En el context de les eleccions d’enguany al Congrés dels Diputats i al Senat, la Plataforma per la Llengua demana a les diverses forces polítiques que aquesta legislatura sigui definitòria per tal d’acabar amb la situació excepcional de marginalitat que pateix la comunitat lingüística catalana, tant a nivell legal com d’ús, en l’acció del Govern de l’Estat. Per tot això, planteja 10 punts de mínims amb l’objectiu d’equiparar la comunitat lingüística catalana a la resta de comunitats lingüístiques europees comparables i definir un marc nou de l’Estat on no hi hagi tractaments de primera o de segona en funció de la llengua pròpia de l’Estat que empren els ciutadans:
1. Ple reconeixement de l’oficialitat del català per a tot l’Estat espanyol en els mateixos termes que la Constitució tracta el castellà.
En aquest moments no hi ha cap país dins la Unió Europea, ni tampoc en el context dels països desenvolupats de tradició democràtica, que tingui una llengua com el català, sense que aquesta sigui oficial de l’Estat per la Constitució. Cal redreçar i normalitzar la situació i que la carta magna espanyola s’adeqüi a la resta de democràcies occidentals. Un bon model són les societats amb diverses llengües pròpies amb milions de parlants, com són els casos de Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa, on totes les llengües amb tants parlants com el català o que representen un percentatge similar de parlants respecte el total de l’Estat són llengües oficials d’aquest Estat, l’administració general del qual, a més, és plurilingüe en relació a aquestes llengües. Així mateix, l’oficialitat plena del català com a llengua de l’Estat permetria també el reconeixement com a llengua oficial d’Europa.
2. Ús normal del català al Congrès i al Senat.
El català, com les altres llengües pròpies de l’Estat, ha de poder-se fer servir en els mateixos termes que el castellà a les Corts espanyoles. Així mateix, quan un ciutadà o ciutadana o una institució s’adreça a les Corts espanyoles ha de poder ésser atès en la mateixa llengua que ell ha emprat.
3. Modificació de les més de 150 normatives de l’Estat que imposen únicament el castellà tant en el domini lingüístic català com arreu de l’Estat.
D’acord amb la normalització i l’assoliment de la realitat plurilingüe de l’Estat caldria modificar totes les normatives que fan un tractament discriminatori de les llengües i que obliguen, amb sancions incloses, només a utilitzar el castellà. Segons el cas, caldria o bé eliminar aquesta imposició o bé aplicar-la també en el cas del català. En destaquem com a exemple el Reial Decret 1334/1999, de 31 de juliol, que aprova la norma general d’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris, i en l’article 18 obliga únicament el castellà en l’etiquetatge de productes.
4. Ús del català en els documents personals públics que emet l’Estat, en les monedes i en els segells.
Cal que el català sigui plenament present i en igualtat de condicions en documents com el passaport, el document d’identitat, el permís de conduir, el llibre de família, la targeta de residència o el permís de treball. En aquests moments aquests tipus de documents personals o bé només són en castellà o bé són bilingües per a les comunitats autònomes on hi ha més d’una llengua oficial. Un ciutadà català no pot tenir el DNI només en català, mentre sí que ho pot fer un ciutadà madrileny amb el castellà. Un ciutadà català ni tan sols pot expedir el document en bilingüe fora de Catalunya.
Pel que fa al passaport, ni tan sols hi apareix el català i sí, tanmateix, les 23 llengües oficials de la Unió europea amb llengües tan poc parlades com el maltès o el gaèlic irlandès (el català té més de 20 vegades més parlants que el maltès). Actualment un ciutadà londinenc té el passaport també en gal·lès i gaèlic escocès, mentre un madrileny no el té, no ja en aranès (occità), sinó ni tan sols en català. El plurilingüisme de l’Estat també hauria d’estar present en aspectes com els segells de correus o les monedes.
5. Assoliment del caràcter plurilingüe de l’Estat en l’ús institucional.
Caldria que l’Estat assumís el plurilingüisme en tot l’ús institucional que en fa, sense primar una llengua damunt d’una altra. Per bé que quan actuï en un territori ha de primar la llengua o llengües pròpies d’aquell lloc, en totes les actuacions adreçades a tots els ciutadans o d’interès general cal que faci ús de les diverses llengües sense diferències. Aquest ús plurilingüe cal que es faci present en els noms dels ministeris, de les empreses públiques, dels organismes oficials, organismes autònoms, en l’ús lingüístic dels webs, la retolació i informació escrita, en els discursos institucionals dels caps de Govern, en el tractament i ple coneixement de les diverses llengües per part de la casa reial, en la documentació oficial, en la publicitat, etc.
6. Exigència i equiparació del català al castellà en les places públiques i el funcionariat de l’Estat. De la mateixa manera que actualment el castellà és un requisit per assolir les places públiques en el domini lingüístic català, incloses les de l’àmbit judicial, cal que aquest requisit i exigència s’equipari com a mínim per al català en aquests territoris.
7. Relació de la ciutadania amb l’Estat.
Cal que les institucions i els ciutadans i les ciutadanes puguin relacionar-se oralment i per escrit en català amb l’Administració de l’Estat sense necessitat de traducció i que aquest els correspongui en la mateixa llengua. Hi hauria d’haver, doncs, plena disponibilitat lingüística pel que fa les institucions i organismes generals de l’Estat, amb l’obligació que l’Estat no només atengui en català si així s’hi adreça el ciutadà o ciutadana, sinó també que els respongui en aquesta mateixa llengua.
8. Concessió de llicències als mitjans de comunicació.
Les llicències per als mitjans de comunicació que afecten a tot el territori espanyol han d’estar condicionades a una quota d’ús de les diverses llengües segons els dominis lingüístics. Això afectaria de manera especial, per exemple, els canals de televisió privats. La televisió pública encara hauria d’ésser més curosa en atendre la diversitat lingüística de manera equitativa o bé segons el domini lingüístic o segons els parlants on és pròpia cada llengua.
9. Reconeixement de la unitat de la llengua.
L’Estat ha d’assumir de manera institucional i en la pràctica de totes les accions la unitat de la llengua catalana, altrament també coneguda com a valenciana en alguns territoris del domini lingüístic.
10. Reconeixement de l’occità.
L’occità, en la seva variant aranesa, i el català són les úniques llengües pròpies i oficials del territori català sota administració de la Generalitat de Catalunya. El Govern espanyol ha d’assumir també aquesta realitat i aplicar escrupolosament la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries per a l’occità. Ha de promoure’n l’ús i la presència de manera prioritària en totes les actuacions de l’Estat a la vall d’Aran, per sobre dels usos que en aquell territori en faci d’altres llengües (com el castellà o el català).
Informa: PLATAFORMA PER LA LLENGUA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada