Encara ens alimenten molles

Tot el llarguíssim procés de negociació de reforma del model de finançament de Catalunya, a part els resultats obtinguts, hauria de suscitar una sèrie de reflexions necessàries. Perquè, al remat, les grans preguntes que en queden són tan òbvies com amargues: ¿Estarien disposats els catalans –almenys les generacions actuals– a renegociar un nou Estatut d’Autonomia? Quan l’acord de finançament constati les deficiències que acabarà constatant, ¿quin partit es veurà amb prou esma per reprendre el conflicte amb Espanya, els seus partits, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació i la seva gent, a fi de millorar-lo o, encara més, per substituir-lo per un concert econòmic com Déu mana? I encara, si cada article del nou Estatut –allò que en deixi el Tribunal Constitucional– ha de costar sang, suor i llàgrimes quan s’intenti aplicar, ¿qui tindrà prou paciència i coratge per intentar-ho?

Aquesta és, sens dubte, la categoria del darrer episodi que hem viscut. Les anècdotes –tan importants com es vulgui– es poden enumerar de la següent manera:

1. El govern de la Generalitat ha arribat tan lluny com ha pogut. El conseller Antoni Castells i fins i tot el mateix president Montilla han aconseguit fer un pas més, important, dins la mateixa lògica dels acords que va subscriure CiU amb el govern de José María Aznar. Negar-ho és negar l’evidència i ferir la intel·ligència. Tambe és cert que, si el PSC tingués el control i la voluntat de fer servir els seus 25 diputats, tot plegat hauria anar d’una altra manera.

2. El PSOE i el PSC no es podien permetre el gravíssim error de no arribar a un acord. Això hauria suposat eleccions avançades a Catalunya i posar encara més en evidència el fiasco de Zapatero davant els catalans.

3. Esquerra Republicana necessitava una coartada per justificar la seva aprovació. Per tant, Joan Puigcercós va elevar la xifra de l’aportació addicional de l’Estat fins a 3.800 milions d’euros el quart any. La pena és que el mateix conseller Castells encara va anar més lluny dos dies després i va superar els 4.000 euros com si es tractés d’una subhasta a l’alça.

4. Els mitjans de comunicació ultraespanyols han aprofitat l’avinentesa per proclamar que els catalans –o el seu govern– roben als espanyols i atacar el PSOE. Es tractava d’un guió prèviament escrit que haurien seguit fos quin fos el resultat final del finançament.

5. Les xifres del nou model de finançament són contradictòries quan les explica la part catalana. Entre les que proclama Joan Puigcercós i les que replica Antoni Castells hi ha una gran diferència. El problema és que el ministeri d’Economia s’ha estimat més no donar-ne. I això vol dir que els beneficis del model de finançament pactat entre Catalunya i Espanya són una incògnita. No només perquè dependran de la vitalitat de l’economia catalana, sinó també perquè una de les parts s’ha estimat més no mullar-se gens.

6. El document que ha fet públic el ministeri d’Economia és molt preocupant. Hi ha cinc fons sobre els quals s’establirà el nou finançament: el de Garantia, el de Suficiència, el de Competitivitat, el de Cooperació i el de Compensació Interterritorial. Al final, semblen haver estat dissenyats perquè l’Estat acabi decidint cada any què li correspon a cada comunitat.

7. Les xifres que permeten parlar d’“ordinalitat” –és a dir, que Catalunya no perdrà posicions abans i després de fer l’aportació fiscal a l’Estat– són, com ha denunciat l’oposició, un exercici d’alquímia, perquè es basen en especulacions i no tenen cap garantia.

8. Catalunya ha aconseguit reduir la quota de la mal dita “solidaritat” en els trams d’impostos que ha cedit l’Estat, però no en els que conserva l’administració central. ¿Per què no s’aplica el mateix criteri als dos conceptes?

9. Un dels criteris del nou finançament és el de “població”, tal com demanava la Generalitat, però el govern de l’Estat ha aconseguit matisar el concepte afegint-hi la rectificació “ajustada”, que beneficia Andalusia i perjudica Catalunya.

Tot plegat és una anècdota quan es constata que el dèficit fiscal de Catalunya reconegut per l’actual govern de l’Estat és de 14.000 milions d’euros anuals i que, en el millor dels casos, l’aplicació del nou model de finançament comportaria 4.000 milions d’aportació addicional el 2011. És a dir, tot i que volíem el pa sencer, encara ens alimenten molles. Amb l’aplaudiment d’una “societat civil” que cada dia queda més en evidència i fa més vergonya.

Vicent Sanchis