La curiosa espanyolitat de Rosa Cullell

És tot un plaer comprovar el progressiu encongiment de l’espanyolisme català fins al punt que, aclaparat per l’espectacular creixença de l’independentisme i per la força irrebatible dels seus arguments, ja no li queda cap més recurs que el dels sentiments. Per això, en veure’s obligat a admetre els informes del Cercle Català de Negocis i l’evidència que Catalunya seria, ara mateix, el quart país de la Unió Europea en renda per càpita, si fos un Estat –Espanya, a més, pot ser expulsada de l’euro–, ja no té cap més opció que apel•lar a l’arbre genealògic de molts catalans per mantenir la subordinació de Catalunya a Espanya. I això és el que ha fet recentment Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i de Catalunya Ràdio, en un article titulat “La nostra relació amb Espanya”, que apel•la a la sang i que ha publicat El Periódico.

Segons la senyora Cullell, per a qui l’evident catalanitat del seu cognom sembla que és un llast, “herència d’un besavi”, Catalunya no ha de ser un Estat per les següents raons: “Tinc un marit de Pamplona, cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria, un pare de València, diversos avis d’Albacete i molts amics a la mateixa capital. Amb tots hi mantinc una relació estreta, que prové d’una infància manxega, de diversos estius saltant onades a San Vicente de la Barquera, de diversos accents que porto enganxats al paladar i d’incomptables poesies o novel•les en llengua castellana, que també és una de les meves”. Emocionant.

És a dir, que, d’acord amb la tesi de la senyora Cullell, tenir parents d’origen forà implica automàticament la subordinació política del teu país al seu. I per què no a l’inrevés?, podríem preguntar-li. Per què no, seguint el mateix patró, la subordinació del país dels parents al nostre? Així, totes aquelles persones d’origen espanyol residents a Catalunya podrien exigir, per tan entranyables raons, la subordinació d’Espanya a Catalunya. Ja deixaríem que Espanya, “recollint el sentiment i la voluntat de la seva ciutadania d’una manera àmpliament majoritària”, s’autodefinís com a nació. Per això no haurien de patir. Fins i tot els deixaríem elaborar un Estatut que després ribotaríem en un despatx de Barcelona. Però, com és natural, hauria de quedar clar que la nació espanyola només seria possible dintre de la nació catalana. El que més sobta, de tota manera, de l’argumentació de la senyora Cullell, és que els vincles familiars per emmanillar Catalunya a Espanya siguin unidireccionals. Vull dir que, si el fet de tenir cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria o avis d’Albacete és motiu per sentir-se espanyol i per dir que Catalunya és Espanya, no s’entén que aquest efecte no es produeixi en sentit contrari. ¿Com és que a Espanya, els espanyols que tenen cunyats a Valls, nebots a Cardona, i avis d’Alguaire, no se senten catalans i no diuen que Espanya és Catalunya? És ben estrany, això.

Hi ha més coses que sobten, tanmateix. Sobta, per exemple, que la senyora Cullell digui que té “un marit”, “un pare” i “diversos avis”, com si tingués més marits i més pares d’altres llocs i com si, en lloc de dos avis, com tothom, en tingués una dotzena. I encara sobta més que ens faci saber que passa els estius “saltant onades –oh, que divertit!– a San Vicente de la Barquera”. Deu ser que això de saltar onades a Cantàbria, siguis d’on siguis, et converteix en espanyol d’una revolada. Una mica com el pare Dominique, que quan trobava un ateu pel camí el convertia amb una mirada. Em pregunto si aquest fervor espanyol de la senyora Cullell és transversal i, consegüentment, també l’experimenten els catalans amb parents a Düsseldorf, Marràqueix o Dakar. La pregunta és: També es converteixen en alemanys, marroquins o senegalesos els catalans que tenen cunyats, nebots o avis en aquelles ciutats?

A banda d’això, en el text de la senyora Cullell hi ha tres petits detalls que també desperten la curiositat. El primer és que no hagi sentit parlar mai dels Països Catalans –cosa que ja va palesar en la televisió que fins no fa gaire dirigia–, atès que presenta l’origen valencià del seu pare com un element exòtic i d’arrel espanyola. El segon és el que al•ludeix a Madrid com la “capital”, tot revelant-se hispanocèntrica i indicant-nos que el seu país és Espanya i que Madrid és la seva capital. I el tercer és el que ens diu que té “un marit de Pamplona”, tot obviant que Iruña és part d’una nació que es diu Euskal Herria. En aquest punt, crida l’atenció que la senyora Cullell, tenint tanta facilitat per posar-se els accents al paladar i per apropar-se a la llengua castellana a través de la seva literatura, no hagi aprofitat mai la proximitat d’“un marit” navarrès per aprendre la llengua del poble basc i per apropar-se a les seves lletres.

Tots estimem o podem estimar persones d’altres llocs del planeta sense que això suposi una minva de la seva llibertat. De fet, seria absurd que, estimant-les, no respectéssim la seva llibertat. Però sembla que la senyora Cullell no té per Catalunya la mateixa estimació que té per Espanya. Altrament no s’entén que a Espanya la vulgui independent i a Catalunya no.

Victor Alexandre