Josep Antoni Duran i Lleida té l'habilitat d'aparèixer en els mitjans de comunicació com si fos el líder d'una força política equiparable a la resta de les que configuren el Parlament de Catalunya. És a dir, una força que cada quatre anys se sotmet al veredicte de les urnes i que ocupa els escons que la societat li atorga. Duran i Lleida i Unió Democràtica, però, no ho han fet mai, això. Duran i Lleida i UDC, conscients que els seus votants caben en un minibús, no es presenten mai sols a les eleccions, sempre ho fan sota les faldilles de Convergència, perquè saben que en la intangibilitat del seu pes específic rau el secret de la seva pervivència com a partit.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia. Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" (!).
Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán". I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau. Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia. Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" (!).
Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán". I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau. Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre.
Victor Alexandre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada