Manifestació... d’impotència

"Per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada"

No comparteixo la decisió de fer una manifestació vinculada a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, tant si es fa abans com després de conèixer-se’n la sentència. Entenc la bona fe i la bona voluntat de les entitats convocants, que em mereixen tot el respecte, però no la comparteixo perquè no és res més que una dolorosa expressió de por, d’impotència, de masoquisme i de desorientació. D’entrada, la manifestació ja és per ella mateixa una legitimació de la injustícia que suposa que un petit grup de nacionalistes espanyols representants del PP i del PSOE –altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es reuneixi en un despatx de Madrid amb l’única finalitat de convertir en fum les decisions sobiranes del poble català i del seu Parlament. Manifestar-se, per tant, equival a reconèixer la facultat d’aquest tribunal d’immiscir-se en l’exercici dels nostres drets. Només per això, la manifestació ja no té cap sentit. Però n’hi ha d’altres, de raons.

Tampoc no té cap sentit fer una manifestació com la que es planteja després d’haver-se’n celebrat dues de multitudinàries –mig milió de persones cadascuna- sota els lemes “Som una nació i tenim el dret de decidir” i “Prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La primera el 18 de febrer de 2006 i la segona l’1 de desembre de 2007. Aquelles manifestacions van ser molt importants i està bé que es fessin, però els beneficis de la seva celebració han estat nuls i, consegüentment, la lliçó que se’n desprèn és que no cal insistir més en una estratègia inoperant. Va ser així, fruit d’aquesta reflexió, com va sorgir la feliç iniciativa de “Deu mil a Brussel•les”, però no cal insistir-hi. Ja ens hem manifestat a la capital de Catalunya i a la capital de la Unió Europea i no n’hem tret res de res. Ara s’imposa una via més cerebral i estretament relacionada amb la reflexió sobre les sigles a les quals donarem el vot en les properes eleccions.

Per altra banda, un cop consumada l’escandalosa ensarronada del finançament i esgotada la via autonomista, és evident que celebrar una manifestació reclamant respecte per un Estatut que no guarda cap relació –cap ni una- amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, i que –començant per José Montilla 48 hores després- ha estat retallat, ribotat, vexat i humiliat fins a límits que provoquen vergonya aliena tampoc no té cap sentit. Algú podria pensar que el fet que el PSOE de Catalunya estigui en contra d’aquesta manifestació ja demostra que pot servir per tocar el voraviu al poder, però és una equivocació. El PSOE de Catalunya, certament, d’acord amb els seus principis nacionals espanyols, sempre estarà en contra, per defecte, de tota reivindicació nacional catalana –i una bona mostra la trobem en el seu rebuig frontal a les tres manifestacions abans esmentades-, però pensar que quatre pancartes poden fer-li –a ell i al seu germà de Madrid- alguna cosa més que pessigolles és somniar truites. Una nació amb consciència de ser-ho no pidola engrunes de comprensió, senzillament es fa respectar rebutjant tot document que no reconegui els seus drets nacionals. Al capdavall, per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada. És un error, un gravíssim error, per tant, esmerçar temps, energia i esforç en la reivindicació d’una corretja més flexible. L’únic esforç veritablement intel•ligent és el que ens allibera de la corretja.

Víctor Alexandre