Referèndum d'autodeterminació

Malgrat que els socialistes catalans, amb l'excusa de la complexitat jurídica, han intentat dilatar al màxim el procés que ha de fer realitat la llei de consultes populars, sembla que aquesta va endavant. De fet, només resta que l'avantprojecte arribi al Consell Executiu i que, un cop aprovat, aquest el remeti al Parlament. Ha estat un procés llarguíssim, no cal dir-ho, ja que han calgut dos anys i mig des de l'aprovació de l'Estatut, que és d'on sorgeix aquesta llei. N'hi ha prou de recordar que la llei espanyola de referèndums només va necessitar tretze mesos per reeixir. La qual cosa demostra l'al·lèrgia del PSC-PSOE a l'exercici més democràtic d'una col·lectivitat: el dret de ser consultada i el dret de manifestar-se per mitjà de les urnes. Diuen els socialistes que l'independentisme va de baixa -és l'acudit de l'any-, però sempre coincideixen amb el Partit Popular posant pals a les rodes a l'hora de verificar-ho per mitjà d'un referèndum. I és que sense referèndum poden continuar confonent els seus desitjos amb la realitat i somniar en una Espanya impossible que mai no ha existit i que mai no existirà més enllà de la seva imaginació.

És cert que una cosa és que el Parlament català aprovi la consulta i una altra que ho faci l'Estat, ja que és aquest qui tindrà la darrera paraula. És a dir, que, com va passar amb el famós pla Ibarretxe, si l'Estat no autoritza la consulta, aquesta no es pot fer -extrem que palesa encara més la por dels socialistes catalans, ja que ni d'aquesta manera els agrada la llei-, però no importa. Ja sabem que la cultura democràtica espanyola és de primer de bàsica comparada amb la del Canadà, per exemple. Per això el Quebec ha celebrat dos referèndums d'autodeterminació, i en farà un tercer, i Catalunya i el País Basc ho tenen prohibit. Però, com dic, tant se val, perquè tota prohibició d'expressió nominal és un acte de por. Por del pensament aliè, por de la voluntat aliena, por del dret dels altres a decidir per si mateixos. Espanya és un Estat de covardia patològica que necessita recórrer a l'amenaça armada -article vuitè de la Constitució- contra un pronunciament pacífic i democràtic perquè sap que és l'única via per dilatar la seva inevitable desintegració. Un cop aprovada la llei, per tant, n'hi haurà prou que tinguem un govern català capaç de desafiar la negativa estatal i arribar fins al final. La llei espanyola ens dirà que no, no hi ha dubte, però en aquesta vida, i especialment en política, no hi ha res més just que un referèndum, i ja vaig dir en l'homenatge a Xirinacs, al Palau de la Música, que quan la legalitat no és justa és de justícia transgredir la legalitat. El problema de Catalunya és que no té cap líder independentista disposat a fer una cosa així. De fet, no té cap líder en res.

Victor Alexandre