Acabo de tornar de les meves vacances de Setmana Santa i he de dir que mai he estat tan feliç de trepitjar de nou la meva terra, la meva nació, el meu país: Catalunya. Després de 10 dies voltant per la Pell de Brau, per Madrid, Sevilla i Málaga, he pogut constatar la ferotge campanya anticatalana que, a nivell de ciutadà de carrer, és present a tota la geografia espanyola. Diuen que el castellà és perseguit a Catalunya, però parlar català a Espanya resulta una blasfèmia per a la majoria d'espanyols, que segueixen no entenent que Catalunya té una llengua pròpia, una història pròpia i no, que no és Espanya, forma part legalment d'ella però és ben, ben, ben diferent.
En primer lloc, els catalans som un poble respectuós i humil quan sortim a l'estranger i quan rebem als estrangers. Mai se m'acudiria cemsurar un anglès, un francès, o un xinès quan visiten la meva terra per parlar el seu idioma; en tot cas, intentaria satisfer-los acostant-me a la seva llengua, si em fore possible. Mai em dedicaria a envair la vida privada de gent que no conec, comminant-los a canviar d'idioma en parlar pel carrer... Mai em posaria a titllar la gent pel seu tòpic gentilici (catalans, garrepes), encara que fos en clau de broma. Doncs bé, totes aquestes coses m'han succeït aquests dies. A Madrid, la gent parant la meva família pel carrer exhortant-nos a parlar castellà. A Andalusia, recordant-nos en tot moment la nostra condició espanyola, i amenaçant-nos fins i tot amb "cerrarnos con una verja, como Gibraltar en su época" si no volem formar part d'Espanya. I les bromes de catalans, amants de no gastar, cada dos per tres...
En trepijtar de nou terra catalana, la meva terra, terra d'Europa, terra de comerç, de llibertat, de mar i muntanya, d'integració de cultures, de respecte i d'intel·ligència, de 'savoir-faire', de seny i de rauxa, sóc més conscient que mai que la lluita continua, amb forces renovades. Perquè cal imposar el model de llibertat amb contundència i no passar-ne ni una. I que no ens diguin que el castellà es persegueix a Catalunya... Nosaltres sí som més perseguits que mai, per una mentalitat que potser no té els dies comptats però que acabarà morint amb el temps...
En primer lloc, els catalans som un poble respectuós i humil quan sortim a l'estranger i quan rebem als estrangers. Mai se m'acudiria cemsurar un anglès, un francès, o un xinès quan visiten la meva terra per parlar el seu idioma; en tot cas, intentaria satisfer-los acostant-me a la seva llengua, si em fore possible. Mai em dedicaria a envair la vida privada de gent que no conec, comminant-los a canviar d'idioma en parlar pel carrer... Mai em posaria a titllar la gent pel seu tòpic gentilici (catalans, garrepes), encara que fos en clau de broma. Doncs bé, totes aquestes coses m'han succeït aquests dies. A Madrid, la gent parant la meva família pel carrer exhortant-nos a parlar castellà. A Andalusia, recordant-nos en tot moment la nostra condició espanyola, i amenaçant-nos fins i tot amb "cerrarnos con una verja, como Gibraltar en su época" si no volem formar part d'Espanya. I les bromes de catalans, amants de no gastar, cada dos per tres...
En trepijtar de nou terra catalana, la meva terra, terra d'Europa, terra de comerç, de llibertat, de mar i muntanya, d'integració de cultures, de respecte i d'intel·ligència, de 'savoir-faire', de seny i de rauxa, sóc més conscient que mai que la lluita continua, amb forces renovades. Perquè cal imposar el model de llibertat amb contundència i no passar-ne ni una. I que no ens diguin que el castellà es persegueix a Catalunya... Nosaltres sí som més perseguits que mai, per una mentalitat que potser no té els dies comptats però que acabarà morint amb el temps...
Toni Rabascall
1 comentari:
No voy a hacer comentarios, sobran las palabras.
Publica un comentari a l'entrada