El Dr. Moisès Broggi inaugura el monument a la independència a Arenys de Munt.

El Dr. Broggi, impulsor del Manifest 12 d’Abril, va inaugurar ahir a Arenys de Munt el monument a la Independència, obra de l’escultor Jaume Rodri.

Broggi va arribar al parc de Can Jalpí poc abans de les cinc de la tarda, acompanyat per els també impulsors del Manifest per a una candidatura unitària; Joan Blanch, Antoni Maria Badia i Margarit i el Dr. Oriol Domènec.

A l’ explanada del parc, unes tres mil persones s’hi aplegaven sota un sol esclatant. Un ambient festiu i multicolor envoltava les quatre columnes de ferro torçat de setze metres de llargada, que s’alçaven des d’un estel central de pedra cap un cel blavíssim.

Després de l’actuació dels bastoners i de la coral, el Dr. Broggi i els seus companys del Manifest van pujar a l’escenari situat al costat del monument i es van seure davant els micròfons per dirigir unes paraules als assistents a l’acte inaugural.

Va començar el Dr. Broggi recordant la primera consulta per la Independència convocada a aquesta vila per l’Ajuntament i el poble ara fa un any. Aquesta consulta tindrà una importància històrica extraordinària, va dir, ja que a partir d’aquest fet es van obrir les portes de l’Esperit de Catalunya, que no ha deixat de manifestar-se fins a la concentració multitudinària del 10 de Juliol.

Des del segle XV, ha afegit, gairebé no ens hem entès mai amb Castella. A més, Espanya , ha disposat de l’exèrcit per fer complir els seus desitjos a Catalunya, contraris al nostre desenvolupament.

Broggi va aprofitar la presència de Joan Laporta i Joan Carretero entre el públic per afirmar públicament que és de primera necessitat que els partits i associacions que s’han constituït amb la mateixa idea de proclamar la Independència, s’uneixin en una sola veu que formi un clamor universal. El públic ha interromput Broggi en diverses ocasions amb crits d’ UNITAT, UNITAT, UNITAT...

Tot seguit va intervenir el Dr, Oriol Domènec que va demanar de forma explícita una candidatura única amb el programa irrenunciable de la Independència. Domènec es va demanar perquè no havia estat encara possible aquesta unió i va assenyalar com a causa els personalismes dels candidats, que prioritzen llocs a les llistes per damunt de l’ interès general.

Recordant les detencions i maltractaments per les seves idees catalanistes després de la guerra, va encoratjar als joves a aprofitar la major llibertat de que disposen actualment per avançar cap a la Independència sense témer un cop d’Estat que, de produir-se seria insostenible dins de la Unió Europea.

Prou de personalismes, primer Catalunya ¡¡

Onze de setembre: mobilització i reflexió

Senyeres i estelades, a balcons i finestres, actes de tot tipus, mobilitzacions i manifestacions per commemorar la resistència del poble català a ésser assimilat políticament, culturalment i lingüísticament.

Però n'hi ha prou, amb això? Som al mateix moment històric que en els darrers anys? No, rotundament no. El Tribunal Constitucional ha trencat el pacte Catalunya-Espanya i la manifestació del 10-J ha obert un nou camí i esdevenidor. Espanya segueix en la seva irrenunciable construcció nacional espanyola, deixant els Països Catalans, tot i els seus diversos estadis polítics, i Euskadi en un únic camí: la sobirania i la independència nacional, l'esdevenir un estat en el si de la Unió Europea.

Però que avui hi hagi un cert consens, entre tots els actors socials i polítics nacionals, en el camí a seguir, no vol dir que tots estiguem d'acord en la velocitat i l'estratègia. Hi ha qui irresponsablement ens planteja la llibertat nacional per al proper any, potser per al dia dels Sants Innocents. L'oportunisme és perillós per a qualsevol moviment d'alliberament nacional. El que cal és veure la solidesa del poble català per avançar perquè al país hi trobem diferents graus de sensibilització i integració nacional. Hi ha una immigració espanyola ja consolidada que avança, dia a dia, cap a la seva total nacionalització i integració, si no ens precipitem. I, per altra banda, hi ha també una nova immigració, que potser ja requereix l'Estat català, per a la seva integració nacional, cultural i lingüística, ja que sense les eines i instruments que proporciona un estat és i serà molt complicada aquesta tasca. Altrament, també hi ha les resistències dels poderosos de casa i els seus poders fàctics que, des de sempre, s'han aprofitat de la situació per als seus negocis amb Espanya i han gestionat les engrunes de poder que els hi ha donat l'Estat.

Dit això, el més important d'aquest onze de setembre, és entendre i acceptar que el catalanisme i el nacionalisme polític històric i el sorgit després del franquisme ha estat poruc, innocent i mancat de sentit d'estat. Ha ajudat, amb totes les seves forces, a reforçar i consolidar un estat, com Espanya, que avui empra totes les seves eines, poders fàctics, mediàtics i clavegueres per controlar-nos, desprestigiar-nos i destruir les estratègies i els homes i les dones que pretenguin dirigir la nostra construcció nacional.

Davant d'això, aquest onze de setembre, no s'hi valen innocències, improvisacions. Cal començar a construir un estat, amb totes les seves conseqüències i eines. Un aparell d'estat submergit que respongui a tot atac i a tota estratègia en contra. I cal tenir ben present, a més a més, que per a la construcció nacional ja no s'hi valen les eines usades en els segles XIX i XX. La violència ja no és possible. Ara el que cal és crear la nostra raó, explicar-la al món i estendre el nostre imaginari col·lectiu a tot el país, tot aprofitant les noves armes del segle XXI: Internet, ràdio, televisió i tots els instruments dels mass media. Tenim davant nostre una gran lluita, amb moltes batalles pendents, en la qual cal prescindir d'il·luminats, friquis, oportunistes i apostar per l'excel·lència d'homes i dones que siguin capaços de donar el millor d'ells mateixos i, si és necessari, actuant des del darrere, des de segona fila.

La reconstrucció nacional no la farem per a avui, ni per a demà, però si treballem i correm riscos potser serà per a passat demà.

Bona Diada, tenim molta feina per fer. Som-hi! 

Col·lectiu Crexell

Vull separar-me

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessin millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Mateu Ciurana

Presentació de la Bressola 2010

Amics i amigues,

us convido a veure aquest vídeo de La Bressola que crec que us agradarà moltíssim, especialment a tots aquells que us estimeu la Catalunya Nord i que voleu que la nostra llengua vagi recuperant a les nostres comarques del nord la normalitat que històricament li pertoca.

S'hi poden sentir exalumnes, mestres, mares d'alumnes..

El podeu veure a la web de la Bressola:

http://www.bressola.cat/videos.php?id=30

A veure si us animeu a fer-vos socis dels Amics de la Bressola que projectes tant importants com el de la Bressola no es fan sols i necessiten del suport de tothom.

Gràcies!

Els enemics de l’independentisme (II): nosaltres mateixos

Avui el nostre Col·lectiu voldria fer una reflexió que dol. Sempre intentem trobar l’enemic en l’espanyolisme, l’estat i els seus serveis, que evidentment estan en contra nostra, i amb això hi hem de comptar. Però el més greu de tot és que dins de l’independentisme s’estan consolidant nuclis de ‘freakisme’, històrics ressentits dels seus partits, líders i caps de brots frustrats, personatges amb ‘superegos’ que fan impossible un projecte seriós i factible perquè fan plantejaments sense cap mena de sentit d’estat, responsabilitat i sentit del ridícul.

A l’independentisme, en aquestes últimes setmanes, s’hi està imposant allò de ‘tants caps, tants barrets’, que tantes vegades hem ressenyat des d’aquest col·lectiu.

La intel·ligència de l’estat, segons les nostres informacions, està perplex. Quan van encendre totes les llums vermelles el passat 10 de juliol, mai podien esperar-se que l’independentisme actués sense cap mena de lideratge i amb una dispersió de forces tant gran. No és que no es preocupi, sinó que, en paraules d’un dels seus màxims representants a Catalunya, “se’n fot de nosaltres”. Com poden prendre’s seriosament dirigents i suposades forces polítiques que diuen que l’any que ve podran fer la declaració d’independència?

L’independentisme té un problema, i ha de ser capaç de causar temor a l’estat. Ha d’aconseguir liderar a bona part de la societat que, evidentment, està més sensibilitzada que mai per construir el camí cap a la independència nacional. Però el que cal, diguem-ho una vegada més, és ser seriosos, oferir lideratges plurals i responsables que siguin capaços de transmetre missatges sobiranistes creïbles i possibles.

Per avançar, l’independentisme ha de demanar que una gran part dels que avui dirigeixen el ‘tants caps, tants barrets’ es retirin. Han fet un gran servei al país, però avui, el que fan molts d’ells és entorpir el procés cap a la independència i provoca que la imatge que donem de tots plegats sigui lamentable.

I no tan sols calen líders forts per construir la independència, també és necessari que anem creant estructures de poder d’estat. No podem seguir frivolitzant amb dates a curt termini, amb somnis impossibles. El que hem de dir als ciutadans és que anem cap a la independència, que no ens aturaran, però que el camí és llarg i difícil, i que tots plegats haurem de ser capaços de sacrificar moltes coses, arriscar–nos i deixar de banda protagonismes i egos innecessaris.

Col·lectiu Joan Crexell