Som Països Catalans

L'altre Samaranch

La figura de Joan Antoni Samaranch està sent evocada aquests dies, amb motiu de la seva mort, en qualitat de dirigent esportiu que va propiciar l'organització per Barcelona dels Jocs de 1992. Tanmateix, hi va haver un altre Samaranch, marcat per una àmplia trajectòria a les files del franquisme. La mateixa Gran Enciclopèdia Catalana afirma que va ser "militant de la Falange des de jove".

De fet, el maig de 1938, amb 18 anys, va haver de incorporar-se a les forces armades de la República, però les seves preferències ideològiques estaven molt lluny dels republicans i va passar a França. Després va tornar a l'Estat espanyol, a la zona controlada per Franco, i més endavant es va afiliar a la Falange.

Dedicat al periodisme esportiu, la seva afiliació a la Falange li va permetre fer carrera política al franquisme. Així, va ser designat regidor d'esports a l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que va ocupar entre els anys 1955 i 1962.

No obstant això, el pas que va donar més impuls a la seva carrera política va ser la seva elecció com a procurador a les Corts franquistes per Barcelona. Va ocupar aquest escó durant diverses legislatures, entre els anys 1967 i 1977.

Bé considerat pels dirigents del Moviment Nacional, autèntica factoria de càrrecs del règim franquista, va simultanejar el seu escó de procurador amb el càrrec de representant de Catalunya a la Delegació Nacional d'Esports, sent designat després delegat nacional -d'Espanya- d'Educació Física i Esports .

Des de 1956 era membre del Comitè Olímpic Espanyol, que va presidir des de 1967 fins a 1970. Des d'aquest càrrec va ser promocionat al Comitè Olímpic Internacional, i des de la presidència d'aquest organisme va propiciar la concessió a Barcelona dels Jocs del 92. Ja en les acaballes del franquisme, va presidir la Diputació Provincial de Barcelona entre 1973 i 1977.

Malgrat la seva carrera política al franquisme, Juan Antonio Samaranch va rebre, entre d'altres distincions, la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (1985), el premi Príncep d'Astúries dels esports (1988) i la medalla d'or de la ciutat de Barcelona (1993). El 1991 el Rei d'Espanya el va nomenar marquès de Samaranch.

 

e-noticies

Ves què hi farem (la música triga una mica a començar)

Egunkaria, víctima de l’Estat

I ja en van dos. Espanya ha tancat dos diaris bascos en cinc anys i amb resultats similars. Egin va ser clausurat de manera cautelar el 1998 i el cas va ser arxivat el 2009. El tancament d’Egunkaria es decretà el 2003 i, set anys més tard, l’Audiència Nacional reconeix que la mesura adoptada vulnera la Constitució. Partits que es declaren demòcrates i constitucionalistes impulsen i avalen operacions que atempten contra llibertats i drets fonamentals recollits a la Carta Magna. Cossos com la Guàrdia Civil elaboren informes que vinculen l’euskera amb ETA i jutges i fiscals –Juan del Olmo i Eduardo Fungairiño– assumeixen aquesta tesi xenòfoba i li donen pàtina legal perquè s’imposa la doctrina del “tot és ETA”.

Resultat: dues empreses periodístiques han deixat d’existir, centenars de treballadors s’han quedat sense feina, pèrdues milionàries, milers de lectors bascos orfes al quiosc, directius que han patit presó provisional i també tortures, com de manera implícita reconeix la sentència. El Cas Egunkaria és un exemple clar de com actuen els poders de l’Estat en les qüestions relatives al conflicte basc: es pren la decisió política d’actuar contra l’únic diari en euskera. Les Forces de Seguretat redacten informes establint vincles entre Egunkaria i ETA. La fiscalia de l’Audiència Nacional els accepta i el jutge instructor transforma les sospites policials en sumari. Es clausura el diari enmig d’un circ mediàtic marcat per una espectacular posada en escena de la Guàrdia Civil. I s’espera confirmar les sospites al llarg dels cinc dies d’incomunicació durant els quals els detinguts són sotmesos a tortures per aconseguir les proves que no es tenen. El llavors ministre de l’Interior, Angel Acebes, del PP, justificava així la clausura d’Egunkaria: “Aquesta és una operació en defensa i en protecció dels drets i de les llibertats dels bascos, de la seva cultura, del seu pensament i de l’expressió de la seva llengua en llibertat i no a través de la coacció, de la imposició de l’amenaça terrorista".

El president espanyol, José María Aznar, assegurava que “la lluita antiterrorista no ha de distingir entre les banderes de conveniència que pugui utilitzar ETA.” Uns anys enrere, quan Egin acabava de ser clausurat, ja va declarar als periodistes de Madrid: “Creien vostès que no ens atreviríem?” L’home del PP a Euskadi, Carlos Iturgaiz, parlava de “periòdic d’etarres” per referir-se a Egunkaria. I com va reaccionar el PSOE, en aquells moments a l’oposició, davant el muntatge contra el diari dirigit per Martxelo Otamendi? Zapatero no sols va deixar fer, també va criticar que el PNB no veiés bé l’actuació contra Egunkaria: “Els partits polítics han d’esperar i respectar les decisions judicials i fora bo que hores d’ara veiéssim un PNB dedicat en cos i ànima a acabar amb la por i el terror.” Patxi López no qüestionà en cap moment la línia marcada pel seu partit: “Sembla que el jutge té dades que situen el diari en l’entramat d’ETA”. De tots els càrrecs socialistes només un va donar la cara per Egunkaria. Odón Elorza, l’alcalde de Sant Sebastià, exigí la reobertura immediata del diari basc. Una sentència absolutòria i set anys més tard, Patxi López, el Lehendakari, oblida el passat i declara indignat des del seu blog personal –res de solemnes declaracions institucionals– que “el tancament d’Egunkaria va ser un atac contra la llibertat de premsa i contra el mateix Estat de Dret".

De la resolució del Cas Egunkaria surten especialment mal parades l’Audiència Nacional i la Guàrdia Civil. Les mateixes institucions que, 48 hores després de fer-se pública la sentència, han detingut 10 persones a Euskadi, entre elles tres advocats de l’esquerra abertzale, acusades de pertànyer a ETA. Quina casualitat, quines detencions tant oportunes i convenients per a l’Estat després de la derrota soferta en el Cas Egunkaria. Les alegries a Euskal Herria duren ben poc. La victòria d’Egunkaria sortirà cara. L’esquerra abertzale ja ha començat a pagar els primers terminis de la factura.

 

Tribuna.cat

Mobilització a Barcelona el 12 de juny

El determini de decidir sobre el nostre futur com a país és cada cop més patent i ho estem demostrant organitzant-nos i votant en les consultes populars sobre la independència de la nació catalana.

La voluntat d’independència i de construir la nació trencant els lligams de dependència i submissió amb els estats espanyol i francès està essent portada a l’escenari i a l’agenda de l’acció política d’una manera clara i indefugible: cap força política dins o fora dels parlaments dels Països Catalans podrà defugir d’ara en endavant el fet que la via autonomista estatutària és morta i que el procés d’autodeterminació del poble català en el seu camí cap a la independència ja ha començat. Constatem, doncs, que l’aspiració de l’Assemblea de Catalunya de recuperar “les llibertats de l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació” —punt que va unir la majoria de les forces polítiques, sindicals, veïnals, culturals i socials d’aleshores— no s’ha realitzat, fet que explica l’actual fracàs de l’autonomia.

L’exercici del dret d’autodeterminació és la via radicalment democràtica que ens és indispensable per tenir eines suficients per abordar des de les nostres necessitats i amb les nostres pròpies solucions els principals reptes que tenim:

 Aturar d’una vegada l’espoliació fiscal que patim: sense sobirania fiscal estem condemnats a un robatori permanent i a haver de pidolar a l’estat que ens espolia. Més de 22.000 milions d’€ l’any —60 milions d’€ diaris, 3.000 € per habitant i any només al Principat— surten de la butxaca de cada català, sigui quin sigui el seu origen, i ja no torna en forma d’inversions socials, inversions en infrastructures, prosperitat per als treballadors i les empreses. Sense sobirania fiscal qualsevol política seriosa per encarar la crisi, donar suport i no caritat als treballadors, incentivar les empreses i millorar les infraestructures del país, és impossible. Només al Principat de Catalunya (sense comptar la resta de Països Catalans) gairebé 700.000 persones s’han quedat sense feina i la xifra no para de créixer: més d’un 17% (gairebé un 40% entre els joves). L’economia catalana està escanyada pel dèficit fiscal i per la manca d’instruments econòmics, legals i laborals propis. La submissió a l’Estat espanyol és un negoci ruïnós insostenible.

 Dur a terme una política justa per a les classes treballadores i sobre jubilacions, pensions, beques d’estudi i dret a la feina; en definitiva, dotar-se d’un marc laboral i de benestar social propi. Poder decidir, també, sobre les polítiques d’immigració que més ens convinguin a tots. Només així podrem ser autènticament solidaris sense que la paraula solidaritat signifiqui una perversa versió de l’espoliació.

 Dissenyar una política energètica i d’infraestructures portuàries, connexions ferroviàries, aèries i viàries. També els episodis d’Ascó, de la MAT, del parany del fals traspàs del servei de rodalia de RENFE i de la negativa estatal a deixar-nos decidir sobre aeroports com el del Prat demostren aquesta subordinació que limita una evolució econòmica sostenible, perjudica els serveis socials i ens condemna a ser un país de segona, sense veu pròpia.

 Promoure decididament la llengua i la cultura catalana a fi que sigui una eina de cohesió social i l’instrument comú de comunicació dels vells i nous catalans, sense amenaces empresarials ni boicots al mercat cultural i audiovisual dels Països Catalans. En definitiva, hem de garantir el dret de poder viure plenament en català.

 Tenir una veu pròpia al món en el terreny polític, lingüístic, cultural (inclòs l’espiritual i religiós), sindical i esportiu que ens permeti comportar-nos com un poble adult, orgullós del nostre passat, amb autoestima pel nostre present, decidit i lluitador pel nostre futur.

 Treballar per un aprofundiment de la democràcia que obri vies de participació popular i de control i punició de les conductes corruptes.

L’EXERCICI DEL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN DRET RADICALMENT DEMOCRÀTIC I UNA NECESSITAT INAJORNABLE PER GARANTIR TOTS AQUESTS DRETS I DEURES

OMPLIM BARCELONA EL 12 DE JUNY!!

Monarquia hipocrita

Crida i Manifest de Dissabte Sant

Per la defensa del reconeixement, per la defensa de la unitat i per la defensa de la llibertat de tota la Nació Catalana.

Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus, perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d' Espanya.

No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir fent autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre d'entrada subjectats a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.

El plantejament de la problemàtica nacional - és a dir la denuncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com als dins l'estat espanyol - no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?

Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l' existència de la nació, d'altra banda per obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi, per fi per donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins els límits del nostre propi territori.

Europa està conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal (com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme, al de París i al de Montpeller) i que per això no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.

A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar més autonomia. Com convencer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblament oprimida des de fa tres segles?

A més, plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França a ultramar que ho veuen i ho senten a les televisions i a internet, uns aliats potencials...

Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és a reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa? Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?

Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il•lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil•lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen el valor i l'encert de divulgar-lo públicament?

Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al•ludir a l 'existencia de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic ; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats....

No precisar quins són els territoris de la nació catalana és perpetuar la traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algueresos no podem permetre que s' oculti la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.

El vertader pragmatisme al segle xx és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per amagar el cap sota l'ala, per pidolar, per acontentar-nos de reivindicacions minimalistes (constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i ... ara: nació limitada a les 4 províncies).

El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.

Daniela Grau Humbert
Catalunya del Nord

Ni el RACC anuncia els viatges en català

La Plataforma per la Llengua i Consum Català-Associació Catalana de Consumidors han fet públic l’informe La presència del català als catàlegs i fulletons de les agències de viatges, en què han estudiat la llengua vehicular en 138 catàlegs i fulletons recollits durant les passades vacances d’estiu de les agències de viatges amb més oficines obertes a Catalunya. Les conclusions "són molt negatives". D’aquests 138 documents, "només 4 són en català, el que suposa únicament un 2’8% del total de catàlegs recollits". Les oficines que han estat visitades pertanyen a les agències: Marsans, Halcón, Barceló, Iberia, El Corte Inglés, RACC, Zafiro i Tejedor.

Durant la campanya estival, la Plataforma per la Llengua i Consum Català van recollir només quatre catàlegs o fulletons en català: “Vacances amb cotxe. Maig – Desembre 2009” i “Euskadi... made in” de l’agència de viatges del RACC, el fulletó “Carib 2x1” de Viatges Iberia i el fulletó “Vacances amb molts avantatges” de Viajes Tejedor.

De l’anàlisi de les dades es pot comprovar que "l’ús del català en els catàlegs de les agències de viatges és molt baix, fet que constitueix un greuge important per als consumidors de Catalunya, ja que els és molt complicat trobar catàlegs d’ofertes de viatges en català". Tanmateix, l’informe recull que "existeixen moltes agències petites i mitjanes que sí que fan l’esforç d’editar en català els seus productes, com és el cas d’Orixà, Baraka, Eurovacances, Banoa o Años Luz".

 

e-noticies.cat