Les retallades han de començar eliminant la monarquia

"L'aposta perdedora"

Malgrat que Alfred Bosch, cap de llista d'ERC a les properes eleccions espanyoles, va qualificar el pacte fiscal d'"aposta perdedora", val a dir que aquest és el projecte estrella d'ERC per a les esmentades eleccions i, en un exemple més de desorientació i d'esquizofrènia política, l'eix principal a través del qual el partit presidit per Oriol Junqueras pensa bastir els ponts d'aproximació a CiU. La construcció del pol independentista i l'estratègia d'obrir un conflicte polític democràtic a l'Estat espanyol queda, doncs, novament desplaçada a ERC en favor d'erigir-se com a crossa de l'ordre autonòmic, abans sota l'aixopluc ideològic de les polítiques socials del PSC i del tripartit i ara amb l'esquer d'una reforma del sistema de finançament com la que perfilen des del Palau de la Generalitat.

Treure's del barret una nova excusa per no avançar de forma manifesta cap a un procés d'emancipació nacional no és, malauradament, exclusiu dels actors polítics. També Òmnium Cultural, després d'esdevenir la punta de llança contra la sentència de l'Estatut i de suportar les agressions contra la llengua catalana per part de les instàncies judicials espanyoles (amb injúries de grups feixistes incloses, com les que es van perpetrar el passat cap de setmana), no planteja cap altre full de ruta que la unitat de les forces polítiques per aconseguir el concert econòmic, tal com es va desprendre dels actes de celebració del cinquantè aniversari de l'entitat aquest estiu.

Resulta meravellosa la capacitat que té un gran sector del catalanisme per parapetar-se en l'autoengany i caure una vegada i una altra en els mateixos errors. Continuarem sense fer cap pas endavant en termes de sobirania perquè ara mateix, ben bé en els orígens del plantejament de la contesa (centrada avui en el "pacte fiscal en la línia del concert") ens trobem davant dels mateixos paràmetres perdedors que han caracteritzat la política catalana almenys des de la darrera legislatura presidida per Jordi Pujol.

I és que el procés que estem vivint aquests dies en relació al pacte fiscal, la iniciativa del govern i l'informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics, la comissió en el Parlament i la construcció d'un consens mantenen una inquietant analogia amb el procés de reforma de l'Estatut que, com se sap, va acabar laminat a Madrid durant la seva aprovació per les Corts Generals i rematat en els seus punts bàsics en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Per si algú no ho recorda, també durant la ponència de reforma estatutària s'havien considerat els informes de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dictaminaven la constitucionalitat de la proposta, un parer jurídic que ja vam veure quin respecte va merèixer davant de la jurisdicció constitucional espanyola.

Sóc dels que pensen que precisament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impedeix que Catalunya disposi d'un sistema de finançament singular al marge del règim comú, similar al concert econòmic del País Basc i Navarra, i negociat bilateralment amb l'Estat. Així em sembla que queda clar d'una lectura atenta del fonament jurídic 10 de la citada sentència sobre la impossibilitat d'apel·lar als drets històrics vinculats a la disposició addicional primera de la Constitució per reformar el sistema de finançament (l'ancoratge constitucional del concert basc i del navarrès) i dels fonaments jurídics 130 i següents que podrien impedir una reforma de la LOFCA en el sentit d'exceptuar Catalunya del règim comú.

Com que encara que hi hagués un remot pacte polític la reforma de la LOFCA acordada acabaria al Tribunal Constitucional, el qual aplicaria la seva jurisprudència, les aspiracions catalanes només tindrien alguna possibilitat de prosperar sota reforma constitucional. I ja hem vist que l'Estat espanyol només reforma la seva Constitució per perpetuar el dèficit fiscal que dessagna Catalunya però no pas per satisfer les demandes de justícia de les nacions perifèriques l'existència de les quals, per cert, també es troba negada des del mateix text constitucional.

CiU, doncs, ara estintolada per ERC, es disposa a arrossegar el país a una altra saga de fantasia política i jurídica que novament acabarà estavellada contra les roques de l'Espanya constitucional, aquesta vegada amb conseqüències molt més greus perquè l'escanyament econòmic derivat de la situació de dominació política està agreujant la crisi i rebentant la cohesió de la societat catalana. Continuar perdent el temps per por de no afrontar el repte polític veritable conduirà l'autogovern i el nostre teixit econòmic a una fase terminal.

Almenys la reforma estatutària va tenir la virtut de conscienciar una majoria creixent de la societat catalana sobre la impossibilitat de reformar Espanya i de constatar que només a través de l'estat propi hi ha alguna possibilitat de sobreviure com a nació. El creixement de la majoria independentista ja es va produir després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, no cal repetir un procés que, probablement, culmini amb la creació d'una altra majoria: la que estimi la incompetència suprema dels governants que, en la seva ceguesa i en la seva covardia, ens han portat a un desastre encara pitjor.

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

El Punt Avui. Edició Nacional 26-10-2011 Pàgina 20

Creix el suport a la independència de Catalunya

Creix el suport a la independència de Catalunya, segons l'enquesta del CEO

La intenció de vot de cara a les eleccions generals mostren una victòria de CiU en territori català, tot i que la formació ha perdut 0,3 punts respecte l'últim baròmetre. Les xifres reflecteixen una gran davallada del PSC que es quedaria amb el 16,3% dels vots, quan a les eleccions del març del 2008 va aconseguir més del 45%

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) mostra un augment dels partidaris de la independència de Catalunya. Si demà hi hagués un referèndum, el 45,4% dels enquestats votaria a favor de la independència, mentre que el 24,7% s'hi oposarien i el 23,8% optaria per l'abstenció. Aquestes dades suposen un increment del "sí" de dos punts i mig respecte a l'última enquesta del CEO. En aquest baròmetre, també es reflecteix que el 75% dels catalans donen suport al concert econòmic.

A menys d'un mes de les eleccions generals, l'enquesta del CEO també mostra la intenció de vot al territori català. CiU seria la força més votada amb un 22,6%, tot i que perd 0,3 punts respecte a l'última enquesta. Ara bé, la major caiguda la patiria el PSC, que es quedaria amb el 16,3% dels vots, gairebé dos punts menys que l'últim baròmetre i molt menys que el seu resultat a les eleccions del març del 2008, quan va aconseguir el 45,39%. La coalició independentista formada per ERC i Reagrupament és la que surt millor parada de l'enquesta del CEO, ja que augmenta la intenció de vot 1,8 punts fins assumir el 5% dels vots. Pel que fa a ICV, millora el seus resultats en comparació als comicis del 2008, però baixa una mica en comparació a l'últim baròmetre.

Respecte a la valoració dels líders, el candidat de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, és el més valorat amb un 5,81. El segueixen el president de la Generalitat, Artur Mas, i el nou president d'ERC, Oriol Junqueras. Els polítics menys valorats a Catalunya, segons els enquestats pel CEO, són Alícia Sánchez-Camacho (PP) i Albert Rivera.
http://www.eltriangle.eu/cat/

Perquè ens volen enganyar ?

Com és possible que hi hagi qui tingui el desvergonyiment de voler-nos fer creure encara en un pacte fiscal (recordem que abans de les eleccions li deien concert econòmic) amb l'Espanya, quan ens muny fins l'última gota, espoliant-nos constantment?

Algú és tant babau que s'ho creu? Algú pot creure que Espanya ho acceptarà quan tan PSOE com PP ja han dit que no és possible? No recordem el que va passar amb l'estatut ? Llavors, per què alguns partits catalans segueixen amb aquesta comèdia?

Doncs, molt senzill, perquè no tenen dignitat nacional ni  coratge per enfrontar la tossuda realitat.

Si volem una Catalunya millor pels nostres fills, amb bones escoles i universitats públiques, centres d’investigació avançats, una sanitat pública de qualitat, bons serveis socials, jubilacions suficients,... i pagar uns impostos justos, necessitem gestionar els que paguem, cosa que només serà possible si tenim un Estat propi, i això els hi fa por, ja que s’hi juguen molts interessos.

Segur que ja tenen preparada l’estratègia per a transformar el fracàs en un èxit. Negociaran  (és un dir) amb el proper govern espanyol unes engrunes i després diran tant cofois que han aconseguit el millor finançament que mai ha tingut Catalunya.

El més trist és que molts catalans abaixaran el cap i es deixaran enganyar un altre cop.

Què més cal per què reaccionem com a poble?

Jaume Massanés i Papell

http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/67903.htm

A Andalusia i Extremadura molta gent no treballa...però cobra

A les zones rurals d’Andalusia i Extremadura molta gent no treballa. Una part de la població viu de l’anomenat PER (Pla d’Ocupació Rural). Solidaritat entre “regions”?. No, espoliació d’una nació per a que una altra visqui sense treballar.

El sistema funciona a la perfecció. Cada “jornalero” ha de fer veure que ha treballat només 35 jorns al camp. Aquestes “peonadas” amb el segell agrari són suficients per cobrar cada mes 420 €. Durant mig any si ets menor de 45. Si ets major l’ajuda és per tot l’any. Com 35 jorns eren molts el govern del PSOE les ha reduït a 20 l’any 2010. Treballant 20 dies cobren 6 mesos!. Es dona la circumstància que a Huelva o Almeria hi ha un excés de feina al camp. A ningú, però, se li acut que els beneficiaris del PER vagin a fer-la. Cobren per no treballar i es contracta treballadors immigrants per fer la feina que els andalusos no volen fer.

Com va denunciar un reportatge de TVE, poc sospitosa de independentisme, el 80 % d’alguns pobles cobra el PER, no trepitja mai el camp i, a més, treballa en negre. No aporten res a la seguretat social ni a la hisenda estatal, però sí tenen serveis mèdics i pensions. Cobren i no paguen. El frau és totalment organitzat: l’empresari agrari cobra 11 € per cada dia que certifica falsament que un individu ha treballat al camp. Segons CCOO hi ha 200.000 persones implicades en aquest immens frau anomenat PER.

El govern espanyol enlloc de combatre el frau l’ha ampliat. Ha creat el PROFEA un pla que substitueix els 35 jorns de treball al camp per 35 dies fent, o simulant fer, obres públiques pels ajuntaments. Això sí, els seus vots decideixen els membres del tribunal constitucional i del suprem. I és aquesta gent que decideix que Catalunya no és una nació, que el català no pot tenir cap preferència, que les seleccions nacionals catalanes són inviables o que la immersió no és legal. I que el concert econòmic és impossible.

http://utopiapossible.blogspot.com

Hissada de la bandera catalana

ACTE SOLEMNE D'HISSADA DE LA BANDERA CATALANA EN COMMEMORACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA SEVA COL:LOCACIÓ PEL M.H.PRESIDENT COMPANYS AL CASTELL DE MONTJUÏC.

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
I la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu ...

Ventura Gassol 1940

Patirem. I molt

Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vull dir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara. Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà l’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment, només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la intensitat.

Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat –només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara més gros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón ha negat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic per negar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitat de retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraules de dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista.

La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, és sobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a la provocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblant que tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civil sobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust en encendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o Antoni Castells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?

La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.

Salvador Cardús

La retallada espanyola: 22.000 milions

"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"

Víctor Alexandre

 

 

 

Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?

És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això, però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de l’estat en què ens trobem.

Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000 per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes. Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi que ens volen enviar “a galeres”.

Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes –en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat. Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es diu Estat propi.

La PDD dona suport al Manifest per una Candidatura Unitària Independentista Catalana