Seria fàcil en aquest article caure en el parany de la mofa i de l’escarni, com a compensació del que fins a dia d’avui, ens hem hagut d’empassar amb tots aquests mitjans de comunicació que ens vomiten a diari la seva propaganda espanyolista sense cap mena de compassió. Com dic, seria fàcil, però, prefereixo ser una mica més seriós i rigorós que aquesta caterva flatulenta, i simplement, fer algunes apreciacions que crec, cal fer, al voltant de la tant remenada Madrid-2016.
No ens enganyem i siguem sincers per un cop, i no deixem que ningú es passi de llest. Quan en un estat, una part d’aquest, és a dir, Catalunya, se’n va a dormir respirant tranquila i alleugerida després d’haver perdut la capital d’aquest estat, l’elecció d’uns jocs olímpics ja en la recta final, és obvi que alguna cosa no funciona en aquest estat, i que “l’enfermetat” està molt més estesa del que ésvol admetre. I deixeu-m’ho clar, ja pot venir qui vulgui amb els números que vulgui, però avui, “més de la meitat” de Catalunya ha respirat. Cal ja ser seriós i sincer: “No vull una Madrid olímpica, simplement perquè Espanya no em respecta”. És difícil d’entendre això? És pecat ser sincer? És que realment mereixen el nostre recolzament? És que potser hem perdut el criteri i la dignitat?
Per altra banda, els catalans sentim l’orgull de ser-ho, però també tenim obligacions vers el nostre país, com qualsevol fill de veí, i en una època com la que vivim, crec que tots hauríem de tenir una posició vers la seva defensa. Dit això, em pregunto: personatges com Pau Gasol, Gemma Amengual, o Ferran Adrià entre d’altres, no saben llegir potser?, no veuen la tele?, no reben les notícies?, no coneixen la història del seu país? Molt possiblement, ells considerin que són éssers superiors que no tenen deures amb ningú, però potser haurà d’arribar un dia en que ja no els hi tolerem.
Bé, cadascú que tregui les seves conclusions. Jo particularment, sóc català i accepto els meus deures com a català. La meva única nacionalitat és la catalana i mai en la vida, donaré suport a ningú ni a res que menysprea cada dia Catalunya.
Serà tan difícil d’entendre això?
Serà que a la resta del món, això és diferent?
No ens enganyem i siguem sincers per un cop, i no deixem que ningú es passi de llest. Quan en un estat, una part d’aquest, és a dir, Catalunya, se’n va a dormir respirant tranquila i alleugerida després d’haver perdut la capital d’aquest estat, l’elecció d’uns jocs olímpics ja en la recta final, és obvi que alguna cosa no funciona en aquest estat, i que “l’enfermetat” està molt més estesa del que ésvol admetre. I deixeu-m’ho clar, ja pot venir qui vulgui amb els números que vulgui, però avui, “més de la meitat” de Catalunya ha respirat. Cal ja ser seriós i sincer: “No vull una Madrid olímpica, simplement perquè Espanya no em respecta”. És difícil d’entendre això? És pecat ser sincer? És que realment mereixen el nostre recolzament? És que potser hem perdut el criteri i la dignitat?
Per altra banda, els catalans sentim l’orgull de ser-ho, però també tenim obligacions vers el nostre país, com qualsevol fill de veí, i en una època com la que vivim, crec que tots hauríem de tenir una posició vers la seva defensa. Dit això, em pregunto: personatges com Pau Gasol, Gemma Amengual, o Ferran Adrià entre d’altres, no saben llegir potser?, no veuen la tele?, no reben les notícies?, no coneixen la història del seu país? Molt possiblement, ells considerin que són éssers superiors que no tenen deures amb ningú, però potser haurà d’arribar un dia en que ja no els hi tolerem.
Bé, cadascú que tregui les seves conclusions. Jo particularment, sóc català i accepto els meus deures com a català. La meva única nacionalitat és la catalana i mai en la vida, donaré suport a ningú ni a res que menysprea cada dia Catalunya.
Serà tan difícil d’entendre això?
Serà que a la resta del món, això és diferent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada