"Troglodites",una editorial del New York Times

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol i el Congrés dels Diputats arran de la greu situació provocada pels controladors d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). Considerem que l’estat d’alarma afecta directament els dos eixos indestriables sobre els quals es fonamenta l’acció social i política de la PDD, això és, la qualitat del sistema democràtic que ens regeix i el dret dels Països Catalans a decidir lliurement, sense amenaces i intimidacions, com vol construir el seu futur.

L'actitud del col·lectiu dels controladors aeris ha vulnerat greument el dret al transport i a la lliure circulació de milers de persones. Calia prendre mesures dràstiques i efectives en contra d'aquest col·lectiu per defensar els drets de tots els ciutadans, però, en un Esat democràtic, les mesures que s'han de prendre en aquests casos són totes unes altres. Anteriorment, en altres Estats, altres col·lectius de controladors aeris ja havien intentat imposar les seves demandes laborals amb accions similars a les preses pels controladors espanyols, però en cap cas, els governs respectius havien resolt el problema militaritzant el col·lectiu en qüestió. Els Estats democràtics havien resolt sempre el xantatge sense necessitat de decretar cap estat d'alarma, ni d'excepció.

El govern espanyol, aprofitant la desmesurada i també antidemocràtica actitud dels controladors aeris, ha aplicat una mesura totalment desproporcionada segons la qual, per primera vegada des de 1978, es modifica transitòriament el règim jurídic ordinari i es posa un determinat grup de ciutadans sota jurisdicció militar. Pensem que és responsabilitat dels representats públics de l’Estat preveure i resoldre, mitjançant la planificació i la negociació, possibles conflictes amb treballadors que pertanyen precisament a l’administració estatal i sobre els quals recau la seguretat de tants ciutadans. Cal recordar, a més, que les divergències amb aquest col·lectiu no són noves, sinó que s’arrosseguen de fa temps. Pensem, doncs, que el Govern espanyol ha negligit les seves responsabilitats en els darrers anys a l’hora de trobar una solució sobre els seus propis treballadors i que, per reforçar una popularitat en hores baixes, ha optat per fer ús del monopoli de la força i de mesures essencialment antidemocràtiques contra un col·lectiu per qui l’opinió pública no sent cap simpatia.

La PDD vol expressar que la militarització que comporta l’estat d’alarma no pot ser mai utilitzada per un govern democràtic per resoldre un conflicte laboral, queés un precedent negatiu i perillós que va més enllà d'un conflicte laboral, i que l'únic que indica és el poc respecte als principis democràtics que té el govern que l'utilitza.

Aquesta mesura ha obert la porta a unes maneres de fer que poden ser perilloses en futurs conflictes socials i polítics dintre de l'Estat espanyol. En aquest sentit, la PDD vol recordar que la Ley Orgánica 4/1981 preveu l’aplicació de l’estat de setge quan es produeixi o amenaci de produir-se un acte contra la integritat territorial d’Espanya, i l’aplicació de l’estat d’excepció quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris. En aquest últim cas podrien suspendre’s drets fonamentals com el dret a la llibertat i la seguretat, la inviolabilitat del domicili, la lliure circulació, la llibertat d’expressió i de comunicar o rebre informació veraç, el dret de reunió, de vaga, etc.

Per tot això, instem als ciutadans a no donar cap mena de suport ni pàtina de legitimitat a l'esmentada mesura, i a denunciar la manca d'actitud democràtica d'aquesta mesura.

El català, llengua sotmesa a l'espanyol

Interessantíssim el llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de la filòloga Rosa Calafat, publicat fa pocs mesos i guardonat amb el Premi d'assaig breu Josep Irla 2010. Dividit en cinc capítols que Calafat anomena "cinc principis", hi trobem un retrat lúcid, i alhora inquietant, de la realitat nacional del país i del seu estat de prostració política. L'estat de la llengua, al capdavall, és un reflex de la situació de anormalitat en què vivim i el llibre, pàgina a pàgina, fa més evident que l'únic camí per capgirar aquesta inèrcia anorreadora és la constitució d'un Estat propi. Sense les eines d'un Estat no salvarem la llengua de la mateixa manera que no salvarem res que tingui a veure amb la nostra identitat nacional, més enllà de quatre tradicions folklòriques.

Els cinc principis de Calafat ens parlen "del llenguatge com a eina de conjunt", "de diversitat cultural versus comunicació globalitzada", de la necessitat que els mitjans de comunicació normalitzin "el punt de vista català", de la subjecció del llenguatge políticament correcte "als principis legals que hi regeixen", i de la importància d'un nom comú per a tota la comunitat lingüística catalana que impedeixi l'esquarterament que ara pateix. Heus aquí un tast:

• "Les paraules d'una cultura se substitueixen, es matisen o es reciclen talment com el vidre, el plàstic o qualsevol material d'ús de la col·lectivitat. Les paraules poden ser veritables eines de protecció i de contenció cap a altres cultures, o no. El francès mediàtic es protegeix de l'entrada d'anglicismes -Llei Toubon, 1994-. L'espanyol modern no té catalanismes. El català modern conté una allau d'hispanismes."

• "Ens convé trencar el tòpic prejudici que es basa en el fet que el català només es pot assemblar al castellà. El català, des del moment que és una llengua creada per humans, i independentment de la seva filiació a una família lingüística, comparteix trets culturals amb altres llengües. I parl d'aquest prejudici perquè ha estat massa usat a l'hora de justificar el català fàcil: aquell català que només pot ser observat des d'un punt de vista, l'espanyol."

• "La percepció que un poble té d'ell mateix es regula a través dels punts de vista que corren pels seus canals difusors de conformitat social. I s'introjecta en termes de confiança i transparència en la informació. Ara com ara, les eines pedagògiques mediàtiques internes no ajuden gaire a veure'ns com un mercat lingüístic únic: clar i transparent; ja hem vist com les externes tampoc."

• "Posats constantment en la necessitat de triar entre una llengua suposadament salvada però sistemàticament presentada com a problemàtica -el català- i una altra d'aparentment neutra i sense cap d'aquests problemes -la llengua estatal-, molts catalanoparlants van fent habitual la dimissió lingüística fins a concebre-la com l'únic comportament normal, o l'únic educat. Interioritzen, així, una mena de sentiment d'obligació de passar-se a la llengua dels altres sense tenir dret a la reciprocitat."

• "La llengua és el component cultural que camina per sobre dels referents i s'estén amb identificació immediata a través dels seus parlants."

Llegiu-lo, reflexioneu sobre les seves conclusions i actueu en conseqüència.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

La Vanguardia "espanyola"

CONVOCATÒRIA DE LA CONFERÈNCIA NACIONAL PER A L'ESTAT PROPI

Entre el 2003 i el 2010 el nostre país ha sofert canvis estructurals importants, hem vist tres grans manifestacions i més de 500 consultes locals sobre la independència. Hem entrat en una nova etapa de construcció nacional que caldrà consolidar els propers anys.

Per això creiem que ha arribat l'hora de fer una Conferència nacional que cohesioni totes les forces polítiques i socials del país,  que ens aporti noves vies de construcció nacional i que ens tregui de l'atzucac derivat del marc constitucional espanyol vigent.

Creiem que aquesta conferència ha de ser participativa i oberta a totes les persones i entitats que treballen per a la construcció nacional, social, econòmica, etc. del nostre país.

L'objectiu que es proposa és crear un ampli moviment polític i social que impulsi el rellançament del nostre país, que defineixi el projecte d'Estat que necessitem i que ens retorni la il·lusió en el futur. Aquesta Conferència nacional serà el primer pas per crear una organització que esdevingui el principal instrument per aconseguir i consolidar la majoria social favorable a la constitució d'un estat propi.

Us proposem encetar un debat sobre els documents que us enviarem pròximament  i que, a hores d'ara, més de 200 persones dels sectors ideològics i polítics més diversos han tingut l'oportunitat d'esmenar. Aquest debat conclourà amb la Conferència nacional, a celebrar a principis de l'any vinent, amb l'aprovació dels textos definitius.

Per això fem una crida a totes les persones i entitats del país perquè participin en el procés que ha de culminar amb la celebració d'aquesta Conferència nacional per l'Estat propi. 

Tots i totes som responsables del futur del nostre país, tots i totes  hi estem vinculats i tots i totes hem de sentir-nos partícips d'aquest futur.

Des de la PDD fem una crida a totes les persones i entitats del país perquè participin en el procés que hauria de culminar amb una estratègia conjunta i consensuada del conjunt de l'independentisme català.

Us demanem doncs, que ens feu arribar les vostres aportacions, els vostres suggeriments i les dades de contacte de les persones de la vostra entitat que a títol personal o en representació de l'entitat, estan interessades a participar en la definició d'aquest procés. Perquè ningú és imprescindible, però tothom és necessari.

No podem deixar Catalunya en mans d'uns pocs. Sumem-nos-hi.

Plataforma pel Dret de Decidir 

Pau al País Basc, un repte per a Espanya

És necessari que l'esquerra abertzale es desmarqui d'ETA i que comprengui que empassar-se l'orgull, condemnar la violència i acceptar les exigències del govern espanyol, no serà una humiliació, sinó un acte d'intel·ligència. S'ha d'adonar que no hi ha cap altra manera de deixar-lo sense arguments per prohibir llistes electorals i per negar-se a traslladar els presos bascos al seu país. Cal, això sí, comptar amb la seva resistència, ja que té intenció de repetir l'estafa electoral en els comicis municipals del maig vinent i això l'obliga a menystenir la voluntat de pau d'ETA i a discrepar de l'optimisme dels observadors internacionals. Fixem-nos que ja han aparegut veus nacionalistes espanyoles, com la d'Antonio Basagoiti, president del PP basc, que demanen un període de quatre anys de manteniment de les mesures actuals per verificar que l'alto el foc és real.

És a dir, que, preveient que aquest mateix 2010 ETA pot declarar un alto el foc unilateral, permanent i verificable de la lluita armada, com demana el grup de mediadors que van firmar la Declaració de Brussel·les, ja es parla de "quarantena" per tal que tot continuï igual com fins ara. La frase de Basagoiti, dient que per acabar amb ETA cal impedir que l'esquerra abertzale "pugui concórrer a les eleccions municipals" perquè té objectius polítics que podrien suposar un projecte "antidemocràtic", és tota una declaració de principis totalitaris en aquest sentit, atès que criminalitza tota via política que no passi per l'Espanya única i indivisible que Franco va intentar deixar lligada i ben lligada. Al PP en saben força d'aquestes coses, tenint en compte que el seu fundador, Manuel Fraga, precisament va ser ministre d'aquell règim. Un règim que signava sentències de mort contra els demòcrates catalans i bascos que defensaven els drets nacionals de Catalunya i d'Euskal Herria. Per això cal perseverar en la pau, perquè només la pau pot posar en evidència davant del món la baixíssima qualitat de la democràcia espanyola.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Article d’opinió de Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt

Després del Cercle Català de Negocis i el FemCat, ha estat el Cercle d’Economia, Pimec i Cecot els que han hagut de plantar-se i sostenir sense complexos que la relació amb Espanya és econòmicament insostenible. Amb més de 60.000 empreses que han sucumbit davant l’actual espoliació, un minso 32% d’execució en infraestructures de transport, una negativa gairebé malaltissa a desenvolupar el corredor mediterrani i l’ample de via –port de Barcelona-frontera- tan enormement necessaris per concretar projectes i crear riquesa, Catalunya penja d’un fil que es pot trencar en qualsevol moment.

750.000, el 24% dels joves de Catalunya, han perdut l’hàbit d’estudiar i de treballar. El 19% de la població del nostre país viu en la pobresa. La pèrdua de la darrera triple A de qualificació del deute ha suposat pagar més per aconseguir diner amb la conseqüent reprovació d’Europa.

L’espoliació a què estem sotmesos ja suposa un 10,20% del nostre PIB, que ja ha pujat al 2’5% quan l’Estat ha de pagar els deutes. Espanya promet, però només executa el 70% d’obra, abaixa el 53% el pagament de la Llei de dependència i un 11% l’ajut familiar i un 9,7% l’ajut a l’ocupació. A causa de la manca de planificació i de formació continuada, el 50% dels desocupats seran irrecol.locables. Les nostres pimes, que constitueixen el 92% de la nostra economia, no reben crèdit, i estan subjugades a un pla comptable oficial que no s’adapta a la realitat; 83 professionals han elaborat un “llibre blanc” on plantegen les necessitats i la lògica “real” del nostre tipus d’empresa.
Tenim una llei de desnonament traumàticament injusta –et prenen el pis i has de continuar pagant-, que combinada amb un 52% d’atur entre joves, suposa un autèntic cóctel Molotov. Rebem 30.000 ordinadors de copagament amb insuficients pantalles digitals, mentre que hi ha comunitats que n’han rebut més de 100.000 gratuïts. Es destinen 63 milions menys a les universitats, 13 menys a la UAB i un 7% menys en investigació.Patim una crisi de valors, en un aiguabarreig de decadència i droperia alarmant. Som els últims d’Europa en matemàtiques i en llengües.

Mentre, cadascun de nosaltres perd 3.000 euros anuals pel sol fet de romandre dins l’Estat espanyol. 15.000 euros per una família estàndar. 22.000 milions anuals, 60 milions al dia, 2.500.000 euros/hora, 666 euros/minut. Amb això construiríem 15 escoles diàries o 6 geriàtrics o un hospital comarcal cada dia.

Es per això que els ajuntaments no rebem finançament, que s’han d’emetre bons de deute públic, que es tanquen plantes d’hospitals, que s’han de receptar genèrics sota pressió als metges, que s’aturen els projectes en infrastructures, que no s’acaba d’aplicar la Llei de Dependència,… Mentrestant, alguns càrrecs de la Generalitat es blinden; es liciten serveis que empenyoraran el futur del govern; se signen compromisos que seran molt difícils de complir… una irresponsabilitat pregona, digna de qui no estima el poble, sinó a si mateix i al seu partit. Les entitats bancàries ja han deixat clar a la Generalitat que no poden insuflar-li més diner.
En un estat lliure tindríem un 20% més de places escolars amb garanties, un 7% més de beques per als nostres joves, 200 euros/mensuals més per als jubilats, més treball per a la nostra gent perquè disminuiríem un 25% la pressió fiscal, reduiríem un 9% l’IRPF i la mitjana de beneficis empresarials augmentaria un 20%. Comptat, debatut i contrastat pels millors analistes i economistes, sense cap fisura ni dubte.
Qui no vulgui brou, dues tasses! Afegiu-li, a tot això, la sentència del TSJC amparant-se amb l’anterior del TC, que ens deixa en un estat d’indefensió total; i les declaracions del senyor Mariano Rajoy i, sorprenents i reprobables, les del nostre president, d’un espanyolisme recalcitrant.

L’independentisme està preparat per governar. Compta amb persones molt preparades des de tots els àmbits professionals (economistes, advocats, jutges, tecnòlegs, científics, escriptors, polítics,…) que abasten el món d’una manera natural en la dinàmica de la seva professió; que oferereixen alternatives molt més reeixides que els partits clássics actuals, que gestionen excel.lentment bé i estan avessats a treballar amb ordre i organitzadament, prioritzant els valors de l’esforç de la superació constant.
Només depèn de nosaltres. Si volem, podem canviar aquesta situació i millorar-la ostensiblement.

Carles Móra Tuxans,
Alcalde d’Arenys de Munt

Fórum Europa Tribuna Catalunya amb Joan Carretero

Restitució de les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch

Amics i amigues que heu estat  i esteu col·laborant amb la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans,

El proper divendres 5 de novembre a les 10:30 del matí celebrarem la col·locació simbòlica de la primera pedra de la restitució del Monument de les Quatre Columnes  a Montjuïc, que s'aixecarà, totalment acabat, d'aquí poques setmanes, quasi en el mateix lloc i disposició  que Josep Puig i Cadafalch va erigir-lo el 1919.

Culminarà, així, una tasca que la Xarxa d'Entitats, amb l'ajut de tots vosaltres, ha realitzat durant vuit anys llargs en els quals hem  hagut de superar obstacles de tota mena, polítics, tècnics, urbanístics, i durant els quals també hem tingut grans satisfaccions com els acords decisius i unànimes  presos pel Parlament de Catalunya el novembre de 2005 i per l'Ajuntament de Barcelona el gener de 2006, igualment unànime, en favor d'aquesta restitució. Ha estat una empresa de tots nosaltres, però que sense el suport actiu dels grups d'ERC i de CIU al Parlament i a l'Ajuntament no hauria tingut un èxit tan complet.

L'acte simbòlic de col·locació de la primera pedra consistirà en el soterrament en els fonaments del Monument d'un cilindre que contindrà la història d'aquesta obra i una memòria de les tasques i gestions que han conduït a la seva restitució com a Monument Homenatge a la nació catalana i a tots els homes i dones, patriotes catalans, que han defensat les llibertats nacionals.

És, doncs,  amb l'orgull i la satisfacció de l'objectiu acomplert i de la feina ben feta que la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals us convida a assistir a aquesta acte de col·locació de la primera pedra del Monument amb l'alegria que podreu veure que les Quatre Columnes- les Quatre Barres Catalanes-   ja estan  creixent a bon ritme i tindran la grandiositat i monumentalitat que la seva funció de Monument-Homenatge requereixen.

Aquesta restitució d'un monument a la catalanitat, que el general- dictador Miguel Primo de Rivera va fer enderrocar el 1928 per odi al que significava, és ara un signe inequívoc del triomf de la raó, de la democràcia, de l'autoestima  i de la tenacitat i la feina incansables. En aquest país nostre, tan acostumat a les decepcions, podrem celebrar que el que una dictadura va voler anorrear, una democràcia ho restitueix i enalteix i que  el Montjuïc del segle XXI  ja no és la muntanya del Castell amenaçador sinó la muntanya cívica i patriòtica, que amb la imatge imponent de les Quatre Columnes Catalanes, rendirà  públic homenatge a tots els qui estimen aquest país.

Països Catalans, octubre de 2010

Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals

C/ Rocafort 242 bis Tel 935528954 info@laxarxa.cat www.laxarxa.cat

Renovació de la Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Aquest mes d'octubre la Plataforma pel Dret de Decidir ha celebrat una assemblea ordinària. En aquesta assemblea s'ha renovat la junta que continuarà treballant en la mateixa línia que l'anterior. Aquesta nova junta està formada per Aureli Argemi, president, Carme Forcadell, vicepresidenta, Àngels Folch, tresorera i Elisenda Romeu, secretària. També en formen part com vocals: Oriol Ampuero, Josep Cruanyes, que era el president en l'anterior mandat, Glòria Garcia, Jaume Massanés, Francesc Ortiz, Carles Riera i Blanca Serra.

En aquesta assemblea, a més de renovar la junta, es van aprovar les lí¬nies de treball prioritàries d'actuació de l'entitat. Aquestes línies passen per donar suport a les entitats organitzadores de consultes que permetin a la ciutadania del nostre país exercir el dret de decidir, en especial donar suport a la consulta de Barcelona que e s farà el proper mes d'abril. En segon lloc treballar per la internacionalització de Catalunya, per donar a conèixer el menysteniment i l'espoli fiscal que pateix per part del govern espanyol. També es va proposar la celebració d'una jornada a principis del proper any per fer la diagnosi del país, tenint en compte les diferents conjuntures social, econòmica, institucional, etc. Que permeti articular una xarxa social per treballar noves vies de construcció nacional.

L'assemblea també va fer una valoració positiva del darrer de l'entitat, des del suport a la primera consulta sobiranista d'Arenys de Munt fins a la darrera onada del 17 d'octubre, passant per l'organització de l'acte multitudinari celebrat al fòrum en suport de la primera onada de consultes del dia 13 de desembre. Diferents membres de la PDD s'han desplaçat per tot el país conferències i xerrades sobre el dret de decidir i el dret d'autodeterminació. També es va valorar de manera positiva l'organització de les manifestacions del 12 de juny sota el lema Autodeterminació és democràcia per reclamar al Parlamemt de Catalunya que es faci ressó de les consultes sobiranistes celebrant un referèndum nacional vinculant. També es va participar en l'organització i la convocatòria de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, sota el lema nosaltres decidim independència.

L' assemblea de la PDD reitera el seu compromís amb el país i comunica que no rep cap subvenció i que se sosté amb les quotes i aportacions dels socis i sòcies i la venda de material i la venda de material, també es va aprovara que continuarem treballant pel dret de decidir, en especial pel dret d'autodeterminació i per les llibertats del nostre País.

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Carme Forcadell

Comissió de comunicació

Parlar sempre en català no és de mala educació!

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Article de: David García | 03/08/2010 - 10:32 horas – La Vanguardia - Barcelona

 

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el  discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal ?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.