Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
Joan Carretero i Grau
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
Joan Carretero i Grau
Publicat al diari Avui el 20 de gener de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada