D'entrada una confessió, que ja no és nova, em temo: sóc dels qui durant molt de temps he defensat una visió federalista de l'Estat, dels qui considerava que allò que calia era convèncer els nostres amics i amigues de la resta de l'Estat per fer institucionalment visible la realitat plural, plurinacional i plurilingüística de l'Estat espanyol. Tanmateix, constato que a la resta de l'Estat ningú no creu en la necessitat d'avançar cap a una fórmula federal. Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més creu possible ni necessària?
Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible i, a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable, en tot cas en els termes com ho hem defensat fins ara. Segueixo pensant que el federalisme és una bona opció, però crec que aquest federalisme ha de ser en clau europea, i no estatal, i, per tant, l'ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia, els Països Catalans o Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l'objectiu clar de poder actuar en la política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal que, ni són necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l'Estat.
No tinc cap sentiment anti-espanyol, també vull deixar-ho molt clar. La meva reflexió no la fonamento en cap animadversió ni antipatia cap a les anomenades 'espanyes'. De fet, constato sovint, molt sovint, moltes complicitats en temes molt diversos amb gent d'altres comunitats autònomes, a la vegada que amb gent amb qui comparteixo país, llengua i cultura, sovint constato profundes divergències, de fons i de forma, en la manera de veure i interpretar el món, proper o llunyà.
No obstant, lamento les dificultats per tractar per part de les instàncies estatals el fet nacional català amb la normalitat i el respecte que li pertocaria. Per dir-ho en termes planers: del PP, quan era al govern, no esperava cap mena de complicitat en aquest sentit, però sí l'esperava d'un PSOE que es deia federalista. La decepció ha estat tal que jo no hi veig recorregut en aquesta opció.
Tot plegat em porta a la necessitat de redefinir el propi concepte identitari en termes propers als que usa Amin Maalouf: "La vraie question est de faire cohabiter au sein de chaque identité, toutes les appartenances qui constituent cette identité. Cette question se pose partout, en Europe par exemple. Faire cohabiter au sein de l’identité de chaque personne en Europe un facteur local, régional, national, et européen est difficile. Pour moi, chez qui ces appartenances viennent d’univers en conflit, c’est plus compliqué encore, mais je n’ai pas d’autre choix que d’essayer. On ne peut renier l’un des deux, il faut tenter de les concilier." En altres paraules, totes i tots tenim una identitat individual resultat d'una combinació singular de moltes d'altres, algunes de les quals ens venen donades, i d'altres són una opció.
És precisament la recerca d'aquesta identitat moderna de catalanitat europeïsta la que em serveix per estructurar la meva tesi, en tres parts:
1. Nou repte: construcció d'una nova identitat federalista, ja no estatal sinó europea
-Una identitat europea i catalana que evoluciona dia a dia (UE, globalització, immigració, ...)
-Necessitat de participació directa dels pobles i la ciutadania en la presa de decisions europees (llengua, presència parlament europeu, participació Consell UE,...)
-Constatació que no existeix una mentalitat federal ni voluntat de representar la diversitat nacional per part del govern de l'Estat.
-Eficiència en la gestió (subsidierietat, proximitat ciutadania, ...)
-Els Estats nació ja no serveixen per construir europeïsme (no volen cedir sobirania, ni cap a dalt ni cap a baix): ris de renacionalització.
2. Definir l'ens a federar: Euroregió (Pirineus-Mediterrània)
-Eines Tractat de Lisboa
-Construir un espai compartit a partir d'afinitats: social, econòmic, infraestructures, cultura, serveis, ...
-Trascendir els límits dels Estats
-Andorra com oportunitat
3. Com avançar (full de ruta)
-Desconexió de l'Estat i conexió amb Europa
-Riscos de l'aproximació estatalista (no ens calen més, sinó menys estats)
-Riscos de l'aproximació euroescèptica.
-Repte: connectar amb Europa, per via directa, sense intermediaris, però per fer més Europa.
-Enfortir Europa desde la dimensió catalana.
Raul Romeva
1 comentari:
Senyor Massanés, ha expressat fil per randa el meu sentiment i el meu pensament. Sóc una ciutadana Santcugatenca de 66 anys a qui els polítics deceben sovint. Sóc votant d'Iniciativa des de fa molts anys, darrerament, però amb poques il·lusions. El fet que hi hagi algú com vostè em renova la il·lusió i constato amb alegria que que no tot són consignes irrevocables de partit.
Publica un comentari a l'entrada