Senyeres i estelades, a balcons i finestres, actes de tot tipus, mobilitzacions i manifestacions per commemorar la resistència del poble català a ésser assimilat políticament, culturalment i lingüísticament.
Però n'hi ha prou, amb això? Som al mateix moment històric que en els darrers anys? No, rotundament no. El Tribunal Constitucional ha trencat el pacte Catalunya-Espanya i la manifestació del 10-J ha obert un nou camí i esdevenidor. Espanya segueix en la seva irrenunciable construcció nacional espanyola, deixant els Països Catalans, tot i els seus diversos estadis polítics, i Euskadi en un únic camí: la sobirania i la independència nacional, l'esdevenir un estat en el si de la Unió Europea.
Però que avui hi hagi un cert consens, entre tots els actors socials i polítics nacionals, en el camí a seguir, no vol dir que tots estiguem d'acord en la velocitat i l'estratègia. Hi ha qui irresponsablement ens planteja la llibertat nacional per al proper any, potser per al dia dels Sants Innocents. L'oportunisme és perillós per a qualsevol moviment d'alliberament nacional. El que cal és veure la solidesa del poble català per avançar perquè al país hi trobem diferents graus de sensibilització i integració nacional. Hi ha una immigració espanyola ja consolidada que avança, dia a dia, cap a la seva total nacionalització i integració, si no ens precipitem. I, per altra banda, hi ha també una nova immigració, que potser ja requereix l'Estat català, per a la seva integració nacional, cultural i lingüística, ja que sense les eines i instruments que proporciona un estat és i serà molt complicada aquesta tasca. Altrament, també hi ha les resistències dels poderosos de casa i els seus poders fàctics que, des de sempre, s'han aprofitat de la situació per als seus negocis amb Espanya i han gestionat les engrunes de poder que els hi ha donat l'Estat.
Dit això, el més important d'aquest onze de setembre, és entendre i acceptar que el catalanisme i el nacionalisme polític històric i el sorgit després del franquisme ha estat poruc, innocent i mancat de sentit d'estat. Ha ajudat, amb totes les seves forces, a reforçar i consolidar un estat, com Espanya, que avui empra totes les seves eines, poders fàctics, mediàtics i clavegueres per controlar-nos, desprestigiar-nos i destruir les estratègies i els homes i les dones que pretenguin dirigir la nostra construcció nacional.
Davant d'això, aquest onze de setembre, no s'hi valen innocències, improvisacions. Cal començar a construir un estat, amb totes les seves conseqüències i eines. Un aparell d'estat submergit que respongui a tot atac i a tota estratègia en contra. I cal tenir ben present, a més a més, que per a la construcció nacional ja no s'hi valen les eines usades en els segles XIX i XX. La violència ja no és possible. Ara el que cal és crear la nostra raó, explicar-la al món i estendre el nostre imaginari col·lectiu a tot el país, tot aprofitant les noves armes del segle XXI: Internet, ràdio, televisió i tots els instruments dels mass media. Tenim davant nostre una gran lluita, amb moltes batalles pendents, en la qual cal prescindir d'il·luminats, friquis, oportunistes i apostar per l'excel·lència d'homes i dones que siguin capaços de donar el millor d'ells mateixos i, si és necessari, actuant des del darrere, des de segona fila.
La reconstrucció nacional no la farem per a avui, ni per a demà, però si treballem i correm riscos potser serà per a passat demà.
Bona Diada, tenim molta feina per fer. Som-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada