Autoestima versus autofòbia

Per saber fins a quin punt el pragmatisme constitueix un tret idiosincràtic del poble català n’hi ha prou de recordar quina va ser la seva actitud l’endemà mateix de la desfeta més gran de la seva història: tot i les conseqüències, que van ser terribles, la gent va decidir que, atesa la irreversibilitat dels fets, el millor era tornar a la feina com si res. Els comerços van obrir novament les portes i el país va tornar a funcionar. Però, realment no havia passat res? No hi havia cap diferència entre l’Onze i el 12 de setembre? Cap d’important, simplement havíem deixat de ser amos del nostre destí.
Va ser una reacció molt catalana aquella, molt pragmàtica. I molt perillosa també, perquè, amb el temps, l’excés de pragmatisme condueix a l’oblit, i l’oblit és una de les fonts de la ignorància. De la ignorància es nodreix la mentida, de la ignorància es nodreixen els conflictes de la humanitat. Només han transcorregut seixanta-dos anys d’ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n’han transcorregut trenta-dos de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l’etnocidi dels Països Catalans. I el que és pitjor: cada dia hi ha més gent que s’ho creu; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que el castellà, a més de ser la llengua pròpia de Castella, és també la llengua pròpia de Catalunya; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que les memòries del franquisme són contes a la vora del foc; cada dia allò que els catalans ignorem fa més espanyola Catalunya.
No caiguem, per tant, en el parany d’aquells que volen fer de l’Onze de Setembre una jornada festiva, no pas reivindicativa. Són els mateixos —ara ja amb un poder absolut a totes les institucions— que amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol van fer costat al Partit Popular votant en contra de la unitat de la llengua catalana i de l’autogestió dels nostres ports i aeroports, són els mateixos que diuen que els drets històrics de Catalunya no existeixen i que amaguen les xifres escandaloses de l’espoliació fiscal que patim, són els mateixos que no ens permeten tenir seleccions nacionals i que han convertit TV3 en el tercer canal de Televisió Espanyola, són els mateixos que ens neguen el dret de celebrar referèndums i que ens imposen jutges que no parlen la nostra llengua, són els mateixos, en definitiva, que frenen la nostra projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada i que concentren els seus esforços en un únic i sibil·lí objectiu: l’espanyolització de Catalunya. I és que només l’espanyolització de Catalunya en pot disfressar la patologia, que és la patologia més trista que pot patir un ésser humà: la negació d’un mateix.
Ajudem-los, per tant, a alliberar-se del seu complex d’inferioritat i a transformar en autoestima l’autofòbia que pateixen. Diguem-los que l’autoestima sempre inspira respecte i que el respecte fa possible la diversitat. Ensenyem-los que, cada vegada que una autoestima col·lectiva desapareix, no desapareix només una identitat, també la diversitat es fa més petita.
L’Onze de Setembre és una diada commemorativa, no pas festiva. El poble que festeja la seva esfondrada, ofèn la memòria dels qui van donar la vida per ell.

Victor Alexandre