Gibraltar i Catalunya

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d'importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d'Espanya, la República de Portugal i el Principat d'Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l'existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d'esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s'han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d'ocupació l'han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per "il·legals", encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

ELS DARRERS ANYS, I PER EFECTE de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s'ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d'haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

SEMBLAVA QUE LA VISITA PER PRIMERA vegada a la història d'un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n'han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d'incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d'intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d'impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

COM A CATALANS, ÉS INTERESSANT constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d'atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l'Estat (en l'imaginari, a tota la península) per fer-se'n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L'imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s'han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l'etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

EN POC MÉS DE CINQUANTA ANYS, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l'Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s'han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s'hi refusà tot dient: "¡Ya tenemos bastantes catalanes!". Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d'identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d'una població que ni és espanyola ni se'n sent, ni vol dependre de cap manera de l'Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d'un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l'espanyol amb Gibraltar és l'únic cas.

PER QUÈ GIBRALTAR SÍ, I TAN intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l'ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s'ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s'ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l'espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l'altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l'han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n'albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l'imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: "el justo derecho de conquista". Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s'unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l'Estat independent de Catalunya.

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Les plataformes sobiranistes rebutgen en bloc el nou finançament.

L'acord de finançament ha tingut l'aval sense fissures dels agents econòmics i socials, però el vistiplau al pacte no és unànime en la societat civil. Les plataformes sobiranistes s'han anat pronunciant els últims dies contra un acord que consideren insuficient i que incompleix l'Estatut. La Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes han rebutjat frontalment el pacte. Òmnium Cultural ha optat per la prudència. L'entitat presidida per Jordi Porta denuncia que hi ha «ambigüitats» que no permeten comprovar si es compleix la carta catalana i s'ha compromès a seguir-ne l'aplicació.

La PDD justifica el seu rebuig al nou sistema perquè no respecta la bilateralitat ni estableix la creació de l'Agència Tributària de Catalunya d'acord amb l'Estatut. La plataforma, organitzadora de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir, considera que no es podia acceptar un acord que «no redueixi clarament el dèficit fiscal que el 2008 ja va superar els 20.000 milions». La PDD subratlla que les xifres previstes pel 2009 i el 2010 –2.151 i 2.613 milions addicionals, respectivament, en valors constants segons dades del Departament d'Economia– no representen «ni un 10% del dèficit». I considera que la quantitat pactada pel 2012, que l'executiu ha calculat com a mínim en 3.687 milions no és creïble. Perquè depèn, diu, d'una «altra promesa» que previsiblement el govern espanyol «incomplirà».

També Sobirania i Progrés nega que «existeixi cap garantia» que l'executiu espanyol complirà els acords presos. L'entitat, que coincideix en bona part amb les tesis de la PDD, argumenta que l'acord perpetua «l'estat de dependència econòmica» de Catalunya respecte de l'Estat. I denuncia que el pacte no ajusti el criteri de població amb el pes de la immigració, el cost de la vida i la població en risc d'exclusió social, d'acord amb l'Estatut.

El president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, censura que el nou sistema obliga els catalans: «A aportar en funció dels impostos que paguem i a rebre en funció de la població que som.» En un article publicat a El Dossier Econòmic, López Tena critica que el govern hagi renunciat als diners corresponents al 2008, a tenir en compte l'esforç fiscal del país, a respectar la convocatòria de la comissió mixta –l'òrgan bilateral segons l'Estatut– i al fet que «la renda per càpita dels catalans després de l'anivellament no baixi de la posició quarta a l'onzena» en el rànquing de territoris de l'Estat.

Òmnium, en canvi, considera que hi ha «ambigüitats» que no permeten determinar si «realment» es compleix l'Estatut. Entre aquestes, si es produeix una «reducció efectiva de l'espoli fiscal a Catalunya». Per això s'ha proposat «seguir el desenvolupament concret d'aquest acord durant els propers anys». Això sense renunciar tampoc a la reivindicació del concert econòmic.

Resposta contra el Constitucional En espera que el Tribunal Constitucional faci pública la seva sentència sobre l'Estatut, Acte de Sobirania ja ha determinat la seva resposta a una possible retallada. L'entitat ha fet una crida a la ciutadania a concentrar-se el mateix dia que el TC es pronunciï a les 8 del vespre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i davant dels ajuntaments dels municipis catalans. A la mateixa hora espera que els ciutadans facin sonar les botzines dels seus cotxes o improvisin casserolades des dels seus balcons. Allà els insten a penjar, a més, banderes estelades i senyeres amb crespons negres. La plataforma també ha anunciat que, si la sentència arriba abans de l'Onze de Setembre, es concentraran cada dia a les 8 del vespre per reivindicar un «acte de sobirania que reprengui una via de construcció nacional».

Informa: EL PUNT

Encara ens alimenten molles

Tot el llarguíssim procés de negociació de reforma del model de finançament de Catalunya, a part els resultats obtinguts, hauria de suscitar una sèrie de reflexions necessàries. Perquè, al remat, les grans preguntes que en queden són tan òbvies com amargues: ¿Estarien disposats els catalans –almenys les generacions actuals– a renegociar un nou Estatut d’Autonomia? Quan l’acord de finançament constati les deficiències que acabarà constatant, ¿quin partit es veurà amb prou esma per reprendre el conflicte amb Espanya, els seus partits, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació i la seva gent, a fi de millorar-lo o, encara més, per substituir-lo per un concert econòmic com Déu mana? I encara, si cada article del nou Estatut –allò que en deixi el Tribunal Constitucional– ha de costar sang, suor i llàgrimes quan s’intenti aplicar, ¿qui tindrà prou paciència i coratge per intentar-ho?

Aquesta és, sens dubte, la categoria del darrer episodi que hem viscut. Les anècdotes –tan importants com es vulgui– es poden enumerar de la següent manera:

1. El govern de la Generalitat ha arribat tan lluny com ha pogut. El conseller Antoni Castells i fins i tot el mateix president Montilla han aconseguit fer un pas més, important, dins la mateixa lògica dels acords que va subscriure CiU amb el govern de José María Aznar. Negar-ho és negar l’evidència i ferir la intel·ligència. Tambe és cert que, si el PSC tingués el control i la voluntat de fer servir els seus 25 diputats, tot plegat hauria anar d’una altra manera.

2. El PSOE i el PSC no es podien permetre el gravíssim error de no arribar a un acord. Això hauria suposat eleccions avançades a Catalunya i posar encara més en evidència el fiasco de Zapatero davant els catalans.

3. Esquerra Republicana necessitava una coartada per justificar la seva aprovació. Per tant, Joan Puigcercós va elevar la xifra de l’aportació addicional de l’Estat fins a 3.800 milions d’euros el quart any. La pena és que el mateix conseller Castells encara va anar més lluny dos dies després i va superar els 4.000 euros com si es tractés d’una subhasta a l’alça.

4. Els mitjans de comunicació ultraespanyols han aprofitat l’avinentesa per proclamar que els catalans –o el seu govern– roben als espanyols i atacar el PSOE. Es tractava d’un guió prèviament escrit que haurien seguit fos quin fos el resultat final del finançament.

5. Les xifres del nou model de finançament són contradictòries quan les explica la part catalana. Entre les que proclama Joan Puigcercós i les que replica Antoni Castells hi ha una gran diferència. El problema és que el ministeri d’Economia s’ha estimat més no donar-ne. I això vol dir que els beneficis del model de finançament pactat entre Catalunya i Espanya són una incògnita. No només perquè dependran de la vitalitat de l’economia catalana, sinó també perquè una de les parts s’ha estimat més no mullar-se gens.

6. El document que ha fet públic el ministeri d’Economia és molt preocupant. Hi ha cinc fons sobre els quals s’establirà el nou finançament: el de Garantia, el de Suficiència, el de Competitivitat, el de Cooperació i el de Compensació Interterritorial. Al final, semblen haver estat dissenyats perquè l’Estat acabi decidint cada any què li correspon a cada comunitat.

7. Les xifres que permeten parlar d’“ordinalitat” –és a dir, que Catalunya no perdrà posicions abans i després de fer l’aportació fiscal a l’Estat– són, com ha denunciat l’oposició, un exercici d’alquímia, perquè es basen en especulacions i no tenen cap garantia.

8. Catalunya ha aconseguit reduir la quota de la mal dita “solidaritat” en els trams d’impostos que ha cedit l’Estat, però no en els que conserva l’administració central. ¿Per què no s’aplica el mateix criteri als dos conceptes?

9. Un dels criteris del nou finançament és el de “població”, tal com demanava la Generalitat, però el govern de l’Estat ha aconseguit matisar el concepte afegint-hi la rectificació “ajustada”, que beneficia Andalusia i perjudica Catalunya.

Tot plegat és una anècdota quan es constata que el dèficit fiscal de Catalunya reconegut per l’actual govern de l’Estat és de 14.000 milions d’euros anuals i que, en el millor dels casos, l’aplicació del nou model de finançament comportaria 4.000 milions d’aportació addicional el 2011. És a dir, tot i que volíem el pa sencer, encara ens alimenten molles. Amb l’aplaudiment d’una “societat civil” que cada dia queda més en evidència i fa més vergonya.

Vicent Sanchis

Quan convé seguem cadenes

Era la darrera setmana de juny i em trobava a Catalunya. Per això i perquè sempre he pensat que l'exemple val infinitament més que la retòrica, vaig decidir sumar-me als 20.000 participants anònims que l'Acte per la Sobirania pretenia congregar el 27 de juny. Al final, la calor, la platja, les oportunes declaracions de Jordi Pujol o el fatalisme mediterrani van dividir les expectatives per quatre, i del saldo la Guàrdia Urbana encara va restar-ne uns quants milers. Però ni que el còmput s'hagués dividit per deu, la convocatòria hauria estat un èxit pel sol fet de visibilitzar la normalitat del sector social compromès i demostrar, doncs, que la sobirania no és la dèria de quatre radicals. La marxa la formaven grans, joves i menuts, una representació transversal de la classe mitjana nostrada, la que estadísticament i anímicament és el pal de paller d'aquest país desarborat Aquesta mostra del català emprenyat però no resignat demostrava, per a qui tingui ulls i orelles, que les raons d'ahir i d'abans-d'ahir encara valen per avui i si cal valdran per demà. Perquè són les raons de Catalunya.

MENTRE MARXAVA AL COSTAT d'una senyora gran, vaig tenir la sensació de viatjar en el temps, d'haver-ho viscut tot plegat. Freud d'aquesta sensació una mica angoixant en deia "el que és sinistre". Es referia al retorn d'alguna cosa coneguda en circumstàncies que la fan estranya. No, de cap manera comparo les manifestacions èpiques del franquisme, que podien acabar a la jefatura de la Via Laietana, amb una marxa pacífica amb discret rerefons de Mossos a l'aguait. El viatge en el temps tenia altres referències. Primer, la intuïció que allò era sols l'inici, la punta d'iceberg d'un clam que anirà creixent, com creixé l'antifranquisme malgrat la dificultat de mobilitzar la gent per una cosa tan etèria com la democràcia. La democràcia d'aleshores és la llibertat de demà. El conformisme d'aleshores, la indiferència d'avui. I les complicitats d'aleshores, els bastons a les rodes que administracions, partits i mitjans de comunicació posen ara a la voluntat de sortir del forat negre que s'enduu Catalunya cap al buit.

REGISTREM ELS FETS. L'AJUNTAMENT de Barcelona no va autoritzar la marxa. En conseqüència, no es disposà de megafonia i els discursos no arribaren a orelles de tothom. El Telenotícies vespre va dedicar al moviment ciutadà unes brevíssimes imatges privades de context, que desaparegueren l'endemà desplaçades per urgències d'imperiosa actualitat.

AQUEST MINIMALISME INFORMATIU contrastava amb l'amorosida atenció que la nostra dedicà el mateix dia (i l'endemà) a la manifestació de gais, lesbianes i transsexuals, remarcant que amb la importació del Love Parade Barcelona assolia el nivell de Berlín, París, Londres i Nova York. Jo no dubto que el sexe pluricultural i sostenible posi Barcelona a l'alçada d'aquelles capitals, però en lògica estricta em pregunto si un acte de sobirania no acabaria posant Catalunya a l'alçada dels respectius països. I si aquest posar-se nacionalment a l'alçada no seria la millor fórmula per elevar Barcelona al rang de capital.

LA SEGONA REFERÈNCIA DEL MEU viatge en el temps és personal. Mentre marxava em va venir al cap el record del meu avi, l'agost del 1977, dempeus al teatre municipal de Tordera quan La Principal de la Bisbal entonava Els segadors a la cloenda del concert de festa major. Mentre el públic en pes cantava l'himne nacional per primer cop en trenta-vuit anys, jo romania mut a la cadira i en tornar a casa encara vaig rematar: "Què vol aquesta gent, una altra guerra civil?". Era jove i terriblement ignorant, la imatge perfecta del cosmopolita barceloní forjat per la dictadura. I el meu avi va callar. Es un dels darrers records que en tinc, perquè al setembre vaig marxar als Estats Units i ell va morir dos mesos més tard. L'avi Agustí era pacífic, silenciós, d'una discreció absoluta i, n'estic segur, d'una gran vida interior. Mai va parlar de política, ni de la guerra, que no va fer, ni de catalanisme, però tampoc vaig sentir-li mai ni una paraula en castellà, i passats molts anys vaig saber que havia estat d'Esquerra Republicana. Com que aquest partit no es legalitzà fins al 1978, l'avi va morir sense poder tornar a votar els seus. Però va ser a temps de cantar públicament Els segadors.

JO NO L'HAVIA CANTAT MAI, L'HIMNE. Però el 27 de juliol, sumant-me als que ho feien al capdavall del passeig Lluís Companys, vaig entendre, com en una il·luminació, que el seu centre de gravetat emotiva no és la guerra sinó la frase "quan convé seguem cadenes". Catalunya mai ha declarat la guerra a Espanya, Espanya ens l'ha portada sempre a casa. Colpit per la intuïció d'allò que feia posar dempeus el meu avi, em vaig trobar acarat a la pregunta: amb quin dret canten l'himne els diputats del Parlament, el president Montilla, el mateix president Pujol? Vull dir, naturalment, amb quina consciència? Els segadors no és un himne de guerra i menys un himne d'anar fent la viu-viu; és un himne a la independència. Algú dirà que la lletra condiciona el segar cadenes a la conveniència, però em semblaria una lectura abusiva, mare dels ous de la marrada política que entre tots li hem fet fer al país. "Quan convé" no té res a veure amb el peremptori "ara no toca" del president Pujol, ni amb el "mai faré caure Zapatero" del president Montilla, ni amb la pluja fina de Carod. Té a veure amb les necessitats objectives de Catalunya i amb la urgència d'afrontar-les sense deixar marge a la feblesa: "seguem arran, que la palla va cara". I tan cara com va!

L'ACTE PER LA SOBIRANIA QUE LA ciutadania reclama del Parlament no és res menys que el primer cop de falç damunt l'"atada y bien atada" amb què el franquisme primer i el constitucionalisme tot seguit decretaren l'anorreament del país, en continuïtat amb la provocació d'Olivares a la qual respongueren els segadors amb un Corpus de Sang que ara ens podem ben estalviar sense, per això, estalviar en coratge.

A LES PORTES DEL PARLAMENT ENS hi esperaven deu diputats, dos de CiU i vuit d'Esquerra, els únics de l'augusta corporació que es consideraren interpel·lats. Els primers rebutjaren el manifest, al·legant la necessitat de consultar-ne la conveniència amb el partit. Els segons el signaren i se sumaren als crits d'independència, com si allò també fos cosa seva. No ha passat ni una setmana d'aquells crits i aquelles firmes, que el partit de la independència ha fet possible esbravar la majoria catalanista a la configuració del Consell de Garanties Estatutàries. Hi ha qui és capaç de trencar-se un ull per treure'n dos al rival, sense adonar-se que un cec i un borni no poden veure-hi dret, i que ara és hora baixa. Com pensen desplegar cap mena d'ambició estatutària és un misteri.

O ÉS QUE NO CONVÉ QUE EL PAÍS avanci per la via estatutària, i en aquest cas ens posem a l'aguait d'un acte de sobirania que posi en solfa l'Estatut i la Constitució, o és que ho deixen per quan vingui un altre juny.

Joan Ramon Resina / Catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA)

Avui.cat

Un 61% dels bascos, contra el pacte PSE-PP

Un 61% dels bascos està en desacord amb el pacte entre PSE-EE i PP per dotar d'estabilitat el nou govern presidit per Patxi López, respecte d'un 20% que s'hi mostra d'acord, mentre que un 49% qüestiona la legitimitat de la nova majoria, respecte del 34% que rebutja aquest qüestionament, segons les dades recollides en l'últim Euskobaròmetre corresponent a maig del 2009 i presentat avui pel seu director, Francisco Llera.

Segons l'enquesta, feta a 1.200 persones de més de 18 anys, entre el 18 de maig i 5 de juny, el desacord majoritari amb el pacte entre socialistes i populars destaca entre els nacionalistes (86%) i l'electorat de l'anterior majoria (des del 75% d'EB al 92% d'EA), a més dels abstencionistes (60%).

El pacte, en canvi, és ben vist entre els considerats no nacionalistes (33%) i l'electorat del PP (74%), UPiD (78%) i, en menor mesura, els socialistes (43%). Destaca, en aquest cas, la divisió de l'electorat socialista a favor (43%) i en contra (32%), així com la dels no nacionalistes (33% i 41%, respectivament).

Els que neguen la legitimitat al govern de Patxi López destaquen entre els nacionalistes (73%) i l'electorat de l'anterior majoria, a més dels abstencionistes (47%). Per contra, els que l'avalen estan entre els no nacionalistes (52%), i l'electorat socialista (74%), popular (67%) i d'UPiD (56%).

avui.cat

ICV retreu a Montilla que els hagi canviat per CiU per a la foto de la LEC

Dolors Camats treu al Parlament una imatge de 2006 que mostrava el tripatit amb els firmans del Pacte Nacional per l'Educació. "No és això, companys", adverteix als seus socis. La llei s'aprova amb els vots del PSC, CiU i ERC

La portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, ha retret al president de la Generalitat, José Montilla, que hagi preferit fotografiar-se aquest dimecres amb el líder de CiU, Artur Mas, pel seu acord sobre la llei d'educació de Catalunya (LEC), abans que fer-ho amb el tripartit, com es va fer quan es va signar el Pacte Nacional d'Educació.

En el debat parlamentari previ a la votació amb què s'ha aprovat la norma, Camats ha al·ludit en to de retret a l'encaixada de mans a la qual s'han prestat avui Montilla i Mas al Palau de la Generalitat per escenificar la seva unitat al voltant a la LEC, a la qual s'oposa ICV-EUiA a causa de les esmenes pactades entre el PSC i CiU.

"La foto d'aquest matí té el preu de trencar la foto de l'any 2006, la del govern tripartit amb els 20 signants del Pacte Nacional per l'Educació. Han canviat una foto per una altra", ha denunciat Camats, que ha negat que aquesta llei sigui "de consens", malgrat que compta amb el suport de PSC, CiU i ERC.

El Pacte Nacional per l'Educació va ser aprovat pel tripartit el 2006 i va comptar amb el suport de 20 entitats de la comunitat educativa, entre elles sindicats, associacions municipalistes, federacions de pares, associacions d'estudiants i associacions de professionals de l'educació.

Per Camats, els partits que donen suport al text s'han equivocat en considerar la LEC com "una segona volta" del Pacte Nacional per l'Educació.

"No és això, companys", ha sentenciat Camats, copiant Lluís Llach i adreçant-se als seus socis de govern per indicar-los que, segons el seu punt de vista, cometen un error en aprovar una llei d'educació de Catalunya amb CiU sense el suport d'ICV-EUiA.

ICV-EUiA ha votat contra de "la columna vertebral" del text, els títols IV i XII, referents al servei d'educació de Catalunya i al finançament del sistema educatiu respectivament.

La llei s'ha aprovat, com estava previst, amb els vots del PSC, CiU i ERC. ICV ha votat contra els títols més importants. El PP ha votat contra la totalitat del text i el Grup Mixt n'ha rebutjat la majoria de capítols.

avui.cat

Mes informació:

http://www.iniciativa.cat/educacio/documents/1491

http://lamaesquerra.blogspot.com/2009/07/coherencia-lleialtat.html