21 de juny 2012
08 de juny 2012
Jo ni vull ni puc esperar-me més ¡¡
El passat diumenge 3 de juny el
diari ARA publicava un magnífic article del periodista santcugatenc Roger Tugas, en que deixava al descobert la
hipocresia d’alguns partits polítics.
Deia, literalment, que Euskadi capeja la crisis amb un dèficit
fiscal de només 25 milions d’euros (0,24% del pressupost basc) i que disposar
d’una hisenda pròpia li permet aplicar moltes mesures d’estímul econòmic.
Si això ho comparem amb la
situació a Catalunya (dèficit fiscal de
més de 16.400 milions que representa un 44,4 % del pressupost de la
Generalitat) és de calaix que disposar d’un Concert Econòmic similar al del
País Basc és una de les dues solucions que necessita Catalunya.
Tots els partits, i els polítics,
del País Basc reconeixen i defensen el concert. Des del mateix lendakari i
secretari general del PSE(PSOE) Patxi López fins al mateix president del PP al País Basc Antonio
Basagoita.
Llavors, què impedeix a Catalunya poder recaptar i gestionar els
nostres impostos i pagar a l’Estat solament per els serveis que ens presta? Si
el PP i el PSC(PSOE) n’estan tan enamorats al País Basc, per que posen tants
pals a la roda, aquí a Catalunya , coneixent les avantatges que això
representarà per el catalans? Molt fàcil,
perquè pensen i actuen en clau espanyola, uns de forma activa i rabiosa i els
altres de forma passiva per no perdre una futura cadira a Madrid.
A Catalunya, mentre CIU segueix distraient
al personal, parlant de la seva promesa electoral d’un Pacte Fiscal, la resta de partits que també
es denominen nacionalistes li segueixen el joc tot i saben que les
reivindicacions catalanes acaben topant sempre contra el mur de la constitució espanyola i la seva maquinària
perversa.
Tothom sap que el concert o el
pacte fiscal estan condemnats al fracàs perquè els hereus de Felip V mai ho acceptaran.
O potser és que ningú se'n recorda del que va passar amb l’Estatut aprovat al
nostre Parlament amb més del 90% de vots i referendat per la ciutadania ?.
Si us plau, que la prudència o la
covardia no ens facin traïdors. Que no us enganyin. La única solució es la independència
i ara és el moment, per què a Madrid, que sempre han estat conscients de la
manca de coratge dels dirigents catalans i de les tribulacions mentals que els
afligeixen, provaran d'assestar el cop definitiu en un termini breu, quan
encara tinguin capacitat de decisió malgrat el desastre econòmic, i abans que
el discurs independentista cali més en la societat catalana i sigui hegemònic a
les institucions catalanes.
Jo ni vull ni puc esperar-me més
¡¡
Si algú encara no esta prou convençut
de les avantatges i de la viabilitat de la independència li recomano que
dediqui una mica de temps en visitar aquestes dues planes webs:
FUNDACIO CATALUNYA ESTAT: http://www.fundaciocatalunyaestat.cat/
CERCLE CATALA DE NEGOCIS: http://www.ccncat.cat/
07 de juny 2012
La feblesa
La
principal feblesa de Catalunya en aquests moments consisteix en la
resistència de les classes dirigents a obrir un procés de secessió. Per
això comença a ser nociu que es continuï centrant el debat polític en
el pacte fiscal. Invertir les forces en un projecte destinat al fracàs,
un fracàs del qual són conscients els seus mateixos defensors, equival a
dilapidar més temps i més esforços que ja caldria estar invertint a
construir estructures d'Estat i a plantejar un conflicte polític davant
d'Espanya i davant d'Europa.
Si ja sabem que Espanya és irreformable,
que les reivindicacions catalanes acaben topant contra el mur de
l'estructura constitucional espanyola (i ho sabem perquè, entre
d'altres coses, el procés que es dibuixa amb el pacte fiscal comença a
presentar alarmants identitats amb l'ensulsiada derivada de la reforma
de l'Estatut), a què treu cap que es continuï insistint en un ritual
absurd i dolorós? Amb el greuge afegit que potser quan la proposta sobre
el nou finançament s'encasti contra les roques del poder central,
Catalunya ja estarà suficientment arranada, suficientment espoliada,
suficientment exsangüe i desballestada i serà impossible plantejar la
batalla per la llibertat nacional. No calen passos intermedis ni
haver-nos de carregar amb més raons per constatar que l'única sortida és
la plena sobirania.
No és que es tracti, com argumenta la
majoria governant, d'acumular forces en la negociació per assolir un
tracte fiscal just; és que, en embarcar-nos en una altra aventura
diferent de l'objectiu independentista, ens arrisquem a perdre les
poques energies que ens resten. Mentre l'horitzó polític continuï essent
el pacte fiscal ens estem abstenint de desenvolupar l'estratègia per
assolir la independència. La majoria dels nostres representants ens
tornen a ficar en el cul-de-sac en el qual a Madrid ens volen veure
confinats: dividits, confusos i desnonats. De fet, els nostres complexos
són la millor arma que Espanya encara reté per evitar la seva
descomposició, ja que també es troba en una situació crítica, prop del
col·lapse econòmic i amb totes les institucions desprestigiades.
La completa desorientació de la classe
política catalana i del corral mediàtic que li fa de corifeu es
manifesta de bell antuvi en les incerteses que es deriven de la
terminologia que s'invoca per referir-se a la reforma financera.
Després que s'hagi constatat que l'opinió pública no entén de cap
manera què significa el “pacte fiscal” (encara que donin suport a la
mesura o votin els partits que la defensen), últimament circula la
pretensió d'aconseguir una “hisenda pròpia” o d'aspirar a acostar-nos
al sistema de “concert econòmic”. Aquest és l'objectiu que sembla
plantejar el president d'ERC, Oriol Junqueras, tot vantant-se de
“parlar clar” sobre l'horitzó polític d'aquesta formació, la qual cosa
confirma, per cert, que també amb aquesta nova direcció d'ERC el
projecte cap a la independència política continua essent posposat sine die.
Paga la pena analitzar la posició d'ERC perquè es podria descriure com
l'embolic que tenalla CiU i bona part del catalanisme elevat a una
potència superior. Davant la certesa que el govern espanyol del PP no
negociarà res substancial per frenar l'espoliació que pateix Catalunya,
es planteja la idea d'un gest unilateral que permeti tallar el
drenatge financer i acaparar els mínims recursos que assegurin la
viabilitat de la Generalitat. Suposo que això és en el que pensen quan
parlen d'“hisenda pròpia” o de finançament “en la línia del concert”.
Però tant des de CiU com des d'ERC s'omet que dins el sistema
constitucional espanyol no hi ha cabuda per a gestos unilaterals. Dit
d'una altra manera: l'únic gest unilateral que es pot realitzar és la
independència, precisament perquè és el que trenca amb el sistema.
Totes les altres opcions, com es va comprovar de forma descarnada amb
l'Estatut, signifiquen apostar per una mesura inconstitucional però
dins de la Constitució espanyola. L'absurd de voler trencar Espanya i
contribuir a la seva erosió però sense marxar-ne. Tot plegat continua
alimentant una nova fantasia en el catalanisme d'aplegar diversos
estaments al voltant d'un projecte reformista que no impliqui cap
sacsejada. En el cicle polític anterior ERC va provar de fomentar la
concòrdia amb un pol d'esquerres i ara, minoritzada, planteja un
acostament als sectors sobiranistes de CiU al voltant d'una reforma del
sistema de finançament. Es tracta sempre de guanyar els favors d'un
suposat elector moderat que, d'altra banda, mai no deixarà de votar CiU
si se li continuen oferint les mateixes ambigüitats que proclama la
federació. La creació d'un pol sobiranista, l'única alternativa real
per aturar la davallada que pateix el país, demana un missatge ferm i
clar que aspiri a la majoria sense renúncies ideològiques i que, mentre
no assoleixi aquesta majoria, practiqui una oposició implacable que
destapi les putrefaccions de l'autonomisme agònic.
Com que a Madrid són ben conscients de la
manca de coratge dels dirigents catalans i de les tribulacions mentals
que els afligeixen, provaran d'assestar el cop en un termini breu, quan
encara tinguin capacitat de decisió malgrat el desastre econòmic i
abans que el discurs independentista sigui hegemònic a les institucions
catalanes. No hi haurà xoc de trens, perquè el tren català,
empantanegat amb el pacte fiscal, la hisenda pròpia, el concert o
qualsevol altre desvari, haurà descarrilat abans. Però caldrà ser ben
conscient que, abans que Espanya, tots els sectors catalans que han
venut i comprat aquest fum seran els primers responsables del fracàs.
Hèctor López Bofill
Publicat al diari El Punt-Avui
Subscriure's a:
Missatges (Atom)