Renovació de la Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Aquest mes d'octubre la Plataforma pel Dret de Decidir ha celebrat una assemblea ordinària. En aquesta assemblea s'ha renovat la junta que continuarà treballant en la mateixa línia que l'anterior. Aquesta nova junta està formada per Aureli Argemi, president, Carme Forcadell, vicepresidenta, Àngels Folch, tresorera i Elisenda Romeu, secretària. També en formen part com vocals: Oriol Ampuero, Josep Cruanyes, que era el president en l'anterior mandat, Glòria Garcia, Jaume Massanés, Francesc Ortiz, Carles Riera i Blanca Serra.

En aquesta assemblea, a més de renovar la junta, es van aprovar les lí¬nies de treball prioritàries d'actuació de l'entitat. Aquestes línies passen per donar suport a les entitats organitzadores de consultes que permetin a la ciutadania del nostre país exercir el dret de decidir, en especial donar suport a la consulta de Barcelona que e s farà el proper mes d'abril. En segon lloc treballar per la internacionalització de Catalunya, per donar a conèixer el menysteniment i l'espoli fiscal que pateix per part del govern espanyol. També es va proposar la celebració d'una jornada a principis del proper any per fer la diagnosi del país, tenint en compte les diferents conjuntures social, econòmica, institucional, etc. Que permeti articular una xarxa social per treballar noves vies de construcció nacional.

L'assemblea també va fer una valoració positiva del darrer de l'entitat, des del suport a la primera consulta sobiranista d'Arenys de Munt fins a la darrera onada del 17 d'octubre, passant per l'organització de l'acte multitudinari celebrat al fòrum en suport de la primera onada de consultes del dia 13 de desembre. Diferents membres de la PDD s'han desplaçat per tot el país conferències i xerrades sobre el dret de decidir i el dret d'autodeterminació. També es va valorar de manera positiva l'organització de les manifestacions del 12 de juny sota el lema Autodeterminació és democràcia per reclamar al Parlamemt de Catalunya que es faci ressó de les consultes sobiranistes celebrant un referèndum nacional vinculant. També es va participar en l'organització i la convocatòria de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, sota el lema nosaltres decidim independència.

L' assemblea de la PDD reitera el seu compromís amb el país i comunica que no rep cap subvenció i que se sosté amb les quotes i aportacions dels socis i sòcies i la venda de material i la venda de material, també es va aprovara que continuarem treballant pel dret de decidir, en especial pel dret d'autodeterminació i per les llibertats del nostre País.

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Carme Forcadell

Comissió de comunicació

Parlar sempre en català no és de mala educació!

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Article de: David García | 03/08/2010 - 10:32 horas – La Vanguardia - Barcelona

 

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el  discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal ?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

El 12 d'octubre, res a celebrar.

La curiosa espanyolitat de Rosa Cullell

És tot un plaer comprovar el progressiu encongiment de l’espanyolisme català fins al punt que, aclaparat per l’espectacular creixença de l’independentisme i per la força irrebatible dels seus arguments, ja no li queda cap més recurs que el dels sentiments. Per això, en veure’s obligat a admetre els informes del Cercle Català de Negocis i l’evidència que Catalunya seria, ara mateix, el quart país de la Unió Europea en renda per càpita, si fos un Estat –Espanya, a més, pot ser expulsada de l’euro–, ja no té cap més opció que apel•lar a l’arbre genealògic de molts catalans per mantenir la subordinació de Catalunya a Espanya. I això és el que ha fet recentment Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i de Catalunya Ràdio, en un article titulat “La nostra relació amb Espanya”, que apel•la a la sang i que ha publicat El Periódico.

Segons la senyora Cullell, per a qui l’evident catalanitat del seu cognom sembla que és un llast, “herència d’un besavi”, Catalunya no ha de ser un Estat per les següents raons: “Tinc un marit de Pamplona, cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria, un pare de València, diversos avis d’Albacete i molts amics a la mateixa capital. Amb tots hi mantinc una relació estreta, que prové d’una infància manxega, de diversos estius saltant onades a San Vicente de la Barquera, de diversos accents que porto enganxats al paladar i d’incomptables poesies o novel•les en llengua castellana, que també és una de les meves”. Emocionant.

És a dir, que, d’acord amb la tesi de la senyora Cullell, tenir parents d’origen forà implica automàticament la subordinació política del teu país al seu. I per què no a l’inrevés?, podríem preguntar-li. Per què no, seguint el mateix patró, la subordinació del país dels parents al nostre? Així, totes aquelles persones d’origen espanyol residents a Catalunya podrien exigir, per tan entranyables raons, la subordinació d’Espanya a Catalunya. Ja deixaríem que Espanya, “recollint el sentiment i la voluntat de la seva ciutadania d’una manera àmpliament majoritària”, s’autodefinís com a nació. Per això no haurien de patir. Fins i tot els deixaríem elaborar un Estatut que després ribotaríem en un despatx de Barcelona. Però, com és natural, hauria de quedar clar que la nació espanyola només seria possible dintre de la nació catalana. El que més sobta, de tota manera, de l’argumentació de la senyora Cullell, és que els vincles familiars per emmanillar Catalunya a Espanya siguin unidireccionals. Vull dir que, si el fet de tenir cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria o avis d’Albacete és motiu per sentir-se espanyol i per dir que Catalunya és Espanya, no s’entén que aquest efecte no es produeixi en sentit contrari. ¿Com és que a Espanya, els espanyols que tenen cunyats a Valls, nebots a Cardona, i avis d’Alguaire, no se senten catalans i no diuen que Espanya és Catalunya? És ben estrany, això.

Hi ha més coses que sobten, tanmateix. Sobta, per exemple, que la senyora Cullell digui que té “un marit”, “un pare” i “diversos avis”, com si tingués més marits i més pares d’altres llocs i com si, en lloc de dos avis, com tothom, en tingués una dotzena. I encara sobta més que ens faci saber que passa els estius “saltant onades –oh, que divertit!– a San Vicente de la Barquera”. Deu ser que això de saltar onades a Cantàbria, siguis d’on siguis, et converteix en espanyol d’una revolada. Una mica com el pare Dominique, que quan trobava un ateu pel camí el convertia amb una mirada. Em pregunto si aquest fervor espanyol de la senyora Cullell és transversal i, consegüentment, també l’experimenten els catalans amb parents a Düsseldorf, Marràqueix o Dakar. La pregunta és: També es converteixen en alemanys, marroquins o senegalesos els catalans que tenen cunyats, nebots o avis en aquelles ciutats?

A banda d’això, en el text de la senyora Cullell hi ha tres petits detalls que també desperten la curiositat. El primer és que no hagi sentit parlar mai dels Països Catalans –cosa que ja va palesar en la televisió que fins no fa gaire dirigia–, atès que presenta l’origen valencià del seu pare com un element exòtic i d’arrel espanyola. El segon és el que al•ludeix a Madrid com la “capital”, tot revelant-se hispanocèntrica i indicant-nos que el seu país és Espanya i que Madrid és la seva capital. I el tercer és el que ens diu que té “un marit de Pamplona”, tot obviant que Iruña és part d’una nació que es diu Euskal Herria. En aquest punt, crida l’atenció que la senyora Cullell, tenint tanta facilitat per posar-se els accents al paladar i per apropar-se a la llengua castellana a través de la seva literatura, no hagi aprofitat mai la proximitat d’“un marit” navarrès per aprendre la llengua del poble basc i per apropar-se a les seves lletres.

Tots estimem o podem estimar persones d’altres llocs del planeta sense que això suposi una minva de la seva llibertat. De fet, seria absurd que, estimant-les, no respectéssim la seva llibertat. Però sembla que la senyora Cullell no té per Catalunya la mateixa estimació que té per Espanya. Altrament no s’entén que a Espanya la vulgui independent i a Catalunya no.

Victor Alexandre

Un informe de l'ONU demana la supressió de l'Audiència Nacional

El darrer informe de l'ONU sobre els Drets Humans a l'Estat espanyol, que recomana la supressió de l'Audiència Nacional espanyola i la fi de l'actual règim d'incomunicació dels detinguts, ha caigut com un gerro d'aigua freda al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero, que continua entestat a perseguir membres d'ETA malgrat que el grup armat s'hagi mostrat disposat a deixar les armes. Des de l'executiu espanyol ja s'ha remès una rèplica al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides acusant l'autor de l'informe, Martin Scheinin, d'haver elaborat un text 'sense rigor ni credibilitat'. Els responsables estatals asseguren que les detencions de presos bascos s'han realitzat seguint 'totes les garanties processals' i argumenten que l'existència d'un règim d'incomunicació als presos queda justificada pel fet que 'en aquest país hi ha terrorisme actiu'.

Tal com informa  Gara, l'informe del relator de Drets Humans de l'ONU, Martin Scheinin, recomanava acabar amb l'Audiència Nacional espanyola -un tribunal d'herència franquista- i també recomanava acabar amb la incomunicació que s'aplica als presos de terrorisme, en assegurar que aquestes pràctiques vulneren els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans.

La rèplica del Govern espanyol no s'ha fet esperar, i 'lamenten' que les valoracions de Scheinin 'no es corresponguin amb la realitat de la lluita contra el terrorisme, ni siguin compartides per la societat espanyola'. El Govern també acusa l'ONU d'intrusisme, en assegura que el relator de l'ONU està 'qüestionant' el marc legal i institucional sobre el qual actua l'Estat per fer front al terrorisme.

directe.cat