PSOE i PP sumen forces per evitar l'oficialitat del català a Europa

Els socialistes catalans voten en contra d'una proposta de resolució de CiU que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament del règim lingüístic que deriva de l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea

Grup socialista i PP han sumat forces aquest dijous al Congrés dels Diputats per impedir l'aprovació d'una proposta de resolució de CiU que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament del règim lingüístic que deriva de l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea per reclamat l'oficialitat del català a les institucions europees. Es tracta d'un text que recull la petició que els eurodiputats catalans Ramon Tremosa de CiU, Maria Badia del PSC, Oriol Junqueras d'ERC i Raúl Romeva d'ICV van enviar al govern espanyol a mitjans de juny. Els socialistes catalans hi ha votat en contra amb la resta del Grup Socialista després que la Federació hagi rebutjat per tèbia l'esmena que hi havien presentat.

La votació final ha posat de manifest de nou la unitat de les dues principals forces espanyoles en aquesta qüestió. El text de CiU reclamava al govern espanyol que "d'acord a les disposicions relatives al règim lingüístic de la UE i al seu compromís de respectar la diversitat lingüística i cultural i els drets dels ciutadans... aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia a la UE per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

És el mateix text que quatre eurodiputats catalans -inclosa la del PSC Maria Badia- van impulsar per instar el govern espanyol a moure fitxa en aquesta qüestió. Els parlamentaris catalans creuen que l'adhesió de Croàcia és una oportunitat d'or que obre vies al català i sostenen a més que la mesura no tindria cost per a les institucions europees perquè la majoria dels traductors espanyols a la cambra europea són catalanoparlants.

Els socialistes catalans han presentat una esmena al text que ha estat rebutjada per tèbia per la Federació. En concret proposaven que la resolució instés el govern espanyol a aprofitar les reformes per "aconseguir que les llengües cooficials disposin d'un major reconeixement de les institucions de la UE" i per "facilitar que els ciutadans espanyols puguin relacionar-se amb aquestes institucions en qualsevol d'aquestes llengües cooficials".

Una majoria de catalans votaria a favor de la independència, segons el baròmetre del CEO

Si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, un 42,9% dels electors hi votaria a favor; un 28,2%, contra, i un 23,3% s'abstindria. Són les dades de l'últim baròmetre d'opinió política (pdf) del Centre d'Estudis d'Opinió, fet que s'ha fet públic avui. Els arguments que expressen els favorables a la independència són, per aquest ordre: la gestió dels recursos propis, el sentiment d'incomprensió, perquè Catalunya milloraria i tindria més llibertat i per un sentiment identitari.

Els que han respost en l'enquesta que votarien contra la independència de Catalunya exposen com a argument majoritari la voluntat de preservar la unitat d'Espanya, seguit del sentiment identitari (manifestant-se tant o més espanyols que catalans) i de l'argument de la inviabilitat de la independència.

El CEO indica que un 33% dels enquestats vol que Catalunya sigui un estat dins d'una Espanya federal i un 31,8 aposta per continuar com fins ara, sent una comunitat autònoma. L'estat independent tindria el suport del 25,5% dels catalans. El director de l'organisme, Jordi Argelaguet, explica que una part dels federalistes, davant de la disjuntiva, optarien per la independència. Ha constatat, doncs, que hi ha una majoria a favor de l'estat propi si es produís un referèndum, però ha deixat clar també que entre els abstencionistes, la majoria estan més a prop de votar en contra, ja que els motius que donen coincideixen amb els que rebutgen la independència. 'Hi ha un perfil de persona que no gosa dir que no i manifesta que no votaria, però per les raons per les quals s'abstindria, coincideix amb les que voten 'no'", ha explicat. En canvi, en l'apartat del vot a favor, hi ha tots els que efectivament són favorables a la independència.

vilaweb.cat

Una història colonial III - L'aculturació

Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta. 

Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

1716 - Decret de Nova Planta: Las causas de la Real Audiència se sustanciarán en llengua castellana
1755 - Es mana als Escolapis, orde religiós fundat pel català S. Josep de Calassanç i dedicat a l’ensenyament, que només parlin en castellà i llatí
1768 - Real Cédula de Aranjuez, es prohibeix tot ensenyament en català, es foragita el català dels jutjats i es recomana que també ho facin les cúries diocesanes.
1772 - Reial Cèdula que obliga a portar els llibres de comptabilitat en castellà
1776 - El bisbe de Mallorca obliga a les parròquies que utilitzin el castellà i a l’ensenyament del catecisme en aquesta llengua.
1799 - Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".
1801 - Es prohibeixen les obres de teatre en català
1838 - Es prohibeixen els epitafis en català dels cementiris.
1862 - Llei del notariat, es prohibeixen les escriptures públiques en català.
1896 - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon.
 
Un cop pres el territori i neutralitzades les seves estructures de govern cal que l’ocupant comenci a actuar.  I cal tenir present que tot poble pot desaparèixer per 2 causes: Per assimilació cultural o per esclafament demogràfic.
 
Si agafem la primera de les 2 hipòtesis, cal anorrear el sentiment diferencial dels pobles sotmesos.
 
Una de les maneres és negar precisament la diferència de l’altre, així a Turquia durant anys els kurds no eren tals sinó “turcs de les muntanyes”, a Xina es rebutja la diferència de nacions com és el Tibet i els estats magrebins, fins fa ben poc, han negat la mil·lenària cultura amazigh. Aquí a més s’ha utilitzat la religió com element uniformitzador en un sil·logisme pervers, si l’Alcorà és escrit en àrab un bon  musulmà forçosament ha de ser de cultura àrab i, per tant, les cultures que no ho són àrabs no poden ser considerades islàmiques, en una situació que recorda el “hable usted en cristiano” de la nostra postguerra, i, per tant no són més que un cos estrany dins d’aquells països.
 
Els territoris espanyols de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental el 1959 passaran a ser “provincias metropolitanas” amb representants a les Corts franquistes i tot. No és un acte de generositat, la jugada és clara, com es pot independitzar algú que forma part de nosaltres? Quin motiu té, si té els mateixos drets que nosaltres? Malgrat tot, tots aquests territoris s’alliberaran de la metròpoli en menys de 2 dècades.
 
Una altra estratègia d’actuar és l’anorreament o, com a mínim, el menysteniment de la cultura dels pobles sotmesos envers la cultura superior, la del colonitzador.  I si una cultura és inferior, perquè no deixar-la de banda i passar-se a la que, valgui la redundància, és molt més culta i ens ofereix tantes avantatges i és molt més forta que la nostra?
 
El prestigi pot fer que una cultura es recuperi fins i tot entre gent d’origen diferent del que li és pròpia. Entre els segles VII i VIII els eslaus irrompen al que avui és Grècia amb tanta força que els grecs queden arraconats a l’entorn d’Atenes i als extrems del Peloponès. Però el grec és la llengua de la cultura, d’un passat gloriós,  de l’administració imperial bizantina i de l’església, i així, lentament anirà arrabassant a les llengües eslaves que s’hi parlaven territori rere territori i avui, els descendents d’aquells pobles es consideren a si mateixos hereus directes dels hel·lens de l’època clàssica.
 
Per tant, al conqueridor li resulta imprescindible acabar amb aquest prestigi i convertir en secundària la cultura del dominat i, si és possible, trencar-ne la transmissió generacional.  Així els romans prohibeixen que es formin nous druides a la Gàlia, guardians i mestres del saber d’un poble, el celta, que no utilitzava l’escriptura, els espanyols cremen la majoria dels còdex asteques i maies i fan que aquelles grans cultures no siguin més que patrimoni dels “pobres indígenes”, els francesos converteixen la que va ser la primera llengua culta de l’Edat Mitjana, l’occità, en un dialecte pagès indigne de ser parlat públicament  .

 També ens riem de qui parla castellà amb accent i/o fa catalanades i no tenim problema en corregir-lo, cosa impensable , en canvi, si la situació es produeix parlant català, fins i tot sovint es considera d’una pedanteria insofrible. Sembla obvi que el català es pot parlar malament.
  
Sovint se’ns recorda que el català havia deixat de ser una llengua literària important en el s. XVI en front del castellà que era la llengua de cultura de les classes benestants catalanes i que la recuperació del XIX té un no sé què d’artificial i de “nacionalista”. El que no se’ns explica mai és que un idioma tan important avui com l’anglès no va ser la llengua de la noblesa ni de l’administració del seu país, ho era el francès, durant bona part de l’Edat Mitja. Que precisament aquesta llengua, el francès, és utilitzada per les elits de tota Europa durant el s. XVIII, i que el català renaixerà i es normativitzarà al mateix temps molts altres idiomes de pobles sotmesos d’Europa, com el polonès, el romanès, el búlgar, etc. 
 
Per imposar la seva cultura, el colonitzador comptarà  sempre amb un instrument imprescindible: L’escola. A l’Àfrica  i Amèrica amb l’ensenyament dels missioners, a  l’imperi colonial francès amb l’escola pública, de tal manera que als llocs més allunyats de la metròpoli, encara que fossin polinesis o negres africans iniciaven les classes d’història amb “els nostres avantpassats els gals”. Una tornada tan avorrida, els espanyols no són més que uns deixebles maldestres dels francesos, com la que s’ha inculcat i encara s’inculca a escoles i universitats de l’estat: Que España és la nació més antiga d’Europa, creada pel casament dels Reis Catòlics, convertint el que era una simple unió dinàstica, una coincidència de reis, en una mena de gènesi nacional espanyola. Una qüestió tan ridícula com si avui es negués que Austràlia, el Canadà o Jamaica són independents pel fet que la seva cap d’Estat és la reina d’Anglaterra.
 
Avui, a més cal afegir-hi uns mitjans de comunicació abassegadors, amb un desequilibri notori i agressiu cap a les cultures minoritzades. Mitjans que sovint tenen molt clara la màxima que el “bàrbar” és l’altre, que sempre tenen dues maneres de valorar les coses i que generen reaccions virulentes magnificant qualsevol fet o declaració. Al cap i a la fi el món no ha canviat tant i bona part de les actuacions colonials europees s’inicien per excuses nímies i sempre per culpa del “salvatge”. Així Gran Bretanya comença a intervenir a Xina quan aquest país vol acabar amb els contrabandistes d’opi anglesos i una de les excuses que argüí França per envair Algèria és que el sobirà d’aquest país havia picat amb un ventall el cònsol de França quan aquest li havia fet unes agres observacions, llavors els mitjans de comunicació de l’època van bramar reclamant s’actués per vindicar l’honor patri ferit. A Catalunya, des de l’assalt per part de militars de la redacció del Cu-Cut, a causa d’un acudit d’aquesta revista, fins a la xenofòbia manifesta o subtil que practiquen diaris i cadenes de televisió espanyoles, d’aquesta demonització de l’altre en sabem força.
 
I un cop assimilada la cultura sotmesa, i moltes vegades aconseguit l’autoodi dels propis colonitzats, les seves romanalles ja es podran manifestar com un folklore banal,  com una mostra de la varietat cultural de la metròpoli, i tindrem arreu símbols i banderes dels colonitzats doncs ja no faran nosa ni por. Fins i tot  aquests elements de la cultura sotmesa poden ser assumits amb orgull pels colonitzadors i així veurem com els jugadors de rugbi de l’anglosaxona Nova Zelanda, abans de cada partit ballen una dansa guerrera dels avui minoritzats maoris.
 
Només depèn de nosaltres quin volem que sigui el nostre futur, o bé si com deien els milers de fulls de propaganda falangista en català que, finalment, Franco no va voler distribuir quan les seves tropes van entrar a Barcelona: Catalunya  és un tresor espanyol arran de terra. Catalunya no cedeix a cap poble d’Espanya en essència espanyola. Catalunya és una gran emoció d’Espanya en marxa cap a un futur indefectible.
 
Reitero, només depèn de nosaltres que aquesta marxa no sigui indefectible, però el temps corre i no sempre a favor nostre.

Joan C. Vilalta Serrano - Historiador.

Joc de les autopistes

Una aliança per a un nou Estat

L’Estat espanyol es troba en un autèntic atzucac econòmic. Una economia intervinguda de facto per Europa que busca en les comunitats autònomes el seu boc expiatori. En el cas de Catalunya, l’Estat ha optat per anar un pas més enllà en l’estrangulament econòmic que significa l’espoli. Amb l’excusa que la Generalitat no complirà els objectius de dèficit ha decidit congelar totes les transferències pendents, deixant literalment penjats projectes en execució. De totes totes, un xantatge.

Pel que hem pogut veure en aquests primers mesos de govern de Convergència la política del govern Mas és d’un enfrontament de baixa intensitat, a l’espera possiblement d’un canvi de govern que pugui dibuixar un escenari diferent que, pel que em temo, no serà gaire millor pels interessos del nostre país. Un cop més, doncs, ens trobem davant d’una situació de tacticisme polític, que ens manté en una situació volguda de vassallatge.

Davant del desencant, que no desmotivació, de tots aquells que vam sortir al carrer el 10J en veure que els nostres polítics segueixen actuant “amb els ulls clucs “ davant de Madrid, us proposo que fem un pas endavant: s’ha acabat de mirar cap a Madrid, mirem cap a Europa; avancem-nos als polítics.

Ha arribat l’hora de superar la divisió política de les entitats independentistes i sobiranistes. Juntes hem de constituir una gran aliança per l’Estat, l’State Alliance, un acord de deu punts bàsics que tots ens comprometem a seguir per conduir el nostre país a l’alliberament nacional. Jo no em rendeixo, i vosaltres?

Ramon Carner i Alivés. President del Cercle Català de Negocis.

Un Anuari per a fer memòria del silenci

El maig del 2010, un jove de nacionalitat marroquina moria en circumstàncies mai esclarides del tot al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de Barcelona. La principal empresa d’extracció de fosfats del Sàhara Occidental –considerat per l’ONU un territori colonial i per tant d’on n’és il·legal l’explotació dels seus recursos- és de Sant Cugat del Vallès. La policia és incapaç de trobar la seu de l’Instituto Nóos, investigat per una subvenció indeguda de 1.200.000 euros quan era presidida per Iñaki Urdangarín, gendre del rei espanyol. Les concessionàries d’autopistes de peatge acumulen beneficis molt per sobre dels costos inicials de les obres. La presidència de Juan Samaranch al COI va estar tacada pels casos de corrupció i la no investigació del dopatge. En els darrers tres anys més de 100.000 famílies han patit una execució hipotecària als Països Catalans. No hi ha hagut cap detenció pels més de 80 atemptats feixistes al País Valencià.

Algun d’aquests temes és possible que soni al lector, altres seran totalment desconeguts però no per això, obligatòriament, sorprenents. Però en tot cas és ben segur que no els hauran llegit a la portada de cap rotatiu del país, tot i que molts d’ells ho haurien merescut. Aquest és el leit motiv de l’Anuari Mèdia.cat, els silencis mediàtics 2011, que es presenta avui a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona. Aquest llibre, que es podrà descarregar gratuïtament en format digital, és un recull de dotze temes que, a desgrat de la seva rellevància, no han estat tractats als mitjans majoritaris o sols ho han fet de forma reduïda o esbiaixada o amb un enfocament que n’ha obviat parts importants. Són un recull del que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha considerat que eren les dotze notícies més silenciades del 2010.

“Sovint en parlar de censura parem esment només a la més explícita, aquella que practiquen els règims dictatorials i autoritaris –escriu el coordinador de l’Anuari, Roger Palà, a la seva introducció.- Ja fa temps, però, que la censura pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies”. I un d’aquestes formes és “l’oblit casual” de determinades informacions incòmodes per a l’statu quo per part d’uns mitjans de comunicació massa propers al poder, quan no formen part del poder mateix.

Media.cat

Sobiranistes de CiU, On sou ? Desperteu !

 I les línies vermelles de la nació?

Assisteixo amb certa perplexitat i preocupació a l'idil·li entre Convergència i Unió i el Partit Popular a Catalunya. La mateixa setmana que s'ha escenificat el pacte de la pepevergència per aprovar els pressupostos de la Generalitat, la dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho, bona negociadora, s'ha alineat amb Francisco Caja i la seva Convivencia Cívica Catalana per llençar un altre torpede al model d'immersió lingüística a l'escola catalana.

Un cop aconseguida l'alcaldia de Badalona per al xenòfob Xavier Garcia-Albiol i d'obtenir notables quotes de poder a la Diputació de Barcelona amb Alberto Fernández Díaz com a vicepresident primer de la mà de CiU, Sánchez Camacho no només no condemna que Francisco Camps mantingui el setge a Televisió de Catalunya al País Valencià o que acabi de declarar la guerra a Escola Valenciana, tampoc no lamenta que José Ramón Bauzá dinamiti el català a l'ensenyament de les Balears amb l'excusa del bilingüisme o el trilingüisme, sinó que s'afegeix a l'eterna campanya contra el català com a llengua vehicular de l'escola al Principat.

Aquest desacomplexament fa preveure el pitjor, un cop Mariano Rajoy assoleixi el bastió de La Moncloa. Sánchez-Camacho no se n'amaga, i demana gest rere gest que es tanquin les ambaixades de Catalunya i que s'aprimin mitjans de comunicació públics en català. El discurs liberal i la necessitat d'ajustar comptes i reduir dèficit és la gran coartada en una operació de gran magnitud soterrada amb la crisi econòmica: la desarticulació de bona part de les estructures d'estat (propi) construïdes amb sang, suor i llàgrimes, i pagades amb els impostos dels catalans, des dels governs de Jordi Pujol i fins avui. Mitjans públics sense senyal, ambaixades vilipendiades per la premsa madrilenya, atacs sistemàtics al català, desarticulació de qualsevol reminiscència que tingui a veure amb Països Catalans, ja sigui un espai català de comunicació amb visió àmplia o un Institut Ramon Llull participat per Andorra, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, per no parlar del recurs contra l'Estatut o la catalanofòbia fomentada a la resta de l'Estat espanyol.

Als independentistes que governaven amb Pasqual Maragall i José Montilla els van titllar de botiflers, pel cap baix. Als nacionalistes que pacten amb Sánchez-Camacho i Garcia-Albiol, després de les manifestacions sobiranistes i les consultes independentistes, no se'ls hi pot demanar més visió de país, més dignitat i ambició nacionals? Conec molta i molt bona gent de CiU que són independentistes de pedra picada. Han treballat pel país i ho han fet des del govern i al carrer. Han fet la travessa del desert dels set anys anteriors, i ara que CiU ostenta totes les quotes de poder imaginables, ara que tot els va de cara per enfortir estructures d'estat, per muscular la nació a les portes del repte que representarà el dret a decidir sobre el concert econòmic (perdó, pacte fiscal) i de l'eventual majoria absoluta del PP a Espanya, on us amagueu?

L'excusa de la crisi i de les retallades no és acceptable per deixar de banda l'eix nacional (fora vegueries i fora llei de consultes, tan exigides en l'anterior legislatura) i posar només l'accent sobre l'eix dreta-esquerra, optant per desmantellar eines públiques imprescindibles per a una nació que diu no renunciar a l'estat propi. La CiU més sobiranista, amb alcaldes independentistes que han votat a les consultes i n'han fet campanya, permet que el Govern d'Artur Mas basculi exclusivament sobre un PP que va de cara i trepitja fort. És l'orgasme ideològic de Josep Antoni Duran Lleida. És la desesperació de Josep Maria Vila d'Abadal, dels pocs que aixeca la veu per intentar despertar les cèl·lules dorments dels sobiranistes de CiU.

Saül Gordillo

DIRECTE.CAT 

El front patriòtic

El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.

Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.

Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.

El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.

En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.

Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.

 Hèctor López Bofill

Espanya no enganya mai: Només enganyen els catalans que hi volen pactar

Podem mirar-nos l’actualitat del país des de qualsevol perspectiva que sempre apareix una mateixa situació d’una Espanya que ens espolia, que ens enganya i que se’n riu de nosaltres. Tant se val si parlem d’un traspàs de Rodalies Renfe que resulta que es traspassava tot menys els trens les vies, les estacions, el personal i la capacitat de canviar-lo; com si parlem de l’estratègia muntada pel Banc d’Espanya, per encàrrec de la banca privada espanyola, per a eliminar el sistema de Caixes català; o dels límits d’endeutament, tenint en compte que a part del dèficit fiscal, és l’Estat espanyol qui no compleix amb els seus compromisos; o de les inversions de l’Estat a Catalunya que a més de no complir amb els mínims establerts per l’Estatut, després resulta que al final tampoc no se n’executen ni la meitat.

Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.

I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.

I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.

Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.

Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.

Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altra cop com a esquer electoral dels següents comicis.

No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.

Josep Romeu

ELBLOCGRAN.CAT

Puig critica “l'excés de simpatia intel•lectual” amb els 'indignats'

“Els doctors 'honoris causa' no solen assumir la responsabilitat de l'ordre públic”, diu el conseller d'Interior en una entrevista a 'La Vanguardia'

El conseller d'Interior, Felip Puig, continua analitzant la situació que es va viure dimecres a les portes del Parlament, quan els indignats van bloquejar la cambra i van protagonitzar algunes agressions a diputats. Aquest divendres, en una entrevista a La Vanguardia, Puig lamenta que “hi ha hagut un excés de simpatia política, intel·lectual i mediàtica amb aquest moviment” i critica que destacats personatges públics com Joan Manuel Serrat s'hagin posicionat a favor de les demandes dels indignats. “Els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l'ordre públic”, diu Puig.

ara.cat

Ara resulta que aquest perillós personatge ens dirà com pensar i cap que hem de tenir simpaties. 
Típic autoritarisme de les dretes més dures. Jo no el vaig votar, i tu ?  

Jaume Massanés i Papell

Indignat i... espanyol.

El seu nom és Francisco Garrobo Raya, i va actuar durant tot el dimecres de cendra parlamentària com "encarregat" de la comunicació dels acampats. Garrobo, que durant tota la jornada es va dirigir en castellà a la premsa, ha canviat la seva divisa política darrerament.

L'any 2007 va formar part de la candidatura de Ciudadanos. Després va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión, Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener de 2010.

De fet,  no amaga pas el seu nacionalisme espanyol: com a exemple, el seu perfil al Facebook publica fotografies brandant la bandera espanyola amb el logo del toro estampat.  A més, Garrobo va ser un abanderat de la resistència a proclamar el dret a l'autodeterminació en el manifest de reivindicacions dels acampats de la plaça Catalunya.

nació digital.cat

Els grans "catalanistes" es venen la dignitat.

El Govern negocia tancar delegacions a l'estranger a canvi del suport del PP als pressupostos

 

Així ho ha admès el portaveu de l'executiu, Francesc Homs, que atribueix l''enrocament' del PSC a la necessitat d''ubicar-se políticament' • Afirma que, malgrat la voluntat de diàleg, no s'ha arribat a cap acord amb ERC.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha admès aquest dimecres que el possible tancament d'algunes delegacions de la Generalitat a l'estranger 'està sobre la taula' en el marc de les negociacions amb el PP sobre els pressupostos. En declaracions a Catalunya Ràdio, Homs ha explicat que estudiaran 'amb detall' les reivindicacions de la formació popular i ha mostrat la seva voluntat d'arribar a un acord, 'que sempre serà de mínims'. No obstant això, Homs ha recordat al PP que en els pressupostos no hi votarà a favor sinó que s'abstindrà i que, per tant, 'no està en condicions d'exigir res més ni tampoc ho pretén fer'.

directe.cat

Spain's secret conflict

L'estelada entra al parlament britànic

El diputat i president de Solidaritat Catalana per la Independència, Toni Strubell, s'ha entrevistat aquest dilluns a Londres amb alguns dels diputats de Westminster que el passat 14 juliol van entrar una moció on se sol·licitava que “es reconegui als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur” i els ha transmès l'agraïment de Catalunya pel seu gest.

El diputat independentista ha participat aquesta tarda en l'acte organitzat a Londres en agraïment als 14 diputats de 6 grups parlamentaris del Parlament de Westminster que van votar a favor  d'una moció que defensa el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. La moció va entrar a registre del Parlament de Westminster el passat 14 de juliol.

A l'acte Strubell ha dit que “amb el suport de la moció presentada per aquests diputats, Catalunya ja no se sent sola”. Strubell també ha dit que “espera que el Parlament de Catalunya estigui a l'alçada d'invitar aquests diputats a Barcelona per fer-los arribar el suport i agraïment de la cambra catalana”.

A l'acte també també hi ha participat l'Agustí Soler en nom dels organitzadors de la iniciativa "Tots a Westminster" que ha aplegat una vuitantena de 80 catalans vinguts de tot Catalunya i de la mateixa Gran Bretanya i l'ex alcalde de Lleida Manel Oronich.

En nom dels grups Plaid Cymru gal·lès han près la paraula Hywel Williams, Jonathan Edwards i el seu portaveu parlamentari, Elfyn Llwyd, i en nom de l'SNP Pete Wishart. Aquest darrer ha expressat la seva satisfacció per “l'apropament entre catalans, escocesos i gal·lesos en la seva lluita per la independència alhora que ha apuntat que “a partir d'ara s'ha obert una cursa per veure qui arriba primer a la independència”, una cursa cursa en la què a parer del diputat independentista escocès “tots ens hi hem d'ajudar el màxim”.

Nació Digital