, que es todavía una realidad lejana y llena de incertidumbres, con algunos riesgos considerables o el Reino de España, visto el trato recibido como inmigrantes, aun hablando en castellano y sin comprender demasiado el tema histórico de Catalunya, para cualquier inmigrante estará claro.
Lo que ofrece el Estado español ya lo conocemos: desigualdad, maltrato y racismo.
Lo que nos ofrece Catalunya: Igualdad y respeto.
Es un excelente negocio. Los inmigrantes que estén empadronados en Catalunya, si se llega a concretar la Independencia serán Ciudadanos. Esto en lugar de ser súbditos del Rey de España.
Es una oferta imposible de rechazar. Pero hay más aun. Cuando a un inmigrante le pregunten: tú que prefieres, España o Catalunya. Una sola imagen aparecerá en su cabeza: la ley de extranjería española y el trato que nos dispensan.
¿Clarito no?
Visca (viva) Catalunya Lliure (libre)
Diego Arcos - CASAL ARGENTI A BARCELONA
22 de setembre 2009
Moció institucional per la millora de la policia de proximitat
Moció institucional presentada per Jaume Massanés i Papell (Grup Municipal d’ICV-EUiA de Sant Cugat del Vallès) per la millora de la policia de proximitat
ATÈS que ja s'ha dut a terme i consolidat el desplegament dels Mossos d'Esquadra a la nostra ciutat.
ATÈS que s’han incrementat els efectius i els mitjans de la Policia Local.
ATÈS la constant necessitat d’una relació fluida entre societat i Cossos de seguretat que permeti entendre la finalitat i l’objectiu de les actuacions sancionadores de les mateixes i eviti queixes dels ciutadans davant del Síndic de Greuges, altres organismes o mitjans de comunicació.
ATÈS que la Policia Local i els Mossos d’Esquadra necessiten el diàleg i la integració, sobre la base del respecte i la corresponsabilitat de totes les parts: administració, associacions, entitats i ciutadania, han d’estar presents i integrar-se en la comunitat per buscar solucions consensuades i contribuir, en la resolució de possibles conflictes.
ATÈS que quan parlem de model de policia de proximitat no parlem de serveis específics, sinó de la manera com aquests es duen a terme i de l'actitud del policia davant el ciutadà. Es tracta, doncs, de donar un impuls a tota l'organització per orientar-la a la qualitat, a l'esperit de servei, al tracte acurat i correcte amb el ciutadà, a la producció de serveis en benefici de la comunitat i del benestar dels ciutadans, a satisfer la demanda social, etc.
ATÈS que Sant Cugat va signar la “Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis” que recull entre altres articles els següents:
Art. XXVI
Les ciutats signatàries fomenten el desenvolupament de cossos de policia de proximitat, altament qualificats, amb missions d’agents de seguretat i convivència.
Aquests agents apliquen politiques preventives contra els delictes i actuen com una policia d’educació cívica.
Art. XXVII
Per tal de facilitar l’exercici dels drets inclosos en aquesta Carta i sotmetre al control de la població l’estat de la seva concreció, cada ciutat signatària crea una comissió d’alerta constituïda per ciutadans i ciutadanes que s’encarregarà de l’avaluació de l’aplicació de la Carta.
Es sol·licita al Ple l’adopció del següent acord:
PRIMER.- Convidar als Mossos d’Esquadra a la seva asistencia a tots els Grups de Treball de Seguretat dels districtes o barris.
SEGON.- Adoptar i adaptar a Sant Cugat les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008:
Incloure en l’instrument regulador que es consideri convenient el compromis d’organitzar els serveis de policia segons els ambits territorials, com ara el barris, que apropin la policia als ciutadans i que afavoreixin el coneixement mutu de la policia i ciutadans.
Promoure que l’actuació de les policies locals s’ajusti als principis que va establir el Congrés de Poders Locals i Regionals en la Resolució 180 (2004), sobre la policia local a Europa.
Que els serveis de policia siguin especialment sensibles a les demandes dels habitants quan assenyalin infraccions i que s’esmercin a donar-hi resposta.
Adoptar el compromís de la policia d’intentar comprendre els motius de descontentament de la població i adoptar-ne les solucions apropiades.
Elaborar un codi de bona conducta que aclareixi les normes de comportament i els principis a seguir per la policia local.
Afavorir una valoració de les capacitats i del paper de la policia local en el manteniment de la seguretat i la prevenció.
Formar els policies en els valors de la Carta i en la seva practica.
Etc....
TERCER.- Continuar treballant per la consolidació del paper de la Policia local de Sant Cugat del Vallès com a policia de proximitat, qüestió cabdal en el model de seguretat ciutadana.
Els agents han d’establir una relació amb les entitats, associacions i els establiments de cada zona per tenir una visió global del sector integrant-se amb el veïnat i implicant-se al seu entorn.
Poden actuar també com suport i complement de l’administració local als barris i districtes amb la tramitació i el seguiment de les deficiències, anomalies de les vies i espais públics.
Com a coneixedors de cada zona han de ser un primer puntal de col·laboració amb les tasques de protecció civil i extinció d’incendis.
Llevat d'en casos excepcionals els agents assignats a cada zona han de ser sempre els mateixos.
QUART.- Establir dintre dels objectius estratègics de l’organització i en els mecanismes d’avaluació de la Policia Local, indicadors i elements que afavoreixin i potenciïn l’acompliment dels principis esmentats d’acord amb les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008.
CINQUÈ.- Constituir en el termini de tres mesos el Consell de Seguretat de Sant Cugat seguint com a model el Consell de Seguretat de Catalunya de creació per part del Conseller d’interior i Relacions Institucionals el 4 de desembre del 2007 , o el Consell de Seguretat Urbana de Barcelona. D’aquesta manera els ciutadans i altres entitats podran participar en la presa de decisió en temes de seguretat així com en el seguiment dels drets inclosos a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis d’acord amb el seu Article XXVII .
Sant Cugat del Vallès, 21 de setembre de 2009
ATÈS que ja s'ha dut a terme i consolidat el desplegament dels Mossos d'Esquadra a la nostra ciutat.
ATÈS que s’han incrementat els efectius i els mitjans de la Policia Local.
ATÈS la constant necessitat d’una relació fluida entre societat i Cossos de seguretat que permeti entendre la finalitat i l’objectiu de les actuacions sancionadores de les mateixes i eviti queixes dels ciutadans davant del Síndic de Greuges, altres organismes o mitjans de comunicació.
ATÈS que la Policia Local i els Mossos d’Esquadra necessiten el diàleg i la integració, sobre la base del respecte i la corresponsabilitat de totes les parts: administració, associacions, entitats i ciutadania, han d’estar presents i integrar-se en la comunitat per buscar solucions consensuades i contribuir, en la resolució de possibles conflictes.
ATÈS que quan parlem de model de policia de proximitat no parlem de serveis específics, sinó de la manera com aquests es duen a terme i de l'actitud del policia davant el ciutadà. Es tracta, doncs, de donar un impuls a tota l'organització per orientar-la a la qualitat, a l'esperit de servei, al tracte acurat i correcte amb el ciutadà, a la producció de serveis en benefici de la comunitat i del benestar dels ciutadans, a satisfer la demanda social, etc.
ATÈS que Sant Cugat va signar la “Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis” que recull entre altres articles els següents:
Art. XXVI
Les ciutats signatàries fomenten el desenvolupament de cossos de policia de proximitat, altament qualificats, amb missions d’agents de seguretat i convivència.
Aquests agents apliquen politiques preventives contra els delictes i actuen com una policia d’educació cívica.
Art. XXVII
Per tal de facilitar l’exercici dels drets inclosos en aquesta Carta i sotmetre al control de la població l’estat de la seva concreció, cada ciutat signatària crea una comissió d’alerta constituïda per ciutadans i ciutadanes que s’encarregarà de l’avaluació de l’aplicació de la Carta.
Es sol·licita al Ple l’adopció del següent acord:
PRIMER.- Convidar als Mossos d’Esquadra a la seva asistencia a tots els Grups de Treball de Seguretat dels districtes o barris.
SEGON.- Adoptar i adaptar a Sant Cugat les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008:
Incloure en l’instrument regulador que es consideri convenient el compromis d’organitzar els serveis de policia segons els ambits territorials, com ara el barris, que apropin la policia als ciutadans i que afavoreixin el coneixement mutu de la policia i ciutadans.
Promoure que l’actuació de les policies locals s’ajusti als principis que va establir el Congrés de Poders Locals i Regionals en la Resolució 180 (2004), sobre la policia local a Europa.
Que els serveis de policia siguin especialment sensibles a les demandes dels habitants quan assenyalin infraccions i que s’esmercin a donar-hi resposta.
Adoptar el compromís de la policia d’intentar comprendre els motius de descontentament de la població i adoptar-ne les solucions apropiades.
Elaborar un codi de bona conducta que aclareixi les normes de comportament i els principis a seguir per la policia local.
Afavorir una valoració de les capacitats i del paper de la policia local en el manteniment de la seguretat i la prevenció.
Formar els policies en els valors de la Carta i en la seva practica.
Etc....
TERCER.- Continuar treballant per la consolidació del paper de la Policia local de Sant Cugat del Vallès com a policia de proximitat, qüestió cabdal en el model de seguretat ciutadana.
Els agents han d’establir una relació amb les entitats, associacions i els establiments de cada zona per tenir una visió global del sector integrant-se amb el veïnat i implicant-se al seu entorn.
Poden actuar també com suport i complement de l’administració local als barris i districtes amb la tramitació i el seguiment de les deficiències, anomalies de les vies i espais públics.
Com a coneixedors de cada zona han de ser un primer puntal de col·laboració amb les tasques de protecció civil i extinció d’incendis.
Llevat d'en casos excepcionals els agents assignats a cada zona han de ser sempre els mateixos.
QUART.- Establir dintre dels objectius estratègics de l’organització i en els mecanismes d’avaluació de la Policia Local, indicadors i elements que afavoreixin i potenciïn l’acompliment dels principis esmentats d’acord amb les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008.
CINQUÈ.- Constituir en el termini de tres mesos el Consell de Seguretat de Sant Cugat seguint com a model el Consell de Seguretat de Catalunya de creació per part del Conseller d’interior i Relacions Institucionals el 4 de desembre del 2007 , o el Consell de Seguretat Urbana de Barcelona. D’aquesta manera els ciutadans i altres entitats podran participar en la presa de decisió en temes de seguretat així com en el seguiment dels drets inclosos a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis d’acord amb el seu Article XXVII .
Sant Cugat del Vallès, 21 de setembre de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)