Ja era hora, senyor Recoder ¡¡

L'Ajuntament de Sant Cugat tornarà a presentar el projecte d'urbanització integral de Les Planes a la quarta convocatòria d'ajuts de la Llei de Barris de la Generalitat. Des de l'equip de govern consideren que el projecte s'adiu totalment a aquesta convocatòria però ja han anunciat que estan treballant per millorar la proposta i que aquest any no torni a quedar exclosa de les ajudes, tal i com va passar l'any passat.

La Generalitat ha obert ja la quarta convocatòria per optar a les ajudes del programa de millora de barris que requereixen una atenció especial de Catalunya. En total, aquest any s'atorgaran 99 milions d'euros que es destinaran a finançar el 50% del cost de 15 projectes diferents. Els ajuntaments que hi estiguin interessats tenen un termini de 3 mesos per presentar les seves propostes i la previsió és que les ajudes s'adjudiquin abans de l'estiu.En el cas de Sant Cugat, l'Ajuntament ja ha anunciat que tornaran a presentar el projecte d'urbanització integral de les Planes, que l'any passat va quedar exclòs dels ajuts. L'alcalde, Lluís Recoder, ha manifestat l'esperança d'obtenir una subvenció i ha assegurat que aquest és un tema de justícia i que el projecte compleix els requisits necessaris per obtenir una subvenció.

Recoder ha afegit, a més, que aquest any l'Ajuntament es vol curar en salut i ha contractat un equip d'experts per millorar al màxim el projecte.D'altra banda, en cas que sigui necessari, l'Ajuntament no descarta la proposta del PSC de treballar conjuntament amb amb l'Ajuntament de Barcelona, donat que el districte de Les Planes està a cavall entre les dues ciutats.

Cos del missatge publicat a la web de Radio Sant Cugat

20.000 pàgines ja tenen el .cat

A Internet ja es poden teclejar més de 20.000 pàgines amb el domini .cat. La màgica xifra va superar-se el 19 de gener, tot just un any i un mes després que apareguessin a la xarxa els primers dominis per a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet. L'ICANN, l'organisme responsable d'autoritzar la creació de dominis digitals, havia autoritzat la creació dels .cat el 16 de setembre de 2005. El 19 de desembre van començar a aparèixer els primers webs amb el flamant .cat, els de la Fundació puntCAT (www.cat, nic.cat, domini.cat i fundació.cat) i, segons els mateixos impulsors, "en un temps record, .cat va passar de ser un acord en un contracte a ser una realitat, intangible però real".

ERC, de planeta a satèl•lit (I)

Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
Joan Carretero i Grau

Publicat al diari Avui el 20 de gener de 2007

ERC, de planeta a satèl•lit (i II)

No és estrany que, davant del pacte de govern, des del sobiranisme es reaccionés amb desconcert o amb contrarietat, fins i tot per part de gent que havia donat suport públic a la campanya d'ERC. Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord. La teoria no s'aguanta, evidentment, i encara menys després que un candidat a president nascut a Andalusia, que havia de mobilitzar els sectors socials menys compromesos amb l'autogovern de Catalunya, aconseguís la proesa de portar l'abstenció (entre aquests sectors de manera destacada) fins a xifres rècord.
Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida...
Fixem-nos en el seguit d'episodis que s'han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l'ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l'oficialitat de les seleccions esportives nacionals, des de l'acceptació acrítica d'un govern d'un perfil tan baix que amenaça amb deixar a l'atur els periodistes que segueixen la política catalana a la correcció fulminant del portaveu del partit que va atrevir-se a qüestionar l'actitud de Zapatero davant la treva d'ETA. Tots ells mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant.
La direcció d'ERC manté que l'estratègia del partit l'ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l'esquerra catalana, per "nacionalitzar-la". Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d'un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.
Que l'escenari dels estrategs d'ERC és purament voluntarista ja té una primera constatació empírica: en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?
La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori. Una estratègia que ignora l'eix nacional de la política catalana, i el redueix a l'eix dreta-esquerra, com passa als països normals, és cert, dels quals ens separa -ai las!- el petit detall que aquests són independents. Una estratègia que probablement es basa en els complexos d'uns dirigents que han sucumbit al discurs dels altaveus de l'esquerra espanyolista, que sempre ha negat el caràcter progressista del nacionalisme català, habitualment des d'un furibund nacionalisme d'Estat. Una estratègia que ni les sigles històriques del partit han resistit en el seu nou logotip!
Aquesta línia d'actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l'independentisme català, exultant l'any 2003. Malgrat les votacions a la búlgara dels òrgans de govern d'ERC, penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent.
Tot sigui dit de passada, la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU. Considero que la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder. L'última demostració d'aquesta actitud de renúncia a canvi de poder va ser el pacte vergonyós de l'Estatut, i en el pecat hi ha trobat la penitència electoral.
En fi, la reunió mundial d'astrònoms que es va celebrar la passada tardor ens va demostrar, amb el cas de Plutó, que això de catalogar un cos celeste com a planeta o degradar-lo a una condició inferior és bastant elàstic. Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català.
Joan Carretero i Grau

Publicat al diari Avui el 21 de gener de 2007

Serveis per tots ?

En el darrers dies l’ajuntament anuncia tot cofoi que molt aviat tindrem una oferta mes ampli d’equipaments sociosanitaris privats.

Un gimnàs per a dones i dues noves residencies per a gent gran, una de les quals tindrà un balneari propi que aprofitarà les aigües termals.
Be, tot lo que siguin nous equipaments per la gent gran es positiu per la nostra ciutat, però la pregunta es qui podrà pagar els 1.000 o 1.500 euros al mes que costa una residencia privada.
Per descomptat que la gent gran amb pocs recursos no. Llavors tindrà que esperar un o dos anys, si te sort, per poder entrar en l’única residencia publica que tenim ?.
Quan tindrem un pla d’equipaments socialment just que contempli els serveis públics que necessita la gent gran de la nostra ciutat ?

Conclusions del 3r Congrés de la Ciutat

El proppassat dia 16 vam clausurar el 3r Congrés de la Ciutat. Enguany l’hem dedicat al tema de la participació ciutadana en la gestió de la cosa pública, entesa com una manera d’exercir determinats drets i deures de ciutadania.

Hi han passat ponents, locals i externs, de gran vàlua, que ens han deixat reflexions molt interessants: la necessitat de trobar noves formes de fer política en una societat que viu una paradoxa, és més democràtica que mai i produeix més insatisfacció que mai (Joan Subirats); la importància de la planificació estratègica en matèria d’urbanisme per tal de dotar de sentit la participació ciutadana (Francesc Muñoz); la necessitat d’articular polítiques de visibilitat i de proximitat per disposar d’una política cultural (Eduard Miralles) o la necessitat de diferenciar les causes de l’incivisme, per tal de gestionar correctament l’espai públic (Imma Mayol). Reflexions que han anat acompanyades d’altres de caràcter local: importància de la mobilització ciutadana en la preservació d’espais naturals, exemple de la Torre Negra (Lluís Llerena); necessitat de mecanismes de seguiment que facin una realitat l’experiència participativa i positiva del Pla de Cultura (Oriol Moliner) o la radiografia de les iniciatives locals en matèria de civisme i l’opinió dels santcugatencs sobre aquest tema (Jordi Puigneró).

Però el Congrés també s’ha proposat recollir l’opinió dels seus participants i d’un seguit de persones lligades al teixit associatiu local sobre participació ciutadana. Les respostes -no tantes com ens havíem plantejat, tot cal dir-ho-, han donat resultats prou significatius. La totalitat ha manifestat formar part d’alguna entitat. Un 52% té una opinió regular dels teixit associatiu local i un 48% en té una bona opinió. Un 87% es considera assabentat dels òrgans i processos de participació institucionals existents, però un 95% considera que la ciutadania no n’està prou informada. Un 70% manifesta haver participat en algun òrgan o procés participatiu, però un 82% considera insatisfactori el funcionament d’aquests mecanismes. Per últim, vam preguntar què era més important per al bon funcionament dels mecanismes de participació, la voluntat política de l’Ajuntament o l’existència d’un important teixit associatiu, el 59% es va decantar pel segon aspecte.

En definitiva, tant de les aportacions dels ponents com del resultat de l’enquesta, la conclusió és que tenim molts òrgans i mecanismes de participació, però que la percepció de la ciutadania és que no funcionen suficientment bé. Per dir-ho amb paraules d’un ponent: tenim més instàncies de participació, que no pas participació real. La paradoxa, és que mentre l’Ajuntament (i això és aplicable a altres institucions) considera que fa el suficient en aquesta matèria i que ho fa bé, una bona part de la ciutadania n’està insatisfeta. En la darrera sessió de discussió de les conclusions es va aprovar una proposta concreta en aquesta sentit: constituir un Observatori sobre la participació, que mesuri el següent: a) l’esforç de l’Ajuntament perquè la seva gestió sigui participativa; b) la participació ciutadana; c) els resultats obtinguts i d) el nivell de satisfacció dels qui hi participen.

Aquest és un breu resum del que ha donat de sí el 3r Congrés de la Ciutat. Ara, com sempre, farem arribar les seves conclusions als diferents Grups Municipals i a les entitats locals perquè les coneguin i, si s’escau, les tingui en compte.

Jordi Casas. Secretari de la Fundació Sant Cugat