El català, més perseguit i assetjat que mai

Acabo de tornar de les meves vacances de Setmana Santa i he de dir que mai he estat tan feliç de trepitjar de nou la meva terra, la meva nació, el meu país: Catalunya. Després de 10 dies voltant per la Pell de Brau, per Madrid, Sevilla i Málaga, he pogut constatar la ferotge campanya anticatalana que, a nivell de ciutadà de carrer, és present a tota la geografia espanyola. Diuen que el castellà és perseguit a Catalunya, però parlar català a Espanya resulta una blasfèmia per a la majoria d'espanyols, que segueixen no entenent que Catalunya té una llengua pròpia, una història pròpia i no, que no és Espanya, forma part legalment d'ella però és ben, ben, ben diferent.
En primer lloc, els catalans som un poble respectuós i humil quan sortim a l'estranger i quan rebem als estrangers. Mai se m'acudiria cemsurar un anglès, un francès, o un xinès quan visiten la meva terra per parlar el seu idioma; en tot cas, intentaria satisfer-los acostant-me a la seva llengua, si em fore possible. Mai em dedicaria a envair la vida privada de gent que no conec, comminant-los a canviar d'idioma en parlar pel carrer... Mai em posaria a titllar la gent pel seu tòpic gentilici (catalans, garrepes), encara que fos en clau de broma. Doncs bé, totes aquestes coses m'han succeït aquests dies. A Madrid, la gent parant la meva família pel carrer exhortant-nos a parlar castellà. A Andalusia, recordant-nos en tot moment la nostra condició espanyola, i amenaçant-nos fins i tot amb "cerrarnos con una verja, como Gibraltar en su época" si no volem formar part d'Espanya. I les bromes de catalans, amants de no gastar, cada dos per tres...
En trepijtar de nou terra catalana, la meva terra, terra d'Europa, terra de comerç, de llibertat, de mar i muntanya, d'integració de cultures, de respecte i d'intel·ligència, de 'savoir-faire', de seny i de rauxa, sóc més conscient que mai que la lluita continua, amb forces renovades. Perquè cal imposar el model de llibertat amb contundència i no passar-ne ni una. I que no ens diguin que el castellà es persegueix a Catalunya... Nosaltres sí som més perseguits que mai, per una mentalitat que potser no té els dies comptats però que acabarà morint amb el temps...

Toni Rabascall