La feblesa

La principal feblesa de Catalunya en aquests moments consisteix en la resistència de les classes dirigents a obrir un procés de secessió. Per això comença a ser nociu que es continuï centrant el debat polític en el pacte fiscal. Invertir les forces en un projecte destinat al fracàs, un fracàs del qual són conscients els seus mateixos defensors, equival a dilapidar més temps i més esforços que ja caldria estar invertint a construir estructures d'Estat i a plantejar un conflicte polític davant d'Espanya i davant d'Europa.

Si ja sabem que Espanya és irreformable, que les reivindicacions catalanes acaben topant contra el mur de l'estructura constitucional espanyola (i ho sabem perquè, entre d'altres coses, el procés que es dibuixa amb el pacte fiscal comença a presentar alarmants identitats amb l'ensulsiada derivada de la reforma de l'Estatut), a què treu cap que es continuï insistint en un ritual absurd i dolorós? Amb el greuge afegit que potser quan la proposta sobre el nou finançament s'encasti contra les roques del poder central, Catalunya ja estarà suficientment arranada, suficientment espoliada, suficientment exsangüe i desballestada i serà impossible plantejar la batalla per la llibertat nacional. No calen passos intermedis ni haver-nos de carregar amb més raons per constatar que l'única sortida és la plena sobirania.

No és que es tracti, com argumenta la majoria governant, d'acumular forces en la negociació per assolir un tracte fiscal just; és que, en embarcar-nos en una altra aventura diferent de l'objectiu independentista, ens arrisquem a perdre les poques energies que ens resten. Mentre l'horitzó polític continuï essent el pacte fiscal ens estem abstenint de desenvolupar l'estratègia per assolir la independència. La majoria dels nostres representants ens tornen a ficar en el cul-de-sac en el qual a Madrid ens volen veure confinats: dividits, confusos i desnonats. De fet, els nostres complexos són la millor arma que Espanya encara reté per evitar la seva descomposició, ja que també es troba en una situació crítica, prop del col·lapse econòmic i amb totes les institucions desprestigiades.

La completa desorientació de la classe política catalana i del corral mediàtic que li fa de corifeu es manifesta de bell antuvi en les incerteses que es deriven de la terminologia que s'invoca per referir-se a la reforma financera. Després que s'hagi constatat que l'opinió pública no entén de cap manera què significa el “pacte fiscal” (encara que donin suport a la mesura o votin els partits que la defensen), últimament circula la pretensió d'aconseguir una “hisenda pròpia” o d'aspirar a acostar-nos al sistema de “concert econòmic”. Aquest és l'objectiu que sembla plantejar el president d'ERC, Oriol Junqueras, tot vantant-se de “parlar clar” sobre l'horitzó polític d'aquesta formació, la qual cosa confirma, per cert, que també amb aquesta nova direcció d'ERC el projecte cap a la independència política continua essent posposat sine die. Paga la pena analitzar la posició d'ERC perquè es podria descriure com l'embolic que tenalla CiU i bona part del catalanisme elevat a una potència superior. Davant la certesa que el govern espanyol del PP no negociarà res substancial per frenar l'espoliació que pateix Catalunya, es planteja la idea d'un gest unilateral que permeti tallar el drenatge financer i acaparar els mínims recursos que assegurin la viabilitat de la Generalitat. Suposo que això és en el que pensen quan parlen d'“hisenda pròpia” o de finançament “en la línia del concert”. Però tant des de CiU com des d'ERC s'omet que dins el sistema constitucional espanyol no hi ha cabuda per a gestos unilaterals. Dit d'una altra manera: l'únic gest unilateral que es pot realitzar és la independència, precisament perquè és el que trenca amb el sistema. Totes les altres opcions, com es va comprovar de forma descarnada amb l'Estatut, signifiquen apostar per una mesura inconstitucional però dins de la Constitució espanyola. L'absurd de voler trencar Espanya i contribuir a la seva erosió però sense marxar-ne. Tot plegat continua alimentant una nova fantasia en el catalanisme d'aplegar diversos estaments al voltant d'un projecte reformista que no impliqui cap sacsejada. En el cicle polític anterior ERC va provar de fomentar la concòrdia amb un pol d'esquerres i ara, minoritzada, planteja un acostament als sectors sobiranistes de CiU al voltant d'una reforma del sistema de finançament. Es tracta sempre de guanyar els favors d'un suposat elector moderat que, d'altra banda, mai no deixarà de votar CiU si se li continuen oferint les mateixes ambigüitats que proclama la federació. La creació d'un pol sobiranista, l'única alternativa real per aturar la davallada que pateix el país, demana un missatge ferm i clar que aspiri a la majoria sense renúncies ideològiques i que, mentre no assoleixi aquesta majoria, practiqui una oposició implacable que destapi les putrefaccions de l'autonomisme agònic.

Com que a Madrid són ben conscients de la manca de coratge dels dirigents catalans i de les tribulacions mentals que els afligeixen, provaran d'assestar el cop en un termini breu, quan encara tinguin capacitat de decisió malgrat el desastre econòmic i abans que el discurs independentista sigui hegemònic a les institucions catalanes. No hi haurà xoc de trens, perquè el tren català, empantanegat amb el pacte fiscal, la hisenda pròpia, el concert o qualsevol altre desvari, haurà descarrilat abans. Però caldrà ser ben conscient que, abans que Espanya, tots els sectors catalans que han venut i comprat aquest fum seran els primers responsables del fracàs.

 Hèctor López Bofill

Publicat al diari El Punt-Avui